Catorze milions de llibres venuts, quasi sis-cents d’escrits i algun d’ells amb més de cent edicions. Les xifres de Jordi Sierra i Fabra són les d’algú fora de sèrie. L’escriptor barceloní va fer la primera novel·la amb vuit anys i quan està a punt de complir-ne setanta-cinc, manté les mateixes ganes d’escriure. Amb una energia desbordant – segueix treballant pràcticament vuit hores al dia i gestiona dues fundacions – explica que no veu el moment de plegar, que encara té ganes d’escriure-ho tot i que li sobren les idees. Aquest setembre, el Palau Robert acollirà una exposició que homenatja la dilatada trajectòria i obra d’un Premi Nacional de Literatura atípic. I que parla sense pèls a la llengua.
🎤 Manolo García: "La posteritat m'importa un rave"
Portes encara el compte del número de llibres que tens publicats?
Si, publicats ja vaig pel 540. Escrits en són quasi 600. Jo sóc algú molt atípic en la meva forma de treballar. Ara ve l’estiu i estic a la muntanya tres o quatre mesos i faré sis o set llibres. Ara n’acabo de fer un de policíac de la sèrie Magda Ventura i avui ja n’he començat un d’infantil de quaranta pàgines. Canvio el xip d’un dia per l’altre, no tinc cap mena de problema. El que estic escrivint aquest estiu es publicarà d’aquí dos anys. Tinc els llibres d’aquest any, els de l’any que ve i els del 2024 ja escrits.
El ritme accelerat segueix.
Sí, però cada llibre que fas és com el primer, passes un examen. No per ser Jordi Sierra i Fabra els envio a un editorial i em fan l’onada. I moltes vegades toco temes per a veure si me’n surto, experimento amb noves tècniques narratives, etc. Tinc molts llibres que no ha vist mai cap editor, que no els he enviat perquè sé que em diran que no. I els he fet sobretot per aprendre. Un artista és algú que aprèn fins que es mor.
Prolífic és una paraula que sempre he odiat. Jo sóc fèrtil
Quina és la clau per ser tan prolífic?
Prolífic és una paraula que sempre he odiat. Jo sóc fèrtil, sempre ho he dit. Una persona prolífica és la que fa cargols en una fàbrica. Des de que tinc 8 anys, que vaig patir un accident i em vaig posar a escriure, la meva imaginació sempre ha estat desbordant. Agafo el diari cada i dia i en trec tres novel·les. No llegeixo les notícies, busco històries. Inclús quan viatjo, xerro amb una camperola del Tibet o amb un indi de Colòmbia o un pagès de Sud-àfrica. Soc com una parabòlica amb potes, tot el dia estic captant energia. El problema és que m’agrada escriure-ho tot, sóc com un nen encara. Quan em mori ja deixaré d’escriure, però mentre estigui viu faig el que m’agrada.
Sempre has volgut ser escriptor?
Si, tota la vida, des de que era un nen. Al còmic sobre la meva vida, que es diu El largo y tortuoso camino, explico com vaig arribar ser-ho. Vaig haver de lluitar contra el meu pare, que em va prohibir escriure, i també contra l’escola. Ho vaig passar fatal, tot sol. I finalment vaig aconseguir el que volia que no és només escriure sinó viure d’escriure. Ara, no em preguntis si em pensava que seria ric o famós, això és una cosa totalment diferent, jo només volia ser feliç. La fama és una trampa mortal, jo en fujo. No em veuràs mai a la televisió en una tertúlia. I crec que a vegades pago un preu per això. M’han donat la medalla de Belles Arts, la Creu de Sant Jordi... I fa deu anys que a TV3 no hi surto per res.
Agafo el diari cada i dia i en trec tres novel·les
Et sembla que tens poca presència mediàtica?
Per Sant Jordi aquí ve gent a que li firmi llibres. Però és que quan me’n vaig a la fira del llibre de Madrid, venen mestres de tota Espanya a veure’m i gent plorant, que volen abraçar-me, i que em diuen que els seus alumnes llegeixen gràcies a mi. I me’n vaig a Medellín, a Lima o a Mèxic D.F. i allà també hi tinc cua. Sembla que com més lluny te’n vas, més aureola tinguis. Suposo que és perquè aquí no sóc una persona pública ni tinc ganes de ser-ho. Jo faig la meva feina i punt.
La literatura juvenil està infravalorada? Té menys prestigi del que es mereixeria a Catalunya?
Si escrius per joves a vegades sembla que estiguis fent només un subgènere. Saps quantes vegades he estat firmant per Sant Jordi i m’ha tocat al costat una patum intel·lectual i m’ha vist firmar llibres? I em diuen: ‘quantes edicions portes d’aquest llibre? 64 edicions? Potser que faci jo alguna cosa per a nens també’. I te’l mires i penses: ‘fes, fes’. La gent es pensa que escriure per joves o nens és pa sucat amb oli i no, és difícil. Hi ha aquesta superioritat moral amb la literatura juvenil. Si jo volgués publicar a l’any tres o quatre llibres per a adults no se’m permetria, seria un anatema. A mi se’m tolera. Sóc un mal menor, com un acudit.
Com és la teva rutina com a escriptor?
Quan estic fent un llibre, em llevo a les 10 del matí i em poso a treballar a les 11h. De les 11h a les 15h estic treballant com un ‘currante’ qualsevol. A les 16:30h em poso a escriure un altre cop fins a les 20:30h, quatre hores més. Me’n vaig a dormir a la una de la nit i dormo nou hores. La gent es pensa que en dormo tres o quatre i no, he de dormir molt per tenir el cap molt despert. I a l’estiu el que canvia és que només escric cinc hores enlloc de vuit.
Vuit hores al dia d’escriure segueix sent brutal. Mai t’ha costat?
No, jo escric al dia entre quinze i vint pàgines normalment. Són moltes. A més a més no corregeixo, ho faig tot d’una tirada. Començar a canviar una paraula o dos per mi és refredar el llibre. Si hi ha algun error ja el veuran a l’editorial. Però quan escric tantes hores si que tinc un desgast enorme. Per això a l’estiu també em va bé escriure menys. És un procés que tinc ja molt apamat i cada dia em llevo feliç perquè estic fent una novel·la, o en començaré una o estic treballant en una altra.
Encara just a punt de fer 75 anys no veus el moment de baixar el ritme?
L’altre dia vaig llegir que estadísticament als 75 anys comença la vellesa. Jo d’aquí res entraré en la vellesa! Però depèn de moltes coses, si el cos t’acompanya... Jo sempre per escriure m’he respectat molt el cos i la ment. I jo crec que el meu cos ara això ho està agraint. Mentre el cos aguanti, perquè he de parar? Si estic fent el que m’agrada!
Els llibres no s’escriuen, se senten
És curiós perquè moltes vegades quan parlem de l’artista ens imaginem algú que té una il·luminació o una idea bona en un moment puntual i no més.
Els llibres no s’escriuen, se senten. Hi ha llibres que he fet en quatre dies. El meu Premi Nacional de Literatura, Kafka i la nina que se’n va anar de viatge, sempre dic que el vaig escriure d’una tirada: vaig llegir en un diari un dia que Kafka s’havia trobat una nena que havia perdut una nina i em va semblar tant meravellosa que la vaig escriure molt ràpid. I ara s’està fent en teatre a mig món. Vull dir, el vaig sentir dintre meu i això és el que és ser artista, veure el que els altres no veuen. Tu surts al carrer i veus un núvol i penses: "Està a punt de ploure". Jo veig un núvol i veig formes, penso històries, hi veig un conte infantil... Aquesta percepció és el que m’alimenta. I em sento que sóc un boig il·luminat, sóc una màquina productiva, ho sé, no hi puc fer res per canviar-ho. La gent diu que escric massa i jo dic que els bombin! Encara hi ha algun impresentable que diu que és impossible que escrigui tant, que tindré dos-cents negres. Vine a casa meva i veuràs els meus diaris. A mi m’agrada escriure, ja està.
Sento que sóc un boig il·luminat, sóc una màquina productiva, ho sé, no hi puc fer res per canviar-ho
Com ha estat la teva relació amb el públic lector adolescent?
Vaig estar vint anys fent conferències a instituts i teatres per tota Espanya. Me n’anava d’octubre a maig una setmana de cada més a fer xerrades i en feia cinc de diàries durant cinc dies seguits. I dels 14 milions de llibre que he venut a dia d’avui, suposo que 13 deuen ser de joves que em llegeixen a escoles i instituts.
De què els parlaves en aquestes conferències?
De la meva vida. Un jove de 13 o 14 anys què vol saber? Doncs què penso, com era jo a la seva edat, perquè sóc escriptor, etc. Qualsevol nano que avui tingui 14 anys i li fotin hòsties com me les fotien a mi per ser tartamut, que vegi algú com jo explicant-li com va superar-ho li serveix. Sé que els puc transmetre energia i encara els entenc als joves. ‘Camps de maduixes’, el meu llibre més venut, segueix agradant. Sempre he intentat que la gent digui ‘és un Sierra i Fabra, és igual el que expliqui, el compraré perquè l’ha fet ell’.
Què és un ‘Sierra i Fabra’? Què ha de tenir un llibre per ser-ho?
Anar ràpid, no enrotllar-te, no voler demostrar res a ningú, no posar-hi paraules que ningú utilitza, que el primer capítol t’atrapi... Jo explico sempre una història, no m’embolico, ni hi poso palla. Et puc explicar en una novel·la meva cada paraula perquè l’he posada. Et puc dir si he posat una paraula a la pàgina quatre per no tornar-la a repetir a la set-cents. Això em ve de fàbrica i fa que no afegeixi mitja pàgina de més o allargui un capítol perquè si. No ho pots fer això: en una simfonia tot ha d’encaixar.
Escriure i llegir van ser vies per afrontar les dificultats de la teva infància?
Si, de petit tartamudejava i em vaig adonar que quan escrivia no tenia aquest problema. Va ser una revelació. Però el meu pare plorava quan em veia escriure. Encara conservo els meus diaris d’adolescència i repassant-los vaig trobar pàgines en què deia: ‘el meu pare m’ha enxampat escrivint i s’ha posat a plorar. M’ha dit que em moriré de gana i que ser escriptor és impossible d’aconseguir’. A l’escola em van dir inútil, fins i tot la mestra, em pegaven per ser tartamut però jo seguia escrivint a totes hores. Feia veure que estudiava però en realitat estava escrivint i feia un llibre de cinc-centes pàgines cada any per aprendre.