Alizzz: "La música makina ha estat una expressió cultural molt important en l'extraradi de Barcelona"

Alizzz és una de les figures més rellevants i influents de la nostra escena musical i més enllà. Productor i compositor essencial per entendre l'evolució de la música urbana —confluència d'electrònica i pop— a casa nostra, en el full de serveis de Cristian Quirante (Castelldefels, 1984) figura haver ajudat a modelar les propostes d'artistes de la magnitud de Rosalía, Becky G, Doja Cat, Lola Índigo, Aitana, Amaia, Juanes, Princesa Alba... Alizzz és també el geni anònim que s'amaga rere l'èxit de C.Tangana. Catedràtic polifònic d'aquesta lliçó mestra sonora que és l'últim àlbum de Pucho, El madrileño, Alizzz ha estat nominat a 6 Grammy Llatins, entre altres el de millor productor pel seu treball en aquest àlbum. La gala d'un dels premis més rellevants de la indústria musical se celebra dijous que ve a Las Vegas. L'enxampem a punt de pujar a l'avió. 

¿Quan marxes?
Ara surto de l’ambaixada dels Estats Units a Madrid. Som tota la colla: tots els Carmona, l’Ismael Fernández, Jorge Drexler, la Nathy Peluso, el Pucho (C.Tangana)... Una bona estampa.

“Seis Carmonas y seis más con Pucho”.
Total. Hi havia el Carmona pare, l’Antonio Carmona; el seu cosí, el Juanjo, que és guitarrista i també canta; i les seves dues filles. Sí, tots els Carmona. Marxem demà dilluns i actuarem a la gala dels Grammy Llatins. Farem una cosa semblant al que vam fer al Tiny Desk. Pujarem com uns 15 o 20 a l’escenari. Muntarem un bon pollastre.

Per embolic, la del Tiny Desk.
Ja ens vam adonar assajant que podia ser molt gran. No t'imagines quan la gent de producció audiovisual va muntar el set. Una experiència increïble. Però era impensable que tindria aquella repercussió. Va ser l’empenta definitiva al disc del Pucho (El madrileño).

Com ho fas?
Quan compons una cançó et cal estar molt atent a les màgies del moment. Captar l’instant i decodificar quan passa alguna cosa interessant a l’estudi.

Per exemple?
Un de ben gràfic és l’interval de Bizarre Love Triangle de New Order en la interpretació de Los Tontos del Tiny Desk. Allò va començar com una broma, però va acabar aixecant la cançó a un altre nivell. Has d’estar atent als esperits de la música que sempre ronden.

Guanyareu Eurovisió?
Jo, personalment, no la guanyaré. La guanyarà Espanya? No ho sé.

I una cançó teva? Ho dic pel tuit que vas fer en acabar l’última edició: "Si queréis, el año que viene ganamos #Eurovision".
Hi ha hagut moviments al meu voltant relacionats amb Eurovisió, però no hi participaré de manera molt explicita. Però hi ha hagut moviments i fins aquí arribo.

Quin va ser el disc amb què et vas enamorar de la música?
Era molt petit i el meu pare em va regalar Paul is live, un àlbum en directe de Paul McCartney. En aquell disc hi havia un tema, House of Deliverance, que en aquella època sonava molt a la ràdio, a Los 40 Principales. Just ens acabàvem de comprar una minicadena i aquell va ser el nostre primer CD. Ell també es va comprar Lo + Disco 3, un recopilatori d’èxits dance del moment com Ellegibo o el It’s My Life de Dr. Alban. Els vaig escoltar fins a cremar-los. Me’ls sé de memòria.

Pop i electrònica. Si sumes els dos discos, el resultat és el que tu ets ara com a productor.
Totalment. L’electrònica, evidentment, és part del meu ADN, però no es pot entendre la meva música sense aquest component de pop britànic que sempre m’ha acompanyat.

El productor català Alizzz ha estat nominat a 6 premis Grammy Llatins

S’escoltava molta música a casa?
El meu pare és mecànic de camions i la meva mare carnissera. No els interessava gaire, la música. Al meu pare, una mica, al cotxe. Sonaven coses com Julio Iglesias, Whitney Houston o Eros Ramazzotti, que a mi m’agradava molt. El boig per la música era jo. Tenia 8 anys i recordo que tenia uns auriculars i quan els meus pares miraven la tele, jo m’asseia en una cadira al costat de la minicadena i em passava hores i hores escoltant música. Era una experiència meravellosa. La música em transmetia una sensació de benestar brutal. Res em feia sentir millor. Encara em passa ara. 

Com ho viuen ells, ara, tot el que et passa?
Flipen. Tot el que faig ho expliquen als seus amics. Que si he sortit a El hormiguero, que si m’han entrevistat aquí, que si m’han entrevistat allà... Al poble ja em coneix tothom.

No has marxat de Castelldefels.
Hi visc. Fa dos anys m'hi vaig comprar una casa. Tinc intenció de viure-hi sempre. Anys enrere vaig marxar per viure a diferents llocs però ara que he tornat ja no penso marxar. És un lloc meravellós. Tinc unes vistes al mar i la muntanya increïbles que no podria tenir enlloc més, tot i que culturalment és un 0 o un 0,1.

"Castefa".
Ho visc amb molt d'orgull. 'El nen de Castefa' no deixa de ser un retrat fet amb carinyo d’una mena de personatge que, certament, pul·lulava per aquí. La música makina ha estat una expressió cultural molt important a l'extraradi de Barcelona. Hi ha sectors culturals que l’han volgut menystenir, però jo m’hi sento identificat i crec que va ser molt important per a diverses generacions.

La música em transmetia una sensació de benestar brutal. Res em feia sentir millor. Encara em passa ara

Aaquesta dicotomia tan teva entre música mainstream i l’indie.
Em trobo molt còmode fent equilibris en aquesta frontera entre l’avantguarda, les propostes artístiques més arriscades, i les músiques més populars. Em trobo molt a gust fent de vas comunicant entre aquests dos mons.

Els productors sou les noves estrelles del rock, però fins ara éreu figures anònimes que no se sabia ben bé que fèieu.
Des de sempre, un dels meus objectius ha estat ajudar a definir la figura del productor. Crear els fonaments perquè la gent sàpiga què fem i tinguin una referència i una influència en què emmirallar-se. Una nova manera d’entendre la figura del productor que s’allunya de la més clàssica.

Quines són les diferències?
Els productors clàssics treballaven amb bandes que arribaven a l’estudi amb un repertori fet i definit. D’aquell material, afegint-hi el seu parer, en feien un disc. Nosaltres participem des de zero de la composició i la producció. Jo soc productor, però també soc autor.

Quins han estat els teus referents?
No en tenia. Vinc d’un moment en què, pel que fa a la producció tal com l’entenc, la terra era erma. De fet, em sentia molt més a prop dels productors de música electrònica. Altre cop, d'aquesta combinació del pop i la influència de l’avantguarda, ha nascut la meva personalitat com a productor. Combinació de factors de la qual sorgeixen temes com Ateo, que pot sonar a la radiofórmula, però alhora ser elogiada per figures de la vàlua artística de Maria Arnal.

Quina va ser la teva primera producció?
Havia fet cançons amb una banda d’indie rock i grunge amb què tocava a l’institut. Les meves primeres composicions musicals i les meves primeres lletres. Després vaig produir el meu primer tema amb l’ordinador, una cançó de drum'n'bass. Si el busqués en algun disc dur encara el trobaria.

Des d’aleshores no has parat de crear des de l’estudi que tenies al taller de camions del teu pare.
Quan la pandèmia em vaig endur l’estudi a casa. Però sí, vaig estar set o vuit anys gravant al taller. La planta superior del local havien de ser les oficines, però mai es va fer, i em vaig agençar l’espai. Allà han passat coses increïbles. De fet, més de la meitat d'El madrileño de C. Tangana s'ha gravat allà. Per allà ha passat moltíssima gent: la Rosalía, la Mala Rodríguez, Juanes... Tots han gravat al taller. El meu pare es jubila aquest maig i crec que hauria de fer alguna cosa per documentar tot el que s'hi ha fet. No m’agradaria que es perdés aquesta història.

Alizzz publica el 26 de novembre el seu primer disc en solitari

En quin moment de la teva trajectòria vas ser conscient que ho petaries?
Amb Antes de morirme, el tema de C. Tangana amb Rosalía. Llavors em vaig adonar que era molt més rellevant que tot el que havíem fet abans. Vaig intuir que passaria alguna cosa important, però mai vaig imaginar que les coses agafessin la dimensió que tenen ara. Recordo que pensava que ho rebentàvem, però no era conscient que allò només era una metxa que començava a cremar. Des d’aleshores, totes les decisions ens han portat fins on som ara. La podríem haver cagat i acabar enlloc, però l’hem encertat. Això i el curro constant i diari.

Hi ha un pla mestre perfectament traçat o és intuïció?
Per sort, la música continua sent allò de més fonamental. En el pop intervenen mil factors avui i sempre: la imatge, el personatge, els vídeos, les declaracions... El més rellevant per nosaltres encara és tenir cançons bones. Tot neix de la intuïció, però un cop publiquem una cançó, sí que hi ha tot un pla per explicar-la i comunicar-la.

El més rellevant per nosaltres encara és tenir cançons bones

Com es crea una complicitat com la que has assolit amb en C. Tangana.
Ens coneixíem de fa molt. Sempre que ens trobàvem dèiem de fer alguna cosa plegats, però ell tenia el seu projecte molt de rap (el col·lectiu Agorazein) i jo el meu projecte molt d’electrònica. Amb el temps, les tendències i els nostres gustos van confluir. I fins ara.

Hi ha molt camí per recórrer junts?
No ho sé. Crec que parlo pels dos, però no veig que estiguem començant alguna cosa. Després de molts anys hem assolit el clímax i no sé cap on anirem a partir d’ara. Hem arribat al final d’un camí. És probable que la pròxima cosa que fem no tingui res a veure amb el què hem fet. Ara mateix em ve més de gust tancar capítols que obrir-ne de nous. El meu disc en solitari surt el 26 de novembre; acabaré la producció del segon de l’Amaia i gaudeixo de la ressaca d'El Madrileño.

Vas treballar en algunes sessions amb Ferran Palau, El Petit de Cal Eril i Jordi Matas (guitarrista i productor de tots dos). Les cançons que vau fer junts s'inclouen al teu disc?
En Jordi Matas m’ha produït un tema. En Ferran i en Joan [Pons, d'El Petit de Cal Eril] han fet la remescla del meu tema Todo me sabe a poco. Seguirem col·laborant perquè ens complementem molt bé. Són dues de les figures més interessants de l’escena musical catalana i de tota Espanya.