Havia de ser una aturada breu. Poc més d'un any per carregar forces i tornar a l'activitat. Finalment, han estat quatre, els anys que han passat des de la publicació de Tots els meus principis (Música Global, 2018) i el seu nou àlbum Diamants. Gairebé un lustre i una pandèmia que ho ha canviat tot. Tot menys el fet que Els Catarres continuen sent un dels noms més populars del nostre paisatge sonor. El trio conformat ara fa una dècada (més un any) per Èric Vergés (veu i guitarra), Roser Cruells (baix) i Jan Riera-Prats (guitarra, acordió, pandereta, bombo i melòdica) reapareixen amb un treball optimista i vitalista. Una nova col·lecció de cançons de sonoritat eclèctica i missatge enlluernador. Onze diamants. Ens trobem amb ells tres, un matí fred de finals d'hivern a la cafeteria d'una cèntrica llibreria de Barcelona. L'Èric ens espera a taula. El Jan i la Roser "són per alguna banda, ja apareixeran". Apareixen. Comencem a xerrar.
Foto: Sergi Alcàzar
Recordeu el primer dia que us vau retrobar tots tres?
Jan Riera-Prats: Tot plegat va ser molt progressiu. Així com de Big Bang (2015) a Tots els meus principis vam estar aturats i no ens vam dir res. Aquesta vegada no hem desconnectat de nosaltres en cap moment.
Èric Vergés: Jo sí que recordo el primer dia que ens vam trobar físicament. Va ser a l'oficina. Ens vam reunir, però no vam pencar. Tot i que els vaig ensenyar un parell de cançons. Una d'elles, per cert, ha entrat en el disc: 'Un sostre fet d'estrelles'. L'altra s'ha quedat al tinter. Ja veurem què en farem.
Roser Cruells: En realitat l'Èric es va presentar amb 30 cançons!
30? Quina prolificitat!
E.V: Més que cançons, idees de cançons.
La pandèmia va ser un període productiu?
E.V: No, més aviat el contrari. Durant la pandèmia no vaig escriure més que un parell de cançons. En el confinament tot va ser tan confús i desastrós... Estàvem totalment desubicats. Va ser molt poc inspirador. Aquell va ser l'any que teòricament havíem de fer vacances i el vam haver de passar tancats a casa. Com de seguida vam veure que la situació s'allargaria molt, vam decidir estirar l'aturada un any més i prendre'ns les coses amb calma.
De totes aquestes idees, com sabeu quina és la bona?
J.R-P: L'Èric porta moltes idees, però acabades, acabades, cap. A vegades és una estrofa. D'altres una tornada. Per a mi, però, la clau és la primera escolta. Aquella primera impressió. A la segona ja estic viciat.
Enguany celebreu 10 anys.
E.V: En realitat onze. Passa que la pandèmia…
R.C: Del moment actual agraeixo l'organització. Al principi tot era molt caòtic. Ho volíem fer tot nosaltres tres. I va ser molt guai, que fos així, perquè ens va ajudar a tocar de peus a terra. Però ara estem envoltats d'un equip genial que fa que tot això sigui una aventura excepcional. No, definitivament, dels primers anys no enyoro res.
E.V: Amb el temps tendeixes a romantitzar tot. La primera gira va ser molt intensa. Teníem una actitud molt kamikaze. Va ser molt guai, però també va ser molt dur. Ara tot és molt millor en tots els sentits: som millors músics, toquem millors, les condicions dels concerts són millors. Quan parlem de les coses, la gent ens fa cas i ja no només ens pregunten per la 'Jenifer'...
J.R-P: La primera gira va ser memorable! Jo enyoro aquella despreocupació amb què ho vivíem tot.
R.C: Però si sempre estaves ratllat! (riures).
Hem perdut la innocència però no la il·lusió per fer les coses
Heu perdut aquesta innocència?
E.V: Hem perdut la innocència, però no la il·lusió per fer les coses. De fet, una vegada més, estic molt més il·lusionat perquè ara tot és molt millor.
J.R-P: Per a mi, Els Catarres actuals som un rellotge suís. Una piconadora en directe. Ja tenim un llistat de cançons que funcionen molt bé. Els nostres concerts són karaokes multitudinaris. I això és brutal.
Com ha evolucionat la vostra relació en aquests 10 anys?
R.C: Cada cop estem més bé entre nosaltres, tot i que tenim tres personalitats molt fortes i extremadament oposades. Som molt intensos, i això ha estat una virtut en molts moments, però també ens ha generat moments complicats. Des de la gira anterior que hem après a equilibrar-nos molt entre nosaltres, i això ha estat un ressorgiment per a nosaltres, tant com a persones com a grup. Treballem bé, som un molt bon equip.
En molt poc temps heu fet molt. Heu temut mai haver-ho dit tot ja?
E.V: No. A cada disc intentem aportar coses diferents. Aquesta vegada es nota més perquè hem tingut més temps per treballar. Però no només no tinc la sensació d'haver-ho dit tot ja, sinó que ja estic treballant en cançons noves. No vivim en una bombolla i tot allò que passa al món ens influencia. Mentre visquis sempre descobriràs coses.
Què heu descobert, últimament?
E.V: La Roser i en Jan, la maternitat i la paternitat, que és un tema molt potent.
I tu?
E.V: Jo... Res (riures). Suposo que ens anem fent grans i anem descobrint la responsabilitat real de les coses. Que tot té més capes.
J.R-P: En aquest disc, a més, crec que estem buscant en sensacions actuals però també en velles experiències, tot allò que hem viscut quan érem més joves.
La nostra manera de conviure amb aquesta sensació que tot està malament i va a pitjor és fent cançons amb què trobem les coses bones de la vida
Foto: Sergi Alcàzar
D'alguna manera, Diamants és un llibre d'autoajuda. Un disc lluminós i optimista
E.V: Sempre hem estat optimistes, però potser en aquest disc una mica més. Un disc que és fill del seu temps. No som aliens a la realitat i Els Catarres hem viscut el mateix que ha viscut tothom els darrers dos anys. La nostra manera de conviure amb aquesta sensació que tot està malament i va a pitjor és fent cançons amb què trobem les coses bones de la vida.
Sentiu certa responsabilitat de ser altaveu d'aquest missatge d'optimisme?
E.V: No. Nosaltres no tenim cap responsabilitat. Podríem fer el que volguéssim.
R.C: Per a nosaltres la música és llum, més quan sortim a tocar en directe i veiem que la gent s'ho està passant bé. O quan després del concert se'ns apropen i ens expliquen que les nostres cançons els han servit per superar moments difícils o celebrar coses molt bones.
J.R-P: També tenim cançons melancòliques, però mai posant el focus a la part fosca de la història. Sempre hi ha un fil de llum. Per a nosaltres la música també és teràpia, i com pitjor van les coses, més ganes tenim d'expressar-nos.
Hi ha cap cançó antiga que ja no us interpel·la?
E.V: Hi ha mil coses que faríem diferent.
J.R-P: Ara no faríem la 'Jenifer', però ens l'estimem infinitament perquè ens ho ha donat tot.
E.V: Són cançons que van sortir en aquell moment per alguna raó i ens representen tal com érem aleshores. I està perfecte que sigui així.
R.C: Les cançons poden ser com els tatuatges, quan te'ls fas flipes, però amb el pas dels anys ja no t'agraden tant, tot i que segueixen representant el que eres en el moment en què te'l vas fer.
Musicalment, Diamants és un disc molt eclèctic.
E.V: Era la premissa amb què vam entrar a l'estudi, que cada cançó tingués el seu propi univers. I ho hem lluitat molt perquè fos així. De fet, hem deixat cançons fora perquè el disc no fos uniforme. I tenim cançons com 'T'odio' que són més punk rock, i d'altres que ens hem aproximat a la música urbana. Per què, de sobte, no podem jugar amb l'autotune?
Era la premissa amb què vam entrar a l'estudi, que cada cançó tingués el seu propi univers
Comenceu la gira forts: el 22 d'abril al Sant Jordi Club de Barcelona.
J.R-P: Sempre hi ha dos concerts importants: el d'inici i el de cloenda de gira. Dos concerts que, a més, produïm nosaltres. El del 22 serà molt especial, potser una mica més que altres vegades. Presentarem el disc i farem un repàs a la nostra discografia. Celebrarem aquests 10 més 1 anys de trajectòria.
Com coincideix el que vosaltres voleu fer en directe i el que la gent espera de vosaltres?
J.R-P: El que la gent vol escoltar i el que nosaltres volem tocar acostuma a coincidir gairebé al 100%. És un goig veure la gent cantar i tornar-se boja amb les nostres cançons.
Quan us pregunten què sou, què responeu?
E.V: A mi em sap greu dir que soc músic.
Per què?
E.V: Em sap greu per la gent que té carrera, que ha estudiat música. Però la realitat és que ens guanyem la vida fent cançons i tocant-les en directe.
J.R-P: Els Catarres expliquem històries i les vestim amb música.
R.C: No ens hem d'avergonyir del que som: som músics.
E.V: El problema de ser músic a Catalunya és que, si triomfes, és possible que duri poc temps. Si et va bé, pots guanyar diners durant un temps, però no gaire, i després reconvertir-te.
Per això és bo desaparèixer de tant en tant?
E.V: Sí, i no saturar el públic, però tampoc saturar-te a tu mateix. És superimportant. Mentalment, ens va molt bé.