Homenatge als molts homenatges que des de la base i al llarg dels anys s'han fet a Ovidi Montllor. Mireia Vives, Borja Penalba, David Caño i David Fernàndez tanquen (o això es proposen... si els deixen) la seva aventura a Ovidi 4.

Amplificador i aparador de l'obra i esperit vital, politic, cutural i social del cantautor d'Alcoi que han materialitzat amb la publicació de L’Ovidi se’n va a la Beckett. Un disc que recull l'actuació del quartet el juny del 2019 al teatre del Poblenou. Ve acompanyat d'un llibre on recullen textos signats, entre altres noms, per Jordi Cuixart, Isabel Clara-Simó, Família Guillem Agulló, Inadaptats, El Diluvi, Manuel Vázquez Montalbán, Maria del Mar Bonet, Vicent Andrés Estellés... Música i lletra per desxifrar i dibuixar els molts Ovidis en un de sol (cantautor, poeta, actor, activista, vividor) que va ser Montllor. El quartet respon des de l'escenari de l'última actuació.



Ovidi 4 son Borja Penalba, David Cañoa, Mireia Vives i David Fernàndez. Foto: Sergi Alcàzar

És la primera vegada que torneu a la Beckett des del concert de 2019?
David Fernàndez: Sí. Ha estat emocionant per molts motius. A més, aquests dies hem estat muntant el vídeo del concert per l'emissió al Canal 33. Veient les imatges, gent sense mascareta, bevent el whisky que els vam oferir... semblava un esdeveniment del segle passat i encara no fa ni dos anys. D'un altre món. De fet, vam demanar que als crèdits quedés ben clar que el concert és del juny del 2019 perquè ningú no pensés que era un concert muntat per l'Ayuso (riures).

En un escenari social diferent, en altres circumstàncies, el disc hauria sortit?
D.F.: El disc no estava previst.

Borja Penalba: No estava previst, però la idea surava en l'aire. Sempre que participes en un projecte així set o vuit anys, vols que d'alguna manera tota aquella aventura quedi palesa. Fins ara no havíem publicat mai res. La gent venia als concerts i ens preguntava on podia comprar els nostres discos, però no teníem res per oferir.

Què heu sentit revivint aquella nit?
D.F.: Ens hem adonat de l'aura d'irrepetibilitat que s'hi respirava. En aquell moment no n'érem conscients.

David Caño: Vam arribar a aquell concert convençuts que seria la nostra última actuació, que després no n'hi hauria més.

David Caño / Foto: Sergi Alcàzar

El projecte estava esgotat perquè no podíem donar res més

Us separàveu?
D.C.: Sí, ens separàvem. Era el fi del cicle. Actuaríem a la Beckett i prou. Així que sí, hi havia una sensació de nit especial i emocionant. Per això el concert va ser tan llarg, més de dues hores, tot i que en el disc ha quedat limitat als 79 minuts que d'un CD. El mateix ha passat amb el llibre. Havia de tenir 20 pàgines i ha acabat que en té més de 160.

D.F.: Quedar-nos amb un terç del concert significa que hem hagut de tirar-ne dos terços. La selecció dels temes que hem inclòs, ha estat molt complicada. Però vam fer el que havíem de fer, el projecte estava esgotat perquè no podíem donar més.

B.P.: Sempre ho hem donat tot a tots els concerts. Des que vam començar el projecte, en cada bolo ens hi hem deixat la vida.

Mireia Vives: Eren concerts amb una càrrega emocional molt bèstia.

Sentiu el pes d'haver de mantenir viu el llegat d'Ovidi Montllor?
D.F.: Hi ha molt respecte i autoexigència. És impossible estar a l'altura de l'Ovidi, però sentíem que havíem d'explicar l'Ovidi i el seu llegat.

D.C.: Hi havia aquesta responsabilitat però sense mitificar-lo perquè, com tots, era una persona amb els seus defectes i les seves virtuts. De la mateixa manera que no volíem fer un karaoke de les cançons de l'Ovidi sinó tornar a viure-les, actualitzar-les i dialogar amb elles.

D.F.: El diàleg consisteix en el fet que aquesta colla de precaris, que no som només nosaltres, Ovidi 4, sinó la nostra generació, contra tot pronòstic, contra els plans del poder, hem pres l'Ovidi com a company. La pregunta a fer-nos és com una persona que no forma part de la història dels vencedors, ni tan sols de l'esquerra vencedora de la Transició, ha tornat amb tanta força anys després, ja sigui amb un grup de joves del barri de Gràcia ocupant un local el 2003 i posant-li de nom Casal Popular Ovidi Montllor; amb Inadaptats gravant un disc de versions de l'Ovidi en clau punk o amb un grup de joves alacantins que el 2010 es troben per cantar cançons de l'Ovidi i acaben formant un grup i li posen de nom El Diluvi, com una cançó de l'Ovidi.

David Fernàndez / Foto: Sergi Alcàzar

D.C.: L'Ovidi encara és una figura magnètica. L'Ovidi va ser un dissident de la Cançó. Un personatge que no va combregar amb el pacte de silenci que es va tancar en una Transició que ell no es va cansar de criticar. Segurament, aquest va ser el motiu perquè el poder el silencia i l'aparta.

I és justament per això que resulta tan atractiu a les generacions posteriors.
D.C.: Justament és aquí on l'agafem nosaltres i els que han vingut després. És una figura i un referent d'insurrecció i no acatament dels poders fàctics. Això d'una banda. De l'altra, l'Ovidi va més enllà de la lluita política. Des de la precarietat d'obrer de la cultura, també era un vividor. No hi ha un únic Ovidi, n'hi ha molts: el cantautor, el poeta, l'activista polític, el bon vivant...

No hi ha un únic Ovidi, n'hi ha molts: el cantautor, el poeta, l'activista polític, el bon vivant...

Totes aquestes facetes de l'Ovidi estan molt ben representades i equilibrades al disc.
D.F.: I si no hi apareixen més és per qüestió d'espai físic i perquè en alguns moments del concert flirtejàvem amb els límits del codi penal (riures). L'Ovidi és el millor antídot contra el règim del 78 i és el millor antídot contra nosaltres mateixos. Al concert hi ha l'Ovidi més tendre, el d'Homenatge a Teresa, i l'Ovidi més sardònic i sarcàstic. L'Ovidi Montllor és inacabable. Aquest disc és una victòria en la lluita contra l'oblit després de tantes derrotes. Ens havien volgut fer creure que la cultura era Millet, l'empresa era De la Rosa i la política, Pujol.

D.C.: També caldria destacar que, musicalment, no hi ha una única escena que reivindiqui l'Ovidi. Quan ell, "des de les seves vacances", diu que tornarà a aparèixer i emprenyar, ho ha fet. I no només des de la cançó d'autor, sinó del hardcore de Kop a l'electrònica folk de Pomada.

D.F.: Ovidi Montllor és un territori clandestí compartit per moltes sensibilitats molt diverses i amb diferents arribades en el temps. L'Ovidi sempre torna —però no per nostàlgia sinó per necessitat.

D.C.: La idea d'acompanyar el disc amb un llibre amb textos de diversos autors també respon a aquesta voluntat de comunitat. Segurament falten veus. Malauradament, no pots incloure tothom, però sí que queda plasmada aquest gresol de personalitats distintes en una de sola. Com l'article del Nando Cruz parlant de Nou Barris.

Borja Penalba / Foto: Sergi Alcàzar

Una Catalunya perifèrica i xarnega que també reclameu en diversos instants del concert.
D.F.: És a la Catalunya perifèrica i xarnega on neix i on es guanya la batalla i on anem a exercir. De Polinyà de Xúquer a Capçanes, de Manlleu a Nou Barris.

D.C.: Generar identitats tancades i separades, interessa a qui vol mantenir els privilegis. Hi ha una majoria de gent a tot arreu que se sent interpel·lada i identificada quan cantem a la condició humana, a la precarietat i contra el poder. Per això, també tenim clar que no volíem fer circuits de grans festivals, sinó espais petits on la gent ens pogui escoltar.

D.F.: Volíem fer assemblees! (riures).

L'Ovidi sempre torna —però no per nostàlgia sinó per necessitat

Heu dit que no a moltes propostes?
D.C.: Hem dit que no a coses que econòmicament ens haurien beneficiat.

D.F.: No hem funcionat mai per càlcul. És que quan tries Ovidi, ni que que sigui inconscientment, tries moltes altres coses.

Doneu per acabat el projecte?
M.V: Sí!

Mireia Vives / Foto: Sergi Alcàzar

D.C.: Jo no m'atreveixo a dir res, perquè seria l'enèsima vegada que diem que ens separem i després tornem. Passa que ara la Mireia ha estat mare, en Borja pare, jo no sé què vull ser de gran i crec que en Caño tampoc. La sensació és de final de cicle. Però la feina ja està feta i la victòria contra l'oblit ja és inderrotable. La Teresa bombardejada el 1938 al País Valencià connecta amb Gaza. L'alcalde de "La fera ferotge" connecta amb Marchena. Havia de durar un dia i ho hem allargat set anys. Les coses bones duren el que duren i voler allargar-les és un error. L'homenatge a l'Ovidi ha de seguir, però amb noves experiències i noves veus.