Josep Maria Pou s'acomiada avui de Viejo amigo Cicerón a l'escenari del Romea. A la mateixa sala del barri del Raval ens trobem uns dies abans per parlar de l'espectacle dirigit per Mario Gas que ha vingut represent els darrers dos anys. En realitat és una mala excusa per reviure el recorregut vital d'un dels actors més majúsculs de les nostres arts escèniques. D'això i de la seva veritable vocació (mig frustrada): el periodisme. "Tu venies de l'Español, oi?". Resolt l'embolic confessa que "abans, quan només hi havia premsa de paper, tenies tots els diaris controlats. Ara, amb els digitals, és impossible. És una bogeria".
Josep Maria Pou al teatre Romea / Foto: Sergi Alcàzar
És ben sabut que és un lector de premsa voraç.
Us demano disculpes per avançat, però segueixo sent de la vella escola i només llegeixo els diaris de paper. Però, sí, soc un malalt de la informació. Sigui l'hora que sigui, fins i tot abans de prendre el cafè, no puc començar el dia sense haver llegit, com a mínim, tres diaris.
Quines són les seves capçaleres de referència?
Hi ha tres que són les que intento llegir sempre: El Periódico, La Vanguardia i El País.
De fet, vostè fa anys que practica el columnisme a les pàgines de El Periódico.
Ara ja fa 12 anys que escric una columna setmanal. M'ho van demanar i vaig acceptar amb la condició que fos només durant uns mesos: ja porto una dècada llarga. Més enllà de la curiositat que cadascú sent pel que passa al món, suposo que aquesta pulsió per estar informat també s'hereda.
Intueixo que vostè ho va heretar.
A casa meva, recordo a la meva mare i el meu pare llegint el diari a totes hores. De fet, llegint els diaris, perquè entraven molts, de diaris, a casa. Recordo esperar que el meu pare arribés de la feina, a la tarda, amb els vespertíns. Perquè en aquella època, també es publicaven diaris a la tarda. Ell sempre en portava dos: El Noticiero Universal i La Prensa. I més tard, quan va aparèixer, el Tele/eXprés. I al matí, llegíem El Correo Catalán.
En una època en què tot semblava estar molt lluny, els diaris eren una porta al món?
I a casa meva, una de les maneres que el pare va trobar per educar-nos als quatre germans més enllà del que ens ensenyaven a l'escola.
La seva, doncs, era una casa amb interès per aprendre, descobrir i conèixer.
Vaig tenir la sort de néixer en una casa on es llegia molt. Som de Mollet del Vallès, però el meu pare era treballador d'una fàbrica de Barcelona. I la meva mare s'encarregava de les feines de casa. Una família obrera, vaja.Vivíem en una casa típica de poble de dues plantes. A la de dalt, a l'habitació central, hi havia una biblioteca, amb llibres ocupant prestatgeries que anaven del terra al sostre.
Sóc actor per pura casualitat
De fet, de petit vostè no volia ser actor sinó periodista.
Ho tenia claríssim. Juntament amb els diaris, el que més m'agradava era escoltar la ràdio. Tornava a casa de col·legi i em passava la tarda enganxat al transistor, escoltant tota mena de programes. Tot i que el teatre també era ben present a casa, ja que el meu pare formava part de la directiva del grup de teatre del Centre Parroquial de Mollet. A casa, anar al teatre els diumenges era un fet habitual, però no només a Mollet sinó que, de tant en tant, també baixàvem a Barcelona, a sales com el Romea, justament. Però jo sóc actor per pura casualitat.
Expliqui.
Ja ho he dit: la meva intenció sempre va ser dedicar-me al periodisme. Els meus pares em van aconseguir un beca per a la Universitat Laboral de Tarragona. Allà hi vaig ser uns anys, on es va refermar la meva vocació periodistica. Quan vaig acabar, vaig venir a viure a Barcelona i em vaig passejar per totes les emissores demanant feina.
I ho va aconseguir?
No. Però sí que vaig guanyar un concurs de talents organitzat per un programa de Radio Barcelona molt popular a l'època que es deia 'La comarca nos visita', una magacín que començava a les 8 del matí i s'allargava fins a les 3 de la tarda. Tenia 17 anys i no vaig poder acceptar el premi, que era entrar a formar part del quadro d'actors de Ràdio Barcelona perquè era menor d'edat. Paral·lelament a això, al poble, amb un grup d'amics tan apassionats per la ràdio com jo, vam muntar una emissora, embrió del que avui és la ràdio local de Mollet.
I el teatre...
No m'ho plantejava, fins que vaig haver d'anar a la mili. Em va tocar la marina, tot un càstig, perquè la mili normal aleshores durava 18 mesos, però a marina havies de fer-ne 24. La vaig fer a Madrid.
Però a Madrid no hi ha mar!
Ni mar ni vaixells. Va passar que primer em van destinar a Cartagena. Allà vaig fer uns dies d'instrucció i em van enviar a Cadis. I de Cadis, a Madrid, a la secretaria del ministre del Ministeri de Marina. Allà feia horari de matins i em vaig trobar que a les 12 del migdia ja no tenia res a fer.
I va començar a fer teatre per no avorrir-se.
Tenia 21 anys i no podia perdre el temps. Totes les tardes anava al teatre i al cinema, però volia aprofitar el temps estudiant, també. Primer vaig intentar entrar a la escola de periodisme, però vaig trobar-me amb la circumstància que ja havia començat el curs i no em van admetre. Descartada la primera opció, vaig decidir-me per provar sort a la Real Escuela Superior de Arte Dramático y Danza. Em van acceptar. Però no em vaig matricular amb la intenció de ser actor.
No!?
No. Al programa d'estudis hi havia unes assignatures que eren dicció, pronunciació de la veu, tècniques de la veu... que vaig creure que m'anirien bé per quan acabés la mili i tornés Barcelona, entrar, aleshores sí, a l'escola de periodisme.
Què va passar?
Quan vaig acabar la mili, ja amb les maletes fetes, vaig decidir que no, que em quedava a Madrid per acabar els tres anys d'estudis. Fins aleshores havia anat d'un costat a un altre provant 50 coses diferents. Volia acabar alguna cosa, tenir un títol. I allò del teatre començava a agradar-me. Vaig acabar els estudis el juny de l'any 1970, i el mateix dia de l'examen final de carrera em van contractar per a la meva primera feina.
I fins avui. No ha parat mai.
Mai. Soc un privilegiat, sempre he tingut feina. Ara, amb la pandèmia, i no voldria sonar pedant, perquè tinc molts companys que ho han passat molt malament, he descobert una cosa meravellosa: s'està molt bé sense fer res. Mai havia estat tant de temps sense cap obligació.
He descobert una cosa meravellosa: s'està molt bé sense fer res
Foto: Sergi Alcàzar
Què feia?
Ser feliç. No em creia que em podia anar al llit sense haver de repassar l'agenda de l'endemà, perquè durant aquells dies no existia ni l'endemà ni les agendes. I quan em llevava no havia de sortir corrents perquè no havia lloc on anar, més enllà d'anar al súper o tirar la brossa. Van ser uns dies en què vaig descobrir que s'està molt bé dedicant-se temps i trobant-se a un mateix. I amb això, llegir. Per primera vegada en molt de temps vaig poder llegir per plaer. La pandèmia, també és cert que m'ha agafat a una edat...
En què ja no s'ha de preocupar.
Porto més de 50 anys d'ofici. La meva carrera ja està complerta. Però aquesta parada obligatòria m'ha fet replantejar-me moltes coses.
Com?
De sobte em vaig adonar que tenia 77 anys i que feia 10 que em podria haver retirat. L'atur no formava part de la meva vida. Ha estat ara que he començat a donar-li voltes.
Sorprén que una persona de 77 anys que ha estat actor tota la seva vida, amb el que això implica d'autoexploració, admeti que durant la pandèmia es va descobrir i trobar a si mateix.
Soc un producte de les cendres de tots els personatges que he interpretat. Davant de cada personatge estàs fent un estudi psicològic de tu mateix, i això deixa petjada. I tot el que aprens dels personatges, sobretot quan són interessants, acaba donant forma a la teva personalitat. Si un personatge no et deixa marca és una pèrdua de temps. També he d'admetre que he tingut la sort de fer grans personatges dins de grans textos, especialment en el teatre. Mai he fet un espectacle que fos una imbecil·litat, ni he fet un personatge que no m'interessés el més mínim.
Si un personatge no et deixa marca és una pèrdua de temps
I això de la pandèmia?
No m'ha ajudat a conèixer-me millor, però sí que és veritat que és com si m'haguessin posat les mans al davant i m'haguessin dit: "para i no facis res que no vulguis fer".
No voldria ser irrespectuós, però cada dia que passa el temps és menys.
Per descomptat. I has de ser conscient i no autoenganyar-te. Ja he viscut la major part de la meva vida i el que em queda a partir d'ara és, cada dia que passa, cert, menys. Precisament per això, en el balanç vital i professional que he fet durant aquest temps de pandèmia, m'he imposat aquesta màxima: fer el que realment vulgui fer.
Entre altres projectes, aquest Viejo amigo Cicerón que avui s'acomiada dels escenaris.
Aquest és un espectacle prepandèmia. El vam estrenar a Merida el 2019 i havíem fet gira per Espanya, incloent-hi una primera estada al Romea. Ara hem decidit que el final lògic d'aquest Cincerón fos a Barcelona.
Per què?
Més enllà de ser una producció pròpia del Romea, la nostra primera estada a Barcelona va coincidir amb la publicació de la sentència al Procés i tot l'esclat de revoltes que es va viure arran de les condemnes. El fet és que Viejo amigo Cicerón és un text que reflexiona sobre la salut i l'estat de la democràcia i el respecte a les lleis. Un text amb frases de Ciceró escrites fa més de 2.000 anys, però que ressonen completament actuals. Poques vegades he vist el teatre tan fusionat amb el que estava passant al carrer. Estàvem a l'escenari i escoltàvem les sirenes dels furgons dels Mossos quan passaven pel carrer Hospital i els crits dels manifestants. Dos anys després, havíem d'acabar a Barcelona.
Foto: Sergi Alcàzar
Dos anys després de les sentències del Procés, a quines conclusions ha arribat?
És un tema que ja em cansa. N'he opinat obertament a les meves columnes. La meva opinió continua sent la mateixa de dos anys enrere: respectant l'opinió de tothom, mai he estat partidari de l'independentisme més salvatge. Soc partidari de fer les coses sense dir mentides ni enganyar a la gent, que els processos s'iniciïn quan realment s'estigui preparat. Jo soc molt de Ciceró i crec que les lleis s'han de respectar. Unes lleis que es poden canviar, però sempre des del diàleg.
Arribats a aquest moment de trajecte vital, té el somni de Molière?
El que s'ha de dir primerament és que Molière no va morir a l'escenari, sinó que va emmalaltir a l'escenari i va morir a casa seva, al seu llit. Voler morir a l'escenari em sembla una grolleria. No penso seguir treballant fins a no poder més. Vull morir a casa, al meu llit, tranquil·lament. Ja he fet tot el que havia de fer. Si tenia una missió en aquesta vida, ja l'he realitzada. El propòssit vital ja està assolit.
Ja he fet tot el que havia de fer. Si tenia una missió en aquesta vida, ja l'he realitzada. El propòsit vital ja està assolit
Ha de ser meravellós arribar a aquest punt amb aquesta serenor i satisfacció interior.
És tranquil·litzador. Em dóna una gran pau interior. He arribat a un punt en què em mereixo poder quedar-me a casa llegint tots els llibres que vull llegir, fer totes les xerrades amb amics que tinc pendents i fer tots els viatges que encara no he fet. Dit això, no em decideixo a dir "prou, fins aquí hem arribat". El problema és que surto de casa i no recordo l'edat que tinc. Surto amb la mateixa energia amb què ho feia quan tenia 18 anys. Passa que deu minuts més tard, és quan m'adono que tinc 77 anys.