Avui arriba a les sales de cinema El cover llargmetratge amb què debuta a la direcció el barceloní Secun de la Rosa. Comèdia musical (cinta que va inaugurar la passada edició del Festival de Málaga) que aborda la por al fracàs; Àlex Monner, jove talent en erupció del nostre cosmos interpretatiu, és el seu protagonista. Parlem amb ell.
Ja n'has viscut més d'un, però... hi ha nervis els dies d'estrena?
Sempre hi ha nervis, però és una pel·lícula de la qual estic molt content. Ha estat una sort poder treballar amb Secun de la Rosa.
Ell és més gran, però sent tots dos de Barcelona, no el coneixies?
No. En Secun té una companyia de teatre de què també forma part una amiga en comú. Va ser ella la que em va parlar de la pel·lícula. Em vas encantar la història.
Jo també he tingut por a fracassar. M'ha passat moltes vegades
Vaja, que no vas haver de passar pel càsting?
Aquesta vegada no, però sí que n'he de fer, de càstings. I és una experiència molt intensa i no sempre plaent. És un moment de molt de nervis, en què et pots arribar a bloquejar.
Com ho superes?
Deixant-me anar. Gaudint del que faig. Oblidant-me que és una prova per aconseguir una feina. Interpretant, que al cap i a la fi és del que es tracta.
Però aquesta vegada no et va fer falta passar el càsting?
Li vaig demanar a la nostra amiga en comú que em passes el telèfon del Secun. Tenia el pressentiment que hi hauria una connexió especial entre els dos.
I va ser així?
Sí! De fet, després d'aquella primera trucada em vaig instal·lar durant dues setmanes a casa seva, a Madrid. Vam estar treballant el personatge de Dani, el prota de la pel·li. Van ser uns dies que vam treballar molt, però ens ho vam passar genial. Ho tornaria a repetir avui mateix.
El cover és una comèdia musical...
És la primera vegada que canto en una pel·lícula. De fet, és la primera vegada que canto de tots els treballs, a cine, tele o teatre que he fet. I l'experiència m'ha encantat. Va ser un dels fets que més em va atraure de la proposta.
Volia dir que El Cover és una comèdia musical però amb un punt de drama, ja que aborda la por al fracàs. T'has sentit mai així?
Amb aquesta pel·lícula, no, però sí, clar que jo també he tingut por a fracassar. M'ha passat moltes vegades. És més, m'he replantejat la meva vida en diverses ocasions. He tingut els meus alts i baixos emocionals i fins i tot m'he plantejat molt seriosament deixar l'ofici.
Però no ho has fet.
No, no ho he fet, perquè sempre que he tocat fons he acabat refermant-me en la idea que això és el que vull fer. Vull dedicar la meva vida a la interpretació.
Sóc qui sóc gràcies als personatges que he fet
Ets molt jove, però ja has tingut temps a interpretar tota mena de personatges, alguns d'ells molt intensos.
I alguns d'ells m'han colpit molt i m'ha costat desfer-me d'ells. També m'han ajudat a créixer. Actuar és un procés d'autoconeixença. Sóc qui sóc, en part, gràcies als personatges que he fet.
Has pogut compartir repartiment amb alguns dels grans actors de casa nostre, hi ha cap que t'hagi influenciat o impressionat especialment?
Eduard Fernández és el millor. És impressionant veure'l treballar. I tot i que havia treballat amb ell abans, la vegada que més m'ha al·lucinat és en l'última pel·lícula que hem fet plegats, Mediterráneo.
La pel·lícula sobre Òscar Camps i Open Arms, oi?
Exacte. Ell fa d'Òscar Camps i cada dia treballant amb ell ha estat com una lliçó magistral. M'impressiona la naturalitat amb què afronta el fet de la interpretació. Definitivament és el meu màxim referent.
També has treballat amb grans directors.
Si parlem de directors no puc no cintar Isaki Lacuesta, cada pel·lícula amb ell és un regal. Però el director més important en la meva trajectòria ha estat Pau Freixas, que va ser qui, amb 14 anys, em va donar la meva primera oportunitat amb la pel·lícula Herois.
Li tinc una gran estima a Polseres vermelles. Si no hagués participat d'ella molt probablement avui no seria on sóc.
La mires de tant en tant?
Sí! Miro capítols de Polseres vermelles quan torno a casa de ressaca. Una cosa, però, que ara fa un any i mig que no passa.
Seguiu en contacte, els protes de la sèrie?
I tant. De fet, de tant en tant ens trobem per dinar tots plegats.
Dos anys enrere vas debutar com a director amb el curtmetratge Un chico cualquiera Rosario solo hay una.
I és una faceta en la qual hi vull insistir. Ara, rodat el meu primer curtmetratge, m'agradaria aixecar un llargmetratge. Tinc diversos guions a mig fer. Un d'ells, de fet, ja està acabat. Em vaig reunir amb un productor interessat per treballar amb mi, però la història no li va acabar de fer el pes. Ho acabaré fent.