Verb atropellat i ulleres de pasta. David Verdaguer encaixaria perfectament en qualsevol comèdia de Woody Allen preguntant-se amb nihilisme autoparòdic pel sentit de la vida. Alguna cosa d'això hi ha en el paper que interpreta a Començar, l'espectacle que actualment està protagonitzant juntament amb Mar Ulldemolins a la sala Villarroel, un exquisit text de ressonàncies generacionals sobre les segones oportunitats vitals.

Em trobo amb ell al mateix teatre. Em demana fumar-se un cigarro abans de començar. Entre calada i calada, parlem de la nova de Clint Eastwood, i la conversa acaba abocant en la seva apatia per provar sort als Estats Units. "Vaig fer una pel·li que no va veure ningú que es deia Tierra firme. La vaig rodar en un anglès macarrònic. Sorprenentment, una de les productores de la pel·li va dir que l'interessava molt, però jo no vaig moure fitxa. Em feia molta mandra. Soc bastant de Via Laietana. Si la creuo, m'angoixo. Com més a prop de casa pugui treballar, millor. De fet, intento que el projectes en què m'involucro no durin massa perquè si no enyoro el meu barri". 

 

En quin barri vius?
Al Born. Hi visc molt bé... amb els guiris (riures). Sóc un paio avorrit. M'agraden les rutines: anar a la mateixa parada del mercat a comprar, al mateix bar a prendre el cafè, conèixer el nom dels cambrers del restaurant... Agraeixo viure en una microbombolla. 

Quines són les teves rutines diàries?
Tinc una filla petita i em llevo d'hora per portar-la a l'escola. Hauria d'anar a natació, però no ho faig. Vaig a fer el cafè i després a fer feines de casa. Sóc un paio avorrit. Un senyor gran. Un home de 80 anys en un cos de 38. 


David Verdaguer protagonitza l'obra Començar. Foto: Laia Hinojosa

Sóc un paio avorrit. Un senyor gran. Un home de 80 anys en un cos de 38

També treballaràs en algun moment del dia, no?
Estudio els guions a la nit. Sóc un animal nocturn. De fet, m'agrada escriure'ls els guions, així me'ls aprenc. Tinc memòria visual, però a més a més, per aprendre-me'ls millor, els escric.

I no escrius coses teves: relats, contes, un diari, una novel·la?
No, no escric. Dibuixar sí que dibuixo, se'm dóna molt bé. Dibuixant no penso, per això m'agrada. Igual que fer piscines, on l'únic que faig és comptar els llargs. 

Vas debutar ara fa 20 anys en un capítol de... Plats bruts!
20 anys! Tenia 18 anys. Deia tres frases. Havia fet un càsting per fer una pel·li alemanya a Mallorca en anglès. No em van agafar. Però el director de càsting em va dir que li havia agradat molt i que em trucaria per altres feines. Pensava que m'ho deia per quedar bé, però no, em va trucar. Havia de fer una sèrie que es deia Temps de silenci, però em vaig trencar el menisc treballant de pallasso en una comunió. Temps després em van tornar a trucar. Era per fer aquell capítol de Plats bruts. 

Mires les reposicions?
No. De tant en tant, algú m'envia un missatge preguntant-me si sóc jo. I sí, ho sóc. Però no, jo ni miro les reposicions de Plats bruts. 

Certament, vas començar fent de pallasso a comunions. 
Vaig començar al teatre amateur amb 9 anys. Però sí, dels 17 als 20 vaig fer de pallasso a comunions. Era dur. Reien més els pares que els nens. També vaig fer de cambrer de broma i d'stripper de broma i de mag a discoteques i de contacontes a biblioteques. Tota aquesta experiència no et fa millor actor però sí millor company. 

Per què?
Perquè has de carregar furgonetes, perquè saps que és fer un bolo i que el sou sigui que et convidin a un entrepà... Entens la nostra desgràcia i descobreixes que tots depenem de tots. També aprens a no esperar que et truquin sinó que t'inventes les teves merdes. Encara que quan et truquen i pots decidir és fantàstic. Però no sempre passa. Per això és fantàstic inventar-te les teves coses per no quedar-te tancat a casa. 

Tu ja deus haver arribat a aquell moment en què pots decidir les feines que fas i no fas, no? 
Puc decidir més ara que fa set anys, però no del tot. He tingut molta sort i he fet molt bones pel·lícules, però també merdes gegants.

He tingut molta sort i he fet molt bones pel·lícules, però també merdes gegants

Com tries les feines?
A vegades ho fas pels diners. A vegades perquè creus en el projecte. A vegades és una pel·li que es fa sense diners, però et sembla molt bonica i la fas. Però segueixo fent càstings i cada vegada ho porto pitjor. 

Per què?
Ho passo molt malament. És com tornar a començar de zero tota l'estona. És com haver de demostrar una vegada i una altra que ets la persona que ha nascut per interpretar aquell paper. Suposo que és part de la nostra feina. Trobo que els directors de càstings haurien d'anar més al teatre per a descobrir més talents. No hi ha millor escola que el teatre. 

Tu has fet molt de tot: teatre, cine, televisió...
He fet molt teatre: drames, comèdies, musicals; menys cine, unes 10 pel·lis... I tele: el reporter amb bigoti, 'Tabús'. Un programa del qual estic molt orgullós, on vaig entrar com a productor i guionista. Una vegada la Rosa Maria Sardà, una dona que va aconseguir fugir dels encasellaments, em va dir que el secret era creure-s'ho: involucrar-se de veritat. Va haver-hi un moment, quan feia 'El reporter amb bigoti', que vaig córrer el risc d'encasellar-me, però per sort em va trucar el Carlos Marqués-Marcet per fer 10.000 Km. Ell va ser el que em va voler, perquè els productors no ho veien clar. 

Per què?
No els convencia, però ho vam provar i va acabar sortint. Aleshores a Espanya em coneixien com l'actor català hipster sensible i aquí com l'imbècil del bigoti que també pot fer plorar. Sempre agrairé a Carlos Marqués-Marcet que no em prejutgés. 

Va ser un d'aquells moments que marquen una carrera. 
Va ser un moment molt dolç. Era una pel·li de poc pressupost, molt petita però que va funcionar molt bé. Sí, hi ha un abans i un després en la meva trajectòria, especialment en el món del cine, a partir de 10.000 Km. 

Estiu 1993, també, no?
Una meravella de pel·lícula. Vaig tenir la sort de guanyar el Goya després d'haver estat nominat per 10.000 Km però les que realment estan increïbles són les nenes. A Estiu 1993 ho faig bé, però, principalment, el que feia era fumar. Fumava a tota hora, una cosa que assajo cada dia. L'única diferència és que fumava amb l'esquerra. Com ho feia el pare de la directora, Carla Simón. 

Moltes de les teves pel·lis tenen alguna cosa de generacional. 
L'altre dia em deien que represento això de la nova masculinitat. Sóc l'anti mascle alfa. Els meus companys se'n riuen de mi per això de l'actor català trist. I, en part, tenen raó. Però és que sempre he estat així. M'agraden les dones amb cony i caràcter. Em posen calent les dones que van endavant. Jo sóc més covard. He tingut la sort d'envoltar-me tota la vida de dones fortes, encara que ara el psicòleg em diu que he de rebaixar-ho una mica, això de les dones fortes. 


David Verdaguer, un actor que mira cap endins. Foto: Laia Hinojosa

M'agraden les dones amb cony i caràcter

Vas al psicòleg?
Sí. Fa relativament poc que hi vaig. Hi vaig un cop a la setmana. És una pasta. Però estic bé, eh!

No cal estar malament per anar-hi. 
No diré allò que tothom hauria d'anar-hi, però volia estar millor. I estic millor. Sorprenentment estic una mica millor. No puc dir que he estat amb depressió, però he flirtejat amb ella. Sóc un paio bastant cap endins i molt reservat. No tot és el que es veu a la tele. I cada vegada ho passo més malament abans d'actuar i tinc moltes angoixes. Quan aprens que pots actuar amb por, és molt guay, però si et venç... Estic lluitant perquè no em passi.  

Com l'estàs superant?
Saltant, amb por, però saltant. 

Ets un paio molt cap endins però que fa una feina molt cap enfora. 
Fernando Fernán Gómez tenia una frase meravellosa. Deia que era tímid i per això s'havia fet actor, perquè era l'única feina en què saps que l'altre et respondrà. Jo no sóc tímid, però sí que em recloc cap endins. I el cap em va molt ràpidament i no pensa coses gaire interessants. 

Començar, l'obra que estàs fent aquests dies amb la Mar Ulldemolins a la Villarroel també és molt generacional. 
A sac. És un text que mentre el llegia em ressonava. Una obra que m'ha arribat en un moment molt concret de la meva vida que he agraït molt poder-la fer. Tinc 38 però ja estic patint la crisi dels 40. M'encanta aquest espectacle perquè comença com una comèdia romàntica, però avança cap a un relat molt més complex. I és un tòpic, però mai és tard per tornar a començar, ja sigui als 40, als 20 o als 80. A més, l'autor parla de moltes coses, però no hi ha una moralina final. No hi ha cap conclusió. No hi ha cap punt final. No. Simplement et deixa temes que a mesura que passa el temps et fan pensar. Com tenir fills. 

T'ha canviat ser pare?
Infinitament. Abans tenir por de morir-me i ara tinc por que mori la meva filla. O tinc por de morir-me jo i perdre'm coses d'ella. És l'únic amor que no para de créixer mai. 

Entén que ets actor?
Més o menys. I marxo i em diu "molta merda". Encara no m'ha vist al teatre, però més o menys ho entén. Ella, però, vol ser veterinària. Li fan por els gossos, però vol ser veterinària. És meravellosa. Viu en el sí i això és increïble.