Enric Sòria (Oliva, Safor, 1958) és un dels encarregats principals d’homenatjar la figura de Joan Fuster com a comissari dels actes dedicats al centenari de l’escriptor. Poeta, assagista i professor a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (Universitat Ramon Llull), Sòria és un gran coneixedor de l’obra de l’autor de Sueca. En defensa la vigència i la necessitat de replicar l’escepticisme i la independència del seu pensament. Conversem amb ell de les facetes de Fuster, del seu llegat intel·lectual i de la seva cèlebre impertinència.
Enric Soria, comissari dels actes dedicats al centenari de Joan Fuster / Foto: Sergi Alcàzar
“Joan Fuster és la mesura de totes les coses”, deia el mateix Fuster amb ironia. De que és mesura avui l’escriptor?
L’obra de Fuster té diverses virtualitats ara mateix. El seu punt de vista desconfiat, escèptic i d’observació independent és una actitud que caldria conservar ara mateix: veure les coses amb independència de criteri, sense creure’s massa ni les fake news ni els discursos enganyosos.
Què es programarà des de l’any Fuster i amb quin objectiu?
L’objectiu és intentar fer veure la seva rellevància com a escriptor i discutidor d’idees en el present. Els actes que es faran aniran en aquesta direcció, des de taules rodones, fins a lectures, conferències, jornades per a professors i actes de més rebombori. També volem divulgar les diverses edicions commemoratives de la seva obra que s’estan fent. S’editaran articles seus pràcticament inèdits. I també potenciar la seva traducció a altres idiomes: hi ha previstes traduccions de textos seus a l’anglès i al castellà i actes a Madrid, Buenos Aires, París, etc.
Fuster és un autor que té moltes facetes.
Si i totes elles són dignes de reivindicació. Crec que el que més cal destacar és la seva importància com a escriptor, tant pel que fa la qualitat de la seva prosa com la posició de l’assagista, de l’escriptor d’idees, que pensa mentre escriu i que judica el món al seu voltant. Tot i això, també hi ha un Fuster cívic, compromès amb el seu país que no cal oblidar. Fins i tot el Fuster poeta, que ell desdenyava, també és molt digne de reivindicació.
Enguany fa cent anys del seu naixement i seixanta de la publicació de Nosaltres els valencians. Perquè és tant clau en la seva carrera aquest llibre?
Nosaltres els valencians, que era un encàrrec d’Edicions 62, marca un punt d’inflexió en la seva trajectòria. Són idees que Fuster ja havia pensat des de feia molts anys, però a Nosaltres els valencians les sistematitza molt més. La seva perspectiva va tenir una repercussió molt important en el que durant la Transició seria la idea de Països Catalans. Això l’aboca a un tipus de presència intel·lectual diferent i li dona una presència pública molt notòria que fins i tot ocultava la seva faceta com a assagista pur, de la qual cosa es va queixar diverses vegades. Ell considerava per damunt de qualsevol cosa i sense que li sabés greu la seva figura política que allò principal era la seva obra.
L’impacte sobre el públic valencià el té Nosaltres els valencians o la guia El País Valenciano que publica el mateix any?
Sí, de fet el que molesta de veritat és la guia turística El País Valenciano. Com ell va observar molt bé en algunes entrevistes, Nosaltres els valencians no es va llegir a València perquè estava escrita en un idioma que els sectors dirigents de la intel·lectualitat del territori no llegien. Va ser en els sectors més joves o a Catalunya que sí que va cridar l’atenció el llibre. Per contra, com que El País Valenciano sí que estava escrit en castellà, sí que el van llegir i el seu missatge es va entendre.
Nosaltres els valencians no es va llegir a València perquè estava escrita en un idioma que els sectors dirigents de la intel·lectualitat del territori no llegien
En aquesta guia turística irònica, parla d’elements importants del valencianisme amb sarcasme.
Desmitifica algunes de les folklorades sagrades en aquell moment sobre el caràcter dels valencians o sobre la paella. Feia algunes bromes que no van caure bé. I en aquell sentit que tenia Fuster que li agradava ser impertinent, doncs alguns van trobar que era massa impertinent. I també van entendre el discurs de fons, que si que està la guia El País Valenciano i que en el fons és el mateix que a Nosaltres els valencians: hi ha una llengua ocultada que representa una identitat.
Arran d’això, patirà una campanya que fa que li cancel·lin moltes col·laboracions de premsa al País Valencià.
Per ell això va ser el més desagradable. Això i no poder tenir dret de rèplica. Perquè els diaris valencians no li van ni deixar contestar el que se li deia. A partir d’aquell moment la seva presència als diaris catalans va augmentar. De fet, moltes de les col·laboracions amb la premsa d’aquí van ser a partir del 1962 quan li van tallar l’aixeta dels diaris valencians. Ell procura mantenir el tipus, amb ironia i traient-li importància, però va ser una campanya molt dura i que es va anar allargant potser més anys del que ell preveia. El van convertir en una espècie de dimoni de la dreta valenciana.
Foto: Sergi Alcàzar
La seva intenció sempre va ser remoure i agitar?
Agitar va agitar prou! (riu) Això com a intel·lectual lliure era el que havia de fer, mentre que en política això tenia uns altres efectes. Va agitar bastant perquè era provocador. Alguns dels debats que s’han produït en la societat valenciana en la Transició i la democràcia, estan inspirats per les idees de Fuster.
Per exemple?
Tot el tema de la identitat del país valencià, que continua sent un punt de discussió, fins a quin punt és una cosa o és una altra. La mateixa idea de la llengua com una qüestió central respecte a què som i de què anem els valencians també.
Fuster veia a catalans i valencians com un “poble a mig fer”. Perquè?
Considerava que la pressió externa del nacionalisme espanyol havia desvirtuat la marxa normal dels territoris de parla catalana. I tot això, havia generat una certa indefinició que feia que no quedés massa clar que érem ni que volíem ser. Aquesta idea que pot sonar depriment ell la deia en un sentit esperançat, perquè tenia una noció de proposta de futur. En últim extrem, en Fuster hi ha un implícit voluntarista que aposta per fer alguna cosa millor amb el que som.
Joan Fuster desmitifica algunes de les folklorades sagrades en aquell moment sobre el caràcter dels valencians o sobre la paella
Sembla que en ell hi hagi una combinació entre ser escèptic i ser optimista i voluntariós.
Si, ell estava molt encuriosit per un fenomen com el de la Renaixença i el Modernisme aquí a Catalunya, per com va aparèixer en un país bastant ensopit i endarrerit culturalment a base de pura voluntat. I si això havia pogut passar, pensava Fuster, perquè no repetir-ho? És cert que hi ha un contrast molt fort en l’actitud generalment escèptica en quasi tot de l’autor i aquest voluntarisme esperançat que manifesta cada vegada que parla del país. Però com deia ell “les meues contradiccions són les meues esperances”.
Una de les seves grans esperances té a veure amb el marc dels Països Catalans. D’on rep ell aquest marc?
Ja hi havia hagut precedents tant a Catalunya com a València de reivindicar, ja que la llengua era la mateixa, també un marc comú. Ell, però, ho sistematitza i ho posa en primer lloc. I això en aquell moment sí que és nou. Fuster parteix d’una idea molt ‘norantavuitista’: havia llegit molt als escriptors de la Generació del 98’ i el pensament espanyol de pre-guerra i la idea de ‘una llengua, un poble, una nació’, que és el que hi ha sota el seu discurs, ve d’aquí en gran part. Partia de la mateixa hipòtesi d’Unamuno, que pretenia que tots parléssim en castellà, però la dirigia en sentit contrari.
Llach deia que Fuster els havia ensenyat a ser catalans d’un altre manera. Hi ha un mestratge cap a artistes i escriptors catalans en aquest sentit?
Com que la idea de Països Catalans ha quedat rutinitzada i descartada potser no n’hem fet cabal, però durant la Transició va ser molt potent, especialment al País Valencià. A més a més, xocava amb el regionalisme imperant allà d’una manera radical. I aquí a Catalunya també, perquè de sobte tot el que assumia aquesta idea triplicava el seu territori mental. El País Valencià en quilòmetres quadrats és quasi tant gran com Catalunya i ja si li sumes les Balears... Això va enlluernar bastant a gent que no ho havia pensat en aquests termes. La noció que tenim la mateixa llengua i que per tant som els mateixos amplia el mapa, literalment. Per altra banda, Fuster tenia una prosa i una sintaxi que t’ensenyava a escriure. Et deia ‘en el meu idioma s’escriu així’. Una cosa que també passa de vegades amb Josep Pla, que quan el descobreixes t’ensenya a escriure. Ell ens ha ensenyat a escriure als valencians, això li ho devem.
La idea de Països Catalans ha quedat rutinitzada, però durant la Transició va ser molt potent, especialment al País Valencià
Parlant de Pla, com va ser la relació entre els dos escriptors?
Una de les coses que tenien en comú és que es deien el nom del porc, no se les guardaven. Devien ser molt amics perquè van mantenir l’amistat fins al final. Pla va anar moltes vegades a Sueca a veure’l i Fuster també a Girona i al Mas de Llofriu. Sempre estaven discutint. Pla li deia que era marxista i sempre li estava tirant coses en cara i Fuster li deia “és que vostè senyor Pla és molt reaccionari”. Eren dos caràcters que congeniaven bé. De fet l’últim acte públic que va fer Fuster va ser quan ja devia estar malalt a Bellreguard, un poble de València, per parlar sobre Pla.
Foto: Sergi Alcàzar
Els aforismes de Fuster s’han fet força populars.
Si, els aforismes són on es pot trobar curiosament el Fuster més íntim i també el més existencialista. Tot, és clar, amb molta conya i molta ironia, com si res fos seriós, però si que hi és per exemple aquesta obsessió amb la mort com a cancel·lació de tot i amb aquesta part potser més amarga de l’existència. També s’hi expressa molt bé la seva tendència llibertària, molt àcrata, contra el poder i el poder vist per tot arreu com una amenaça. Dona visions d’alguns aspectes del seu món intel·lectual que en els articles normals no apareixen. Li devia agradar molt fer aforismes perquè en va fer des del principi de la seva vida fins al final.
La ironia n’era un element clau també.
Com li va dir a un entrevistador que no se l’esperava, “a mi em van parir impertinent i impertinent sóc, no ho puc evitar”. No es creu res i li agrada posar una mica de solfa i una mica d’humor en tot el que diu. També forma part d’aquesta actitud que Eugeni d’Ors anomenava de l’adhesió incompleta: el sí, però no t’ho acabes de creure del tot.
Quina és l’herència de Fuster per al present?
La seva herència principal continua sent que els que han après a escriure amb Fuster no se n’oblidaran i que probablement podran ensenyar als que vénen darrere. Això és un guany sense data de caducitat. També hi ha la importància de pensar amb llibertat i dir el que un pensa. A Fuster li agradava discutir i creia que no s’havia de parlar d’un escriptor que ens interessa des de la reverència excessiva sinó discrepant. I jo crec que aquesta actitud és sana i l’hem de conservar. Fuster era un gran discutidor a qui li agradava tenir bons contrincants i és al que hem d’aspirar.