Tatiana Țîbuleac, l'escriptora que odiava la seva mare

“Odio la meva mare”. El narrador de la primera novel·la de Tatiana Țîbuleac (Moldàvia, 1978) ho deixa clar des del principi: aquesta no serà una lectura complaent i reconfortant. I és que L’estiu que la mare va tenir els ulls verds (Amsterdam), que ara arriba en català després d’haver vist la llum el 2016, explica una relació complicada. És la de l’Aleksy, un adolescent que pateix una malaltia mental, i la seva mare, que, afectada per un càncer, decideix passar el seu últim estiu amb ell per reconciliar-s’hi. Durant els mesos que comparteixen, hi haurà espai pels dubtes del passat, però també per la compassió. Țîbuleac, periodista de llarga trajectòria i establerta ara a París, ha publicat també en català El jardí de vidre (Les Hores, 2021).

✒️Sebastià Portell i la història maleïda d'Ismael Smith, l’artista noucentista català queer
 

La novel·la ens presenta un conflicte contra la tradició: el d’un fill que odia la seva mare.
Estic acostumada que em preguntin molt per això, sobretot als països religiosos i amb tradició patriarcal. D’on jo vinc, Moldàvia, això també és molt xocant. No es pot parlar de l’odi cap a la teva mare perquè és una icona, una santa, la ‘santa mare’. Però crec que durant la meva carrera com a periodista i també com a mare de dos fills, he conegut moltes situacions en què aquest odi existeix realment, sobretot en els anys d’adolescència. El fet que no es digui en veu alta no vol dir que no hi sigui. I al llibre intento ensenyar com trobar-hi remei.

Mare i fill, tot i aquest odi, són capaços de reconciliar-se.
Sí, crec que totes les situacions en què estàs tancat en una cantonada poden solucionar-se parlant i intentant passar temps amb la persona en qüestió. I això és el que els passa als dos protagonistes. La majoria de les coses poden ser reparades, encara que a vegades no sigui en vida. Com a mínim, revistar certes situacions a través de la teràpia o d’altres maneres et poden fer sentir que estàs en pau amb una persona.

La majoria de les coses poden ser reparades, encara que a vegades no sigui en vida

Hi juga també un paper la malaltia de la mare en aquesta reconciliació? 
Sempre té algun efecte. La malaltia hi és perquè qualsevol cosa entre la vida i la mort és una via de començar a pensar en coses diferents. A vegades només quan estàs malalt t’adones que tens només dos mesos o tres anys... No estàs mort, però tampoc del tot viu. I des d’aquest punt de vista, crec que es pot provocar canvis dramàtics.

La vulnerabilitat de la malaltia fa que sigui més fàcil ser compassius.
Sí, crec que la majoria del temps no som conscients de com de difícil és la vida de la gent que ens envolta. Fins i tot una afectació petita, com la dislèxia, pot canviar la teva vida. Quan estàs sa és un privilegi i no ho penses. La malaltia molts cops ens transforma i ens fa diferents. No necessàriament millors, és clar, a vegades també t’omple de ràbia.

La ràbia és precisament un dels elements del narrador, el protagonista adolescent del llibre, enfadat amb tot. Com t’ho vas fer per trobar aquesta veu narrativa tan fosca?
Fa molts anys jo també vaig ser adolescent i crec que vaig ser una adolescent força enfadada. No sé per què en aquest cas vaig triar una veu masculina, em va sortir de forma natural. Hi ha una altra explicació i és que tot i que el llibre va sobre una mare no va sobre la meva mare, sinó probablement sobre el meu pare. Vaig canviar els llocs.

En la teva segona novel·la la relació entre mares i fills també és un dels temes centrals. Què t’interessa d’això?
Pot semblar que estic molt interessada en aquest tema, però no és del tot així. Hi ha temes que m’interessen més, com la mort. Per què torno sempre a aquesta relació entre mares i fills i entre l’amor i l’odi? Suposo que és perquè vaig ser mare quan ja era força gran, sobretot pels estàndards de Moldàvia, on després dels 30, si estàs soltera, és que ets un cas desesperat. I crec que vaig arribar a la maternitat amb la por de no ser suficientment bona o de no fer suficient. Quan vaig donar a llum al meu fill, alguna cosa dins meu es va trencar i vaig començar a tenir una relació diferent amb aquests temes. 

Quan vaig donar a llum al meu fill, alguna cosa dins meu es va trencar i vaig començar a tenir una relació diferent amb aquests temes

La maternitat et va apropar a la ficció?
Va ser més aviat l’avorriment. No tenia temps d’escriure abans. Treballava com a periodista i ja em passava el dia escrivint i preparant entrevistes, amb la qual cosa quan arribes a casa el que et ve de gust és emborratxar-te o dormir! Més tard, quan van néixer els meus fills, vaig deixar de treballar i vaig trobar que tenia molt de temps i vaig fer el que podia fer més fàcilment: escriure. No sona bé perquè els escriptors han de tenir una raó de pes per escriure, una vocació quasi divina. Però no va ser això.

La teva carrera prèvia com a periodista t’ha creat com a escriptora?
No, en realitat no. He tret molts temes d’allà. Però precisament per haver estat periodista durant tants anys tracto la literatura com un pati o un espai de joc més gran. Si hagués de fer literatura de la mateixa forma en què he fet el periodisme per què fer-ho? No vull parlar amb la gent per tenir les seves opinions i crear un personatge així. Vull ser esbojarrada i jugar i inclús ser injusta. La literatura no té a veure amb tenir una font d’informació o una altra sinó amb no tenir normes i crear alguna cosa nova. 

La literatura no té a veure amb tenir una font d’informació o una altra sinó amb no tenir normes i crear alguna cosa nova

El llibre també reflexiona sobre la pressió que reben les mares per part de la societat, una certa obligació per ser perfecta. L’has experimentat tu també?
És una pressió que depèn de cada societat. En aquest sentit, la societat espanyola és força similar al país on jo vaig créixer: les dones han de ser una bona mare, una bona esposa, ho han de fer tot i ser bones en tot. I no hi ha espai per dir que no pots fer una cosa o que et deixin en pau. Però si vas als països escandinaus no sents això. Les dones estan més a càrrec de la seva vida i no els importa el que digui la societat. És difícil dir com els diferents lectors se senten sobre el llibre perquè tots ho filtren a través de la seva pròpia experiència. Crec que a l’Est d’Europa sí que hi ha una gran pressió, començant en la joventut, quan encara som noies i hem de vigilar com ens comportem per una etiqueta que ens posa la societat. Hem de lluitar per tot: estudis, tenir una bona feina, cobrar el mateix, etc. I les dones també necessiten ajuda constantment: durant l’embaràs, quan donen a llum, necessiten cuidar-se de la seva salut mental. Això és molt important perquè d'això en depèn el futur de les noves generacions.

Al llibre, dibuixes el conflicte entre la mare que ha de passar el dol per la mort de la seva filla i les necessitats del seu altre fill, que ha sobreviscut.
Dues de les meves germanes van morir. He crescut en una família en què la mort sempre era allà. A vegades crec que la por de perdre un fill la vaig heretar de la meva mare. És un moment difícil en la vida d’una família quan un dels fills mor; difícil per als adults però també per als germans. I també ho és per als pares, no només les mares, a vegades ens n’oblidem. Recordo parlar de les meves germanes sempre amb la meva mare i la meva àvia. I la vegada que ho vaig parlar amb el meu pare em va sorprendre quant de dolor havia acumulat durant els anys i mai havia expressat. Crec que en la nostra època hem d’entendre que no és vergonyós demanar ajuda. Sobretot a les dones mai se les anima a demanar ajuda. Creus que ets dèbil i inútil quan ho fas i com a societat, si hem de canviar alguna cosa, crec que hauríem de començar per allà.

Dues de les meves germanes van morir. He crescut en una família en què la mort sempre era allà. A vegades crec que la por de perdre un fill la vaig heretar de la meva mare

El llibre també retrata un univers ple de misogínia i de violència.
Sí, és una cosa que encara existeix. En moltes societats si una dona és violada és culpa seva. Les nostres societats són encara misògines. Estem progressant però el progrés no és igual. Estic interessada en aquesta realitat perquè he crescut així i malauradament després de molts anys si torno a Moldàvia o Romania veig que encara hi és.

Com ha estat la recepció del llibre en aquest entorn?
El llibre és conegut a Moldàvia i n’estic sorpresa. No pensava que tingués èxit pel tema que tracta. Òbviament, hi ha gent a qui no li ha agradat gens i que l’han retornat després de quinze pàgines. Però no vaig escriure’l pensant en l’èxit, simplement volia posar certes coses a sobre la taula.

No hi ha una forma correcta o equivocada d’apropar-se a la maternitat

Creus que t’apropes a la maternitat des d’una perspectiva feminista?
Si el que he dit fins ara és una perspectiva feminista, sí. Però crec que la pregunta sobre si ets o no feminista ha canviat durant els últims anys de formes que no sempre entenc. Per mi ser feminista significa voler la igualtat, no que mai tinguis fills, que no et casis o que odiïs els homes. El feminisme també és per als homes i no és de domini exclusiu de cert tipus de dones. És quan ens ajudem els uns als altres i des d’aquesta perspectiva la meva àvia també era feminista perquè la vaig veure tota la vida amb moltes més dones al pati de casa seva parlant de com podien fer coses juntes. No hi ha una forma correcta o equivocada d’apropar-se a la maternitat.