Nom cabdal per desxifrar la poesia catalana de la segona meitat del segle XX, Enric Casasses m'espera un dimarts a la tarda a la sortida del metro d'Entença. La seva imatge és la mateixa que li recordo de sempre: mirada nostàlgica, prim, cabells llargs d'un banc ja nuclear. Un vell rocker que vesteix íntegrament de texà i calça botes camperes. Una sincronia que només altera un farcell d'anar a comprar. La seva literatura ja és això, un perfecte equilibri entre les formes més tradicionals i l'avantguarda més lliure. Hem quedat per parlar de Soliloquis de nyigui-nyogui (Edicions 62, 2021), obra antològica que recull els poemes narratius escrits entre 1977 i l'actualitat. "Podem anar a fer un cafè", em suggereix el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2020. "Tenim dues opcions. Una és el 'Por ejemplo', un bar regentat per un xinès molt simpàtic". I aleshores m'explica per què li diuen 'Por ejemplo'. Una història etílica que involucra una ampolla de Torres 10. L'altra és l'Antibiòtic. Que aquest, sí, es diu oficialment Antibiòtic. Li dic que no els conec, que no tinc cap preferència, que m'és igual, que triï ell que és l'entrevistat. "Avui em quedo amb l'Antibiòtic, per aquest nom pal·liatiu", deixa anar amb un riure burleta. "A la terrassa escoltes converses molt interessants". Per exemple? "L'altre dia hi havia un grup de rapers. Vaig al·lucinar amb el català perfecte que parlaven. Després, quan vaig tornar a casa, vaig buscar trap en català a Google i em van sortit 50.000 grups".

Enric Casasses, a casa seva / Foto: Sergi Alcàzar

T'interessen les noves subcultures juvenils?
M'interessen, sí. No hi estic capficat, ni ho conec gaire, però m'agrada saber el que passa i el que hi ha.

Què et sembla l'ús que fan de l'idioma?
Està molt bé, que tirin pel dret espontàniament. L'essència de literatura, i aquí incloc les lletres de les cançons, és que la gent pugui dir el que li doni la gana. Aquí està la gràcia.

Estant a l'Antibiòtic, quin paper han jugat les drogues a la teva vida i a la teva obra literària?
L'herba sempre m'ha acompanyat. I en un moment de la meva vida, quan era jove i bastant fort, l'LSD. Però mai m'he enganxat a res, sinó que de tant en tant em fotia uns viatges de cal déu. Després, amb els anys, he anat passat per tot tipus de camins i de ratlles.

Però creativament t'han ajudat?
Les drogues no deixen de ser lents que augmenten o deformen la realitat. Però això no ho provoca la droga, sinó que està al nostre interior. La droga ho amplifica. Gabriel Ferrater deia que s'emborratxava per poder parlar amb la gent. Aquelles converses les escrivia, però seré.

Tu has escrit borratxo o drogat?
Jo he fet de tot. Durant una època també vaig escriure borratxo, però l'endemà no m'entenia la lletra. I drogat també, però en aquest cas, més que estar col·locat el que acaba influint era el món en què entrava. La droga, el menjar, la matèria... no deixen de ser metàfores del mateix: la relació entre el que et menges i el món. Tot i que el món se t'acaba menjant a tu.

He après coses, però no sé si gràcies a la literatura entenc millor el món. El món és tot un misteri 

També podríem entendre la literatura com una altra droga.
La vida, el món, que és punyeter, no et deixa de sorprendre. He après coses, però no sé si gràcies a la literatura entenc millor el món. El món és tot un misteri. Ja és prou complicat entendre's un mateix per intentar entendre el món.

Quan vas sentir la necessitat d'escriure?
De nen, l'exercici, aquesta cosa física d'agafar la ploma i escriure, m'agradava. Paral·lelament, a casa hi havia ambient.

De lletres?
Sí. El pare (Enric Casassas i Simó) era químic, però perquè va venir la guerra i havia de buscar una professió que portés calés. Però a ell el que li agradava era la poesia, la literatura catalana. Casa nostra estava plena de llibres de Pere Quart, Carles Riba...

Quina relació tenies amb aquests llibres?
Jo em vaig aficionar a llegir de molt petit. Llegir i escriure sempre han estat els meus autèntics vicis.

Una cosa porta a l'altra?
Per mi, sí. Recordo llegir una novel·la de G. K. Chesterton: La bola i la creu. Tenia 13 o 14 anys. La novel·la comença al campanar de la catedral de Saint Paul, a Londres, on viu una ermità boig. Arriba una mena de nau especial, però resulta que és el diable. Recordo que llegint-la me la imaginava com una pel·lícula. Si hagués tingut la capacitat de moure gent i manar, molt probablement, en lloc d'escriure, hauria dirigit pel·lícules de cinema.

Llegir i escriure sempre han estat els meus autèntics vicis

Foto: Sergi Alcàzar

T'hauria agradat?
Sí. És que no només imaginava escenes, sinó que també plans, enquadres, plantejaments de l'argument...

Per a la teva generació el cinema va ser una influència molt potent.
Més que ara. No hi havia tanta tele o pantalles de tota mena... Si volies deixar volar la imaginació, havies de llegir o anar al cinema.

I el rock'n'roll.
El rock'n'roll va ser una influència molt portent, perquè no era una herència dels pares, sinó que era la via d'expressió de la nostra generació. Els Kinks, en Pau Riba... Era la nostra revolució. Després ha estat engolit pel sistema, però aleshores el rock era revolucionari. Ara el rock és comercial i el jazz acadèmic.

I els poetes maleïts del rock: Bob Dylan, Lou Reed, Jim Morrison, Leonard Cohen...
Bob Dylan m'ha influenciat molt. També en Kevin Coyne. Estava mig volat, però sempre l'he sentit molt proper. I no se l'ha reconegut mai, però per mi Marc Bolan de T.Rex era un gran lletrista. Era molt juganer, però d'una manera que a mi ja m'agradaria. Era com una manera d'Arthur Blake, però després d'haver-se fotut dues pastilles.

El rock'n'roll va ser una influència molt portent, perquè no era una herència dels pares sinó que va ser la nostra revolució

La teva poesia, però, també té tota l'altra línia influenciada pels trobadors.
Quan va aparèixer el concepte de contracultura a mi no m'agradava. La veia com una etiqueta periodística. Nosaltres no érem ni contracultura ni procultura, anàvem per lliure. Al principi escrivia pel plaer d'escriure, no em plantejava res. Després em va fer mandra haver-me de moure per buscar algú que em publiqués. De fet, tret d'alguna cosa underground, no vaig començar a publicar fins als anys noranta, quan jo ja en tenia 40. A mi em temptava més fer recitals a barets amb quatre gats.

Novament la influència del rock.
Molt probablement. Jo no volia recitar com un professor a l'aula sinó com l'Eric Burdon a l'escenari: amb el cor. Però, sí, tot va canviar amb la descoberta dels trobadors medievals.

Per què?
Els vaig descobrir l'any 1976 o 77, el mateix any de l'explosió del punk. Em vaig adonar que l'estructura dels poemes dels trobadors i la de les cançons punk era la mateixa. M'hi vaig bolcar.

L'any 1977 no hi hauria res més punk que llegir els trobadors.
I quan llegies els trobadors t'adonaves que tot el que t'havien dit a classe no és que fos mentida, però sí que estava molt limitat. Ens deien que la poesia dels trobadors es basava en la idealització de la dona i quan els llegeixes a fons t'adonaves que hi havia de tot.

Em vaig adonar que l'estructura dels poemes dels trobadors i la de les cançons punk era la mateixa. M'hi vaig bolcar

Foto: Sergi Alcàzar

Vas renunciar a anar a la Universitat per això, per no sotmetre't a un pla d'estudis que et limitava?
No hi vaig anar per diverses raons. Per això, perquè preferia anar a la biblioteca i indagar jo en les fonts originals i obtenir les meves conclusions. I també perquè em vaig haver d'exiliar.

!!!???
Era l'any 1973 i em vaig exiliar, sent dels últims a fer-ho, fugint de la mili i d'un judici que tenia pendent per associació il·lícita.

...
Formava part d'un grupet d'anarquistes. Érem quatre gats que no anàvem més enllà d'enganxar cartells a la Universitat. Van creure, però, que estàvem relacionats amb els que anaven més seriosament i ens van anar agafant a tots. Vaig dormir a comissaria diverses vegades i vaig rebre alguna hòstia.

Vas passar por?
Molta. Aquella gent feia molta por. Estaven molts sonats.

Tornem a ser al punt de sortida.
Totalment, amb una diferència: creiem que quan morís Franco vindria una revolució i no va passar res. 

Era l'any 1973 i em vaig exiliar, sent dels últims a fer-ho, fugint de la mili i d'un judici que tenia pendent per associació il·lícita

Diuen que el més semblant a aquesta revolució va ser l'any que va passar entre la mort de Franco i la formació del primer govern democràtic.
Això segur. Van ser uns mesos bestials. Va ser un instant de buit de poder. Era guai. Però el seny va guanyar amb la celebració de les primeres eleccions.

Què va fallar, què ha fallat?
Ja no hi compto que els polítics s'han venut. Ha fallat la gent. Ja no ens revoltem com segles enrere. Com a la Revolució Francesa. Però aleshores hi havia una correlació de forces: uns lluitaven amb destrals i els altres amb espases. Ara la desigualtat de forces és aclaparadora. L'1 d'octubre va ser el més semblant que he viscut a una revolució. Però només va ser un gairebé.

A tota revolució és inevitable que hi hagi sang?
No, però ens tenen acollonits amb la idea que a tota revolució és inevitable que hi hagi sang.

Com vas viure l'1 d'octubre?
A Barcelona, exultant, a tope. Amb la mare, que tenia 90 anys. Vam anar a votar plegats. El guió va ser bestial. Mai hauria pensat que viuria una pel·lícula així. L'1 d'octubre vam fer un màster d'insurrecció espontània. Tot el que vam viure i aprendre ja no ens ho poden treure. Encara hi crec. La Revolució Russa de l'any 1917 no hauria estat possible sense l'assaig general que va ser l'atac del Palau d'Hivern de l'any 1905.

Tu has iniciat una acció simbòlica contra la repressió que és escriure en minúscula.
Sí, però més que accions simbòliques hauríem de fer altres coses. A més, a mi, des de fa anys, ja m'agrada escriure en minúscula.

 L'1 d'octubre vam fer un màster d'insurrecció espontània

Foto: Sergi Alcàzar

Abans i després de l'exili has viscut a molts llocs, però sempre has acabat tornant a Barcelona.
Barcelona és casa meva. Amb la família vam viure uns anys, quan jo era adolescent, a Tenerife. Era els anys del boom de la literatura sud-americana, i allà es va viure amb molta intensitat aquest fenomen. Era el 1968 i era l'únic a l'illa que duia el cabell llarg. Jo i un altre noi. Ens vam acabar trobant (riu).

Quan te'ls vas deixar créixer, els cabells.
L'any 1964 o 65, encara vivint a Barcelona. Em deien de tot pel carrer: nenaza, marica... De tot. Però a Barcelona érem uns quants. Recordo que al col·legi també estava en Pau Riba, encara que era uns anys més gran que jo.

Et vas exiliar a Montpeller.
Vaig travessar la frontera el diumenge de Tots Sants de 1973.

Avui és l'aniversari del teu exili!
Exacte. Em van ajudar a passar la frontera clandestinament. Recordo agafar un cotxe i que em portessin fins a una ermita. Vaig passar la frontera a peu i vaig anar a parar a Perpinyà, on tenia gent que m'esperava, més concretament Josep Maria Corredor, secretari personal de Pau Casals. L'endemà vam anar a la gendarmeria a sol·licitar l'asil polític. La policia em va fer un salconduit per anar on volgués amb la condició que marxes del departament de Perpinyà perquè allà ja hi havia massa exiliats (riu). L'altra adreça que tenia era de Montpeller, on vivien uns amics dels meus pares, i cap allà que vaig marxar. Hi vaig viure un any.

Vaig travessar la frontera per exiliar-me el diumenge de Tots Sants de 1973

On vas anar després?
A Nottingham, a Anglaterra. La idea era anar a Londres, però vaig acabar a Nottingham perquè allà vaig aconseguir una feina... a través de la xarxa anarquista! Montpeller era gairebé com una comarca més de Catalunya. Anglaterra era un altre món.

Què feies a Nottingham?
Treballava a la cuina d'una residència d'estudiants. La directora era una vella professora de sociologia que havia estat a Catalunya durant la Guerra Civil, a Cadaqués, Palafrugell...

Era brigadista?
No. Era anarquista i anava per lliure. A Cadaqués havia conegut el Carles Riba i la Clementina Arderiu. Aquesta dona escrivia poesia. Havia escrit dos llibres. Només havia publicat un perquè li semblava malament malgastar paper.

També has viscut a Berlín.
Hi vaig anar finals dels noranta, quan encara estaven obertes les ferides del comunisme i la caiguda del mur de Berlín. Hi vaig anar per 15 dies i m'hi vaig quedar 3 anys. Em guanyava la vida fent traduccions. També feia recitals de poesia.

En quin idioma els feies, els recitals?
En català amb alguna explicació en un alemany pedestre. O si no en anglès. Era molt guai. Recordo una vegada que vaig aparèixer en un concert de Faust (icònica banda alemanya de krautrock). Els vaig conèixer a través del Pascal Comelade i una de les vegades que van venir a tocar a Berlín els vaig anar a saludar. Xerrant, xerrant em van demanar que sortís a recitar un dels meus poemes a mig concert. Hi havia un català al públic. Va caure de cul de la cadira (riu). Els anys que vaig viure a Berlín van influenciar molt la meva obra.

 Els anys que vaig viure a Berlín van influenciar molt la meva obra

Has hagut de fer molts sacrificis per dedicar la teva vida a la cultura?
No ho veig com un sacrifici sinó com una inconsciència. Mai he desitjat coses que no he pogut tenir.

Què necessites per viure?
Cafè, paper i llapis. També t'adones, i en això crec que ha estat interessant el confinament, que moltes de les coses que creia que necessitava per viure, en realitat no les necessito. Per viure només necessito menjar, beure i escriure.

I relacionar-te?
Això és el més important de la vida.

Com ha marcat l'amor la teva vida i la teva obra?
A vegades tinc la neura que hem fet servir aquesta paraula amb massa facilitat. Però és la força de la creació de la vida.

T'has enamorat moltes vegades?
Constantment. I les persones de les quals m'he enamorat han estat la principal font per conèixer-me a mi mateix. Per a mi allò de "poesia eres tú" és un axioma.

Xerrant hem recorregut la teva vida i els Soliloquis de nyigui-nyogui no deixen de ser una mena de diaris.
Sí. Feia temps que li venia donant voltes a la idea de recollir en un sol volum els meus poemes narratius. Durant el confinament vaig tenir temps per revisar la meva obra.

La poètica de la mort mai m'ha interessat. Jo no vull aprendre a morir. Vull aprendre a viure

T'ha sorprès res de la teva obra en aquesta revisió?
Algunes coses m'han semblat una mica ingènues. A d'altres detecto una força que ja m'agradaria tenir ara.

Dius que no passa el temps sinó que passem nosaltres,
El temps és un altre d'aquests grans misteris. Però que passem nosaltres és obvi.

Tens por a morir?
No. No sé com vindrà, ni quan ni per què. És un tema del qual he parlat alguna vegada, però sempre l'he intentat apartar del meu discurs. La poètica de la mort mai m'ha interessat. Jo no vull aprendre a morir. Vull aprendre a viure.

I penses en com es percebrà la teva obra d'aquí a 50 anys?
No hi penso, però sé que molt o poc passarà. Joan Salvat-Papasseit va començar fent poesia futurista. Ara llegeixes un poemari com L'irradiador del port i les gavines i ha envellit molt malament. En canvi, El poema de la rosa als llavis encara té futur. El fet modern passa ràpidament, però tampoc pots oblidar que ets fill d'una època.

Foto: Sergi Alcàzar