Emilienne Malfatto escriu amb tanta passió com bellesa, tanta força com emotivitat. Ho fa a les seves peces periodístiques, ja siguin escrites amb lletres o amb llum, com descriu ella les seves fotos. Escriptora i fotògrafa francesa d'origen italià formada professionalment a Colòmbia, l'any 2020 va debutar en la literatura amb Que et plori el Tigris, obra apareguda al nostre país aquest 2022 (en català per 1984, en castellà per Minúscula). Un relat breu (escassament 100 pàgines) però d'una intensitat poètica senzilla, però gens farragosa o sobreactuada, que parteix de les seves vivències com a reportera a l'Iraq. Un relat local, però d'abast internacional que ens descobreix un crim d'honor culminat amb l'assassinat d'una dona per estar embarassada fora del matrimoni. Novament (i lamentablement) un relat local, però d'abast internacional (la violència de gènere és una xacra social que no respon a fronteres, cultures o religions), que li va ser reconegut amb el molt prestigiós Prix Goncourt a la primera novel·la.
El periodisme, la literatura, les paraules, les fotografies... poden canviar el món?
Quina pregunta! Sí i no. Al món li fa falta literatura, poesia, fotos, periodisme... Les paraules poden canviar alguna cosa a l'interior de les persones, i això ja és un èxit enorme. Perquè, d'alguna manera, això ja implica canviar el món a un nivell molt íntim i personal. Però... Cal ser lúcid. La guerra a Síria l'hem viscut en viu i en directe. Disposàvem d'informació constant: articles, fotos... però res no va canviar. De vegades passa, però el periodisme no sempre pot fer d'aquest un món millor. Com deia, és una pregunta amb molts matisos en la resposta.
Les paraules poden canviar alguna cosa a l'interior de les persones, i això ja és un èxit enorme
Quan vas descobrir que volies dedicar-te a explicar el món?
No sé si vaig aconseguir explicar el món. Però almenys he intentat ser testimoni del món. I això ho vaig descobrir, bàsicament, exercint el periodisme. Estava vivint a Bogotà i no tenia feina. Em sentia molt perduda. Em va sorgir l'oportunitat de fer pràctiques de periodisme en l'agència FP (France-Presse). Em va encantar. Després vaig treballar en un diari colombià que es diu El espectador. Allà va ser on vaig acabar de descobrir que el periodisme era el que realment m'agradava. Mai no va ser la meva vocació de nena. Em vaig enamorar del periodisme fent-ho.
En una professió en crisi permanent, en la qual lxs freelance sempre camineu per la corda fluixa, què t'impulsa a continuar endavant?
Això de viure a la corda fluixa em sona tant... (rialles). No sé què m'impulsa. Crec que entraré en crisi existencial buscant la resposta. Potser és una cosa tan egoista com que m'agrada fer aquest treball. Moltes vegades em pregunten què faig, que si soc periodista, escriptor o fotògrafa. Jo acostumo a respondre que escric amb paraules o amb llum. Això és el que m'agrada. En gaudeixo, malgrat les limitacions. No sé si em dedicaré a això tota la meva vida, però de moment no em veig fent una altra cosa. Però, sí, destaquem-ho i insistim: vivim a la corda fluixa!
Com vas arribar a l'Iraq?
Vaig arribar a l'Iraq per l'Estat Islàmic. El 2014 estava treballant a l'oficina de l'Orient Mitjà de l'FP, a Nicòsia. Va ser un estiu de molt Estat Islàmic, califat i guerra a Gaza. Recordo que era un dijous de setembre i el meu cap em va preguntar si volia anar a l'Iraq.
Li vas respondre que...
Que sí. Era una gran oportunitat i tenia molta curiositat. Em va agradar. Va ser alguna cosa com molt instintiu. Va ser molt emocionant i emotiu. Vaig sentir que era el moment de la meva vida per emprendre la meva carrera com a freelance.
Què t'impulso a fer el pas a la ficció amb Què et plori el Tigris?
No ho sé. Va ser com una pulsió. Un pas molt impulsiu. La novel·la va arribar per voluntat pròpia. Va ser un procés molt especial i catàrtic. Una manera de bregar amb coses que havia vist i viscut.
Soc com un disc ratllat que repeteix una vegada i una altra que els àrabs, els musulmans no són els únics que maten o maltracten les seves dones
La novel·la està ambientada a l'Iraq, però en realitat podria succeir a qualsevol racó del món perquè, desafortunadament, la violència contra la dona és una xacra universal.
Totalment. Estic 150% d'acord. De fet, és alguna cosa que he repetit des que es va publicar la novel·la. La vaig ambientar a l'Iraq, perquè vaig treballar en aquest país durant molt temps. Matisant que no tot Iraq és com el que apareix a la novel·la. Vaig ambientar la novel·la en una zona remota molt conservadora. Soc com un disc ratllat que repeteix una vegada i una altra que els àrabs, els musulmans no són els únics que maten o maltracten les seves dones.
Potser per ser un problema universal, la religió, en aquest cas la musulmana, és absent a la novel·la?
El problema que abraça la novel·la és una qüestió social més que religiosa. La religió, finalment, no és més que un pretext per justificar el maltractament a la dona. La realitat és que és un fenomen social.
En occident ens agrada presumir que hem progressat molt quant als drets de les dones. Però encara que, en alguns punts pot ser que sigui veritat, ens queda molt camí per recórrer.
És molt fàcil assenyalar l'altre com el dolent de la pel·lícula i pensar que els bons som nosaltres. És com voler tapar el sol amb el dit. Queda mooooolt camí per recórrer.
Vas guanyar el premi Goncourt amb la novel·la. No està pas malament per haver-la escrit en dies, no?
(Rialles) Sí, gens malament. Va ser una gran sorpresa. La vida no m'ha canviat per a res amb el premi. Soc la mateixa. Continuo fent les mateixes coses. Encara que alhora ho va canviar tot perquè em va donar legitimitat. Va canviar la mirada de la gent respecte al meu treball. I econòmicament, també, és una millora. Però, insisteixo, sento que continuo sent la mateixa persona. I el llibre, per molts premis que rebi, tampoc no canvia. Si un llibre és bo, ho serà amb premis o sense. I si és dolent, el mateix.
El llibre, per molts premis que rebi, no canviarà. Si un llibre és bo, ho serà amb premis o sense. I si és dolent, el mateix
Què és el més bonic que t'han dit de la teva novel·la?
M'han dit moltes coses maques. I sempre que em diuen una cosa bonica penso que tant de bo que l'haguessin pogut escoltar els meus avis. Tinc una amiga a França que treballa amb refugiats. Una vegada va acollir una refugiada de l'Iraq, diu que mai no li havia vist una cara d'alleujament més gran com quan li va parlar del meu llibre. Quan m'ho va explicar, em va emocionar moltíssim.
Estàs treballant en algun relat nou, actualment?
Estic treballant, principalment, en peces periodístiques. Periodisme narratiu, però periodisme.
Quins llibres hi ha a la teva tauleta de nit actualment?
Estic amb dos. Un d'ells és una novel·la de l'escriptor italià Beppe Fenoglio. Un relat bonic. Es diu L'imboscata, i està ubicada a la zona d'Itàlia entre Gènova i Torí que és justament d'on procedeix la meva família. L'altre llibre és Siguiendo el corte: relatos de guerras y de tierras, del sociòleg i escriptor colombià Alfredo Molano. Si no el coneixeu, us ho recomano totalment.