Núria Bendicho Giró (Barcelona, 1995) és la veu del moment en el nostre ecosistema lletraferit. Finalista del premi Llibres Anagrama 2020 (els segons seran els primers en el regne de la prosa) amb la novel·la Terres mortes (Anagrama, 2021), és un dels debuts més excitants i colpidors en molt de temps. Relat absorbent, radicalment modern, amb un accent que recorda la declinació de clàssics com Rodoreda, Faulkner, Víctor Català, Bernhard..., l'escriptora barcelonina ha donat vida a un drama rural extrem d'una força demolidora. No diguis que no t'hem avisat.
Quin va ser el primer llibre que vas llegir?
Quan tenia 15 anys, el meu avi em va convidar a acompanyar-lo en un dels seus viatges. Un mes i escaig camejant per l’Equador. A Loja, una ciutat del sud, ens van allotjar uns amics. A la biblioteca de la casa vaig topar amb Caín, de José Saramago. El vaig devorar.
Què et va captivar?
M’encantava la manera com feia aparèixer Déu per qualsevol banda. Aleshores vaig decidir que escriuria una novel·la on Déu hi fos molt present.
L'has escrita?
Va passar que, llavors, de sobte, el terra va tremolar! Tot seguit ho van fer les cadires, la taula, els gerros, els plats…
Un senyal diví?
Vam viure un terratrèmol dels grossos. Va ser molt èpic.
Mantinc una relació molt complicada amb l’escriptura. Em fa patir molt
Què t’agrada més, llegir o escriure?
Mantinc una relació molt complicada amb l’escriptura. Em fa patir molt. És una tasca hercúlia que em deixa esgotada.
La lectura és gaudi i repòs.
La lectura sempre ha estat una font de plaer. Sovint tinc un llibre a les mans i hi ha molts autors a qui rebo com amics cada vegada que hi torno. Molts m’han regalat reflexions i anàlisi que m’han permès observar amb ulls més precisos tot el que em passa.
Recordes la primera vegada que vas escriure un text amb vocació literària?
Uns poemes nefastos inspirats en l’obra de Vicente Aleixandre i de Manuel Altolaguirre, dos autors amb qui gaudeixo molt.
Però impossibles d'imitar.
Els meus poemes eren francament dolents i aviat vaig adonar-me que la poesia no era el meu fort.
Quins són els noms que més t’han marcat a l’hora d’escriure?
Tinc devoció per William Faulkner. És l’autor que més he llegit i que més m’ha influenciat. Moltes de les seves obres, com Absalom, Absalom!, les he llegit cinc o sis vegades. Mai m’esgota ni m’avorreix. També m’obsessiona Thomas Bernhard, un autor amb qui ric molt i amb qui comparteixo moltes reflexions crítiques sobre el meu entorn.
Més...
He llegit unes quantes vegades La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda; Josafat i Violeta, de Prudenci Bertrana, o Réquiem por un campesino español, de Ramón J. Sender.
Escrius pel plaer de construir universos propis o per descodificar l’univers en què vivim?
Escric perquè m’apareixen imatges i escenes de manera persistent que no perden intensitat si no acaben impreses.
M’agrada descobrir llibres a les biblioteques que no han estat imposats per cap pla docent ni per cap institució
Vas estudiar Filosofia.
Quan vaig començar no sabia ben bé on m’endinsava. Recordo badar pels carrers de Barcelona, preocupada per qüestions de metafísica aristotèlica.
Els típics pensaments que embadaleixen una adolescent.
Era massa innocent. Després van arribar els moderns, sobretot Kant, per qui sento especial predilecció. I, per sort, els contemporanis, que em van ajudar a prendre posicions polítiques. Si més no, a fer-ho amb més fonaments.
Hi anaves gaire a la facultat?
No. Desconfio de qualsevol sistema educatiu que presuposi que totes i tots necessitem una mateixa via educativa. Les institucions acadèmiques ens creen com a subjectes i, al mateix temps, ens limiten, perquè ens impedeixen ser i pensar d’altra manera. Sempre m’ha resultat força complicat que em diguin què he de pensar, com ho he de pensar i, per descomptat, quan ho he de pensar. Els horaris fragmentats dels cursos acadèmics són incompatibles amb l’obsessió que necessita una persona que vulgui conèixer amb profunditat qualsevol cosa.
Núria Bendicho, autora de la novel·la Terres mortes. (Foto: Laura Rubio Troitiño)
I tu buscaves el coneixement a les biblioteques.
M’agrada descobrir llibres a les biblioteques, llibres que no han estat imposats per cap pla docent ni per cap institució. També s’hi fan bons amics lectors!
Quina és la teva biblioteca favorita?
La de l’Ateneu Barcelonès. M’hi trobo com a casa.
També has cercat el coneixement viatjant.
He nascut en una família molt especial que sempre m’ha aconsellat que escampés la boira. Quan et trobes sola en un altre país, t’adones que no ets ningú, que podries començar de nou en un altre racó del món. Aquesta descoberta calma l’egocentrisme i els propis problemes. No sempre han estat viatges plaents. He estat immigrant a la Dinamarca rural i aquesta experiència em va fer patir d’una forma brutal, com mai, la lluita de classes, i va provocar que em radicalitzés políticament.
La Dinamarca rural?
Cuba també va ajudar a que em familiaritzés una mica més amb el comunisme.
Quina és la persona més fascinant que has conegut en aquests viatges?
La primera que em ve al cap és un jove indígena equatorià a qui anomenaven Pachakutik. Un dia, xerrant, em va preguntar per què a la meva terra crèiem que estudiem biologia si no tocàvem la vida: cap fulla, cap animal.
Què li vas dir?
Jo era una adolescent i aquella pregunta em va impactar molt.
Terres mortes és una novel·la clarament feminista
Com et vas trobar en acabar d’escriure Terres mortes?
Terres mortes avança per camins foscos i punxeguts d'on a voltes és inevitable sortir-ne una mica dolgut. En acabar la novel·la vaig sentir molta tranquil·litat. Per fi m’havia alliberat de l’obligació d’escriure-la. D’altra banda, és inevitable tornar a l’obra un cop l’has publicada perquè els lectors la viuen d’una manera molt personal i et permeten apreciar-la des de diferents vessants.
Terres mortes té una latent pulsió feminista.
Qualsevol creació artística esmicola l’encarcarament de la realitat i obre una escletxa de llum des d’on qüestionar-la. Així que sí, Terres mortes és una novel·la clarament feminista. La polifonia de veus m’ha permès mostrar la dominació ideològica que patim les dones, és a dir, les representacions esbiaixades de la realitat que tenim com a certes perquè fan més suportable la pròpia esclavitud. En el capítol de la Dolors, per exemple, s'aprecia com ella posa en Jaume al centre de la seva vida, però ell ni l’esmenta.
La violència no ens atrau. La violència ens empresona
En alguns moments la novel·la és extremadament violenta.
Quan escrius, arriba un moment que t’adones que l’argument i els esdeveniments tan sols poden anar d’una manera i llavors només has de traslladar-los al paper.
Ens atrau la violència?
La violència no ens atrau. La violència ens empresona. El problema és que estem acostumats a viure en un Estat que té la legitimació de la violència i on qualsevol dissidència és exterminada a l’instant.
Escriure també és un acte polític?
Vivim ofegats pels lloguers inassequibles, en cases que s’han convertit en mercaderia; ens trobem empresonades per cànons de bellesa que mai no aconseguirem… En aquest panorama, la rebel·lia no és violència, sinó una obligació política i moral. Hem d’allunyar-nos de la violència real.
Vivim en un Estat que té la legitimació de la violència i on qualsevol dissidència és exterminada a l’instant
No has fet servir mai la violència?
Jo no em considero una persona violenta. Em considero una persona molt crítica amb el meu entorn que no defuig el conflicte. La nostra societat és molt rígida i és plena d’opressions invisibles i amagades sota una suposada pau. Quan alguna persona trenca aquesta pau tramposa i posa la brutalitat sobre la taula, aleshores molesta i se la titlla de violenta.
Què penses de la polèmica viscuda amb el discurs del Pol Guasch per Sant Jordi?
Em sembla meravellós que algú que té l’oportunitat de parlar davant tanta gent ho faci amb la força amb què ho va fer el Pol. Mai és mal moment per sacsejar les institucions i qüestionar el funcionament de les coses.
Quantes novel·les més tens al calaix?
Cap. Mai havia escrit un text en prosa abans de Terres mortes. No tinc costum de començar cap obra que no pugui acabar, perquè així m’estalvio tenir mil projectes alhora i m’obligo a satisfer el desig de tancar allò amb què m’he engrescat.
En què treballes ara?
Ara descanso!