Passant de la comèdia al drama i torna a començar amb la facilitat de qui canvia de carril en una autopista buida, Carmen Machi fa anys que enlluerna com una de les actrius més versàtils i superlatives de l'escena interpretativa. Ho torna a demostrar a Amor de madre, la pel·lícula que protagonitza al costat de Quim Gutierrez i que avui s'estrena sumant-se al catàleg de Netflix. Abans, però, es va poder veure dins de la programació del BCN Film Fest, on ens vam trobar amb ella per parlar d'un rodatge que havia de ser un viatge al paradís i va acabar sent un petit gran miracle que es finalitzés.
El d'Amor de madre va ser un rodatge ple de contratemps.
Era finals de febrer de 2020 quan vam arribar a les Illes Maurici. Feia poques setmanes que érem allà que va esclatar la pandèmia. No havíem rodat encara molt, però quan vam voler tornar, el trànsit aeri ja s'havia suspès a tot el món. Per sort, Netflix va llogar un avió i vam poder tornar.
Però vau tornar, a les Maurici.
Una vegada a Madrid ens vam adonar que faltava molt més per rodar del que ja portàvem rodat. Vam decidir tornar.
Però l'aventura no va acabar aquí.
De nou a les Illes Maurici una companya va donar positiu en una pcr en entrar al país. Pocs dies després, una altra companya també va donar positiu. Ens van confinar 15 dies. Vam estar tancats a les habitacions de l'hotel. Ens deixaven el dinar a la porta de l'habitació.
Això és una meta pel·lícula.
Però és que quan vam acabar la quarantena, se'ns va incendiar el set! Llàstima que ningú no rodés un making of. Va ser una cosa raríssima. Vam haver de tornar a Espanya i acabar de rodar la pel·lícula a Tenerife.
Ha sorgit una química entre en Quim i jo que poques vegades l'he sentida amb cap altre actor
Ara ja sí, no?
No, perquè era gener de 2021 i vam ser víctimes de la Borrasca Filomena, un fenomen atmosfèric que va arrasar amb tot. I jo em vaig accidentar: se'm va inflamar el nervi ciàtic i no vaig poder rodar.
Això sembla el Don Quixot de Terry Gillian.
Una mica, però sumant als elements una pandèmia mundial. Amb tot, crec que el que vam viure va afavorir el resultat final. Muntar la pel·lícula deu haver estat un infern, però va estrènyer la relació entre totes les persones implicades a la pel·lícula. Vam viure moltes coses molt intenses durant molt de temps. Poques vegades he assolit una relació tan estreta com la que tenim ara en Quim i jo. Va sorgir una química entre nosaltres dos que poques l'he sentida amb ningú altre. Que s'hagi acabat la pel·lícula és un petit miracle.
I tu, mentre estaves confinada, com vas sobreviure a la pandèmia?
Plataformes com Netflix van fer un gran servei a la humanitat (riures). Nosaltres hem treballat moltíssim durant la pandèmia. L'audiovisual, afortunadament, no es va aturar. Això no significa que per a nosaltres, els actors, fos fàcil.
No ho va ser?
Nosaltres treballàvem sense mascaretes en un moment en què la desinformació respecte al virus era absoluta. Ens havíem de fer pcrs cada dia. I així sempre durant un any.
La feina no era un punt de fuga?
Ho era. La nostra feina consisteix a donar vida a personatges que estan vivint altres vides i altres circumstàncies. Això ens evadia de la realitat del moment. Mentre rodava tenia els problemes dels personatges que interpretava. Va ser fotut. Però la feina em va salvar durant la pandèmia.
Interioritzes els personatges?
No. No soc una actriu de mètode. De fet, sempre marco distància perquè no m'esquitxin. Treballar i canviar molt de personatge t'ajuda a desfer-te d'ells. Amb tot, quan estàs treballant has de xopar-te del personatge que estàs interpretant i comportar-te i actuar com ho faria ella, sempre, evidentment, mantenint el control de les coses. I això t'ho dona l'experiència i, encara que sembli contradictori amb el que he dit, els mètodes de treball. Però evito tant com sigui possible que els personatges m'esquitxin.
Per això els teus personatges acostumen a ser tan dispars, passant de la comèdia al drama d'un projecte a l'altre?
Potser, però si és així, ho faig inconscientment. Els meus orígens com a actriu es troben al teatre. De fet, el teatre va ser la meva única feina durant molts anys. No vaig debutar en el món de l'audiovisual fins als 30 i molts anys. La tele i el cinema mai van ser el meu objectiu. I al teatre, les dinàmiques de treball són unes altres. En els meus orígens formava part de les anomenades companyies de repertori, amb què al matí feies un espectacle, a la tarda un altre i al vespre un altre.
La feina em va salvar durant la pandèmia
Vaja, que podies arribar a interpretar tres personatges diferents en un únic dia.
Aquesta va ser la meva formació i la meva diversitat de feines probablement ve d'aquí. No tinc temps per pensar tant. Tot plegat és molt més pim pam.
És a dir, una currante de la interpretació.
Em prenc la meva feina molt seriosament. Una feina que està feta amb el propòsit que sigui pel gaudi dels altres. I això ho he tingut clar des que vaig començar a treballar de molt petita: actuem pel públic, que a més és el que ens paga per veure el que nosaltres fem. I per assolir-ho s'ha de pencar molt, tot i que jo soc molt dropa i mandrosa.
Sí?
Soc del parer que no sempre has de treballar més perquè surtin millor les coses. Si ja hi ha una presa que és bona, per què hem de rodar vint més. S'ha d'optimitzar el temps, perquè la vida d'una actriu no ha de ser només treballar. Una actriu també ha de mamar de la vida per millorar en la seva escomesa.
Quan vas descobrir que volies ser actriu?
És quelcom que sempre he sentit. De petita, sense saber ben bé què era, sí que notava que tenia certa facilitat per amagar-me rere els personatges i fer-los creïbles: enganyar, mentir...
Eres molt mentidera, de petita?
Sí, sempre he estat molt mentidera, però per demostrar que era possible que la gent s'empassés el que m'inventava. De la mateixa manera, sempre he sentit molta empatia pels personatges dramàtics. Soc una gran amant del drama. De fet, no soc una gran consumidora de comèdies. En cinema, com més lenta i intensa sigui la pel·lícula, millor.
El meu objectiu és desaparèixer com a persona i donar sortida al personatge
És un tòpic, però sembla que professionalment has assolit un nivell en què res se't resisteix: Carmen Machi pot fer el que vulgui i li doni la gana, i ho farà superbament.
El meu objectiu és desaparèixer com a persona i donar sortida al personatge. Per la resta, el moment més dolç d'una actriu i per extensió d'una persona és justament l'instant abans que passi. L'instant en què encara no ha passat res, però intueixes què passarà. Això i la sort.
T'han deixat mai tirada com al prota de la pel·li?
Evidentment, com a tothom, a mi també m'han deixat tirada en l'amor. No d'una manera tran hollywoodiense com a Amor de madre, però sí que vaig creure que m'estimaven més del que realment m'estimava o que em necessitaven més del que em necessitaven.