No deixa de sorprendre que després d’una pandèmia de dos anys, una emergència climàtica que espanta, un conflicte armat ben a prop de casa… i molts altres problemes; obris la ràdio i se segueixin escoltant cançons festives, d’amor o de festa. Si voleu escoltar una mica de ràbia en format de música, heu d'endinsar-vos a Futuro, tú antes molabas (Bankrobber, 2022), el nou disc de Chaqueta de Chándal. Prèvia del seu concert de demà a la sala Vol de Barcelona, parlem amb la Natalia Brovedani (veu i guitarra), el Guille Caballero (teclats, veus) i el Pocho Méndez (bateria), els tres integrants del grup, sobre ràbia, el futur i folk a l’estudi, entre d’altres.
Crec que Futuro, tú antes molabas, engloba perfectament la idea conceptual del disc. El disc desprèn que vosaltres sentiu que hi ha una perspectiva de futur de merda, però ho enfoqueu des d'una visió nihilista i irònica. Esteu d'acord amb aquesta crítica exprés?
Natalia Brovedani: Tal qual, és el que hi ha. El títol va sortir d'una idea del Pocho (l'Alfonso). De fet, el títol va sortir abans de començar a gravar el disc i va ser un dia entre bromes. Realment no hi ha molt a fer. Nosaltres som un grup que estem al voltant dels quaranta, que hem vist passar moltes coses i ens adonem que potser la societat té un funcionament cíclic, que es va repetint. No vèiem una solució directa.
Guille Caballero: La idea va començar amb un concepte més Benedetti, rotllo, “El futuro ya no es lo que era”. El Pocho va donar-li la volta i va dir aquesta frase molt més punyent. De fet, “El futuro ya no es lo que era” encaixa més com a títol de disc d'Izal (Riures).
Nosaltres, els millenials, vam ser el primer hàmster a la roda
Dieu que tots tres esteu al voltant dels quaranta, però crec que aquest sentiment agònic, però contemplatiu del futur, és molt compartit amb la gent que ara estem entre els 20 i els 30. Gent que està a punt de sortir al món laboral o estem fent els primers passos i ens havien promès que el món seria nostre i ens hem trobat amb tot el contrari.
G.C.: Nosaltres, els millenials, vam ser el primer hàmster a la roda. Som la primera generació a la qual se li va vendre als nostres pares que donarien un futur meravellós als seus fills i que tot aniria fantàstic. La generació Z us trobeu amb aquest desencant des que esteu a l'institut. És un puto drama, us ha vingut tot de cop. El Pocho, de fet, és generació X. És molt romàntic explicar-ho perquè comparteix generació amb Kurt Cobain.
Jo pensava que la vostra generació éreu els últims que heu pogut esquivar la precarietat fent-vos el vostre espai entre les dues crisis.
G.C.: En realitat jo m'he empassat les dues. La primera em va agafar amb 24 i la segona, ara. Tot això, si podem considerar que hi ha hagut dues crisis i no una estació letàrgica allargada que ha anat desmuntant pas a pas qualsevol pretensió de futur simpàtic que poguéssim tenir.
Pocho Méndez: Jo quan vaig néixer encara estava viu Franco (Riures). Vaig viure dos anys de dictadura.
G.C.: Per tant, estàs millor ara, gràcies al pacte que ens vam donar entre tots els espanyols. El règim del 78, a tu, t'ha anat bé (Riures).
P.M.: Futuro tú antes molabas. Com a societat encara pensem que algun moment hem de remuntar però, no. El futur serà maco? Nooooooooo!!! Serà el mateix.
Tornant al disc, musicalment és un disc brutal. Brutal en el sentit més animal: dens, ple de sons, molts estils, riffs de guitarres pesats, motius de piano bojos, bateries rocoses... Així i tot, aquest disc pretén allunyar-se del rock i fer cançons més properes al pop.
N.B.: Sempre diem que el primer disc va estar concebut al local d'assaig i llavors era més rabiós, més fort. Aquest és més poperu: té més silenci entre instruments, hi ha més espai perquè tot el que sona tingui el seu moment. A l'altre anàvem amb tota l'artilleria davant sonant fort.
Una de les idees que jo destacaria és que cada cançó està dividida en fragments molt diferenciats entre ells.
P.M.: A mi sempre m'ha agradat aquest tipus de música. Al meu grup anterior, lo:muêso, era això multiplicat per 50. Crec que ens ve molt pel tipus de música que hem escoltat tota la vida. De la psicodèlia fins al krautrock passant pel rock progressiu o clàssics del rock dels setanta. Al cap i a la fi, el que fem és una barreja, nosaltres no hem inventat res. Per altra banda, crec que la pandèmia va tenir part de culpa en això. Com que no podíem quedar per assajar, el Guille anava fent maquetes desde casa amb el Garage Band i ens ho anava passant.
G.C.: Crec que això és la clau del que dèieu de les seccions. Com el Garage Band és tan quadriculat, em va obligar que les parts siguin tan marcades i diferents.
Pel que veig el procés compositiu ha estat al mateix que amb el primer disc. A partir d'idees del Guille heu anat construint el repertori. Aquest com amb el hàndicap del confinament.
G.C.: Estàvem a una pandèmia, no va haver-hi més remei. Durant la pandèmia vaig estar currant a l'hort que era una experiència nova i molt agradable, i espero que ho sigui per molts anys. Vaig tenir molt temps per llegir, mirar coses i compartir vida a casa, que podria haver sigut dramàtic i crec que per ningú dels tres va ser-ho. És més, vam sortir reforçades d'això. I, per altra banda, vaig tenir la necessitat de fer música.
I no va ser una mica estrany no poder quedar per muntar el repertori junts, i haver de telemàticament?
N.B.: Totalment. Va ser molt estrany perquè tu amb el Garage Band pots fer una "melodia" de guitarra que fa certes coses que una mà humana no és capaç de fer, com a mínim la meva (Riures). Era tot un repte, però va ser guai perquè era com tenir deures a casa cada el dia.
I en directe com ho fareu tot això, perquè en aquestes cançons hi ha moltes més capes que les que poden interpretar tres persones.
G.C.: Rollo Ferran Palau, pad a tope (Riures)
P.M.: Ja que abans parlàvem de noves tecnologies, nosaltres també n'utilitzem: un pad de samplers, uns auriculars wireless... de sobte, vaig dient moltes coses de jove (Riures). Ara que ja havia après a tocar la bateria, haig de tornar al principi i començar de zero.
S'han d'acceptar les coses bones que ens dóna la tecnologia...
P.M.: Futuro tú antes molabas i resulta que el futur en comptes d'estar tocant la meva bateria, haig d'estar amb moltes màquines rares, amb un metrònom a les orelles. Tot malament (Riures).
La claqueta per un bateria és un bon incordi...
P.M.: Arriba un moment que t'acostumes. Jo sempre dic que és un altre membre del grup i és un membre que toca de puta mare. (Riures)
Si alguna cosa està clara darrera el vostre projecte, i que aquest disc es constata, és que la puresa de la vostra voluntat creativa.
P.M.: No hi ha cap intenció comercial malgrat que si després et paguen, està de puta mare. Per mi, i jo crec que pels tres, la gràcia de fer música és poder tocar una mica el que ens ve de gust.
N.B.: És la nostra teràpia. Hi ha gent que fa classes de ioga i nosaltres anem a fer unes birres i a tocar.
G.C.: En aquest punt de compartir la nostra música amb un públic és on apareix un dels grans drames per mi. Per mi és molt traumàtic.
Per què?
G.C.: Les cançons parteixen per mi i per compartir-les els tres, i d’entrada tampoc penses que hagin d'interessar a ningú. Al cap i a la fi, són coses que em dic a mi mateix, tocs d'atenció a un mateix. Compartir això em costa, però, al cap i a la fi, la música té aquesta voluntat de transmissió. Personalment, jo tinc un conflicte amb tot això.
No us fa ràbia que una proposta com la vostra tan heterodoxa i pura no tingui un lloc a l'escena mainstream que està ocupada per propostes molt més estàndards?
N.B.: Els tres coincidim que no ens importa res això. Portem molt de temps en aquest món. Cadascú amb els nostres antics grups ja proposàvem la música d'una manera gens comercial. Ràbia no ens dóna, perquè nosaltres no pretenem forma part d'aquest món. Jo prefereixo que la gent que aprecia la música de RAC105 ho continuï fent perquè potser en el seu cor musical, no hi haurà mai un espai per una proposta com la nostra. Si no el govern que tindríem seria un altre, les polítiques humanitàries unes altres.
G.C.: El sistema! El sistema seria un altre (Riures).
N.B.: Per tant, no crec que ens sentim frustrats amb això. Potser també té a veure amb l'edat. Tu comences a la música i en algun punt sí que penses que viuràs d'ella. El Guille viu d'ella, per exemple, i sense pervertir-se en coses molt rares.
G. C.: Però no de Chaqueta només. Si hagués de ser només de Chaqueta, tindríem un conflicte molt gros. Ara mateix hi visc, però sóc molt conscient que deixaré de fer-ho, no és sostenible.
Hi ha gent que va a classes de ioga i nosaltres anem a fer unes birres i a tocar
Picant molta pedra i rebre precarietat a canvi.
P.M.: Sent molt sincer, més que pensar que jo hauria d'estar allà, a vegades penso perquè sempre han d'estar els mateixos. Penso: no hi ha altres grups que també poden estar allà?
G.C.: Jo tinc una aspiració molt forta de sortir a les “radiofórmules” aquestes de la tele a les quatre de la matinada, i anar xuclant de l'SGAE. Per ara, no està funcionant. (Riures)
A aquelles hores hi ha cada proposta musical...
G.C.: Famílies de penya amb pasta. En Nando Cruz va fer una anàlisi de la gent que participava a això. Se'ls mirava tots, es quedava amb els noms i després investigava qui era cadascú. I tothom era el cosí de no sé qui, l'amiga de X... Una mica com l'AVE que anava al poble d'Esperanza Aguirre (Riures).
Aquí a Catalunya tenim la nostra versió a la catalana: Jazz a l'estudi.
G.C.: Aquí tenim la nostra merda.
De fet, diria que ara és folk.
G.C.: Folk a l'estudi, bé. Sardanes a l'estudi o, per què no, Bankrobber a l'estudi (Bankrobber és la seva discogràfica). (Riures)
Percebo molta ràbia a les vostres lletres i música. És el vostre motor creatiu?
N.B.: Hi ha ràbia, però també hi ha molta risa. Ens agrada riure'ns de moltes coses que fan gràcia de forma irònica. Jo faig música amb ells, no faria música amb ningú més.
P.M.: Per mi és una cosa molt tribal, molt primitiva. Jo em lio a tocar i m'encanta. A mi em fan mal mil coses, i començo a tocar i se’m passa tot. Tocar és una sensació molt ben parida que vaig descobrir de casualitat perquè uns amics em van convidar a tocar a un grup que tenien. A mi em recorda molt a una tribu ballant sota el foc i no els importa res exterior durant els minuts que dura. La lletra per mi moltes vegades no és ni important. En aquest cas, a més, m'agrada molt perquè el Guille escriu superbé i la manera que té encaixa amb el que jo penso. Però per mi és molt més instintiu, primari.
Doncs ara vigila amb el pad que no és com un goliat i es fan mal bé (Riures)
P.M.: Jo crec que aguanten bastant, només que has d'apuntar perquè si li dono a la pantalla, a la merda.
G.C.: De fet, jo crec que el pad entra dintre del sentit tribal, però el tribal 2.0, que formen part de la tribu els androides i les màquines.
Aquest sentiment com a motor de creació va estar de moda fa uns quants lustres. Ara, en canvi, sembla que ja no es porta tant aquest sentiment sinó la tristesa i la frustració l’han substituït i es contraposen a altres sentiments més clàssics com l’optimisme o l’enamorament.
G.C.: Jo crec que no s'ha deixat d'utilitzar mai. Sí que és veritat que en els cercles més mainstreams potser sí, així i tot, si ho busques, ho trobes. Jo des de petit he anat a bolos d'aquest estil i sempre ha estat així.
N.B.: Nosaltres no som unes romàntiques. Crec que en general nosaltres quan comentem coses per WhatsApp o parlem, ho fem més des de la ràbia, la ironia o el doble sentit.
G.C.: Per altra banda, penso que a part de tot aquest enfocament més romàntic també està molt estès tot el tema més sexual. El reggaeton, en casos, és extremadament més violent del que nosaltres puguem dir sobre l'església o qualsevol cosa.
També hi ha la opció que el teu motiu per crear música siguin la fama o els diners…
G.C.: Jo crec que gent que fa música per fer-se ric no existeix. Jo crec que tothom comença a fer música amb una altra pulsió i arriba el moment que han de decidir cap a quin camí tirar.
P.M.: Jo he conegut uns quants que la seva pulsió inicial és la fama. Ningú vol ser famós sent pobre (Riures). És una putada ser famós i ser pobre.
G.C.: El Dioni (Riures). Hi ha famosos pobres i pobres famosos, com el Joaquín Sabina que seria un pobre famós que cau de l'escenari.
N.B.: Una cançó que parli d'un pobre famós, em sembla un molt bon tema per un cançó.