Les funestes conseqüències d'encadenar una cigarreta rere l'altre com un taxista xinès són ben conegudes gràcies als esgarrifosos missatges i imatges dels paquets de tabac. Fumar pot matar. I la fama també, encara que no acostumi a venir acompanyada de notes d'advertiment. Eve Babitz (Los Angeles, Califòrnia, 1943-2021) mai va arribar a ser una gran celebritat, però va poder acostar prou a l'èxit el seu nas de fumadora per a determinar que aquest fa pudor de “tela cremada i gardènies ràncies”. Va deixar-ho escrit en el seu segon llibre, Días lentos, malas compañías: El mundo, la carne y L.A., una primerenca mostra d'autoficció publicada originalment l’any 1977 que l'editorial Colectivo Bruxista acaba de rescatar, traduir i embolicar per a regal a les actuals generacions hispanolectores.
Dues dècades més tard de redactar la seva nota olfactòria de la fama, aquesta va tornar-se tràgicament premonitòria. El 1997, ja assentada en l'univers literari nord-americà més enllà del seu rol d’it girl californiana, Babitz va sofrir en les seves carns els nocius efectes del tabaquisme d'una forma mai vista en les fotos i avisos dels paquets: després d'encendre's una cigarreta mentre conduïa, va caure-li el llumí sobre la seva faldilla de flors, calant-se foc fins a fondre les mitges de niló que portava a sota. “Tela cremada i gardènies ràncies”, recorden?… El lamentable accident va causar a la cèlebre escriptora cremades de tercer grau potencialment mortals a la meitat del seu cos. Va aconseguir recuperar-se, però, un cop va sortir de l'hospital, la cronista que millor havia retratat la bulliciosa vida social de Los Angeles va deixar d'acudir a les festes i actes socials que, junt amb una llarga nòmina de romanços, havien servit d'abonament a la seva literatura, tornant-se esquerpa i negant-se a concedir entrevistes. Això sí, la indòmita Eve Babitz va continuar fumant impenitentment, és clar, i va aconseguir gaudir de la vida molts anys més (va morir als 78 a causa d'una malaltia hereditària), els suficients per a arribar a llegir a la Vogue, revista per a la qual havia treballat, un extens i merescut reportatge dedicat a la seva obra, figura i llegat que va portar amb si el “revival Babitz” gràcies al qual la generació zoomer es pirra avui per aquesta gran escriptora, dissenyadora de portades de discos, fotògrafa i musa de la contracultura dels 60 i 70, expressant el seu amor per ella amb el gest del cor coreà a TikTok o Instagram. I a qui no li cau la bava amb la Babitz?
It girls de l'Eixample
Dijous passat va tenir lloc la presentació de Días lentos, malas compañías a la llibreria +Bernat, un refugi per a la millor literatura independent (i l'hostaleria vocacional i ben entesa, perquè el seu bar, regentat pel també escriptor Carles Armengol, contrasta amb la cosa prohibitiva i/o enervantment cursi de l'oferta d'altres llibreries-cafeteries barcelonines) situat a les parts nobles de la ciutat. Si un esperava trobar-se allà fent cua a noies d'abillament boho-chic com Kate Hudson a Gairebé famosos, o a encarnacions actuals de l'estereotip de la L.A. Woman a l'estil de Lana del Rey, res més allunyat. Aquestes arribaran una mica més tard, però, a mitja hora de l'acte, les úniques it girls que guarden cadira són dues octogenàries d'aquesta part de l'Eixample que probablement van fer gala del seu “això” especial al Bocaccio en els temps en què Babitz va fer el mateix a l'hotel Chateau Marmont. I allà em trobo amb l’Ane Guerra, periodista, guionista, novel·lista, podcastera, it girl i autora de la traducció del llibre. Aquesta tarda, amb l'Alejandro Alvarfer (aka “Jandro Bruxista”), el temerari editor, parlaran sobre Babitz i la seva obra a qui vulgui acostar-se a escoltar-los.
“Va ser un personatge mitjanament conegut als Estats Units; a la resta del planeta va ser una total desconeguda”, m’explica l’Ane. “Pertanyia al que podríem anomenar ‘aristocràcia americana’: la seva família era com aquests aristòcrates anglesos una mica excèntrics que tenen una llagosta de mascota, aquest tipus de penya, saps? El seu pare era un músic clàssic jueu que tocava fent bandes sonores per a la 20th Century Fox. La seva mare era escultora, descendent de francesos cajuns de Nova Orleans. També era fillola de l’Ígor Stravinski, i la seva família alternava amb gent com ara Picasso, Chaplin o Greta Garbo… Va ser el que ara diríem una nena ben posicionada, una socialité, però no necessàriament una nena pija: la seva família no tenia molta pasta, era més una qüestió d'educació i actitud. I des de petita va voler escriure i dedicar-se a l'art, de manera que va anar retratant la seva vida dins d'aquesta escena de Los Angeles, i de Califòrnia en general, amb petites incursions a Nova York i San Francisco, però sempre tornant a la seva ciutat, perquè la resta del món li semblava hostil. I allà va continuar escrivint, malvivint en algunes èpoques (als anys 80 va sofrir moltes addiccions i va haver de demanar ajuda). Després de l’accident la seva fama va decaure fins que van rescatar el seu perfil per a Vogue, i aleshores va reflotar la seva figura”.
Va fer-se popular per posar com la seva mare va portar-la al món jugant als escacs amb un vestit Marcel Duchamp, o com la jove els cabells de la qual cremen (una altra funesta premonició) a la portada de L.A. Woman, la cançó que li va dedicar Jim Morrison
Babitz va debutar l’any 1974 amb El otro Hollywood, llibre de memòries que Random House va traduir el 2018, a rebuf del citat ‘revival’ de la seva carrera. Qui vulgui conèixer alguns detalls de la seva agitada joventut trobarà allí a la noia que va fer-se popular per posar com la seva mare va portar-la al món jugant als escacs amb un vestit Marcel Duchamp, o com la jove els cabells de la qual cremen (una altra funesta premonició) a la portada de L.A. Woman, la cançó que li va dedicar Jim Morrison. O la noia que va presentar a Frank Zappa i Salvador Dalí. O la protegida de Joan Didion i John Gregory Dunne o la núvia de l'artista pop Ed Ruscha i els actors Harrison Ford i Steve Martin. O la dissenyadora de portades dels Byrds i Buffalo Springfield i integrant de la tropa d'Andy Warhol. I tot això abans de convertir-se en escriptora, compte.
Tequila, Qualuude i L.A.
“La veritat, penso que a Random House es van equivocar bastant en la manera de comunicar aquest llibre, perquè van centrar-se en l'aspecte més superficial d'ella”, tèrcia ara en Jandro Bruxista. I després del beef editorial s'aixeca a demanar una altra cervesa i continua l’Ane: “Jo crec que va saber utilitzar i treure-li partit a allò pel què era més coneguda en aquella època: el seu físic i els seus excessos. Era molt llesta i va usar-ho a favor seu. És el món qui no li ha fet justícia… Va ser una persona amb moltes capes, i en aquest llibre es nota molt: comences a llegir Eve Babitz d'una manera i acabes llegint-la d'una altra, com si l'haguessin passat per una batedora, i surts d'allà que no saps què ha passat. I penses: això no és el que jo m'esperava, una novel·leta sobre l'underground de L.A. Doncs no. És quelcom molt més profund, se t'agafa als budells. Històricament, si una escriptora parla de manera directa de la seva vida i les seves experiències és com si tingués menys valor literari, quan tothom parla de les coses que ha viscut encara que sigui de manera indirecta. Ella no va fer una crítica feroç com, per exemple, Joan Didion a la mateixa època, sinó que va retratar el seu entorn amb sarcasme i humor. I l'humor és una cosa que ens ha estat negada a les dones per a ser preses seriosament”.
Babitz parla de l'amistat femenina com una manera d'evitar caure en l'addicció a l'heroïna, imagina't el poder que li dona!
La presentació ja comença (a les dues senyores de l'Eixample se'ls han sumat desenes d’it girls i it boys de tota classe, edat i condició), aquest article s'acosta a la seva fi i encara no els he explicat de què tracta Días lentos, malas compañías i per què considero que haurien de comprar-lo vostès. Tal vegada ho estic postergant perquè, tot i que he vingut amb els deures fets, segueixo sense tenir-ho clar. Diria que parla de la vida més que de la mort, i de l'humà més que del diví. O de quan tot això convergeix. I a més amb un estil narratiu juganer que emmascara el text com un llibre d'amor (demana perdó per això des del començament) en el qual va deixant pistes ocultes a un suposat amor impossible i poc aficionat a la lectura, encara que en voltejar l'última pàgina un es queda amb la seguretat que l'únic veritable amor illetrat, fugaç i incopsable que va tenir aquesta dona va ser la ciutat de Los Angeles. En una ressenya, la novel·lista Deborah Shapiro va qualificar la veu de Babitz de “segura de si mateixa, però simpàtica, descarada i voluptuosa, però amb la dosi justa d'ironia”, i va afegir: “Llegir a West (i a Fante i a Chandler i a Cain i similars) em va fer voler anar a Los Angeles. Babitz em fa sentir com si fos allà”. Té raó. I malgrat la seva inigualable capacitat per a submergir als lectors a la Califòrnia dels anys 60 i 70, els seus llibres van passar gairebé desapercebuts després de la seva publicació. No ha sigut fins als últims anys, com ja hem dit i repetit, que la seva obra ha estat redescoberta per les comunitats literàries natives d'Internet.
“Crec que Babitz té moltíssim a veure amb l'escriptura d'avui dia”, resol l’Ane Guerra mentre ens encaminem cap a l'espai on el selecte públic espera la presentació. “Sense pretendre-ho, ha estat la precursora de moltes dones que viuen els personatges femenins i la feminitat de forma extensíssima i àmplia. Cap dels seus personatges és un clixé, tracta a tothom amb tendresa. Els seus personatges femenins són calidoscòpics, tenen moltíssimes arestes: ningú es comporta com t'imagines que es comportarà. Això la fa precursora de tota una generació actual de dones que escriuen i construeixen els seus personatges des de la seva pròpia visió i la seva pròpia experiència. També penso que Eve Babitz va començar a relatar una societat que avui vivim a la vuitena potència: la superficialitat, l'efímer, l'individualisme, l'hedonisme cada cop més cínic… Va saber veure més enllà d'aquest gran estudi cinematogràfic hollywoodià en què s'han convertit totes les ciutats. Era una tia molt guai, joder. I a més feia una cosa molt xula —i molt rara de llegir, perquè hi ha molt pocs referents— que és parlar de l'amistat entre dones. Adorava a les seves amigues. De fet, parla de l'amistat femenina com una manera d'evitar caure en l'addicció a l'heroïna, imagina't el poder que li dona! Aquest és un dels grans motius pels quals la gent d'avui pot apreciar a Babitz. Podem reivindicar-la des del fet de passar-s'ho bé: ella s'ho passava bé i no ho amagava. No jutjava ningú, i menys a si mateixa. Llegint-la t'adones de fins a quin punt aprecia cada cosa que estigui fent, com una mena de mindfulness de les coses: si està bevent, està bevent, si està mirant un arbre, està mirant un arbre, i pot quedar-se meravellada durant hores… Aquesta connexió tan bèstia amb el seu entorn potser és un altre motiu que la connecta amb les generacions d'avui, perquè és quelcom que trobem a faltar”.
