Aquest dissabte Antònia Font van inundar d'alegria el Palau Sant Jordi de Barcelona. La vetllada, però, va començar amb les melodies plusquamperfectes de Da Souza, banda que, sempre mantenint una personalitat pròpia, millor ha sabut capitalitzar el llegat Joan Miquel Oliver i Pau Debón.
🎤Antònia Font desferma l'alegria al Palau Sant Jordi
Als mallorquins - Àngel Garau (bateria i veu), Lluís Cabot (guitarra i veu), Xavi Hernández (guitarra i percussió), Biel Stela (baix) i Guillem Portell (saxo alt i percussió) -, els vam descobrir el 2013 amb Flors i violència, àlbum de debut carregat d'efervescència juvenil. Encara amb sobredosis d'indie pop dels noranta, tres anys després van reaparèixer amb Gran salt endavant, treball més que notable però massa deutor dels postulats de referents alternatius com Pavement o Teeange Fanclub.
Futbol d'avantguarda (2018) va ser un (molt bon) disc de transició, el pas necessari per arribar a l'excel·lent Salsa agredolça (2020). Assessorats en la producció pel mestre en metafísica Jordi Matas, i per Pau Riutort, en temps pretèrits membre dels sempre reivindicables Beach Beach (projecte en què també van militar Lluís Cabot i Àngel Garau) i Extraperlo, Da Souza aconseguien conjuntar sense fissures la seva genialitat a l'hora de perfilar melodies pop totals amb aquell intangible mallorquí que els emparentava, ara sí, amb Antònia Font (i amb Oliva Trencada, Miquel Serra, Joana Gomila...). Fórmula irresistible que han dut a la seva màxima plenitud amb el seu novíssim llarg, Dies d'attrezzo. "Ha estat un disc molt caòtic de fer", ens confessa Lluís Cabot, l'únic d'ells que encara viu a Barcelona, un migdia solejat gaudint d'aquesta tardor estival a la terrassa del bar del Centre Cívic Can Déu. "Un procés molt nòmada, ja que hem gravat aquí i allà. No hi havia la idea de gravar un nou àlbum, sinó un projecte molt embrionari de fer una banda sonora. Quan va caure, vam decidir seguint escrivint. De tot això ha sortit Dies d'attrezzo. Tot ha estat molt estrany, però hem acabat molt contents amb el resultat". Quan acabi l'entrevista marxarà a comprar plantes per al seu pis. Abans xarrem de les seves noves cançons.
Aquest disc, explicaves, havia de ser una banda sonora.
Era el projecte d'un amic, Javier Garcia Lerín, amb qui ja havíem rodat el videoclip de 'Metres per segons'. Ens va explicar que estava treballant en una pel·lícula i ens va demanar si volíem fer la banda sonora. Ens va passar algunes idees i ens vam engoril·lar.
A vosaltres us fa falta poc, per engoril·lar-vos.
Sobretot si el projecte ens agrada. En aquest cas, era el projecte d'un amic amb qui ens estimem molt. Una aventura en què podíem anar fent sense pressió. I això també era un al·licient.
Ens feia gràcia la idea d'estar treballant en un projecte que al final no va enlloc. Aparentment, una pèrdua de temps que hem reaprofitat i hem refet en un disc. D'aquí el títol, aquests Dies d'attrezzo
La pel·lícula s'ha fet?
No, va caure molt al principi. Però va ser l'excusa a què ens vam agafar per fer el disc. Vam agafar tota aquesta energia i la vam reconduir. Va ser la guspira de què va néixer el disc.
De fet, el disc està ple de picades d'ull al món del cinema: el títol del disc, Dies d'attrezzo; la cançó 'Fotogrames'...
Fins i tot el concepte del disc. Pensant vam veure que tenia certa gràcia la idea d'estar treballant en un projecte que al final no va enlloc. Aparentment, una pèrdua de temps que hem reaprofitat i hem refet en un disc. D'aquí el títol, aquests Dies d'attrezzo.
En el món de la música hi ha molts Dies d'attrezzo?
El 90% dels dies, són dies d'attrezzo.
Creant, segueixes cap rutina?
No. La creació i composició del disc va ser una temporada molt intensa, però ara fa uns mesos que no he escrit res nou. És estrany en mi, estar tant de temps sense compondre. No m'havia passat mai abans, però tampoc ho visc amb neguit. Contràriament, ho he abraçat. Si no sents aquesta pulsió més val no forçar-ho. Fer coses per fer-les, millor no fer res.
Si no sents aquesta pulsió més val no forçar-ho. Fer coses per fer-les, millor no fer res
No has tingut mai por de quedar-te sense idees?
No. I crec que ha ajudat que la música no hagi estat mai la nostra principal font d'ingressos. D'una banda, és una putada perquè no et pots dedicar al 100% a què més t'agrada. Però alhora tampoc tens una dependència exclusiva. I si arriba un moment en què no tens res a dir, pots no dir res. És una avantatge.
Els teus últims anys, entre discos en solitari i amb Da Souza, han estat molt intensos.
Totalment. I estar uns mesos alliberat d'aquesta feina creativa també està molt bé.
I a Da Souza els teus companys també han pres més força creativa en aquest disc. Aquest és el vostre àlbum més col·lectiu.
I això també m'ha alliberat. Quantitativament, segurament he fet la mateixa feina creativa que en els discos anteriors, però l'he fet anant a cercar coses molt concretes i sabent que descartaria molt material. Per Dies d'attrezzo sabia que només necessitava quatre cançons, però sabia que aquestes havien de ser les millors. En altres discos vaig incloure cançons que m'agradaven, però que sabia que no tenien tant potencial i aquesta vegada he pogut seleccionar, perquè sabia que els meus companys també estaven component. Hem fet com un greatest hits dels tres que hem compost cançons: Àngel Garau (bateria i veu), Xavi Hernández (guitarra i percussió) i jo. No només això, sinó que crec que tots tres hem aportat la nostra visió de la música en les cançons que han acabat al disc.
Per Dies d'attrezzo sabia que només necessitava quatre cançons, però sabia que aquestes havien de ser les millors
És un dels atractius del disc... Aquesta diversitat autoral, però que en el conjunt queda molt ben empeltaDA.
Estic molt content. Com autors tots tres hem aportat coses diferents, però en el conjunt ha quedat un disc molt Da Souza. Molt probablement el disc més Da Souza que hem fet. Potser les cançons de l'Angel són les més experimentals, tot i que tenen una sensibilitat pop. En Xavi ha aportat la sensibilitat, la pausa i les melodies extremadament cuidades. I jo la part més pop. Però totes són cançons Da Souza.
Quin és el teu disc favorit, de Da Souza.
No sabria dir-te. Tots tenen alguna cosa especial. El que més m'agrada és aquest darrer, i crec que ho seguirà sent amb el temps. Perquè és el més coral. El que em queda més lluny és el primer, Flors i violència. Però fins i tot així, quan l'escolto no puc evitar que em caiguin bé els que ho van fer. Però tots els nostres discos han estat necessaris per arribar fins aquí. El nostre recorregut ha estat una recerca per arribar fins Dies d'attrezzo.
El nostre recorregut ha estat una recerca per arribar fins Dies d'attrezzo
Com ha evolucionat la vostra relació des d'aleshores?
Som amics des de l'institut. La nostra relació és la mateixa des d'aleshores. També tenim els nostres moments, perquè mantenir aquesta relació d'amics és el millor, però també hi ha dies que estàs cansat. Però no ho canviaria per a res, crec que la nostra relació és l'essència del grup.
Heu creat un univers molt propi.
I això justament és perquè som un grup d'amics. Si no, difícilment Da Souza seríem Da Souza.
I si no fóssiu Da Souza difícilment hauríeu gravat un disc en una autoescola, com heu fet aquesta vegada.
Això és ben friqui. I ens pega bastant (riures). Una familiar del nostre baixista, en Biel Stela, té una autoescola a Llucmajor, amb una pista asfaltada on es fan pràctiques de cotxe i moto. Al costat d'aquesta pista hi ha una caseta, que nosaltres vam anomenar Sa Barbacoa. De fet, als crèdits del disc hi apareix així. L'únic inconvenient era que els dies que hi havia pràctiques de moto, no podíem gravar (riures). Hi vam ser dues setmanes. Tot i que les bateries i les veus les vam gravar aquí, a Barcelona. La resta, allà.
Som un grup de pop. Una mica friquis, però un grup de pop que vol arribar a molta gent
Salsa agradolça va ser un disc que va rebre una pluja de bones crítiques.
Jo vaig notar certa pressió a l'hora de treballar en aquest disc nou, però era una pressió autoimposada. En això ajuda, novament, no tenir l'obligació d'haver de viure d'això. Podem fer el que vulguem.
I no us agradaria viure de la vostra música?
Evidentment. Per això som un grup de pop. Una mica friquis, però un grup de pop que vol arribar a molta gent. Però no volem forçar la màquina. Volem seguir fent les coses a la nostra manera. L'ideal seria viure en aquest equilibri. Amb tot, sempre és bo imposar-te una mica de pressió sana.
A Salsa agradolça Mallorca es respirava en l'ambient de totes les cançons. I això ho heu accentuat a Dies d'attrezzo.
Segurament perquè hem deixat de buscar referents a fora i hem començat a mirar cap a dins. Ja no volem fer discos que sonin a Pavent o Teenage Fanclub, com sí que vam fer a Gran salt endavant, perquè era el que ens venia de gust fer. En aquest disc, i en l'anterior també, hem fet el que hem volgut.
Hi ha un tema paradigmàtic de tot això en aquest disc que és 'La faula del falcó III', en què a més col·labora la Joana Gomila.
Una artista que va sense referents, en el sentit que fa el que vol. Una creadora que domina com ningú les arrels però que és ultra avantguardista. I el mateix la Laia Vallés, que també col·laborava en el tema.
Hem deixat de buscar referents a fora i hem començat a mirar cap a dins
Dissabte vau fer de teloners d'Antònia Font en el seu concert al Palau Sant Jordi.
Hem estat fans d'Antònia Font des que som petits. Són un referent absolut. Ells, Oliva Trencada, la mateixa Joana... És gent que ens ha influenciat per la seva música, però també per la seva actitud, sempre cercant els seus propis camins.
Que va imposar més, tocar al Sant Jordi o tocar amb Antònia Font.
Jo et diria que tocar al Sant Jordi, perquè ja vaig tocar amb Antònia Font a València acompanyant la Maria Jaume. Però totes dues coses van impressionar-me per igual. Va ser un dia genial.
Molt diuen que sou els seus deixebles.
Amb en Joan Miquel coincidim molt. Però amb qui tenim més relació és amb el teclista, en Jaume Manresa, que ens va produir una cançó, ‘Branca de romaní’ (tema inclòs a l'EP Boleros). Des d'aleshores que vam connectar molt.
Vau col·laborar amb Tomeu Penya, heu tocat amb Antònia Font, només us falta fer alguna cosa amb Maria del Mar Bonet.
Seria completar la santíssima trinitat de la mallorquinitat. Ja veurem, nosaltres no ens tanquem a res (riures).