Una parella establerta a París, ella francesa, ell argentí, intenten acostumar-se a la nova vida que imposa el naixement del seu nadó. Una col·lecció de noves rutines que intenten, no sempre amb èxit, que no els afecti el caràcter. Aquest és el punt de partida, d’entrada no especialment atractiu ni cridaner, de Pequeña flor, la nova pel·lícula del cineasta argentí Santiago Mitre, el mateix de la recent Argentina, 1985. Però aquest relat aparentment minimalista amaga un seguit d’elements sorprenents i extravagants que trenquen qualsevol expectativa: al camí de la parella s’hi creuen un veí pedant, uns sanguinolents assassinats, una peça de jazz (d’aquí el títol de la pel·lícula) i un peculiar gurú espiritual.
Pequeña flor és una comèdia negra amb elements de realisme màgic, o de cinema fantàstic passat de voltes. Tota una estimulant, i gens convencional, mostra de la creativitat de Santiago Mitre (autor també de títols com El estudiante, Paulina o La Cordillera), que té un altre extraordinari focus d’interès: la presència d’un divertidíssim Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965) posat a la pell d’aquest gurú cantamanyanes que sedueix els seus fanàtics deixebles a cop de farsa. I que, en un moment de la pel·lícula, i quan el protagonista, l’argentí Daniel Hendler, descobreix que és espanyol, contesta: “No, soc català, de Vilanova i la Geltrú!”
Sergi López porta 30 anys fent carrera cinematogràfica a França, ha treballat amb directors internacionals tan prestigiosos com Guillermo del Toro, Stephen Frears, Woody Allen, Alice Rohrwacher o Terry Gilliam. Sense abandonar mai el cinema fet a casa nostra, perquè potser ell pot anar amunt i avall, però sense moure’s de Vilanova, del seu poble.
No és la primera vegada que reivindiques la catalanitat d’un personatge a una pel·lícula francesa...
Ja em comença a cansar, això... (riu). Però això no ho incorporo jo, eh! Cada vegada que faig una pel·lícula a França passen dues coses: per un costat hi ha el tema del meu accent, i quan escriuen guions i posen frases en castellà, les fan d’una manera incorrecta, no en tenen ni fava, perquè un personatge espanyol no parla com s’imagina un francès. Pensa en un senyor enfadat, no diria mai una cosa com “hombre, hay que ver”. No! (riu). Aleshores et diuen que ho adeqüis a la teva manera de parlar, i llavors jo ho faig en català. I això li fa molta gràcia a un espectador català, però un francès no hi veu cap diferència. De vegades, en un guió, el personatge manifesta que és, per exemple, d’Albacete, i és clar, a França no en tenen ni idea, però jo d’Albacete no en tinc res, aquí no colaria. I després, d’altra banda, també és veritat que jo a la meva vida transporto aquesta cosa pesadeta de que el català no és ben bé el mateix que l’espanyol. I a molts directors que no són espanyols ni catalans, això els fa gràcia. I quan arriba el moment en què el personatge manifesta d’on és, els directors m’empenten: “Digues allò que dius tu, digues el teu poble, que té aquell nom... com era?”, i acaben agafant part del meu discurs personal. Però no és que jo estigui allà pendent de colar-ho a cada pel·lícula que faig a l’estranger, a veure en quin moment puc col·locar això del català dels collons (riu).
Pequeña flor és una pel·li bastant desconcertant...
Sí, perfecte, missió complerta. No coneixia Santiago Mitre, i quan vaig rebre el guió em vaig quedar bastant igual que tu. Eh? Perdona? Però justament trobo que la història té alguna cosa jubilatoire... alegre, desacomplexada, lúdica, joganera. Comença semblant una comèdia romàntica amb una parella, un nadó, quin conyàs tenir nens, i penses... de debó que va d’això? Però notes alguna cosa, en aquella veu en off que t’introdueix a la història, hi percebs una mena de sentit de l’humor molt fi, i de cop apareix un element que ho dinamita tot. Hi ha una mena d’excèntrica barreja de gèneres, un to fantàstic, sent com és una comèdia. Una comèdia amb aortes tallades, amb sang i fetge. Hi ha morts però és una pel·li molt vital! Però sí, trobo que és desconcertant. Ja saps que no soc gaire cinèfil, però ma mare encara ho és menys, i l’altre dia em va dir: “Em va agradar!”.
Com si fos una sorpresa!
És clar, de vegades faig coses molt marcianes. En cinema costa molt trencar formats, canviar de registres, fer segons quines barreges de gèneres, de vegades costa que el públic les accepti bé, però crec que amb Pequeña flor sí que passa.
Fer un cinema arriscat, en les formes o en la narrativa, et resulta motivador?
Sí, però al mateix temps no sé què dir-te... Com que no soc cinèfil, vaig reflexionant les coses a posteriori. Me n’adono que al final he d’anar seguint la meva intuïció sense posar-me gaires paràmetres, sense plantejar-me gaire coses. M’agrada fer un cinema més arriscat? Sí, però no només, i no pel simple fet de ser arriscat. Jo vull aprofitar al màxim el privilegi de rebre ofertes per fer projectes molt diferents. Però potser sí és veritat que és una sort fer coses una mica marcianes, que estan una mica fora de lloc. Me n’adono que, com més avança l’extrema dreta (riu), és un valor fer coses que se surten de la norma, que no són fàcils. En el cinema sembla que hem anat cap enrere, i que costa fer coses que no siguin convencionals, per tant sí que em mola el què és original, diferent...
En el cinema sembla que hem anat cap enrere, i que costa fer coses que no siguin convencionals
El cinema ha anat enrere, potser seguint una tendència general. Com a societat també vivim una regressió.
Sí, exacte. Miris on miris, és cada cop més evident. I no només és que anem cap enrera. És que cada vegada estem més anestesiats, ens costa més reaccionar, ens assembla que no podem canviar les coses. Amb fets com el Procés o com l’11-M semblava que hi havia la consciència social que s’havia de fer alguna cosa, i durant un temps vam creure en el poder de la massa social. Això ha passat al llarg de la història de la humanitat, després de grans moments hi ha aquesta depressió, han guanyat ells, no som ningú... Però al final, quan tens conviccions col·lectives no te les pot canviar ningú.
Has parlat d’intuïció. Sembla clar que és el teu motor.
Sí, és que és ben bé així. Al final he fet moltíssimes pel·lícules, he treballat aquí i allà, i quan dic que no en tinc ni idea, la gent no s’ho creu. Però és que és veritat! Jo ara, per exemple, conec més del món del cinema perquè he treballat amb més directors, actrius, actors i tècnics. I en aquest món hi ha molta gent que és cinèfila. Però com que jo no ho he estat mai, i com que vaig començar sense ser-ho gens, ha passat que la realitat m’ha posat els peus a terra. Jo no he pogut relacionar que aquest director té importància per tal motiu, o que dins d’aquest moment del cinema francès, aquesta pel·lícula es relaciona amb no sé quina cosa... No, tio, no he pogut anar tan lluny. Segueixo la intuïció, i de vegades no estic d’acord amb el meu representant francès, que em diu que un guió és collonut i a mi no m’agrada gens. I hi ha altres projectes que m’agraden molt, i no hi ha un duro per fer-los, però els faig. Sempre m’he mogut així, i, quan miro les feines que he fet, normalment m’hi reconec. Segur que m’he equivocat, sempre hi ha aquest risc, però no em puc queixar, no tinc la impressió d’haver de reconduir res, al contrari, la tinc d’abraçar aquesta manera de fer. Penso en com vaig començar i en seguir així, ara no aniré d’intel·lectual, ni cap a una determinada direcció per ves a saber quin motiu.
Hi ha projectes que m’agraden molt i no hi ha un duro per fer-los, però els faig
El personatge que fas a Pequeña flor és una mena de gurú excèntric. Un farsant de manual.
Sí, és un farsant. És que tots som una mica farsants, el món n’està ple. Sort que és així, gràcies a Déu, i ho dic com ateu militant (riu). Quan ets petit et penses que la vida és com un conte: que el llop és el llop, la caputxeta és la caputxeta... Però les coses no són així, són més complexes, i tothom fa un paper, un personatge. La cosa és que el paper s’assembli a tu, que no facis trampa, que no siguis deshonest. Ara estic fent filosofia barata (riu). Però no forçosament la teva identitat ha de ser pura. I la meva és la d’un xarnego, barrejada, indepe, amb sang murciana, i soc simpàtic, però tinc un caràcter i de vegades m’enfado malament... Però tornant a la pregunta, és veritat que el meu personatge a Pequeña flor és un farsant, i per muntar-te un paper d’aquesta envergadura s’ha de tenir una personalitat gran, no tothom pot ser un gurú, has de tenir un carisma per tenir deixebles com té ell. I que, al final, el que vol realment és tirar-se a la dona del protagonista. I té tan poca vergonya que és capaç de dir-li a la cara...
N’hi ha molts que et venen la moto, al món del cinema?
No especialment, no més que en el món dels lampistes, per exemple. Al món del cine hi ha aquest pes de la imatge, del glamour. Però és que el cine és la farsa portada al límit, la farsa feta marca, feta somni. Però no deixa de ser un món de cartró-pedra, fem ficció, tot és mentida. Però al final, crec que en el món de la interpretació, més que farsant s’ha de ser valent. O, com a mínim, per ser un bon farsant has de ser valent, perquè hi ha un moment en que et quedes sol davant de tothom i llavors et toca fer la feina, fer l’escena, fer-la natural, i que se l’empassin. Farsant? Potser, però has de ser un bon farsant.
El cine és la farsa portada al límit
Si Pequeña flor parla d’alguna cosa, és de la rutina, dels seus perills i de les seves coses bones. I no em sembla que estigui gaire present en el món de l’actor. Com et portes tu amb la rutina?
La pel·lícula et diu que la rutina, al final, et dona una seguretat, i això ens tranquil·litza en un món tan caòtic. Això va a persones. Jo porto molt bé la poca rutina, i no només, personalment la pateixo, perquè soc molt dolent en el marc dels hàbits. Soc un desastre en això, perquè la meva vida és poc rutinària. Tot i que... moltes vegades em pregunten com puc fer quatre o cinc pel·lícules en un any: és que potser una d’elles significa tres dies de feina, i l’altra significa sis, perquè hi fas personatges més secundaris. O sigui que pot haver força espai lliure entre un projecte i un altre. Quan estàs rodant, o quan t’estàs preparant per un paper, o quan l’has estrenat i fas la promoció i les entrevistes, tot això sí que no és gens rutinari, canvies de lloc, d’interlocutor, un dia comences a treballar a les sis del matí i un altre dia acabes a aquella hora. En aquest sentit, tot això és molt xulo perquè vius la vida de molts colors diferents. No sé si li passa a tothom, però jo de vegades tinc la sensació de tenir una doble vida. Quan rodo és una cosa, i quan torno a casa, que en realitat és la major part de l’any, és un altre món, i és on he de tenir uns certs hàbits. I és aquí on pateixo, soc un patata. Jo, en el caos soc un puto crack! En el caos, en improvisar...
En el caos soc un puto crack
Parlàvem que Pequeña flor no és una pel·lícula convencional. Però tu tampoc ho ets!
(riu) No sé què dir-te. Jo no me n’adono gaire. Suposo que també hi té a veure qui tens al davant, el to de la conversa, si el coneixes més o menys, si estic amb tu o a una tele francesa amb un senyor molt seriós. Tothom és diferent, i hi ha gent que sembla antipàtic i l’escoltes parlar i veus que no està malament allò que diu, o a l’inrevés. Potser sí que tinc una personalitat una mica particular, i potser per això em donen personatges rars, extravagants. Jo intento actuar de forma natural, i potser el cinema ha contribuït a consolidar aquesta personalitat particular: uns personatges et porten a uns altres. I això que no estic a França, ni a Madrid, ni tan sols a Barcelona, estic al meu poble. Tot un seguit de coses que han alimentat la idea de qui collons és aquest paio...
Ho dic des de la perspectiva del periodista... Sempre m’has semblat un tio molt normal, sense aquestes cuirasses que acostumen a portar actors i actrius. Ets minoria.
Doncs si la majoria ho amaga, és que el que fem la minoria no és normal. Així que no seré tan normal, pel que sembla, soc dels rars... (riu) No ho sé, però sí que noto que ser normal en un context tan poc normal és una cosa excepcional. Jo quan arribo a un rodatge sempre li dono el bon dia a tothom. Soc un pesat, però perquè em sento més a gust si conec l’equip a l’hora de fer la meva feina. I la gent troba excepcional això que saludi, però tampoc soc l’únic que ho fa, eh... Els actors vivim en un terreny de privilegi, som uns escollits, som els guais, llavors dius bon dia i la gent pensa: “hòstia, què maco, què simpàtic”. No ho sé, per aquí anem fent...