He quedat amb David Trueba a les noves oficines d'Anagrama. A les 11 del matí d'un dijous, el pis de Pau Claris que ara amaga la seu de l'editorial barcelonina sembla una escena d'una pel·lícula dels germans Marx: tot de capses de llibres per tots els racons i gent que va i ve, des de treballadors de la casa a lampistes. Al fons del corredor principal hi ha el despatx del fundador, Jorge Herralde. David Trueba és allí. L'espero en una sala del costat. Cinc minuts. Apareix. Trueba és tot el que t'esperes d'ell: amabilitat, simpatia i senderi. "Hem parlat de política", comenta després que ens presentem. Res extraordinari si tenim en compte que Queridos niños, la nova novel·la de l'escriptor i cineasta madrileny és un retrat del món de la política i les criatures ferotges que l'habiten. Una sàtira sobre la democràcia contemporània que acaba esdevenint una profunda análisi de l'ànima humana. Trueba s'entreté un moment amb els llibres d'una prestatgeria, seu i comencem.
Quin és l'últim llibre que has llegit?
Ara mateix llegeixo Inquiets (Les Hores, 2021), de la Linn Ullmann, la filla de Bergman. Però l'últim que realment m'ha agradat ha estat L'home de la bata vermella (Angle Editorial), de Julian Barnes. Un llibre curiós, que vaig començar sense gaire fe.
Per què?
Els últims dos o tres llibres de Barnes no m'havien dit res, però aquest... Barnes reconstrueix la vida del protagonista d'un quadre, un ginecòleg de finals del segle XIX que es deia Samuel Jean Pozzi. Fascinant.
Acabes tots els llibres que comences?
Ara ja no. Quan era jove em costava molt deixar els llibres, encara que em contessin i no els entengués. Ara, una de les coses que dic quan faig xerrades a instituts és que hi ha escriptors que m'han costat molt i en lloc de pensar que eren una llauna creia que jo era un inútil, que no estava a l'altura. Avui tinc l'actitud contrària: si el llibre no m'atrapa en les primeres 15 pàgines, el deixo.
Ets més savi.
No és aquesta la qüestió. Després de tants anys de lectura, em trobo més preparat per jutjar. També trobo que tinc menys temps i dedicar hores a un llibre que no m'agrada ja no em motiva. He arribat a una etapa de la vida que trobo que no puc perdre el temps.
David Trueba acaba de publicar la novel·la Queridos niños, brillant retrat del món de la política. Foto: Montse Giralt
He entrat en una etapa de la meva vida que trobo que no puc perdre el temps
Has après a dir que no.
He après a dir que no i també a no malbaratar el temps amb petits o grans problemes.
No et preocupa res?
Res de llarga durada. Entenc que tot forma part d'aquest petit accident que és la vida.
Si et morissis ara mateix, què trobaries més a faltar?
Més enllà de la gent que m'estimo: la família i els amics, la curiositat. Buñuel deia que un cop mort, el que més li agradaria seria sortir de la tomba cada 10 anys, llegir el diari i tornar al forat. A mi també.
En l'aspecte més vital i personal, et trobes en pau amb tu mateix?
Molt. Vaig a dormir força tranquil. Quan hi ha alguna cosa que em pertorba —una discussió amb un amic, amb el meu fill…— provo de solucionar-ho en menys de 24 hores. No m'agrada viure en aquest estat de preocupació. Tenia un amic productor de cinema amb deutes milionaris. El vaig veure molt tranquil i vaig preguntar-li si dormia bé. Em va respondre que si degués pocs diners no podria, perquè tot el temps pensaria com tornar-los. Ara, com el deute era tan gran, dormia bé perquè sabia que no podia pagar ningú. A mi em passa el mateix. Les coses que em fan desvetllen són les coses petites.
La literatura, el fet d'escriure, t'ajuda a dormir bé? Queridos niños no deixa de ser una gran reflexió sobre el fet de viure.
Aquest llibre neix d'una certa projecció. No m'agrada jutjar mons sense ser-hi dins. Si parlo d'alguna cosa, m'hi introdueixo. Provo de veure com seria jo, com em mouria en aquell univers… per entendre les persones que hi viuen, amb un element crític molt important. Des de nen que soc molt crític amb el món i amb mi mateix. Mai m'he casat amb les versions oficials, però tampoc amb els que les estripen. La literatura ha estat la meva vocació des de la infància. Mantenir viu aquest entusiasme em sembla un dels grans triomfs de la meva vida: tot està dissenyat perquè perdem la il·lusió amb el pas dels anys. Jo mantinc l'entusiasme per la literatura.
Què t'exigeix cada nova novel·la?
Una certa ruptura amb tot allò que ja he conquerit. Si guanyés un premi de Fórmula 1, ho deixaria per passar-me a Moto GP. Soc així.
David Trueba a les oficines de l'editorial Anagrama. Foto: Montse Giralt
Cada novel·la m'exigeix una ruptura amb tot el que ja he aconseguit
És per això que diversifiques el teu radi d'acció creativa —literatura, guions de pel·lícules, direcció de cinema...?
Sí, però sobretot pel que deia Fernando Fernán Gómez: "en un país com Espanya, una persona no pot sobreviure amb un únic ofici". Si tens molts oficis, quan et tanquen un porta, en tens moltes altres per obrir. Tenir diversos oficis et permet mantenir viu l'entusiasme del qual parlava: és molt difícil acabar una novel·la i posar-te a escriure'n una de nova així automàticament. Hi ha amics meus que ho fan i els admiro, però jo refuso tot el que esdevé oficinesc i reiteratiu.
No segueixes rutines de feina?
Sí, però només quan treballo. Després m'atorgo temporades de dissipació i observació.
D'on sorgeixen les idees per a les novel·les?
Accidentalment. Una notícia al diari, un viatge, una història que algú t'explica... Les idees gairebé sempre van vinculades a un cert tipus de personatge que encarna aquella idea. Arribats aquí, deixo que la idea creixi. Molts cops conviuen diverses idees alhora.
I com tries la idea en què acabes treballant?
És com una cursa de cargols. Primer un avança molt, després s'atura i és un altre el que avança. I així tots fins que un arriba a la meta.
Desapareixes del món quan et capfiques en un nou projecte?
Sempre deixo una finestra oberta, perquè les novel·les gairebé sempre reflecteixen coses lligades al moment que vivim. Tot i que no m'agrada que les novel·les siguin esclaves del seu moment. Queridos niños n'és un cas ben evident. No volia caure en una trampa conjuntural, fent-la molt vàlida per avui i caduca d'aquí a 20 anys. Les coses passen molt ràpidament, per això no té gaire sentit escriure en referència a fets molts concrets. Cal tenir una mirada oberta i global cap al futur però també cap al passat. Perquè els fets tenen significació en un context. No m'agraden les distopies que passen en llocs que ningú no coneix en un temps que no saps identificar.
A Saber perder situaves el relat en el món del futbol; a Tierra de Campos en el del rock... Era inevitable que acabessis parlant de política com fas a Queridos niños?
Quan vaig començar a treballar el llibre, em sorprenia que la política no hi fos més present. No només a la meva obra sinó a la literatura espanyola en general. No tant la política tractada com un fet que repercuteix sobre tothom sinó la política com a ofici. M'agrada que es tracti la política com és: la democràcia contemporània, un mètode que semblava infal·lible, però que ha acabat en fallida.
M'agrada que es tracti la política com és: la democràcia contemporània, un mètode que semblava infal·lible, però que ha acabat en fallida
Per què?
Perquè tot un seguit de persones han aconseguit arribar al poder des del cinisme, la rancúnia, la confrontació... És ben al contrari del què realment representa la democràcia. Així és com els demagogs han fet de la democràcia un totalitarisme electiu. No es tracta de votar i triar el teu president, sinó que aquest respecti i escolti els que no han guanyat. Una lectura de la democràcia que en els darrers 10 anys ens porta a l'abisme. Això també ho ha de tractar la literatura. El llibre comença com una mena de tractat dels professionals de la política fins que culmina preguntant-se què és abans, la societat o els polítics.
I la conclusió és...?
Parlant dels nostres polítics parlem de la nostra societat. Ens agradi o no, els polítics són els representants públics de la nostra societat. Els polítics són com són perquè la societat ho demanda. És aquí on entren aquests queridos niños.
…que és la manera com el protagonista de la novel·la tracta als votants.
I amb ells es completa l'equació i així es tanca la novel·la que vols fer: el títol, la significació.
Que és...?
Que tot això que fan aparentment per interessos personals també ho fan per seduir les masses.
Quina importància tenen els títols a les teves novel·les?
Molta! No escric una sola paraula de cap novel·la sense tenir abans el títol.
Quin és el teu títol de novel·la favorit? De les teves, el meu és Saber perder.
Hi ha molts llibreters que opinen el contrari. Em diuen que, tot i que es va vendre molt, amb un altre títol s'hauria venut molt més. Em semblen grans títols El soroll i la fúria de William Faulkner, En aquest costat del paradís de F. Scott Fitzgerald... Hemingway era un gran titulador: Per qui toquen les campanes és un títol incontestable. També El vell i el mar o Adéu a les armes. La gent ja no llegeix Hemingway, però se sap els títols de les seves novel·les perquè sons molt bons.
Dius que les teves novel·les van vinculades a un personatge. En una entrevista de fa anys a la revista Panenka m'explicaves que Saber perder està inspirada en la figura de Javier Mascherano.
Eren tres els jugadors que em van inspirar: Mascherano, Saviola i Aimar. Quan vaig publicar la novel·la la gent pensava que els referents eren Messi i el Kun Agüero, però els llibres comencen a escriure's molts anys abans que es publiquin, si més no en el meu cas.
En quina estrella del rock et vas inspirar pel protagonista de Tierra de Campos?
En aquest cas en cap en concret, per ser un univers, el de la música, més proper al meu. Citaré alguns noms que podrien tenir similitud amb el protagonista de la novel·la, però que no van ser una referència tan evident com les que he fet servir en les altres novel·les. Gent com Coque Malla y Los Ronaldos, Los Secretos, El Último de la Fila o Nacha Pop. Artistes amb una trajectòria de més de 30 anys que han experimentat tot el procés vital: amics d'adolescència que munten un grup per passar-s'ho bé i tenen un èxit estratosfèric que els acaba separant més que unint. Tot això sumat als processos vitals de relacions, ruptures, fills...
A Queridos niños, quines han estat les figures referents?
Em parlen del tàndem Miguel Ángel Rodríguez i Isabel Díaz Ayuso, però passa com amb Messi i Agüero: no estaven a primera divisió quan vaig començar a escriure el llibre. M'he inspirat més en figures com Boris Johnson, Dominic Cummings, Steve Bannon... adaptant-les a les singularitats del mapa polític espanyol.
David Trueba, un creador que no tanca cap porta per guanyar-se la vida. Foto: Montse Giralt
M'he inspirat més en figures com Boris Johnson, Dominic Cummings, Steve Bannon... adaptant-les a les singularitats del mapa polític espanyol
Personatges execrables amb els que, a contracor i enrabiat amb tu mateix, acabes empatitzant.
Això ha de funcionar una novel·la. Si els teus sentiments per un personatge són els mateixos al principi que al final d'una novel·la, alguna cosa falla. Escriure és provar d'entendre el gènere humà. Aquest és el valor social de la literatura. Queridos niños és una autobiografia de la rancúnia, perquè hi ha un moment en què Basilio, el protagonista, arrenca a explicar per què és com és: cínic, egoista, manipulador... Un sense cor.
A mesura que ;t'ho explica l'entens encara que no t'agradi.
Aquest és el drama més gran de l'ésser humà, que és autor de la seva biografia. No s'hi val a justificar els teu present pels traumes del passat.
Els llibres, la cultura, poden canviar el món?
La cultura pot canviar els individus, pero no les societats. Per això és tan trist que visquem en una societat com l'actual que menysté tant la cultura. Mai abans en la història de la humanitat la cultura havia estat tan degradada.
En quin estadi es troba La Sagrada Família, la teva docusèrie sobre els Pujol?
Ja està acabada i entregada. La sèrie arrenca amb la creació de Pujol com a icona i acaba amb la deixa. Si no s'ha estrenat encara és perquè Discovery, la cadena que l'ha produït, està pendent de crear la seva pròpia plataforma i la volen estrenar quan estigui en funcionament. M'agradaria dir, però, que no m'agrada parlar dels Pujol en general. Crec que Jordi Pujol és una cosa i els Pujol, una altra. Quan parlo de Jordi Pujol em passa el mateix que quan parlo de Joan Carles, el rei emèrit: no és tant la seva figura com la placenta de la qual eren el centre. I és una placenta lletja.
Per què?
Perquè està vinculada a la corrupció i a les elits fent calés sense escrúpols. Es poden fer diners sense escrúpols de forma legal, però seguirà sent un acte moralment molt reprovable.
Escriptor i director de cinema, David Trueba acaba de rodar la docusèrie sobre Jordi Pujol, La Sagrada Família. Foto: Montse Giralt
Sobta que la política no estigui més present en la literatura espanyola
Ha parlat tothom que volguessis que parlés?
Jordi Pujol, com la monarquia a Espanya, eren elements intocables per protegir el sistema. Jo, a través de la literatura, el cinema o el periodisme, m'he dedicat a dessacralitzar tot allò que semblava sagrat. Ho he fet perquè tot allò que creiem sagrat acaba perjudicant el col·lectiu, perquè eleva una figura sobre la resta. Aquesta feina de dessacralització no significa trepitjar tothom, sinó ser crític fins i tot amb personatges que admires.
Fins fa res vivíem a l'oasi català.
A Catalunya no s'ha volgut escoltar ningú que portés males notícies. Això també ha passat amb el procés: molta gent no ha volgut escoltar veus fora dels termes acceptats.
Ara estàs treballant en una docusèrie sobre la família reial, oi?
Sí, es diu La vida real i té al rei Joan Carles i la reina Sofia com a centre neuràlgic i, per extensió, a les personalitats a l'entorn d'un fet tan cridaner i extemporani com la successió sanguínia, la convivència de les monarquies amb la democràcia, els negocis i la democràcia, la vida familiar i la monarquia...