Carla Simón li està donant el pit al seu fill i contesta les meves preguntes. Avui està a casa seva, a la Garrotxa. Hem quedat per parlar per Zoom, però la nit abans ha plogut fort al seu poble i l'internet ve i marxa. "Quan hi ha tempesta, l'Internet va molt tocat", m'explica. Millor recórrer al telèfon de sempre. Alcarràs, els Oscar, la nova generació de cineastes dones catalanes, el pregó de demà de la Mercè 2022... Em cauen les preguntes de les butxaques. "Són uns dies una mica intensos", se sincera. Acció.
🎉 La Mercè 2022: programa, concerts, focs artificials i molt més de la Festa Major de Barcelona
🎞️ I ara, què? El que ha de superar 'Alcarràs' per ser nominada als Oscar 2023
Necessites parar?
Bé... (riures) Estic acostumada a aquest ritme, passa que ara les coses han canviat: soc mare, no dormo i tinc menys energia que normalment. He après, però, que quan hi ha estrès, s'ha de fer una cosa rere l'altra i a poc a poc.
Has après, però, a dir que no?
Em costa molt. Pensava que n’aprendria, però... no. He hagut de trobar maneres.
Com?
Trobar algú que em porti l'agenda i filtri. Molta gent em demana coses i, per a aquesta gent, allò que em demanen és el més important. I segurament ho és, però ara, encara que intento arribar a tot arreu, m'és completament impossible. Les 24 hores del dia no donarien per arribar a fer tot el que em demanen.
Trobes a faltar res de quan no eres una directora tan reconeguda?
L'espai creatiu. Passa que ja vaig viure una situació semblant amb Estiu 1993, i ara em sento molt més preparada. Entenc que tot aquest estrès, que amb Alcarràs ha arribat a un nivell superior, és una cosa passatgera. Però les pel·lícules tenen una vida i arribarà un moment en què passarà aquesta atenció i tornaré a trobar el silenci en què refugiar-me i recuperar el meu espai creatiu.
Les pel·lícules són coses que portes dins durant anys. El meu cinema és de cocció lenta
Quina és la part del procés creatiu de donar vida a una pel·lícula que més t'agrada?
El moment que més m'agrada són els assajos amb els actors. És un moment molt íntim amb ells, i molt lliure, on encara no hi ha pressions ni de temps ni de diners. Escriure els guions m'agrada, però no és una experiència fàcil.
No és fàcil escriure o no és fàcil fer sortir els sentiments amb l'escriptura?
Jo parlo de l'escriptura pura i dura. És una feina molt solitària —tot i que el guió d'Alcarràs el vaig escriure amb l'Arnau Vilaró— amb molts moments de crisi. Moments en què costa posar-se davant de l'ordinador i trobar el fil que millori el que ja havies escrit.
Tens molts guions oblidats al disc dur de l'ordinador?
Sí, és clar. I per sort. Poc a poc aniran sortint.
Quan intueixes que una història és la bona?
Això se sent o no se sent. Però sobretot és una qüestió que si una idea perdura en les setmanes i jo li vaig donant voltes i més voltes, vol dir que s'ha de fer. Contràriament, a vegades tinc una idea que em sembla increïble i l'endemà ja no em resulta tan genial.
Enamoraments fugaços dels quals t'oblides pocs dies després. Per a mi, les idees que perduren en el temps són les que s'acaben fent. Idees que es transformen molt i que al final no tenen res a veure amb com eren al principi.
Com era Alcarràs al principi?
Va ser una idea que em va sorgir mentre escrivia Estiu 1993. I la pel·lícula que estic preparant ara, fins i tot abans. Les pel·lícules són coses que portes dins durant anys. El meu cinema és de cocció lenta.
De cocció lenta i des del jo.
De moment, sí. Imagino que arribarà un dia en què ja no serà tan personal. Per a mi és molt important sentir-me connectada amb el que explico, perquè convisc molt de temps amb les històries de les meves pel·lícules. Un procés que és doblement gratificant perquè em permet créixer personalment i professionalment. El cine i la vida sempre van junts.
Per a mi és molt important sentir-me connectada amb el que explico, perquè convisc molt de temps amb les històries de les meves pel·lícules
Fer una pel·lícula és una aventura molt intensa.
Molt. En el meu cas és emocionalment intens per les històries que explico, perquè em toquen molt personalment. Però també perquè fer una pel·lícula és un acte molt humà. Treballes amb actors que tenen els seus sentiments, i els has d'escoltar i els has de cuidar. Rodatges en què es creen relacions molt intenses, amb els actors, però també amb l'equip. Quan acabo una pel·lícula sempre tinc una crisi existencial molt gran perquè em trobo buida. Has creat una família nova i de sobte no saps on ubicar-te i tornar a la teva vida. I més enllà de tot això, en el meu cas com a directora, s'afegeix la pressió pel que sortirà, perquè la pel·lícula sigui bona.
Emocionalment, això també deu ser difícil de gestionar.
Durant el rodatge no hi penso gaire, però una vegada entro a la sala de muntatge, sí. Allà és on m'entra la por que la pel·lícula no superi les expectatives.
Què vas pensar quan vas veure per primera vegada el muntatge final d'Alcarràs?
En positiu vaig pensar que els actors estan bé, que la coralitat que havíem treballat funcionava. Tota la resta era negatiu (riures)
Tot!?
Les primeres versions sempre són molt dures. Vols amagar-te sota el coixí i no sortir al món exterior mai més. He d'aprendre a confiar en tot allò que he rodat i en les decisions que prenc.
No confies en tu mateixa?
Prenc les decisions a consciència i molt a poc a poc. Durant l'elaboració del projecte, pots anar a aquest ritme, passet a passet. Però els rodatges són traumàtics perquè has de prendre moltes decisions i de manera molt ràpida. Res pot esperar. Hi ha moltes decisions que prens des de la intuïció i no des de la raó. Per això, quan arribo a la sala de muntatge m'ho qüestiono tot. Un exercici molt necessari, però a la vegada molt dolorós. Però he d'aprendre a entendre que les decisions que prenc en el rodatge son les millors en aquell moment concret. Decisions que gairebé sempre són les correctes i conseqüents amb tot el que has estat fent. Però a la sala de muntatge sempre hi ha un moment de pèrdua de confiança amb tu mateixa fins que acabes reconciliant-te amb la teva feina. Tot i que una pel·lícula mai és el que havies projectat en el primeríssim moment. I aquesta és la màxima dificultat per a les cineastes: reconciliar-te amb les teves emocions perquè les teves pel·lícules mai són el que tenies al cap.
Aquesta és la màxima dificultat per a les cineastes: reconciliar-te amb les teves emocions perquè les teves pel·lícules mai són el que tenies al cap
Les pel·lícules, doncs, són éssers amb vida pròpia.
Sí! A més, a mi, particularment, el que m'agrada és que el que filmem es vegi com una cosa viva, que tot passa com per casualitat davant de la càmera. Però això és extremadament contradictori amb la meva necessitat de control absolut de tot el que faig. Visc en aquesta contradicció: necessito control de tot perquè la pel·lícula s'assembli tant com sigui possible al que tenia al cap, però alhora m'agrada crear aquesta sensació que tot passa per casualitat. En aquesta aparent contradicció és on crec que es troba l'èxit de les pel·lícules que hem fet.
Per aquesta cerca constant que tot sembli casual a les teves pel·lícules a Alcarràs vas decidir treballar amb actors no professionals?
En el meu cas, el tema dels actors no professionals depèn del projecte. A Estiu 1993, tret de les nenes, tots eren actors professionals. A Alcarràs el càsting no és professional pel vincle amb la terra que buscava, perquè volia que fossin agricultors i que tots parlessin el català de Lleida. Els actors no professionals, certament, aporten naturalitat, tot i que això també ho poden aportar els actors professionals. Però són els nens, els que sí que em donen aquesta naturalitat que busco. Per a ells és un joc. Més encara, els adults assoleixen aquesta naturalitat quan roden amb nens i s'obliden de qui són.
Molts cineastes afirmen que no hi ha res més complicat que rodar amb nens.
Per a mi és tot el contrari.
Estàs sorpresa amb la rebuda que ha tingut Alcarràs. No és una pel·lícula fàcil de veure.
No ho he amagat mai. Amb la Maria, la productora, quan vam acabar Estiu 1993, tenia dues idees. Després de reflexionar molt ens vam decidir per Alcarràs, perquè era un repte. Vam tirar totes dues per aquí sent plenament conscients que era una pel·lícula que, suposadament, la veuria molta menys gent que Estiu 1993. Ens semblava una pel·lícula molt més difícil. Crèiem que tindria un recorregut de festivals, però que no connectaria tant amb el públic com Estiu 1993. La sorpresa ha estat òbvia. Encara em costa de creure tot el que estem vivint. Em dona molta esperança que la gent pugui connectar amb coses molt diferents. Finalment és una qüestió d'arriscar.
Encara em costa de creure tot el que estem vivint
Aquest estiu la vaig veure a la plaça de l'església de Riba-roja d'Ebre, a la festa major. No quedaven cadires lliures. No va marxar ningú. D'una banda, la realitat de Riba-roja és molt pròxima a la d'Alcarràs, però també hi ha un altre debat, i és l'accés que tenim a certa cultura.
Absolutament! El que ha passat amb Alcarràs amb els cinemes de poble que s'han reobert per projectar-la i cinemes a la fresca, ha estat increïble. L'Os d'Or de Berlín i la candidatura als Oscar han estat grans empentes, però hi ha moltes pel·lícules independents que podrien arribar a una audiència molt més àmplia. La identificació de la gent del país amb la història també ha estat important perquè funcionés el boca-orella.
I... sort?
Una sort buscada, perquè hi havia tota una estratègia molt treballada planificant on havíem d'estrenar. Estiu 1993 la vam estrenar en una secció paral·lela del festival de Berlín, guanyant un premi a la millor òpera prima. I amb Alcarràs vam tenir molt clar que havíem de tornar a Berlín, però anant a la secció oficial.
Vau arribar en temps de descompte.
Vam arribar derrapant. Encara estàvem editant. Vam treballar molt fort per arribar-hi, i arribar a la secció oficial, si no, no pagava la pena. Va funcionar.
Sense el premi la història hauria estat diferent.
Molt. No sabrem mai què hauria passat, però segur que no hauria tingut tanta cobertura local ni s'hauria col·locat en el mapa internacional com ho ha fet.
T'has visualitzat recollint l'Oscar?
Soc molt supersticiosa amb aquestes coses: no em visualitzo fins que no ho veig clar. Però en el moment en què encara tot és possible... Intento prendre'm aquestes coses amb prudència, perquè si no després arriben les decepcions i no vull passar per aquí. Prefereixo anar passet a passet. Per a mi ja és molt gran haver arribat fins aquí. D'altra banda, jo puc intentar gestionar les meves emocions, el que no puc és gestionar les dels altres. Ja ens va passar amb Estiu 1993. Jo ja anava amb la idea que no passaríem el tall, però per a molta gent de l'equip va ser una gran pena.
Les altres dues pel·lícules que aspiraven anar als Oscar: Cinco lobitos i As Bestas son dos pel·liculots!
Ha estat un any increïble i excepcional. Sento que hi ha una gran generació de cineastes, tant dones com homes, fent coses molt interessants i amb molta projecció internacional. La collita d'enguany ha estat brutal. Però no només per a nosaltres tres. A Sant Sebastià s'acaben d'estrenar pel·lícules locals meravelloses.
Em sento molt afortunada de viure el moment que estic vivint, encara més a Barcelona, on som moltes dones fent cinema
Una generació amb grans cineastes homes i grans cineastes... dones.
Em sento molt afortunada de viure el moment que estic vivint, encara més a Barcelona, on som moltes fent cinema. Directores que ens coneixem i ens ajudem entre nosaltres llegint-nos els guions, mirant les pel·lícules...
Teniu grup de whatsapp de directores de cinema catalanes?
Sí! Tenim un grup que vam fer en una trobada que vam fer a la Seminci en una xerrada sobre dones directores. I les que no hi van ser les hem anat afegint després. I després tenim altres petits grupets. No tenim gaires referents femenins. Nosaltres som els nostres propis referents. Un col·lectiu que a més està molt compromès amb l'educació. Espero que d'aquí a 10 anys les nostres estudiants no hagin de plantejar-se si les dones fan cinema o no. Les dones fem cinema i punt.
Quan ha estat l'última vegada que has estat a Alcarràs?
Ara fa molt. Havia d'anar-hi el 28 d'agost per fer el pregó, però vaig agafar la covid. Em va fer molta pena. Em venia molt de gust. Segurament hi aniré ara.
Demà sí que podràs fer el pregó de la Mercè 2022!
Tinc les defenses a tope, ara (riures). Em fa molta il·lusió. I també una mica de por. És un repte. No m'ho vaig pensar quan em va trucar l'Ada. Feia poc que havia parit i em va dir que si volia que m'ho pensés. No va caldre. Vaig dir que sí al moment.
L'Ada és l'Ada Colau, suposo.
Sí (riures). No em podia negar, però és que és un honor. És un moment de celebració i un altaveu molt bonic. Li he pogut trobar el forat en el meu món d'obligacions i conciliacions.