Fa una dècada que parlem d’una renovació del cinema català empentat, fonamentalment, per un grup de dones creadores que han aixecat la mà per dir que ja n’hi havia prou de silenciar la seva mirada. D’alguna manera, amb Tres dies amb la família (2009), Mar Coll va obrir un camí que han seguit Neus Ballús, Carla Simon, Elena Trapé, Nely Reguera, Celia Rico, Belén Funes, Elena Martín, Alba Sotorra, Meritxell Colell, Nuria Giménez, Lucia Alemany o Júlia de Paz Solves, entre d’altres. I, ara, Clara Roquet (Vic, 1988), que va guanyar el Goya a la millor direcció novell amb la seva òpera prima, Libertad, opta a 11 premis Gaudí: millor pel·lícula en llengua no catalana, millor direcció, millor guió, millor protagonista femenina, millor actriu secundària, millor actriu secundària, millor direcció artística, millor muntatge, millor música original, millor fotografia, millor maquillatge i perruqueria.
Una bona decisió
“Tinc tantes ganes de compartir-la amb la gent! Vam rodar la pel·li fa dos anys, en aquell moment jo era una altra persona...”, ens explicava la cineasta entre rialles mesos enrere. “La vam haver de guardar en un calaix per culpa de la pandèmia. Estàvem contentíssims perquè l’havíem de presentar a Cannes, recordo que llavors pensàvem que això del coronavirus duraria unes setmanes, i quan ens vam adonar de la dimensió de la tragèdia vam decidir guardar-la per aprofitar la plaça que ens mantenien per anar a l'edició d'aquest any. És veritat que ara, a l'hora d'estrenar, ens trobarem amb un tap de pel·lícules de cartellera, però, vist en retrospectiva, crec que va ser una bona decisió”.
Guionista de 10.000 km. (2014) i Els dies que vindran (2019), dues meravelloses pel·lícules d’un Carlos Marques-Marcet que, sempre que pot, s’apunta a formar part d’aquesta generació de dones cineastes (“sempre diu que vol ser una de les amigues de l’Àgata”), Clara Roquet va fer el salt a la direcció l’any 2015, quan va signar el seu primer curtmetratge, El adiós: guanyador del Gaudí (en té dos més pels guions referits unes línies més amunt), en aquesta petita història podem trobar la gènesi d’aquesta Libertad que ara opta a 11 premis Gaudí. Llavors mirava cap a les inesperades conseqüències que la mort d’una dona gran té per la seva cuidadora, una immigrant que s’havia passat anys al seu costat, i que no pot unir-se al dol perquè ha de seguir treballant per la família.
Libertad és el primer llargmetratge com a directora de la guionista Clara Roquet
Un adeu premonitori
A El adiós ja parlava del mateix que ara desenvolupa a Libertad. “Volia retratar un canvi generacional i de pèrdua de la memòria col·lectiva, sobretot femenina. És comuna la figura de les cuidadores immigrants, i és interessant la situació que es genera: són dones presents dins la família, i viuen una enorme implicació emocional. Però també hi ha molt poca consciència d’un fet tan transcendent com que cuidar algú pot implicar abandonar la teva pròpia família”, explica. Al seu llargmetratge, Clara Roquet posa el focus en la relació entre dues adolescents: una, filla de casa bona, i l’altra, acaba d’arribar a Catalunya per retrobar-se amb la seva mare, la cuidadora, la immigrant, la dona que va haver de marxar de casa fa anys per buscar un futur millor. I en com aquesta relació entre ambdues pot trencar unes estructures de classe que semblen de ferro: “Les diferències de classe són més grans que mai, i hi ha un despertar de la protagonista a la vida que inclou prendre consciència de privilegi, i des d’aquest punt s’endevina un canvi en el personatge de cara al futur”, afirma Roquet.
La directora recorda com va anar desenvolupant el guió de Libertad, ja quan estudiava a la Universitat de Columbia, als Estats Units. “És curiós, perquè jo n’havia escrit dos guions diferents: un sobre la relació d'una dona emigrant que es retroba amb la filla després d’anys d’estar separades, i un altre sobre una família burgesa i la relació amb la filla adolescent. I va ser el meu tutor a la universitat, Andy Bienen, guionista de Boys Don’t Cry, el que em va aconsellar unificar-los, perquè per separat no funcionaven, i va ser un gran punt, de sobte li vaig veure tot el sentit”.
Fent cinema
Libertad planteja el conflicte en un estiu a la Costa Brava, i compta amb un grup d’actrius magnífiques: Maria Morera (La vida sense la Sara Amat) n’és la protagonista, la mirada de tot el que veurem. Nora Navas és la mare, i Vicky Peña, l’àvia. Nicolle García és la Libertad del títol, la noia acabada d’arribar a la casa, i Carol Hurtado és sa mare, la Rosana, la cuidadora.
Clara Roquet salta al llargmetratge sense abandonar l’escriptura per altres cineastes. “Amb els curtmetratges havia fet un salt a la direcció més tímid. Però sempre he pensat que escriure i dirigir són part del mateix, això que en diem fer cinema, i penso que anar saltant d'una cosa a l'altra acaba sent un procés molt orgànic. Ara mateix segueixo escrivint. Em fa una mica de por el fet que aquí de seguida t'etiqueten, i em passa que de vegades m'ofereixen algun guió pensant que ara que dirigeixo ja no escric. I sí, sí que escric”, diu rient. I continua: “Faig totes dues coses, però a mi... és que m'agrada molt escriure, i m'agradaria continuar fent-ho per a altres cineastes. En qualsevol cas, a gairebé tots els meus guions hi ha una implicació personal, han estat per a projectes que tenen molt a veure amb la meva pròpia mirada. És veritat que he fet algunes coses que casen menys amb aquesta pulsió, però hi ha pel·lícules que tenen molt en comú amb aquest lloc emocional del qual han vingut també els meus curts o el meu primer llarg. Em vaig ficar en aquest negoci per expressar-me en aquest sentit, si no m'hagués dedicat a l'advocacia i a tenir una vida més plàcida”, i torna a riure.
Les actrius Nora Navas i Carol Hurtado, dues de les protagonistes de Libertad de Clara Roquet
Imaginaris comuns
Quan Roquet parla de les connexions emocionals amb altres directors, es refereix a Carlos Marques-Marcet, és clar, però també a Jaime Rosales, per qui va coescriure Petra (2018) o a la libanesa Mounia Akl, que amb el seu debut, Costa Brava, Líbano, acaba de guanyar el Gran Premi del Jurat al prestigiós Festival de Sevilla. Al film d'Akl hi ha molts elements que tenen a veure amb els seus curts o amb Libertad: els nuclis familiars, la figura de l'àvia, el descobriment de la vida adulta de la filla... Explica Roquet: “Amb la Mounia tenim un imaginari comú, ens interessen temes semblants, som molt amigues des que estudiem juntes a Columbia. Vam crear la història des de zero, desgranant els temes que ens preocupen. Probablement, de totes les meves experiències com a guionista, aquesta és la pel·lícula que sento més propera, que sento més meva. I aquest tipus d'implicació amb un projecte que escrius no és freqüent, agraeixo molt a Mounia haver-la pogut fer en aquestes condicions”.
I reflexiona sobre una altra coincidència amb l’imaginari de Mounia Akl, i probablement amb tanta gent de la seva generació: “Crec que la seva mirada és força desencantada. Veure com aquesta revolució libanesa no ha servit de res... D'alguna manera ha perdut la fe. I a mi em passa a altres nivells, perquè aquí les coses no estan tan malament com al Líban, però òbviament sí que hi ha una sèrie de preocupacions. Potser sí que és una cosa generacional, no veure un llum al final del túnel, no veure com sortirem d'assumptes com el canvi climàtic. Suposo que aquest desencís penetra d'alguna manera a les nostres mirades cinematogràfiques”.
Creant referents
Roquet ens explica que el futur immediat depèn de continuar escrivint les noves pel·lícules d’Elena Martín, la directora de Júlia Ist (2017), i, és clar, de Carlos Marques-Marcet. “L’Elena em sembla una cineasta increïble. I el Carlos... la feina amb ell és molt orgànica, molt natural, ens entenem tan bé, malgrat que ell té un sistema de treball molt poc convencional, que té molt a veure amb el muntatge, perquè ell és muntador: el Carlos comença les seves pel·lícules amb una sèrie de temes al cap dels quals vol parlar i amb uns actors, aleshores dedica molt de temps a assajar amb ells, i d'aquí en treu molt de material per escriure, o ordenar, després, per convertir tot allò en un guió. Ara estem escrivint una pel·li nova, Polvo seran és el títol que fem servir, però probablement el canviarà”, comenta sense perdre el somriure.
Acabem la conversa valorant el pes cada cop més gran de les mirades femenines al cinema, en un any especialment significatiu perquè Julia Ducournau va guanyar la Palma d’Or a Cannes amb Titane, Audrey Dewan es va endur el Lleó d’Or a Venècia amb L’evanement, Alina Grigore va aconseguir la Concha d’Or al Festival de Sant Sebastià per Blue Moon i Chloé Zhao va aixecar l’Oscar a Millor Direcció per Nomadland. “Espero que no sigui res conjuntural, de vegades fa una mica de por que sigui així. Crec que era inevitable, perquè aquestes mirades existeixen de fa temps. Tot i que és curiós que aquest any s'hagi donat aquesta casualitat en tants premis grans i mediàtics. Hi ha una tendència a l'alça, una presa de consciència gran des de certs sectors de la indústria, encara no tots. Encara manca camí per recórrer quan es tracta de pel·lícules de grans pressupostos. És cert que a poc a poc comença a canviar, potser per un tema de correcció política, i hem vist la Chloé Zhao o la Cate Shortland dirigint per Marvel. És simptomàtic, i ens beneficia molt mediàticament, perquè crea referents per a les dones joves que comencen a fer cinema. Però en general, de moment seguim relegades a aquest calaix del cinema d'autor, com si només poguéssim fer pel·lícules petites i intimistes. Cal no abaixar la guàrdia, però crec que això ja no hi ha qui ho aturi!”.