Albert Pla torna durant quatre nits, d'aquest dijous 16 i fins al diumenge 19, a la sala Barts amb Miedo. Un espectacle que combina música i teatre, ideat en col·laboració amb el músic i productor Raül Refree i els argentins Mondongo, amb què explora el terrorífic univers de les pors i les angoixes. "Hem tornat, bàsicament, perquè ens ho van demanar de la Barts, cosa de la qual estic molt agraït. Més que un retorn, va ser un parèntesi obligat. No només m'ha passat a mi, li ha passat a molta més gent: es va acabar abruptament. Ara l'intentem tornar a fer com si no hagués passat res, només una simple pandèmia pel mig".
L'espectacle torna igual?
Era un espectacle rodó. Però passa el temps mentre el fas, passa el temps mentre no el fas... Passen moltes coses i és inevitable fer moltes associacions d'idees. Bàsicament, però, continua sent el mateix espectacle: Miedo.
Una pandèmia fa molta por.
És un espectacle que les persones que sé que l'han vist més d'una vegada sempre en surten amb sensacions diferents. És un espectacle molt aclaparador. Imagino que ara la gent, inevitablement, el veurà amb uns altres ulls.
Per què?
Estem sensibilitzats d'una manera diferent i per coses diferents.
Per què és aclaparador?
És un espectacle amb molta informació. Hi ha vídeos, hi ha música, hi ha interpretació... És un espectacle que implica molts sentits. És un espectacle que m'agrada molt.
Lògic.
Però si no hi fos jo, seguiria semblant-me el mateix. Hi ha les pintures dels Mondongo, tot el món creat a través de la digitalització per la gent de Nueve Ojos, la música del Raül Refree. Abans no t'acabes tot plegat... És un espectacle molt contundent.
Foto: Sergi Alcàzar
¿Per què tenim pors?
Les pors comencen a aparèixer quan ens fem persona...
O ens les inculquen.
En el fons és el mateix: por és por, tant és que te la inculquin o que te la imaginis. La por disfruta molt amb les persones.
Quina va ser la teva primera por?
No la recordo.
Vivies sense por, de petit?
No, tenia pors. Quan ets petit els somnis et fan molt males passades.
I ara?
Jo, si més no, he après a oblidar-los, els malsons.
Despert imagino coses més horribles que els meus malsons
Però en tens?
Sí, quan no fumo. Si vaig al llit sense haver fumat, tinc malsons. Coses horribles. Però he de dir que despert imagino coses més horribles que els meus malsons. Imagino coses terribles. Si passa, després parlo amb els meus malsons i els dic que no són tan originals com creuen, que podrien imaginar coses pitjors.
Parles amb els teus malsons?
Sí. I els dic que m'haurien pogut sorprendre una mica més. Despert soc capaç d'imaginar coses més sorprenents.
I ara, què et fa por?
Desgràcies vàries que puguin passar a les persones que estimo. El món de les pors és infinit. N'hi ha 3.400 o un 1.003.400. Totes les que vulguis.
La mort parlava castellà i no l'entenia
Foto: Sergi Alcàzar
Vas tenir un atac de cor i vas estar a punt de morir. Dius que vas veure la llum al final del túnel, però que vas tornar.
Perquè parlava castellà i no l'entenia. Si et diuen, "ves hacia la luz", no hi vas. Si m'hagués dit: "ves cap a la llum…", hauria pensat que potser m'estaven parlant a mi, sí.
Gaudeixes més de la vida des que vas estar a punt de morir?
No... perquè jo he estat a punt de morir moltes vegades. Soc un supervivent. O així em sento jo.
Quantes vegades has estat a punt de morir?
10 o 12. Prou per pensar: "Hòstia que la palmo!".
Què va passar?
No entraré en detalls de la meva vida. Però no van ser experiències... Soc d'una generació que es pensava que als 30 ja estaríem morts.
Això és un tòpic del rock'n'roll way of life i el 'lado salvaje de la vida'.
Un tòpic que me'l creia igual que amb 10 anys em creia que amb 30 seria molt vell.
Has viscut al límit?
No xulejo de res. Cada època fas... Jo m'he drogat i he follat tant com he pogut, però suposo que com tothom.
M'he drogat i he follat tant com he pogut
Foto: Sergi Alcàzar
La gent abans podia ser jove, però semblava molt vella.
Eren vells, eren morts... No tenia gaire sentit fer-se gran. La societat continua sent així.
Com?
Vas a la ràdio, a una tertúlia, i no són més que senyors vells. Un dia vaig anar a la tele i hi havia dues noies de 17 anys que parlen sobre la Greta Thunberg i l'ecologia. Es queixaven. Deien que no podia ser que haguessin de ser elles les que anessin allà a arreglar el món amb només 17 anys. Si no són ells, qui ha d'arreglar el món?, el seu pare, que està a punt de morir? Els Beatles van fer les seves primeres cançons amb 16 anys. Jo vaig compondre el meu primer disc amb 18.
És el teu millor disc?
Jo no he fet mai res bo creativament. Simplement he fet el que el cos em demanava. No m'he parat a pensar mai si allò que feia era bo o dolent. Era el que sabia i podia fer. Sempre he pujat a l'escenari convençut que el que jo feia podia aguantar una hora i mitja i tots passar-nos-ho pipa, inclòs jo.
No hi ha cap disc, cap cançó de la qual et sentis especialment orgullós.
No. Les cançons són cançons. Són coses que un pensa. Hi ha cançons que m'agraden molt, però que no canto mai. Cançons que canto un dia i un altre cantó d'altres. I un dia canto 'Os acordáis' i un altre 'La sequia'...
Això és falsa modèstia. Tens una trajectòria musical i artística de més de 30 anys i és inqüestionable que el que has fet ha tingut un impacte sobre molta gent.
I jo me n'alegro, perquè això m'ha permès estar fent ara aquesta entrevista i quatre bolillos com els d'aquesta setmana a la sala Barts. És un ofici que m'agrada. El gaudeixo molt. Quan faig un concert, m'ho passo teta.
Si és un ofici, treballes cada dia?
Cada dia. I faig moltes coses. Tot sovint em pregunten de política, també.
I què expliques?
Que sis músics en una furgoneta la gira anirà malament. I com això hi ha mil coses. Això és per a mi la política. Però sí, treballo cada dia, tot el dia. Em llevo i em poso a treballar. De fet, i m'agrada molt fer-ho. Soc molt constant. Cançons, espectacles i idees hi ha més de les que puc materialitzar.
Les idees d'on surten?
De les idees. D'estirar el fil. I amb el caos vas ordenant. I a vegades una idea se'n va cap a un llibre, d'altres cap a una cançó. De vegades cap a un programa de ràdio.
No sé què fer per escapar del personatge
Foto: Sergi Alcàzar
Fins a quin punt la gent busca de tu el personatge més que la persona?
Sempre. I soc conscient que puc fer una entrevista i que de cop i volta em preguntin: "¿Verdad que el rey Juan Carlos es un hijo de puta?", buscant que jo digui que sí i així ja tenir el titular. És inevitable. No sé què fer per escapar del personatge. Jo vaig al teatre i canto cançons. Allà és on m'expresso millor. A les entrevistes tot és confusió.
Però tu tens controlat qui és l'Albert Pla persona i qui l'Albert Pla personatge?
Clar, si pugés a un escenari com a persona, ja estaria a la presó, per això he creat un personatge.
Per què?
Soc el típic fumador que fuma per no matar a ningú.
Mataries molta gent?
Deixa que fumi un cigarro i t'ho dic. Suposo que com tothom
Estàs content d'estar viu?
Sí, ves, quin remei. I quan estigui mort també estaré content d'estar mort.
No ho saps.
I ara tampoc sé si estic viu.
Reflexiones, medites sobre la teva existència i quotidianitat?
No, jo no reflexiono mai. Miedo, l'espectacle, tampoc és una reflexió sobre la mort.