La petició que la CUP ha fet de desmuntar l’estàtua de Cristòfor Colom té molta relació amb l’ambient tòxic que l’agressivitat dels espanyols i la por dels processistes ha escampat en la política catalana. Qualsevol que hagi llegit sap que la columna de Colom és un monument a la història de Catalunya, no pas un homenatge a l’esclavisme i a la colonització.

Si hem de contextualitzar els monuments, comencem per explicar la lluita que el poble català ha mantingut per no ésser esborrat de la història. El monument de Colom no es pot deslligar dels bombardejos sobre Barcelona, ni de les condicions infames en les quals la capital de Catalunya va haver de fer la revolució industrial a causa de les muralles que el govern espanyol impedia enderrocar. 

Una comparació entre la simbologia del monument barceloní i la del monument que hi ha a la plaça Recoletos madrilenya pot il.lustrar qualsevol despistat sobre les intencions de fons del símbol. El fet que Colom assenyali Mallorca i no les Amèriques és un indicador prou clar que la intenció dels que van promoure’l era homenatjar el passat medieval de la nació catalana a través d’una figura assumible per l’exèrcit espanyol.

El monument de Colom es va alçar després de l’assassinat del general Prim i del retorn dels Borbons a Madrid, en el marc d’una operació per tornar a posar Barcelona als mapes després de 150 anys negríssims. Colom, igual que la Sagrada Família, o que l’Eixample o que els millors edificis modernistes, és fruit d’una ciutat que intentava fer-se un lloc entre les grans metròpolis del món amb els materials simbòlics del moment.

Sense l’operació Colom, la història de la Barcelona obrera s’hauria acabat amb la Jamància, com qui diu. Si els promotors del monument la van encarregar més alta que la columna de l’Almirall Nelson de Trafalgar Square va ser per demostrar la força del país i per donar-li ales. Un cert èxit van tenir si pensem que Picasso, que era admirador dels anarquistes catalans i estava a favor de la independència, va regalar un esbós de l’estàtua a un cosí de la meva mare que va anar a visitar-lo a l'exili de París. 

Tots els països tenen episodis negres i disputes internes sobre el significat de la seva història, però només els decadents o colonitzats permeten que el sentiment de culpa els castri la innocència i la inspiració. El debat sobre el possible paper dels catalans en l’extermini dels indígenes d'Amèrica ha de començar per reconèixer i celebrar que si nosaltres no hem acabat igual ha estat gràcies a la nostra tossuderia i a la nostra capacitat emprenedora.

Atacar l’estàtua de Colom és com intentar reduir Barcelona als interessos de la gent que no té Internet o com insistir a donar la culpa a Madrid del fet que encara no haguem celebrat un referèndum. Des que les consultes van alliberar el talent dels catalans dels fantasmes de la història, tota l’estratègia dels unionistes i dels botiflers ha passat per enfangar el país en disputes que ajudessin a justificar el victimisme i la mediocritat de totes les parts en conflicte.

Com li va passar a la Barcelona que va promoure el monument de Colom i va acabar fent rics els lerrouxistes i perseguint a Francesc Cambó el pitjor enemic de la ciutat és el ressentiment acumulat per tants segles d’opressió. Si la CUP vol posar un indígena al capdamunt de la columna que proposi Ramon Llull, o Pau Casals, o el General Moragues, o el Noi del Sucre o qualsevol altre català que, com Colom, no va donar mai el braç a tòrcer. 

Colom difícilment pot ser blasmat pel que va passar a Amèrica després de la descoberta, sobretot tenint en compte les poques coses que se saben d'ell i l'aventura de la seva vida. Ara que fins i tot tindrem ulleres per gravar en vídeo els nostres millors records seria un error censurar els intents que els nostres avantpassats van fer per mantenir viva la memòria del país, en una Europa de militarots. 

No ajudeu l’Ada Colau a abaixar més el llistó. La cultura política victimista, sovint disfressada d'altruisme, ja ens ha donat prou disgustos.