Enric Calpena és periodista, però la seva passió és la divulgació històrica. Ha treballat a la televisió, a la ràdio i a diversos mitjans escrits. I, ara, tot aprofitant la Setmana del Llibre en Català, ens presenta el seu segon llibre de ficció: El dia que Barcelona va morir (ed. Rosa dels Vents). Es tracta d’una obra centrada en la Barcelona del 985, quan va ser atacada, vençuda i destruïda per les tropes d’Al-Mansur.
De què parla El dia que Barcelona va morir?
A través del programa de ràdio En guàrdia vaig conèixer una història vinculada a la ràtzia d’Al-Mansur a Barcelona. Tota la ciutat va quedar destruïda, molta gent va morir o va ser deportada com a esclava a Còrdova, i els supervivents van haver-se de disputar-se judicialment la propietat de les runes. En els documents oficials de l’època, a vegades es menciona el 6 de juliol de 985 com “El dia que Barcelona va morir”. Em va semblar tan important que hi hagués un nom d’aquestes característiques, que em va empènyer a llegir, llegir i llegir sobre el tema. Aquesta novel·la té una part de pura imaginació i l’altra de fets comprovats.
Què va passar el 6 de juliol de 985?
De fet, no se sap exactament la data de l’assalt a Barcelona, tot i que queda clar que va ser a principis de juliol. Se sap segur que l’exèrcit andalusí dirigit pel hàjib Al-Mansur, molt més nombrós que els que s’havien portat en d’altres ràtzies, va entrar a la ciutat. Això no seria tan sorprenent si no fos perquè les muralles de Barcelona, a l’època, es consideraven màquines de guerra... I Al-Mansur va aconseguir entrar a unes muralles considerades inexpugnables amb un setge de tan sols una setmana. En dos casos anteriors, cap el 717 i el 801, també exèrcits enemics havien aconseguit penetrar a Barcelona, però sempre mitjançant setges molt llargs... Al-Mansur, en canvi, entra molt ràpid a una ciutat que estava preparada per defensar-se. Hi ha vàries explicacions. Les fonts musulmanes parlen de “l’escomesa d’Al-Mansur”, i parlen de la genialitat d’aquest com a estratega, tot explicant que hauria trencat les defenses barcelonines amb màquines de guerra. Però això és improbable. L’altra possibilitat és que hi hagués una traïció des de dins de la ciutat, que hauria facilitat l’entrada de l’exèrcit musulmà. No se sap. No hi ha cap font que ho deixi clar. Jo m’invento una tercera possibilitat, diferent, en la novel·la.
En sabem molt més del que podríem pensar de la Barcelona de fa 1.000 anys
Els escenaris que reconstrueix de Barcelona, són certs?
He intentat ser fidel al que se sap de la ciutat de l’any mil. M’he basat en la gent que ha treballat sobre la Barcelona de l’època, com en Josep M. Salrach, la Dolors Bramón, el mateix Sobrequés, Ruiz Doménech... És molt sorprenent que puguem fer un retrat tan fidel d’algunes coses del 985... En sabem molt més del que podríem pensar, d’una cosa de fa 1.000 anys, tot i que hi ha molts forats. Sabem com vestien els barcelonins, què menjaven, quines eren les seves formes de relació... Fins i tot en coneixem els noms... Tots els noms que poso a la novel·la estan trets d’una onomàstica de l’any 1000 feta per l’Institut d’Estudis Catalans. Tots els noms que s’usen a la novel·la eren usats a l’època, com Gondemarus.
Ja a aquella època era car viure a la ciutat. I molta gent vivia fora
Com era Barcelona al segle X?
Era molt més petita del que és ara. Les muralles romanes pràcticament es mantenien. Hi havia molts descampats dins la ciutat, on hi pasturaven molts animals. Tenia la seva lògica: estava despoblada intra muralles per poder acollir la gent de fora en cas de combat. Aquella Barcelona tenia punts en comú amb la d’ara: ja a aquella època era car viure a la ciutat. I molta gent vivia fora. Cada cop que s’entrava i es sortia de la ciutat es pagava. La ciutat tenia avantatges: el rec comtal funcionava, hi havia una gran concentració comercial... Era una ciutat molt viva.
I com era la societat barcelonina?
Al voltant de l’any 1000 Barcelona vivia un moment important, no només per la independència del territori, sinó pel pas de l’Alta a la Baixa Edat Mitjana, de l’esclavatge al feudalisme. Les característiques de l’època no són les que solem associar a l’Edat Mitjana: ni en el vassallatge, ni en el control sobre les dones... Les dones tenien molt més poder del que tindrien 200 anys després: fins i tot disposaven de dret de propietat... En termes actuals (que no eren els de l’època) podríem dir que hi havia més llibertat que a la societat posterior. Els comtes i vescomtes havien de tenir més en compte la gent que els rodejava que el que va passar posteriorment.
Els comtes havien de negociar les seves decisions. El comte era poderós, però amb matisos
Presenta els comtats catalans com un autèntic desori, en què el conte tenia moltes dificultats per aconseguir la submissió dels seus súbdits. Realment eren així?
Sí. Els comtes manaven, però no manaven en el sentit que manar tindrà més endavant. No podien tallar el cap a qui s’enfrontava amb ells; havien de negociar les seves decisions... El comte era poderós, però amb matisos... La relació amb els musulmans tenia també molts matisos. La historiografia del segle XIX pintava la relació entre musulmans i cristians com necessàriament conflictiva. Però malgrat que hi havia rivalitat, això no suposava enemistat. Molta gent tenia negocis amb els musulmans. Els musulmans tenien mercenaris navarresos (no està provat en aquella ràtzia, però en d’altres sí), posteriorment els cristians usaran puntualment mercenaris musulmans. No eren dos bàndols enfrontats permanentment.
Hi ha una mena de protagonista ocult, a la novel·la: Al-Mansur. És el responsable de tot allò que succeeix a la ciutat. Com era aquest personatge?
Jo l’he pintat ros, però no hi ha cap descripció d’ell. Les imatges que tenim més recents del seu físic són del segle XVI, i per tant no són gens fiables. Això sí, sabem algunes coses certes d’ell: que era molt seriós i fidel a la dona. Era molt religiós. No sabem si tenia izbiba, la marca al front que els queda a alguns musulmans de tant resar. Es diu que era molt gran de mida, però això pot ser un mite medieval (sempre es deia que la gent important era gran, com Jaume I). Era un bon polític, però usava la força quan li calia.
Al-Mansur mai no va voler ser califa en lloc del califa, com el visir Iznogud
I quin lloc ocupava dins el califat?
Al-Mansur era un home d’Estat. Mai no va voler ser califa en lloc del califa, com el visir Iznogud... Va estar al servei d’un califa que era un nen feble i dèbil, però va mantenir-se al càrrec, sense aspirar mai a substituir-lo. Va fer més de 50 ràtzies, contra cristians i contra musulmans, però sempre amb un concepte d’Estat. Sembla ser que malgrat que era jutge de formació, va ser un bon general. Expliquen una anècdota molt rellevant d’ell: va anar a sufocar una rebel·lió al nord d’Àfrica. Però després de reprimir-la, enlloc de matar tots els rebels, com era freqüent, es va limitar a executar els seus caps. A la resta els va prometre la llibertat si li prometien fidelitat i se n’anaven a Al-Andalus amb ell. I va aconseguir que molta gent marxés amb ell, i amb ells va crear Carmona.
I com es va comportar a Barcelona?
Va actuar de forma molt prudent. A El dia que Barcelona va morir explico que quan ell va obtenir els objectius que s’havia fixat, se’n va anar... No es va arriscar més per consolidar el territori i se’n va tornar. Ja tenia els esclaus i les riqueses que volia.
Com es va documentar per a aquesta novel·la? Realment va haver-hi aquest plans de resistència dels barcelonins?
En realitat en sabem molt poc. Tenim informacions que ens diuen que el comte Borrell va buscar suports per enfrontar-se a Al-Mansur, però que les tropes cristianes van ser derrotades a la batalla de Rovirans. Van morir 500 cavallers i després, amb màquines de guerra, van llançar els seus caps dins la ciutat de Barcelona, una pràctica corrent a l’època. Per escriure sobre aquesta guerra, com que en sabíem ben poc, he buscat informació històrica al voltant de fets similars de l’època. Vaig buscar batalles de l’època i vaig adaptar el que en sabem a la novel·la, perquè no tenim dades detallades del que va passar a Barcelona.
Escriu una novel·la sobre El dia que Barcelona va morir, però és obvi que la ciutat, no va morir: ara mateix hi som, no?
Això ho dic a la primera pàgina, no enganyo a ningú. La ciutat va sobreviure.
Un dels protagonistes és Gondemarus, un pillet... L’ha inspirat la novel·la picaresca?
No, El dia que Barcelona va morir partiria d’un concepte de novel·la molt diferent. La picaresca reflecteix la societat castellana del XVI, i critica la desigualtat en el repartiment de la riquesa i els conceptes socials imperants. Aquí no. El Gondemarus és un pobre noi, potser no molt intel·ligent, però que no se sent un desgraciat, no espera res més a la seva vida que ser un Gondemarus. Amb tot està content, no és un personatge negatiu. Ni tan sols es penedeix dels mals que ha provocat...
En aquella època els monjos acostumaven a ser molt més durs que els senyors
Un altre dels protagonistes és el prototipus de traïdor, un aprofitat sense principis...
El Marcus és un dolent. Un personatge que és malvat, però que té una concepció moral de la realitat. Ara bé, fa adaptar la seva moral als seus interessos. No té por en matar o en fer matar la gent, si això és bo per a ell... És un dolent que mai tindrà vocació perversa: no és Al Capone, no és un cínic. Però a la novel·la també hi ha personatges ambigus, com Odó, el prior de Sant Cugat... És un personatge real, que va ser molt notable al Vallès a l'època... Li agradava molt la guerra, i va morir en combat lluitant contra els cordovesos. És qui va convertir Sant Cugat en un gran monestir... I és que en aquella època els monjos acostumaven a ser molt més durs que els senyors. Ser pagès d’una orde religiosa era pitjor que ser pagès d’un senyor...
És la seva segona novel·la, després de Memòria de sang. Té altres projectes en aquest camp?
Sí, el següent llibre ja l’estic pensant, m’estic documentant. També serà una novel·la històrica. No sé quan sortirà, per manca de temps... Però tinc la vocació de fer-lo en dos anys...