Albert Serra (Banyoles, 1975) està preocupat. Sempre que presentava una nova pel·lícula a la Filmoteca de Catalunya, acabava la festa al bar Marsella envoltat dels seus més propers. Avui (que és dijous en el moment de l'entrevista) estrena al centre del Raval el seu nou llargmetratge, Pacifiction, però l'emblemàtic bar barceloní està tancat per vacances i l'amo, després de pensar-s'ho uns dies, ha decidit que no l'obrirà expressament per a ell. Ara ha de donar amb una alternativa en poc menys de cinc hores. No està nerviós. Ja ho trobarà. Però Pacification , que va arribar aquest passat divendres 2 de setembre a les sales, bé val una bona festa.
Aclamada en l'última edició del festival de cinema de Cannes, Serra ens transporta fins a Tahití amb un film indesxifrablement hipnòtic. Un thriller que trenca amb tots els aspectes formals del gènere, per descobrir-nos, a través de la figura d'un alt comisionat de l'Estat francès (paper interpretat magistralment per Benoît Magimel), la relació, a voltes delirant, a voltes decadent, sempre perversa, entre política i poder.
M'agraden les teves sabates.
Són ben parides, oi? Me les vaig comprar a Viena, de rebaixes, fa tres o quatre anys. Són d'una marca molt cara: Ludwig Reiter. Viena m'agrada molt. És una de les meves ciutats preferides del món.
T'interessa el món de la moda i el disseny?
Sí, però sempre vinculat als conceptes de qualitat i artesania. No tant el fast fashion, que el trobo artificial i banal. I més la moda femenina que la masculina, que la trobo més conservadora. De fet, he escrit diversos articles sobre moda. I també tinc molts llibres sobre la temàtica, a casa. A més, la mare era modista i l'avi, també. Des que tinc memòria que els recordo fent arranjaments i vestits a mida. A les meves pel·lícules tinc una responsable de vestuari, però el vestit principal el dissenyo jo.
Mai et vas plantejar seguir l'ofici de l'avi i la mare?
Sempre m'ha interessat! Però d'aquí a seguir amb l'ofici... Sí que de jove em dissenyava la meva roba: abrics llargs i peces molt complexes. Però era massa feina per a ells i, clar, jo no els pagava. Aquesta és una altra desgràcia de la societat actual: la gent no entén que les coses fetes artesanalment tenen un preu. Preferim anar al Zara i comprar-nos 30 peces a 3 euros. Això sí, després van a casa meva a què els facin els arranjaments.
Un fet que podríem aplicar a tots els aspectes de la creació artística.
No ho tinc tan clar. Hi ha coses que aparentment semblen molt fàcil i després no ho són tant. Mira Top Gun, el paio aquell (Tom Cruise) està obsessionat amb aquesta idea de qualitat: res de rodar amb simuladors, avions de veritat i els actors dins, després de setmanes i setmanes entrenant-se. I es nota la diferència. Hi ha pel·lícules amb un gran pressupost en què els efectes són del tot inversemblants. No colen. Es veuen que són postproducció falsa. En aquest cas, no. O la del Bayona del tsunami (Lo imposible). En aquella pel·lícula hi ha efectes molt ben fets. Resulta del tot creïble i real.
Tom Cruise em cau bé per la seva defensa de la qualitat i la indústria cinematogràfica a l'antiga
Has vist Top Gun?
No. Però diuen que està bé, tot i ser el tipus de pel·lícula que és. El paio (Tom Cruise) em cau bé per la seva defensa de la qualitat i la indústria cinematogràfica a l'antiga. M'agrada l'èxit que ha tingut perquè s'ho creu de veritat. I és que per veure que una pel·lícula està ben feta, res millor que una gran pantalla. I per veure que està mal feta, també. Un defecte destaca molt més com més gran sigui la pantalla.
Et veus a Hollywood?
No, perquè és avorrit. Has de perdre molt de temps en qüestions tècniques que no m'interessen. A mi m'agrada la gent, els actors, el divertiment... I això que jo als actors els exigeixo molt.
Tant?
Sí. El meu sistema de direcció està basat en la vulnerabilitat dels actors. En fer-los arribar a un estat de vulnerabilitat tan gran que els porti a la innocència. Només quan perden el control total de la seva imatge, en aquell moment de vulnerabilitat, és quan m'interessa el que poden oferir. Però s'ha d'apretar perquè això passi.
El meu sistema de direcció està basat en la vulnerabilitat dels actors. En fer-los arribar a un estat de vulnerabilitat tan gran que els porti a la innocència
Quantes vegades has vist Pacifiction?
Infinitat. Juntament amb dos muntadors més, he passat set mesos, set dies a la setmana, sense fer ni un sol dia de vacances, tret del 23 de desembre al 2 de gener, treballant en el muntatge definitiu de la pel·lícula. Me la sé de memòria.
Ha estat un procés obsessiu?
Han estat 540 hores de rodatge depurades fins a arribar al muntatge final. Ja ho he dit en altres entrevistes: soc el director de cinema que més treballa, per això sóc el millor. 1276 transcripcions de diàlegs. 300 pàgines d'anotacions meves fetes a mà...
Soc el director de cinema que més treballa, per això sóc el millor
Què faràs amb tot aquest material, que també és art, però que no apareix al muntatge final?
Res, ja no existeix. A mar. Tota aquesta feina destruïda és el procés de destil·lació necessari per arribar al resultat final. Per a mi l'única satisfacció possible és que les coses misterioses que té la pel·lícula, per moltes vegades que la vegis, continuïn mantenint aquesta intriga.
De fet, des del teu filtre d'autor, has acabat rodant un thriller polític.
O un anti thriller. Però sí, voreja aquest gènere. I segurament aquesta és la clau perquè a la gent, tot i que duri gairebé tres hores, no li resulti una pel·lícula farragosa. Té, però, el problema dels diàlegs.
Què els hi passa, als diàlegs?
Són molt subtils. Hi ha molta ironia amagada. Si ets un espectador molt planer, els diàlegs no et seduiran. No et diran res. Un dels exemples més evidents és el diàleg que mantenen el personatge que interpreta en Benôit Magimel amb la seva secretària, el personatge de la Pahoa Mahagafanau. "Tu seràs la meva lleona, el meu braç armat...", li diu ell a ella. Un diàleg totalment absurd, però que acaba resultant una escena extremadament emocionant. No és una declaració d'amor, és una cosa abstracta.
De fet, la seva relació, com gairebé tot a la pel·lícula, és abstracta, no saps què són.
Però aquest és el món d'avui. Parelles que estan casades, però que no ho semblen. Matrimonis en què totes les parts tenen amants. Avui dia no saps res.
Si ets molt ordenat no trobaràs mai res perquè ja ho tens tot
Pacifiction, originalment, havia de ser una història d'amor.
Havia, però... De fet, crec que l'amor és el fet que està més en crisi avui dia.
Per què?
Perquè actualment està plenament identificat amb la vanitat i el caprici. Per culpa de les xarxes socials l'amor avui dia és més dèbil. Ha desaparegut la pulsió subversiva de l'amor. L'amor romàntic ja no existeix. Ara és vanitat i superficialitat. Estàs sotmès a tants impulsos a través de les xarxes socials que de seguida canvies d'opinió. Som clients que comprem amor per impulsos capriciosos, que a més són falsos, perquè a les xarxes tots oferim la millor versió de nosaltres mateixos. És justament el mateix que passa amb els actors: que sempre volen mostrar la seva part més bona, però a la pel·lícula potser l'interessa mostrar la dolenta.
L'amor romàntic ja no existeix. Ara és vanitat i superficialitat
T'interessen les xarxes socials?
No, gens. Trobo que és una decadència total.
Ets una persona romàntica?
Sóc un idealista, i això implica un esforç. En el romanticisme tendeixes a caure com a víctima. L'idealisme l'has de treballar i construir constantment. Això m'agrada més.
Però t'has enamorat mai?
No veig les coses des d'aquesta perspectiva. Per a mi tot ha d'anar lligat a l'art i el bé. No em pot passar una cosa que jo no controlo. Estic per sobre de la temptació. Si no em poden seduir els diners, molt menys l'amor. Els diners duren més que l'amor.
Si no em poden seduir els diners, molt menys l'amor. Els diners duren més que l'amor
Et sents perdut en el món d'avui?
Sí, però el món actual és caòtic i a mi m'agrada viure en el caos. Molts dels meus rodatges no anirien endavant sense aquest element caòtic. Si ets molt ordenat, no trobaràs mai res perquè ja ho tens tot. Això en qüestions artístiques. Si hem de dirigir un país, potser que predomini l'ordre. Però a l'art, on la frontera entre la qualitat i la no qualitat depèn de matisos molt volàtils i de casualitats, m'agrada ser deliberadament caòtic.
Acaba de sortir a la llum una carta de Dalí, un dels teus referents, en què expressava la seva voluntat de fundar una nova religió de tints supremacistes.
No va ser pas el primer a tenir aquesta mateixa idea! Bé, coses com aquestes ja sonen totalment fora d'època. Però Dalí és com el protagonista de Pacifiction, no saps mai si parla seriosament o no. El que més admiro d'ell, de Dalí, és aquesta cosa subversiva de transformar la vida quotidiana. Per a ell cada moment era únic i per això havia de crear una cosa nova. Ho havia de subvertir tot, del més petit al més gran, a tota hora.
El meu objectiu és, sempre circumscrit al cinema d'autor, ser el millor director del món
Aquest és el teu objectiu: subvertir i transcendir?
Són coses diferents. El meu objectiu és, sempre circumscrit al cinema d'autor, ser el millor director del món. Vull fer la millor pel·lícula del món, sempre acompanyat d'ingredients com la diversió i la subversió, elements que ajuden a mostrar una visió diferent del món. Els camins del Senyor són tan inescrutables que jo seré el millor director del món.