Creador incontinent i multifacètic, Xarim Aresté és conegut, principalment, per la seva trajectòria com a cantautor. L'artista de Flix, però, també és pintor i escriptor. El poemari Les fugues de les fonts del temple (Rosa dels vents, 2021) és la seva novíssima creació literària.
Sis anys després de la publicació de Catacumba Umbilical (66rpm, 2015), tornes a la poesia amb Les fugues de les fonts del temple (Rosa dels vents, 2021).
Per a mi música, pintura, poesia..., tot forma part del mateix llenguatge. De fer, ara fa un any que pinto sense parar i la sensació és com si ho hagués fet sempre. La música, els colors, les paraules... Tot és la mateixa cosa. Son reflexes de la llum. Com entro a totes les disciplines des del mateix angle, no em sento polifacètic, simplement creo.
Quin és aquest angle?
És una recerca. Passa que quan busques tobes, i quan més trobes més ganes tens de seguir buscant.
Quan et fas preguntes trobes respostes que et generen més preguntes.
És una espiral. Una planta que se sent atreta tant per la foscor com per la llum. És en aquesta tensió de forces on es genera la creació.
El cantautor de Flix Xarim Aresté torna a la literatura amb el poemari Les fugues de les fonts del temple. Foto: ACN
Al pròleg de Les fugues de les fonts del temple dius que el que cercaves amb aquests poemes era, justament, posar paraules al so.
Potser era un objectiu massa pretensiós. Per a mi la música és una ciència amb què puc entendre el món: les emocions, les relacions... Perquè la música son relacions: vibracions que es relacionen. Unes vibracions que, a més a més, pots manipular. És màgia pura. La ciència fa el mateix, estudiar la relació entre les coses.
Sempre hem dividit lletres i ciència i és una separació artificial.
La música és el màxim exponent d'això. Però també la pintura, i l'escultura, i la literatura. La música son emocions però també matemàtica pura. L'origen de la nostra ciència és racional. Pels grecs la religió era una cosa i la ciència una altra.
I no.
La meva idea de sempre és trobar una ciència del que és subjectiu. Una ciència paradoxal i transracional. La ciència occidental no entén la paradoxa. Per això no sabem res de la mort, perquè la paradoxa no l'hem sabut resoldre des de la raó. La música trenca aquestes fronteres. Hi ha que necessiten anar al metge i d'altres que es guareixen amb una cançó i una copa de vi. La paraula karma en grec significa cançó, però en sànscrit és destí. Per a mi existeix un paral·lelisme: el destí és el rei de les nostres pròpies cançons. Necessitem estar en harmonia amb la nostra cançó i el nostre destí.
He estat consumint cultura durant molt de temps i ara necessito alliberar-me d'ella
Un destí que t'ha dut a fer un llibre de poemes.
Vaig començar a escriure i em vaig adonar que cada poema respon a una veritat. I aquesta veritat pot ser la bona olor que fan els ametllers. Això ho pots explicar amb milers de versos. Però vaig adonar-me que de tots ells, en realitat a mi només m'agradava una frase, l'última, on es trobava la veritat de tot això. Això em va dur a acabar fent un llibre d'aforismes. Vaig eliminant tots els poemes i per quedar-me únicament amb l'essència.
Com a lector, ets consumidor de poesia?
N'he estat, però ara m'apeteix omplir el meu món amb silenci. He estat consumint cultura durant molt de temps i ara necessito alliberar-me d'ella.
Si no és un llibre de poesia el podem analitzar des d'una perspectiva literària?
No he escrit aquest llibre perquè sigui una experiència literària. No volia que fos un llibre bonic.
Què volies?
Volia que fos una experiència vital amb mi mateix. Ensenyar els fils amb què he cosit la meva realitat. I quan ho he fet, he descobert que allò que realment sóc no es correspon amb allò que creia que era.
Un llibre amb què arribaràs a un públic que va més enllà dels seguidors de la teva música.
No sé si hi ha ningú que segueixi la meva música. Sigui com vulgui, he fet aquest llibre per a mi. Per recordar coses que son importants però que son molt fàcils que marxin, que les oblidi. D'alguna manera, he hagut de morir per poder escriure aquest llibre.
La clau de la creació és la transformació. Si no et transformes et cronifiques
Cada vegada que crees mor una part de tu?
Sí. La clau de la creació és la transformació. Si no et transformes et cronifiques. En la societat actual no es transforma res, tot és estètic. No volem esquitxar, volem agradar. L'art és transformació. Un naixement i una mort.
Has experiment mai físicament aquests trànsits?
Sí, des de petit he tingut experiències, vivències que no sabia explicar.
I ara els saps explicar?
Experimentava estar vivint la mort.
Mories?
Estava al llit i sentia que la meva ànima, el que jo era, estava sent absorbit per una força superior. Lluitava molt fort contra això.
Què va passar?
Vaig desaparèixer. Però vaig anar a parar al lloc més confortable en què he estat mai. Deixava de ser humà, però experimentava una sensació de pau total.
Quina edat tenies?
9 o 10 anys. No ho vaig explicar mai a ningú perquè no sabia com començar. Ara ningú em pot negar que vaig experimentar el més enllà. Des d'aleshores he tornat allà moltes vegades. Una experiència que encara ara la societat em nega. Em diuen que sóc un drogata, un hippy flipat. Però per a mi ha estat una de les experiències més reals que he tingut.
Tens por a morir?
Convivim constantment amb la mort. Anar a dormir és una petita mort. No pot començar un nou dia si no mor l'anterior.