Amb 7 anys, la vida d'Ennatu Domingo (Wereta, 1996) va fer un gir radical. De l’Etiòpia rural va aterrar a Barcelona. D’una vida nòmada circulant pel país africà va passar a una escola del barri de Gràcia, amb una nova família. Amb la perspectiva d’aquesta identitat complexa ha escrit Fusta d’eucaliptus cremada (Navona), un llibre a cavall entre l’assaig i l’autobiografia que serà protagonista aquesta diada de Sant Jordi 2022, en què el valor de la memòria i els orígens es barregen amb les receptes de la teoria postcolonial. A les seves pàgines s’hi relaten el xoc de l’adopció, les dificultats del desarrelament i la vivència de créixer amb la motxilla d’un origen diferent dins de la societat europea. És una visió inexplorada de com es viuen les adopcions en edats avançades que irradia resiliència i maduresa.
📚 Llibres Sant Jordi 2022: 25 recomanacions i totes les novetats editorials de l'any
El llibre comença amb un viatge dins d’Etiòpia amb el teu germà petit i la teva mare biològica, la Yamrot.
És el trajecte que fem just abans que em donin en adopció i la meva vida es capgiri completament. Viatjo des del nord d’Etiòpia cap a Gondar, la capital de l’estat d’Ahmar. Explico totes les meves preocupacions en aquest viatge que és bastant precari, passant per carreteres sense asfaltar i en un autobús polsós.
La teva mare i el teu germà estan molt malalts en aquell moment.
Sí. Jo veig que la situació és molt greu i realment no sé què fer. Sé que necessiten ajuda i dels tres sóc la més forta en aquell moment. Es fa etern, no arribem mai... Estem tornant cap a casa meva al poble de Wereta, on sempre m’havien dit que vaig néixer, però no hi arribaré.
Foto: Sergi Alcàzar
La sida era una problemàtica important llavors a Etiòpia.
Dels vuitanta fins als dos mil era un problema que tenia molta força. És una malaltia contra la que no han trobat vacuna de moment. Però és clar, jo no sé que és la sida el que tenen en aquell moment la meva mare i el meu germà. Ho sé molt més tard i és perquè les monges de l’orfenat on vaig a parar al final ho apunten. Va ser anys després quuan vaig tornar a Etiòpia i les vaig visitar que ho vaig saber.
Com és escriure una autobiografia i mirar un passat on hi ha moments tant difícils? Hi espai per a la nostàlgia?
Com etíop que viu a Europa, el desig d’entendre els teus orígens en realitat està inspirat per la nostàlgia. Hi ha coses molt dures en la meva experiència però a la vegada també hi ha molta riquesa. Crec que molta gent etíop que viu a fora parla de la nostàlgia i això m’ha ajudat també a mi a mirar cap a el passat sense vergonya, sense posar-hi murs. El meu passat és el que és i necessito entendre’l per saber qui sóc avui i qui seré demà. És necessari donar valor a la memòria.
Ennatu Domingo: "El meu passat és el que és i necessito entendre’l per saber qui sóc avui i qui seré demà"
Dins d’aquesta memòria el nomadisme és un element important. Com a nena al país africà, vius canviant de ciutat.
Sí, de fet vaig com a maleta. La meva mare és una dona de 25 anys, l’edat que tinc jo ara, que emigra dins del país per buscar feina. I jo vaig explicant com a través de l’atzar i els contactes van apareixent aquestes feines. Ens anem movent de lloc i en aquella edat només recordo els noms dels llocs per on passem que són com referències, fars.
T’emmiralles força en la teva mare.
Sí, hi ha una reflexió constant al voltant d’ella. La meva mare em va tenir amb divuit anys i ostres, això és un xoc. Jo amb divuit anys pensava: “jo no faig res en comparació, estic aquí fent el meu batxillerat”. I ara faig 25 anys i veig que ella mor amb aquesta edat i això m’impacta molt. És un fet que he analitzat molt i he intentat entendre, perquè des de sempre m’ha semblat injust. Veig que són increïbles les oportunitats que se’m presenten a mi però també hi ha la injustícia que molts d’altres no puguin triar.
“El silenci és un luxe que no ens podem permetre”, afirmes. Com a dona no europea creies que era important la teva perspectiva?
Crec que té valor relatar moltes coses que a mi m’han passat. Explico com és la nena que vaig ser, què li passa quan creix i ho lligo amb problemes que són de preocupació global. D’alguna manera, m’emprèn a escriure el veure que no puc continuar callada veient injustícies al meu voltant o les meves pròpies contradiccions i que puc intentar utilitzar la meva experiència per donar a conèixer aquests reptes.
🤹🏼 Grossa Sant Jordi 2022: així serà el sorteig
Foto: Sergi Alcàzar
En el llibre, hi ha la idea implícita de contrarestar un relat més eurocèntric del món?
Sí, jo creixo en una societat que no té suficient coneixement del meu país d’origen, del meu continent, Àfrica. Aquí l’entenem amb els mateixos estereotips de sempre: tots són pobres i tots estan en guerra. I jo, a l’haver tingut el privilegi de poder tornar a Etiòpia, dic que no pot ser que a mi em veieu com a una persona a qui heu salvat, perquè no és això. Hi ha moltes contradiccions que s’han d’explicar bé, amb les seves complexitats i això és el que intento fer.
Els estereotips te’ls has trobat aquí. Com és descobrir que la mirada europea funciona així?
Jo creixo en un entorn molt blanc, que gairebé no sap res de les preocupacions de gent com jo, fills adoptats que volem mantenir les nostres dobles identitats o fills d’immigrants. Veig que no em coneixen bé i que els relats que m’arriben, les històries, les pel·lícules, etc. no reflecteixen les meves experiències. I a mesura que creixo me n’adono que els meus referents els he de buscar fora de Catalunya i d’Espanya perquè aquí no se’ls ha visibilitzat prou. De fet la meva identitat catalana quan estic a l’estranger és pràcticament inexistent. No hi ha forma de donar-li coneixement. I això et remou. T’has passat molts anys construint qui ets i de sobte surts d’aquesta bombolla i t’has de tornar a redefinir per explicar qui ets. Sempre estic justificant qui sóc i d’on vinc.
També expliques que en les adopcions, sobretot les de nens i nenes que ja tenen consciència, hi ha un procés que és de desculturització.
Quan arribes en una família catalana entres en un nou món on t’has d’adaptar. Hi estàs forçat. I vas veient amb impotència com perds coses com la teva llengua materna, la cultura, la cuina. Jo no cuinava menjar tradicional etíop o africà perquè un cop t’adopten ja no estàs exposada a la gent que t’ho pot ensenyar. La desculturització és el fet d’haver de renunciar els elements que et diferencien com a persona per integrar-te en una societat nova i en què els funciona que t’hagis assimilat tant com puguis. Al llibre hi surt aquesta idea que et pots sentir orgullós d’on véns i intentar mantenir la cultura d’on tu surts mentre aprens el català, el castellà, etc.
Ennatu Domingo :"Arribo el 2003 i el 2006 ja no podia entendre la meva pròpia llengua d’origen"
De fet, quan arribes a Catalunya hi ha un període en què oblides la teva llengua materna, l’ahmàric.
Arribo el 2003 i el 2006 ja no podia entendre la meva pròpia llengua d’origen. M’escoltava a mi mateixa parlant ahmàric en gravacions i no m’entenia. I això em xocava molt. També em va xocar al tornar a Etiòpia i no entendre’n la llengua principal, molt més que altres coses. Quan hi vaig tornar de visita, em sentia amb la pressió d’explicar qui era jo, que se n’havia fet de mi i sense l’idioma no podia. Al voltant de l’adopció sempre es parla de com t’has integrat a la teva família però no es parla gaire de nens que ja han estat adoptats amb consciència. Et desarrelen.
L’adaptació a Catalunya va ser difícil, parles que moments aparentment quotidians et produïen reaccions molt fortes, com ara que et preguntessin què volies per esmorzar en un forn.
Em generava emocions molt fortes evidentment. Al principi em sentia com si hagués pujat l’escala social saltant-me un esglaó. Jo recordo que pensava: “per què em demaneu triar? Mai se m’ha demanat triar.” Sempre havia estat “hi ha això i punt, ho fas i ja està”, sense explicacions, i era tota un discussió entrar en un forn. Sortia corrents abans que triar entre el croissant i l’ensaïmada! Són canvis molt forts i veus que hi ha moltes diferències de privilegi.
🗣️ Les novel·les de les noves veus catalanes per a aquest Sant Jordi 2022
La pobresa deixa petjada.
La meva infància m’ha impactat molt, per exemple en la curiositat d’entendre perquè hi ha països que prosperen i països que no. Crec que es veu molt al llibre aquesta preocupació. Però també m’ha generat molta culpa. Una de les anècdotes que no explico al llibre és que de petita no podia mirar a la gent als ulls perquè no m’atrevia. I crec que això era perquè sabia que venia d’un entorn social molt pobre, molt precari. A mi encara m’impacta molt veure la pobresa arreu.
Dius que sense la teva infància no et farien tanta por la misèria o el fracàs.
Sí, em fa molta por el fracàs. Potser sona com una frivolitat però és perquè he vist l’impacte de viure en la pobresa absoluta, entenc la inestabilitat que surt d’això. A vegades tinc la por que de la mateixa manera que la meva vida es va capgirar a Etiòpia quan era una nena passi el mateix aquí.
Catalunya és una societat acollidora?
Catalunya és una nació que acull, ho veiem amb el tema d’Ucraïna sense anar més lluny. Però al mateix moment això no és suficient. Estem vivint encara en un país molt racista. Escolto les intervencions de VOX i penso que no pot ser, m’impressionen molt. Es pot fer molt més. Aquí, per exemple, costa molt veure’t reflectida en un protagonista a la tele o inclús als dibuixos animats.
Foto: Sergi Alcàzar
Has viscut el racisme aquí, doncs.
Molts pares adoptius em deien que la part que menys podien controlar era com preparar els seus fills contra el racisme que viuran. Pot ser molt dur. I jo aquesta relació que he tingut amb altres nens fills d’immigrants que he tingut m’ha servit per escoltar i aprendre també de la seva experiència. I crec que no s’explica prou o es donen espais a gent que podria explicar com els afecta. Al llibre faig moltes referències al racisme subtil, al racisme en el llenguatge, al racisme que vaig reconeixent a mesura que creixo.
Combatre el racisme és un procés complex. Com ho fem?
Primer de tot, donant visibilitat a certs referents. Com a africana que he crescut aquí busco quin tipus de persona puc esdevenir. Si no m’ho ensenyen, és molt difícil. És difícil viure en una societat que no et vol reconèixer. Jo ho dic molt, ja sé que no és una acció gaire forta però són els petits canvis els que acaben ajudant. Es tracta de canviar la consciència. I també de conèixer les limitacions que posen les lleis. Perquè ningú sap, per exemple, que hi ha fills d’immigrants que han nascut aquí i que no tenen la nacionalitat espanyola o que no poden votar. A la vegada, també és a nivell institucional. Quin tipus institució tens per a una societat que és diversa?
A què fa referència la fusta de l’eucaliptus del títol?
L’arbre d’eucaliptus a l’ Etiòpia rural és la font principal d’energia. S’utilitza per cuinar, per fer llum, per escalfar-se, etc. I volia fer referència al món rural etíop, que depèn molt d’aquest arbre. Al mateix moment, m’ajuda a distingir entre la part més pròspera d’un país que es hub internacional a la regió i la gent del món rural, que és la que a mi m’interessa i em connecta de veritat amb Etiòpia.