És un dels grans noms a casa nostra en l'art de la interpretació. Actor amb un full de serveis on llueixen títols destacats del teatre, el cinema i la televisió de les últimes dècades, aquesta tardor podem veure Àlex Casanovas al Teatre Goya amb Eva contra Eva (estarà en cartell fins al 7 de novembre). Espectacle dirigit per Sílvia Munt que revisiona el clàssic All about Eve, de Joseph L. Mankiewicz, Casanovas acompanya Emma Vilarasau i Nausicaa Bonnín, dues actrius majúscules que sobre l'escenari donen vida a dues intèrprets de generacions diferents en lluita pel mateix paper. Ens trobem amb ell a la sala del barri de Sant Antoni per reviure la seva trajectòria vital i professional... tal com raja. 


Àlex Casanovas estarà al Teatre Goya amb Eva contra Eva fins al 7 de novembre. Foto: Oriol Rodríguez

Soc un home gran i estic encantat de ser-ho. Tinc 57 anys, sóc avi i m'encanta. No ho canvio per res, ni per tornar a tenir 20 anys. 

Soc un home gran i estic encantat de ser-ho

Hi ha una mancança de personatges femenins. De la mateixa manera que hi ha mancança d'autores i dramaturgues, de directores, de tècniques de so i de tècniques de llum, de maquinistes... Afortunadament, tot això, encara que molt tard i de mica en mica, està canviant. 

El teatre pot ajudar a conscienciar a la gent. No ha de ser només entreteniment sinó que també pot provocar que el nostre cervell doni dues voltes a les coses i ens qüestioni tot plegat.   


Àlex Casanovas, un actor nostàlgic orgullós de ser un home gran. Foto: Oriol Rodríguez

En la història de l'univers i l'existència de la Terra som una porció ínfima. 

La cultura ha de ser de fàcil accés però no gratuïta, perquè si no es menysté i es devalua. 

La cultura ha de ser de fàcil accés però no gratuïta

Soc molt millor actor ara que quan era jove. Abans em deixava dur per la primera impressió que em produïa el personatge. Ara tinc unes vivències vitals que enriqueixen la meva tasca. Tinc més recursos i referents a què aferrar-me per donar vida a aquell personatge que t'han posat al davant. 

La màgia de la feina d'actor és interpretar un paper en què jo ja sé què passarà, però que el públic cregui que és la primera vegada que passa. 

Vaig suspendre l'última prova per entrar a l'Institut del Teatre. Però vaig tenir la sort d'entrar a la Companyia La Trepa per fer un espectacle infantil. I després vaig entrar al Poliorama per fer El despertar de la primavera dirigit per Josep Maria Flotats. Des d'aleshores no he parat. La meva escola ha estat la gent amb què he treballat. Si sóc nostàlgic, és d'aquells anys i de la gent amb què vaig treballar. 

La meva escola ha estat la gent amb què he treballat

Recordo una dona que em vaig trobar pel carrer que em va dir: "Nen, si ara ens tanquen els teatres què farem?". La gent té ganes de tornar a gaudir d'espectacles en viu. Necessitem interrelacionar-nos encara que sigui amb limitacions i mascareta. I els artistes també tenim la necessitat d'aquest contacte directe amb el públic. 


Àlex Casanovas, un actor que s'oblida dels seus personatges. Foto: Oriol Rodríguez

No hi ha hagut mai cap personatge que s'hagi apoderat de mi. Els agafo quan comencen els assajos i els deixo al teatre cada nit quan acaba la funció i torno a casa. Tampoc he dominat, ni he volgut fer-ho, cap dels personatges que he interpretat. 

Vaig presentar el concurs Amor a primera vista, i durant molts anys la gent pensava que la Montse Guallar i jo érem parella a la vida real. Hi ha molta llegenda urbana sobre això. Però sempre he dit i mai em cansaré de fer-ho que durant un any i mig vaig tenir la sort de fer l'amor amb Montse Guallar durant vuit hores un cop a la setmana. 

Durant un any i mig vaig tenir la sort de fer l'amor amb Montse Guallar durant vuit hores un cop a la setmana

En el teatre te la jugues cada dia. Et pots equivocar i t'equivoques. I quan passa es nota molt i es comenta moltíssim. 

Vaig participar en sèries com El cor de la ciutat i Nissaga de poder. Treballar en un culebrot és molt difícil, tot va molt de pressa. Es poden rodar 15 seqüències diàries, amb tots els canvis de set, vestuari i guió que això suposa. És molt, molt, molt difícil i té un mèrit enorme. 

Jo vaig ser el gendre favorit de Catalunya i m'agradava. La Montserrat Carulla em deia que era el "galán de galanes" i jo em sentia ben orgullós.

Treballar en un culebrot és molt difícil, tot va molt de pressa

No em preocupa el futur com ho feia anys enrere. Arriba un moment en què t'estàs cinc, vuit o nou mesos sense treballar i de sobte t'arriba una proposta de feina. Aquest és un ofici en què acabes convivint amb la incertesa.