Enric Auquer: "La reparació passa perquè tothom senti les víctimes de la Guerra Civil com a pròpies"

“És un caramelet que flipes”, exclama quan, ja d'entrada, li preguntem a l'Enric Auquer si l'Antoni Benaiges és un d'aquells personatges ben llaminers per a un actor. “És un caramelet, sí, però ho he anat descobrint sobre la marxa. És algú amb qui resulta fàcil empatitzar, gairebé no té cap esquerda; en algun moment es va parlar d'afegir-li alguna ombra, però no tenia gaire sentit, perquè estàvem restaurant la memòria d'una persona assassinada”. Donem-li context a l'assumpte: republicà i ateu, Antoni Benaiges havia nascut a Mont-Roig del Camp (Tarragona) i l'any 1934, després de superar unes oposicions, va aterrar en el petit poble de Bañuelos de Bureba (Burgos) com a responsable de l'escola. Seguidor del freinetisme —una particular metodologia amb uns postulats pedagògics que apostaven per la llibertat d'expressió, el debat d'idees, l'antiautoritarisme i els treballs cooperatius—, l'Antoni i el seu entusiasme encomanadís van anar conquerint a poc a poc a la quinzena de nens que tenia com a alumnes. Un paper que ha portat a Auquer a estar nominat com a millor protagonista masculí als Premis Gaudí d'enguany. 

🟠 Premis Gaudí 2024: data, nominats, presentadors i tots els detalls de la gala
 

🟠 Nominacions als Premis Gaudí 2024: llista de nominats
 

Inicialment desconcertats, després encoratjats, els nanos assistien a les seves classes amb les orelles obertes, aprenent a pensar per sí mateixos, i bolcant reflexions, somnis i aprenentatges en una sèrie de quaderns que editaven a l'aula, amb una petita impremta que el professor feia servir com a ganxo educatiu. Durant dos anys, Benaiges va fer un camí que no agradava ni a l'església catòlica ni als cacics de la zona —quin escàndol ensenyar els nens a pensar quan és molt millor que aprenguin a ser submisos—. I, un dia de juliol del 1936, el feixisme franquista va tallar les ales d'aquell idealista somiador que no va poder complir la promesa que va fer als seus alumnes: portar-los a la seva terra, a Catalunya, perquè veiessin allò que mai havien vist: el mar. Les restes de Benaiges, per cert, encara no s'han trobat.

Guanyador de Goya, Feroz i Gaudí per Quien a hierro mata (Paco Plaza, 2020) i de dos premis Feroz més per la sèrie Vida perfecta (Leticia Dolera, 2020-2022), l'actor Enric Auquer (Rupià, 1988) és l'encarregat de donar cos, ànima, llum i mirada ben oberta a l'Antoni Benaiges a El mestre que va prometre el mar, el preciós film de Patricia Font que arriba divendres als cinemes. “M'he estimat molt aquest personatge, l'he treballat molt, i m'he agafat alguna llicència, com marcar tant l'accent català quan parla en castellà. Volia jugar-ho, collar tot el que em deixessin; per mi era important i no va ser fàcil convèncer tothom que m'ho deixessin fer. Però és que miraves gent de l'època com Josep Pla o Salvador Espriu, gent llegida i intel·lectual, i tenien molt d'accent català parlant en castellà. Parlant de la seva identitat, un dia l'Espriu va dir una cosa molt bona: «podría esforzarme en tener un acento menos abrupto para ustedes, però después tendría que intentar hacer las eles menos parietales y poner la boca con forma de culo de gallina». És boníssim”, ens explica Auquer entre riures.

Dius que Benaiges és un caramelet de personatge. És inevitable pensar en el Fernán-Gómez de La lengua de las mariposas, però també en el Robin Williams d'El Club dels Poetes Morts...
Al final les pel·lis sobre professors són un subgènere que jo crec que funciona molt bé. I s'assemblen bastant, depén molt de si el guió és més o menys bo, i del caràcter que li dona l'actor que l'interpreta. Òbviament hi ha una voluntat de que el públic se l'acabi estimant, i jo crec que ho aconseguim, veient la rebuda tan bonica del públic que ja l'ha vist. Està clar que en aquest cas estem parlant de les víctimes del franquisme i com encara hi ha bàndols, i sembla que els assassinats són morts d'un costat i no de l'altre, i totes aquestes merdes... M'agradaria que qualsevol persona empatitzés amb el que és una injustícia evident, i que s'entengués que la reparació de totes aquestes tragèdies passa perquè tothom senti les víctimes com a pròpies.

Passen els anys i la polarització es manté...
Està clar que les pel·lícules no canvien el paradigma. També hi ha aquest estigma de la dreta mediàtica espanyola en contra del cine espanyol que es considera progressista. Des de la gala aquella dels Goya del No a la Guerra. Llavors es diu allò de que fem una altra pel·lícula sobre la Guerra Civil, al final es senten orfes perquè no troben el seu relat en el cine. I sí, fem una altra pel·lícula sobre la Guerra Civil perquè seguim sense una restauració de les víctimes. Aquella frase de la Marina Garcés: "Com es transmet un oblit?" Doncs no es transmet, mentre no hi hagi un discurs unitari i mentre un estat en el seu conjunt no es faci càrrec del relat de sanació i reparació. En aquest cas, ha hagut de ser Paco Escribano qui, amb el llibre que va escriure, protegís la història d'en Benaiges.

Ja que vivim a Barcelona i paguem uns impostos que flipes, estaria bé que els nostres fills vagin a escoles públiques en condicions

L'Antoni Benaiges feia servir un mètode pedagògic molt diferent al majoritari. Llavors era revolucionari, però no sé si ara, nou dècades més tard, segueix sent-ho.
Sí, segurament en molts centres no s'acceptaria la seva manera de fer. Probablement, si s'intentés imposar en el sistema educatiu es trobaria amb una enorme oposició. Jo porto la meva filla a una escola pública que treballa en projectes, però que també para molta atenció a valors molt semblants als que podia tenir Benaiges: la fraternitat, la igualtat, la llibertat, la resolució de conflictes en col·laboració, la conversa, l'escolta dels altres. Coses que per mi són molt bones. Després també és veritat que l'educació pública té unes ràtios descomunals; la meva filla estudia en barracons, cada any hi ha un pis més, però no construeixen l'edifici que havien de construir. Hi ha molta precarietat, amb uns patis desoladors que semblen uns sorrals, sense cap arbre... Al final et pots educar en qualsevol lloc mentre hi hagi amor i un bon mestre, però ja que vivim a Barcelona i que paguem uns impostos que flipes, estaria bé que els nostres fills vagin a escoles públiques en condicions.

Des de fora, fa la impressió que El mestre que va prometre el mar és d'aquestes feines que són un punt d'inflexió. Ho has pensat?
Sí, ho he pensat. Jo estic molt orgullós d'aquest personatge. Mira, l'altre dia vam estrenar al Festival de Valladolid, i és veritat que allà els toca molt el tema, perquè tenen a prop la Pedraja [va ser durant les tasques d'exhumació d'una enorme fossa comuna en aquella zona de Burgos on va aparèixer per primera vegada el nom de Benaiges, de boca d'un dels seus antics alumnes], i em vaig adonar de quan fas coses que tenen un sentit, que no només distreuen sinó que emocionen a la gent. Quan se t'acosta algú que t'explica que fa res han identificat les restes de la seva besàvia en una fossa, o quan el president de l'Asociación Escuela Benaiges et dona les gràcies... Veus que això és realment important. I aquest és el veritable sentit de la meva feina. Si això no em passés mai, potser a la llarga ho deixaria.

Creus que estàs equilibrant bé la teva carrera?
Sí, com a mínim trobo que ho intento. I tampoc depèn sempre de mi, eh, hi ha molts elements que influeixen en les feines que faig. La conciliació familiar, el fet que a Barcelona es rodi, però tampoc es roden tantes pel·lícules, i de vegades has de marxar fora de casa uns mesos... Has de valorar quant de temps treballes, quant et paguen, quants diners tens estalviats, com estan els teus fills en aquell moment, quines necessitats hi ha a casa, com estàs tu amb la teva parella, si la meva relació es podria permetre que ara me n'anés cinc mesos a fer una sèrie per Europa, per exemple. Hi ha moltes variables. Jo porto dos anys, des de que va néixer el meu fill, que pràcticament no accepto projectes que es roden fora de casa, i que potser m'agradaven més que d'altres que sí he acabat fent. És a dir que la prioritat tampoc és sempre la meva carrera...

Això està molt bé!
Sí, però també soc un privilegiat. Tinc molts amics que no poden triar. Jo estic en un punt de la meva carrera que podria estar-me forrant com un boig o que puc intentar anar fent, que és el què faig. Cada any faig algun curtmetratge, o teatre, tot i que ara costa molt fer teatre...

Tornareu, però, amb Los juegos feroces (El dia del Watusi, vol. 1), oi?
Sí, sí, aviat. Intento fer de tot, perquè també t'has d'equilibrar. Hi ha llocs on et sents cuidat, on et sents realitzat, i d'altres on vas a guanyar diners i a viure una experiència diferent. I a aprendre, perquè a tot arreu s'aprèn. Després, de sobte, trobes a faltar molt el teatre i t'adones del sentit de fer-lo, i de recuperar aquella essència que, si no, es va perdent. M'agrada anar tocant-ho tot.

Fer cinema comercial també et permet fer teatre després, és clar...
Sí, tot i que jo, de vegades, entro en conflicte. Depèn de quins projectes, de quines coses formo part, on fico la meva energia i el meu cos... Al final soc molt pesat [riu].

Ara tinc un privilegi, que també fa més fàcil aconseguir un paper, i que no deixa de ser una mostra més de la lluita de classes

Amb tu es genera una mena d'unanimitat de que ho fas sempre molt bé. Suposo que t'ha arribat, i no sé com es gestiona l'afalac, si et sents més pujadet...
Sí, sí, sense dubte. És impossible que no et passi, i això s'ha de gestionar. No crec que l'afalac debiliti, si ets capaç de portar-lo bé et dóna força, la vida és més senzilla. Pensa que jo vaig a Madrid, em conviden a una festa, a un lloc on no conec a ningú, i d'alguna manera tothom et vol conèixer, i et sents acceptat, i això et dona una certa tranquil·litat. Tampoc és que jo vagi pel carrer i m'aturin, això no m'ha passat quasi mai, no tinc xarxes socials ni tampoc he jugat a aquesta cosa de la publicitat, de sortir a grans programes i tot això. Però sí recordo al principi de voler dedicar-me a això que vas patint tota l'estona, que marxes a Madrid a fer un càsting, que tu et pagues l'AVE, que hi arribes tremolant, entres en una sala plena de gent, fas la prova en deu minuts i malament, i ciao. Ara, si vaig a fer un càsting a Madrid, em passen tot el guió, em donen dues hores per fer la prova tranquil·lament, i penses que ja podrien fer-ho així amb tothom. Ara tinc un privilegi, que també fa més fàcil aconseguir un paper, i que no deixa de ser una mostra més de la lluita de classes. I que me l'he guanyat però només fins a un cert punt...

I que al final és el resultat de l'aposta d'un director en un moment determinat.
Sí, va passar que jo estava fent In Memoriam, una obra dirigida pel Lluís Pasqual, i vam anar a representar-la al Teatro María Guerrero de Madrid, i va venir la directora de càsting, Arantza Vélez. Em va esperar a la sortida i em va dir que volia fer-me una prova. I em va tractar molt bé des del principi. Ho va veure molt clar.

Estem parlant de Quien a hierro mata...
Sí, sí, i de fet l'Arantza també em va fer el càsting per la sèrie de la Leticia (Dolera). El mateix any. Tant la pel·li com Vida perfecta em van posar en el mapa, i vaig guanyar tots els premis.

Això, com eIs afalacs, també s'ha de gestionar.
Absolutament. Crec que jo vaig gestionar pitjor això dels premis. Jo vivia aquí a Barcelona, i de sobte et veus fent entrevistes a tot arreu i no saps què dir. Estava una mica espantat perquè no ho havia fet mai a la vida. I em va costar una mica d'entendre, perquè a banda jo tampoc soc gaire del mamoneo, les estrenes, les festes... Ara tot això ja ho entenc.

Ara estrenes El mestre que va prometre el mar, però al desembre arribarà als cinemes Quest. Però tens unes quantes coses més pendents d'arribar-nos: la sèrie Mano de hierro per a Netflix, o una pel·lícula que es diu Mamífera...
Sí, he treballat molt aquest any [riu]. La sèrie és molt guai, també faig un secundari a Això no és Suècia, la sèrie de l'Aina Clotet. I Mamífera és un pel·liculot que ha dirigit la Liliana Torres i protagonitza la Maria Rodríguez Soto. És una pel·li que posa la lupa en la mirada d'una dona que està convençuda de que no vol ser mare. El meu personatge l'acompanya en aquest viatge, i és un home ultradeconstruït, molt més que jo [riu].

Estàs treballant amb moltes dones directores. La Patricia Font ara, però també l'Antonina Obrador, la Leticia Dolera, la Liliana Torres... Notes una mirada diferent?
Jo sí la noto, i m'hi sento molt còmode i molt agraït. I aprenent molt sobretot, fent una revisió d'aquesta masculinitat eterna que tots els homes responsables tenim ganes de fer. Els que hem tingut pares potents —el meu ho és, a un nivell creatiu, artístic, és una bèstia—; els que estem acostumats a aquestes masculinitats fortes, de sobte veure que el teu cap, el teu director, és una dona, que parla fluix i que arriba a consensos, i que té altres dones amb ella dirigint equips. De sobte et trobes en un rodatge on les persones que prenen totes les decisions són dones, i és veritat que també pots trobar-te amb dones que no són sanes, però a mi no m'ha passat, i estàs allà treballant i penses... quin gust!