Atenció al currículum de l’interfecte: "D'origen alemany (va néixer a Hannover en 1867. Es deia Rudolf Stallmann i va nacionalitzar-se [francès] el 1926), aquest home alt tenia als seus 70 anys, l'aspecte marcial d'un rodamon prussià. […] En realitat, era un mestre en tota mena de bandidatge. Obligat a abandonar a la seva família el 1897 després d'una denúncia, detingut a Niça i deportat el 1902, autor el 1907, al Transvaal, de l'assassinat d'un comerciant de diamants, estafador i trampós professional a Londres, Amsterdam i Espanya, sota el nom de baró von König, empresonat el 1910 a Alemanya per un escàndol en un casino, arrestat a Londres com a von Rosbdel, líder d'una banda d'estafadors internacionals a la Riviera, líder el 1915 d'una milícia civil a Barcelona per reprimir sindicalistes. […] El 1919, 'von König', que s'havia casat a Buenos Aires amb la senyoreta Lemoine, filla d'un conegut metge parisenc, estava al servei del capità Février de la R. S. francesa a Barcelona, però també era agent de l’Hortwig, un espia alemany. Va tornar a París el 1920, on va participar en diversos fraus de gran repercussió, entre ells un famós cas de xantatge contra un rajà. […] Detingut a Berlín després de la invasió alemanya, va ser posat en llibertat per una misteriosa ordre i va morir igual de misteriosament pocs dies després a Baden-Baden".
Tan rocambolesca biografia va recollir-la l'heterodox historiador Jordi Ventura i Subirats al seu article, publicat originalment l’any 1971, La verdadera personalidad del barón König. Es tracta d’un dels textos rars i introbables que integren La Banda Negra. A sangre y fuego en Barcelona, una antologia sobre el pistolerisme i la història d’una banda terrorista dirigida per un fals baró que va regar amb sang els carrers de Barcelona (durant els anys de la Gran Guerra, quan els industrials catalans feien l’agost en una ciutat infestada d’espavilats, vedets, sicaris i contrabandistes de tota Europa), i a la qual es van enfrontar els millors pistolers anarquistes. Un nou artefacte de true crime criptohistòric, d'aquests a què l’editorial La Felguera ens té tan ben acostumats.
Aquesta època té una dimensió molt bella, en què els personatges reals semblen personatges de ficció, i la cultura pulp es barreja amb els fets reals
Un acte d’espionatge editorial
"Som sobretot una editorial d'assaig —m’explica Servando Rocha, escriptor i assagista hiperactiu, a més d’agent provocateur al capdavant de La Felguera, ‘una editorial que, sota l'aparença d'una societat secreta, es dedica a revelar els millors secrets de la nostra època’—, i sabem bé on està el nostre públic i la nostra potència: impugnar o donar-li la volta a la història oficial, a com se’ns han explicat les coses, posant el focus allà on hi ha hagut foscor. Aquí, a diferència d'altres països com França o Anglaterra, s'ha menyspreat tota la narrativa del que s’anomenà ‘les classes perilloses’: el proletariat, els apatxes, la cultura marginal, la dels baixos fons. I la de la Banda Negra és una de les grans històries d'aquest país. König és un personatge tan fulletonesc que sembla increïble. I operava a Barcelona al mateix temps que Eduardo Arcos Puch, Fantômas, el mallorquí que va inspirar un dels mites de la literatura criminal del segle XX. O Buenaventura Durruti, que quan va fugir a Xile va atracar el Banc d'Espanya ocult rere d'un antifaç. Aquesta època té una dimensió molt bella, en què els personatges reals semblen personatges de ficció, i la cultura pulp es barreja amb els fets reals".
Barcelona va ser la ciutat d'Europa que va substituir el París finisecular, i a ella van acudir com mosques tots els acabalats europeus que volien continuar dilapidant la seva fortuna en banquets, cabarets, dones fatals, xampany i farlopa
Com esmena una nota al peu de la corresponent pàgina, l'informe que va recollir Jordi Ventura s'equivocava, ja que s'avança en quatre anys a l'arribada real de König a Barcelona, l’any 1918. Però posem-nos primer en antecedents: durant els anys de la guerra mundial, els rics es van venir a viure a Catalunya en un ambient de festa desenfrenada que va allargar-se uns quants anys (de fet, les classes populars encara en patim la devastadora ressaca). A causa de la necessitat de productes manufacturats per part dels països aliats, les fàbriques catalanes van treballar a tota vela, produint sense escrúpols tota classe de productes de baixa qualitat que venien a preu d'òrgan de la vista. Barcelona va ser la ciutat d'Europa que va substituir al París finisecular, i a ella van acudir com mosques tots els acabalats europeus que volien continuar dilapidant la seva fortuna en banquets, cabarets, dones fatals, xampany i farlopa (que en aquell temps va entrar a carretades, com explica Francesc Madrid en un dels opuscles que integren el llibre). Tot el patracol famosos, des d’ebònics campions de boxa i estrelles de l'espectacle a dandis de l'alta societat, acudia a aquesta assolellada ciutat mediterrània on encara era possible pegar-se la gran vida.
La Banda Negra no solament apunyalava o matava amb pistoles, també posava bombes
Ara bé (sorpresa!), quan els obrers que produïen aquestes coses deficients que els patrons col·locaven al mercat a preus estratosfèrics van voler colar-se a la festa, ni que fos per tafanejar una mica, així de lluny, la burgesia els va tancar la porta als nassos. Què s'havien pensat! Així que van tornar a les fàbriques capcots i amb l’espanta-sogres trencat, a continuar vivint en les mateixes condicions miserables del segle anterior. I quan aquests, a la fi, van organitzar-se per protestar per tan adust tracte, i organitzacions com la CNT, nascuda uns anys abans, van prendre força, la patronal va contractar un forà i fraudulent baró perquè, sota la tapadora d'una agència de detectius privats situada a les Rambles, reclutés als baixos fons del barri Xino un grup d’obscurs pistolers “blancs”, la Banda Negra, que —de connivència amb la policia i les autoritats barcelonines— va assassinar impunement els sindicalistes més significats i va protagonitzar atemptats terroristes per justificar la repressió salvatge de les vagues i el moviment obrer.
Foto: Interior de l’explosiu artefacte literari. Foto: La Felguera.
Han shot first
“Hi ha una pregunta que ni avui dia els historiadors del moviment llibertari saben respondre —continua Servando—: Qui va disparar primer? La Banda Negra va ser una reacció al poder de la CNT a les fàbriques. Fins aquell moment, quan hi havia una vaga, la patronal posava a la porta a quatre pinxos perquè la rebentessin. Però de sobte els anarquistes passen a ser milers, i estan organitzats, tenen una força tremenda. Llavors, arriba el baró König i assegura als amos que en un parell de setmanes netejarà Barcelona d'obrers díscols. De sobte, els treballadors ja no s'han d'enfrontar a pinxos, sinó a assassins professionals. I què fan els anarquistes? Doncs armar-se en grups d'autodefensa per a enfrontar-se al terrorisme organitzat, perquè la Banda Negra no solament apunyalava o matava amb pistoles, també posava bombes. És important que el lector pugui entendre el curs dels esdeveniments, i no sols caure en els discursos a favor o en contra del terrorisme.”
La Banda Negra. A sangre y fuego en Barcelona, a més dels textos avantdits, inclou una apassionada condemna dels abjectes fets perpetrats per Köing i la seva colla, publicada, en temps de la República, per Casal Gómez, un ambigu inspector de policia que anys després passarà a lloar la dictadura franquista. També els catorze lliuraments de Memorias de un terrorista, amb les seves fascinants portades reproduïdes al llibre a tot color, signades per un tal Francisco de Paula Calderón, sinònim sota el qual s'oculten les cròniques vitals d'un recalcitrant carlista barceloní, un terrorista blanc, al servei de la patronal, que va engrossir les files del mal anomenat Sindicat Lliure per enfrontar-se al Sindicat Únic. “Ens va semblar interessant una cosa que és molt poc habitual: donar veu a l'enemic. Moltes vegades no hem llegit a aquells als quals detestem”, conclou Rocha. Per cert, una de les poques obres, diguem-ne, positives —potser l'única— que se li coneixen a aquest baró detestable és haver exercit un paper clau en el desxiframent de la màquina Enigma, la rotativa portàtil per encriptar i desencriptar missatges desenvolupada pels nazis, ajudant així a impedir —no desinteressadament—que Hitler dominés el món. Enigmes de la història (o de la contrahistòria).