La “reina del thriller”, com la va batejar ja fa temps Carlos Ruiz Zafón, torna a estrenar novel·la. Després de tancar la trilogia de Baztán amb La cara nord del cor (Columna), Dolores Redondo (Donostia, 1969) canvia d’escenari. De les valls navarreses, ha viatjat al Bilbao i Glasgow dels vuitanta, canviant la ruralitat per dos escenaris urbans i industrials. Esperant el diluvi (Columna) està basada en la història d’un assassí real, batejat com a John Bíblia, que a finals dels seixanta va matar i violar tres dones que havia conegut a la mateixa discoteca de Glasgow. La policia escocesa va posar en marxa l'operació més gran de la seva història, però mai el va poder detenir. A partir d’aquells fets, la novel·la recrea la vida i la investigació per part d’un policia entestat a descobrir la identitat del criminal, que el portarà fins a Bilbao. Parlem amb l’autora de les inundacions del 83, del seu particular estiu de la música i dels efectes de la reconversió industrial al País Basc.
“Escriure aquesta novel·la m’ha costat 39 anys”, dius al llibre. Per què?
Aquesta és una pregunta molt comuna als escriptors: "quant t’ha costat escriure aquesta novel·la?". O "d’on va sortir la idea?". Moltes vegades no ho saps, perquè el temps que trigo a escriure físicament potser és un any, però si tot el temps en què estàs pensant en la novel·la també l’estàs escrivint, sé que Esperant el diluvi sorgeix fa molts anys. Fa 39 anys jo tornava cap al País Basc després d’un viatge i quan ens aproximàvem a Bilbao vaig poder veure per la finestra del tren que tot allò estava destruït per una inundació. Em va impressionar molt i va ser d’aquella impressió que em va sorgir la idea que algun dia n’escriuria alguna cosa. No sabia quan, però volia explicar-ho. El primer germen va ser allà.
La inundació del 1983 a Bilbao. Expliques que fins i tot vas pensar en aquell moment que la teva família havia mort.
Sí, estàvem atrapats al tren i l’únic que sabíem en aquell moment és que estava tot destruït i que havia mort molta gent. Deien que havia afectat no només a Bilbao sinó zones d’Àlaba, Burgos i Deba, que estava a prop d’on jo vivia. En aquell moment les notícies no fluïen com ara, no podies agafar el mòbil i consultar-ho. Tant de bo! La meteorologia avui pot prevenir la gota freda molt millor i hauria permès que aquella catàstrofe fos molt menor.
John Bíblia encara podria ser viu. L’operació per capturar-lo segueix oberta
Que parteixis d’aquest episodi meteorològic reforça la idea que ets una ‘escriptora de tempestes’?
(riu) Sóc una escriptora de tempestes no només perquè m’agradi la climatologia plujosa sinó també de tempestes interiors. El títol de la novel·la no només fa referència al diluvi que va caure sobre Bilbao sinó el que espera al mateix protagonista. El seu nom és una metàfora, es diu Noah, com el Noé bíblic del diluvi. Com ell, el que fa és perquè té una intuïció i perquè està convençut que ho ha de fer encara que aparentment no tingui massa sentit i sembli que s’estigui equivocant. Persegueix un assassí en sèrie que està basat en una història real: John Bíblia.
Qui era John Bíblia?
Es va donar a conèixer el 1968 i 1969 a Glasgow perquè va assassinar a tres noies a les quals havia conegut a la mateixa discoteca. A les tres es va oferir a acompanyar-les a casa i a les tres les va matar pel camí i les va violar. Les tres tenien la menstruació en el moment de la seva mort. Això que ara és tan peculiar aleshores no va cridar l'atenció. En aquella època el concepte d’assassí en sèrie ni tan sols s’utilitzava. Es va pensar que era tot casual i fins al tercer crim no se’n van adonar. Hi va haver molts testimonis que el van sentir. Van explicar que es deia John i que era un home molt jove, en la vintena, amb la qual cosa encara podria estar viu. L’operació per capturar-lo encara és oberta. Durant tots aquests anys la policia escocesa, que llavors va posar en marxa l’operació de caça a l’home més gran de la seva història, l’ha seguit buscant.
Amb noves pistes?
Sí, durant els 90 un home va confessar a un periodista que era John Bíblia i va intentar matar-lo. Va ser detingut, però no era ell. Ho sabem perquè, en aquell temps, un policia va tenir la clarividència de recollir mostres d’ADN de l’assassí en les tres víctimes, quan les anàlisis de material genètic encara no existien. I el 2004 van sospitar que un home que havia estat a la presó, per la semblança amb el modus operandi, també podria ser John Bíbilia i el van arribar a exhumar. Però tampoc era ell. Així que la caça segueix oberta. Aquest mateix any la BBC ha estrenat un documental sobre el cas. Aquí no és conegut, però al Regne Unit és un cas molt famós i està envoltat de tota mena de teories.
La caça de John Bíblia segueix oberta, doncs?
Com que aquests assassins en sèrie per ells mateixos no paren de matar només poden haver passat tres coses: que entrés a la presó, que morís o que marxés del país. I aquesta última és per la qual jo m’inclino, perquè sempre hi ha hagut una gran connexió de tràfic marítim diari entre Glasgow i Bilbao i és un canal en què és relativament fàcil obtenir un passi per a viatjar.
Fas una connexió molt clara entre Glasgow i Bilbao al llibre.
S’assemblen molt, les dues ciutats. Als vuitanta, la presència d’heroïna estava per tot arreu, les dues estaven molt contaminades, molt brutes... El riu Clyde i el Nervión funcionaven d’una manera molt similar: eren ries per on entrava el mar, la zona portuària havia envaït la ciutat i les dues s’havien fusionat. A Bilbao al lloc on ara hi ha el Guggenheim abans era el moll on arribaven els vaixells i descarregaven les mercaderies de càrrega. Estava ple de trens, de grues, de soroll, d'acereries i drassanes, de tallers que llençaven les restes de soldadura a la ria... Bilbao era molt fosca, tot i que també sabia divertir-se i tenia una vida nocturna espectacular.
No van ser anys bonics sinó molt depressius i decadents per la zona on jo vivia
Veus la novel·la com una forma de reconstruir un passat concret?
No soc gens melancòlica i no trobo a faltar res d’aquell temps en realitat. No recordo amb especial afecte aquella època perquè no era bona econòmicament, encara que Bilbao es mantingués bé gràcies a la construcció naval. Jo vivia a Pasajes i en aquell i altres ports importants del país, la gran reestructuració naval ja havia començat a afectar. Recordo aquells anys amb molta pena perquè tot el port de Pasajes es va enfonsar. El meu pare va anar a l’atur per primera vegada a la vida. I els mesos següents l’única feina que va trobar navegant va ser a Mauritània. Se’n va haver d’anar durant tres anys sencers. No van ser anys bonics sinó molt depressius i decadents per la zona on jo vivia.
La reconversió industrial va tenir un impacte enorme.
Era la ruïna econòmica directa del port. I també la de milers d’empreses subsidiàries que vivien al seu voltant. I no parlo només de drassanes, varadors o de la seguretat dels vaixells sinó de tot el que tenia a veure amb avituallament, menjar, etc. A més, tota aquella gent, els treballadors, vivien allà, guanyaven aquells diners allà i allà se’ls gastaven. Les escoles no es podien pagar, les botigues tancaven, els restaurants on se celebrava tot també... A casa meva va ser una tragèdia igual que a totes les cases del voltant.
La reconversió industrial a casa meva va ser una tragèdia igual que a totes les cases del voltant
Expliques, però, que l’estiu del 83 també va ser un estiu de descobriment musical per tu.
A casa quan eres petit a la meva època escoltaves la mateixa música que els teus pares. I a mi m’agradava. Però aquell estiu, en què tenia 14 anys, em van deixar anar a Galícia amb els meus tiets que eren molt més joves i vaig passar un estiu de veure concerts, actuacions i anar a tot tipus de festes. La música actual d’aquell moment va entrar en la meva vida. Em vaig passar l’estiu escoltant discos. I quan tornava amb aquell tren al País Basc portava els dos primers discos que em vaig comprar: un de David Bowie i un de Tino Casal. Si pogués viatjar en el temps m'aniria a una nit de discoteques i bars al Bilbao dels 80. I una altra a Madrid (riu).
És difícil com a escriptor reconstruir la intimitat i els pensaments d’un assassí?
És clar. És la part més fosca del llibre i he arribat a sentir llàstima inclús per un assassí. Tots els meus personatges, com Amaia Salazar, són víctimes també. En el cas del John, l’abús fa que la gent acabi tornant-se dolenta. Però no és la norma general. La majoria de les víctimes ho són tota la vida. Senten una repugnància total contra la violència i es converteixen en defensors de les víctimes. Quan som petits aprenem dues coses a casa, sense que calgui que ens les expliquin amb paraules: què és l’amor i de què hem de tenir por. El primer ho aprenem de l’exemple d’amor que rebem dels nostres pares. Pel que fa a la por, si tens sort els teus pares t’ensenyen a témer només les coses que et puguin fer mal. Però allò a què has de tenir por hauria d’estar sempre fora de casa, mai a dins.