Biel Duran s'ha fet gran. No. Biel Duran s'ha fet immens. Només cal que l'aneu a veure a Ovelles: la història de tres germans que hereden un ramat de 512 ovelles d'un tiet oblidat que viu en un oblidat poble de Terol. Una inici absurd per acabar descobrint-se com un brillant relat generacional. Els seus companys de repartiment, la Sara Espígul i l'Albert Triola estan magnífics; ell, irònic, cínic, corrosiu, està sublim. El trobereu fins al 30 de setembre al Teatre Poliorama.
A tot arreu
Biel Duran està a tot arreu. Actualment a l'actor gelidenc el podem veure (poc, això sí) a la pel·lícula Chavalas, al culebrot del migdia de TV3 Com si fos ahir i al Teatre Poliorama amb l'espectacle Ovelles. "Vaig estar desaparegut un temps i per això ara sembla que estigui omnipresent", apunta. "Vaig tenir una temporada de retir espiritual. Va morir la meva germana. Era molt jove. Va ser una hòstia molt gran. Allò va fer que em replantegés tot. No sabia cap a on anava ni estava per pujar als escenaris. Per aquestes coses que et diuen els pares quan et vols dedicar a la interpretació: has de tenir un pla B, jo vaig estudiar Educació Social i en aquesta època, durant uns anys, tres o quatre, vaig treballar d’això, d’educador social. Em va anar bé. L'ofici d’actor t’alimenta la vanitat i l’ego, però quan et passa una cosa així... "Necessitava deixar de preocupar-me només de mi i just va coincidir que havia acabat la carrera.
Durant un temps Biel Duran va descartar totes les feines que li arribaven. “Sabia que me l’estava jugant perquè, en aquest món, quan desapareixes ja ningú es recorda de tu". Amb el temps, per doloroses que siguin, totes les ferides guareixen, i a ell li va tornar a picar el cuquet de la interpretació i les propostes van reaparèixer. “Ofertes que no podia rebutjar". Ja havia tancat el procés de dol. Estava millor. Portava currant d’actor des dels 8 o 9 anys i la veritat és que ja em va anar bé allunyar-me d’això i veure que el món és molt més gran, que hi ha moltes més coses i que segueix girant".
Biel Duran ha représ la seva trajectòria com actor després d'una època allunyat dels escenaris. Foto: Sergi Alcàzar
Tornar a casa
Si podeu, no deixeu passar l'oportunitat d'anar al cinema a veure Chavalas, un modest però exquisit exercici de neorealisme cinematogràfic amb què ha debutat la realitzadora catalana Carol Rodríguez. “Faig un paper petit però m’encanta haver-hi participat. Vaig llegir el guió, que no deixa de ser la història de la directora i la seva germana (Marina Rodríguez), que és la guionista, i em va fascinar. Expliquen l’essència del barri d’una manera que no és l’habitual. Em va emocionar”.
Biel Duran s'identifica amb la història. Ell no és de Cornellá de Llobregat, al Baix Llobregat. És de Gelida, a l'Alt Penedès, però també va arribar un moment en què, com la prota, va marxar del seu entorn més proper per consolidar el seu projecte professional. “Sóc molt del meu poble, i a vegades, aquest món en el qual treballo és molt urbanita i cosmopolita. Jo també vaig marxar del poble i, sense fer spoilers, he tornat. M’estimo molt la gent de Gelida, on també tinc la família”.
Duran també ha tornat a la tele amb Com si fos ahir. “Des de Nissaga de poder que no feia un culebrot diari. Estic encantat”. Nissaga de poder va ser una de les primeres feines en el món de la interpretació de Biel Duran. Part de la sèrie es rodava al Penedès, no gaire lluny de casa seva. “De fet, anava en bici a rodar alguns dels exteriors. Allò va ser una bomba. Venia de rodar La teta i la lluna i no sabia si em volia dedicar o no a la interpretació, encara era massa petit”.
La complexitat de la realitat
La teta i la lluna és una pel·lícula de Bigas Luna. Una cinta d’autor amb què el cineasta català , una de les figures més genials de la història del nostre setè art, va guanyar un Osella d'Or a la Mostra de Venècia. Estrenada el 1994, la pel·lícula ens descobreix la història del Tete. Interpretat per Biel Duran, un nen de nou anys que viu entristit per dos motius: com a enxaneta no assoleix coronar mai el castell, i com a germà gran, es veu desplaçat pel seu germà petit, a qui la mare alimenta donant-li el pit, mentre que ell ha de beure llet de l'ampolla.
“Quan la vaig rodar no era conscient de la dimensió que tenia la pel·lícula, va ser després, amb els anys, que vaig anar descobrint que Bigas Luna era un director genial que dirigia unes produccions en què creava un univers molt particular. Pel·lícules molt personals que giraven per tot el món. Tenia 9 anys i vaig anar al festival de Venècia compartint catifa amb tot d’estrelles mundials. I et penses que tot és això i que tot és així. Fins que descobreixes que no, que la realitat és molt complicada, que hi ha projectes que funcionen i altres que no, que hi ha produccions molt grans i d’altres més petites, que no tot és la catifa vermella de Venècia i que, afortunadament, hi ha molts estadis intermitjos”.
Es queda
Després de l’èxit de La teta i la lluna els pares del Biel el van insistir molt en què es prengués això de la interpertació como un joc, "que no em flipés, que només tenia 9 anys i moltíssima vida per davant. I si volia seguir fent d’actor, seguiria, i si no, no". Justament aleshores li van oferir fer el càsting de Nissaga de poder. Va ser aleshores, allà, que, amb 11 o 12 anys, vaig adonar-se que aquest món no només li agradava, sinó que li agradava molt. "Vaig decidir que si em deixaven, em quedava”.
Nissaga de poder es va convertir un tot fenomen pop amb tot el que això comporta. “Recordo quan es va estrenar, sis mesos després de rodar. Anar pel carrer era impossible. Els finals de temporada de Nissaga de poder eren com un Barça-Madrid: la ciutat es buidava i tothom es quedava a casa mirant el capítol. Era un altre moment: no teníem 30 canals ni plataformes digitals”.
Biel Duran ha tornat als culebrots amb Com si fos ahir. Foto: Sergi Alcàzar
A Nissaga de Poder Biel Duran va compartir escenes amb Mercè Comes, Enric Majó, Emma Vilarassau, Jordi Bosch, Jordi Dauder, Eduard Farelo, Mónica López, Eva Santolaria... “Un càsting immillorable, fora del normal. Tota una escola. La diferència entre un actor jove i una actor amb experiència és abismal. Sento molta enveja pels actors i actrius veterans. Molta”.
Biel admet que no sap com ho faria si no hagués començat de petit, si hagués d'haver començat la seva carrera d'actor amb 22 o 23 anys. “Quan la gent de la meva generació sortia de l’Institut del Teatre jo ja feia 10 o 12 anys que treballava. Tot aquella experiència de petit va ser una avantatge per a mi. També una petita desgràcia: que et recordin constantment per La teta i la lluna i haver-ne de parlar a cada entrevista, encara ara. M’ha costat treure’m de sobre l’etiqueta del Macaulay Culkin català. Però tampoc tinc cap fantasma ni cap trauma infantil que em persegueixi”.
Espantant els mals
I personatges? Els personatges el persegueixen? “Aquest és un tòpic, que com tots, té part de veritat. La interpretació és un exercici d’empatia. La nostra feina és intentar decodificar què li passa al paio a què estem donant vida. Per aconseguir-ho actives certs mecanismes mentals que et duen a preguntar-te què faries en aquella situació i què faria el teu personatge. I aquest és el gran repte de la interpretació. Una feina molt més psicològica del que es veu des de fora. Una feina molt xula perquè anul·la tots els estereotips que et crees de tu mateix. Quan creus que ets molt tímid et donen un personatge que és tot el contrari i descobreixes que en el fons no ets tan introspectiu com et creies. Interpretar és súper beneficiós per a la salut mental”.
Diuen que qui canta els seus mals espanta, Biel Duran suma a la sentència la interpretació. “Actuant hi ha alguna cosa de depuració. D’evasió i experimentació amb la personalitat. Durant una estona jugues a ser una altra persona, i això és molt divertit”. No és casualitat que els anglosaxons al fet d’interpretar l’anomenin jugar. “I jugar és terapèutic. Necessitem jugar. I el teatre és una manera molt sana de jugar”.
Què faig aquí
El teatre és l’hòstia emfatitza Biel Duran, per tot seguit puntualitzar que també hi ha moments que es pregunta què collons fa allà, a instants de sortir a escena davant de centenars d’espectadors. “Moments en què t’estàs pixant o tens ganes d’anar a fer de ventre. M’ha passat moltes vegades, abans de començar o a mitja funció". Diu que ja li passava quan era petit i estava aixecant un castell al mig de la plaça per Sant Fèlix. "Passa sempre que has de fer alguna cosa de la que s’espera molt de tu. És la por al reconeixement o no de la feina que fem. És important treure ferro a tot plegat i no oblidar que al cap i a la fi és simplement entreteniment”.
Biel Duran confessa que últimament el teatre és la facció gremial de la seva feina que més gaudeix. “M’ho passo teta. M’encanta aquesta idea que una obra és com tirar-se per un tobogan i fins que no arribes al final allò no s’acaba”.
Una obra que està molt beeeee
Actualment l’actor gelidenc està participant de l’espectacle Ovelles, una obra que va estrenar l’any 2018 i que ara està interpretant al Teatre Poliorama. “La idea d’Ovelles neix, justament, de les ganes de fer teatre”.
Biel Duran i Sara Espígol no es coneixien però s’admiraven mútuament. Fruit d’aquesta admiració, ell li va escriure un whatsapp explicant-li que li agradava molt la seva feina a El crac. Ella li va respondre que també li agradava molt el que en Biel estava fent a Cites.
“Com teníem ganes de treballar plegats, vam demanar a la Carmen Marfà i el Yago Alonso, creadors de El Ramon de les olives, una websèrie en què estava treballant aleshores, que escrivissin una història per a nosaltres. D’aquí va sorgir Ovelles. Poc després es va sumar al projecte l’Albert Triola, perquè l’obra va de tres germans. Vam estrenar a la Flyhard i, per sorpresa nostra, va ser tot un èxit”.
Biel Duran està actuant al Teatre Poliorama fins al 30 de setembre amb l'espectacle Ovelles. Foto: Sergi Alcàzar
Una bici, un ordinador i un gos
Sembla absurd però es veu que passa, que de sobte descobreixes que tens un tiet a un poble perdut de Teruel que t’ha deixat 512 ovelles en herència amb les quals no saps què coi fotre.
“Que tres tios de Gràcia per als quals el barri és l’epicentre del món heretin 512 ovelles és la nostra excusa per parlar de fets generacionals, com aquest que a la gent de 30 o 40 anys ens han fet creure que ens hem de reinventar. O que hem de ser autònoms, aventurers i emprenedors. I si no ho som, tot i que tinguem una carrera i tres màsters com ens havien dit que necessitàvem per viure bé, som uns merdes. Les 512 son l’excusa que tenim per parlar de les diferents crisis que hem anat patint els de la meva generació i que han fet que ara mateix estiguem molt perduts”.
Quina és la cosa més absurda que has heretat mai?
Res. De fet jo només tinc una bici, un ordinador portàtil i un gos, que és com el meu fill. Meu, meu, no tinc res més.