És una de les veus de referència de la literatura en català al País Valencià. Autor d'una vintena de novel·les, catàleg, entre el negre i criminal i la crònica social, on destaquen referències com Penja els guants, Butxana! (Quaderns Crema, 1985), Gràcies per la propina (Columna, 1994) o Societat limitada (Columna, 2002), relats que han esdevingut el millor manual d'instruccions per desxifrar les singularitats de societat valenciana els darrers 40 anys, des dels seus estrats més humils fins a les més altes instàncies de poder. Ferran Torrent va visitar Barcelona per celebrar el seu 70 aniversari amb un homenatge que dimarts al vespre amics i col·legues li van oferir a l'Ateneu Barcelonès. "No sóc partidari dels homenatges. Però estic molt agraït i la veritat és que em vaig sentir molt a gust. Espero que no em facin moltes festes d'aquestes. Si arribo als 90 estarè més allà que aquí, així que podran fer amb mi el que vulguin. Ara per ara... no tinc el perfil de personatge a què retre homenatges". 

Foto: Sergi Alcàzar

D'adolescent no m'agradava gens llegir, fins que va caure a les meves mans Gràcies per la propina. La vaig devorar en una nit. Des d'aleshores ja no he parat. 
Jo també ho he fet, això de passar-me nits en blanc llegint fins a acabar un llibre. Abans ho feia sempre les nits de Cap d'Any.

Les nits de Cap d'Any?
Anys enrere, sempre em comprava una novel·la per aquest dia. Les nits de Cap d'Any sopava a les vuit del vespre, em fumava un bon puro acompanyat d'un bon vi i després em posava a llegir. Eren novel·les, per norma general, d'autors o autores que no coneixia. Jo escoltava la gent de festa i sentia pena per ells: jo estava extraordinàriament bé llegint i ells allà fora passant fred. 

No has fet mai el raïm?
Alguna vegada quan era jove. No sóc un paio de tradicions. Menys en Cap d'Any. És un dia que m'agrada quedar-me a casa.

L'avorriment forma part de la vida. El mateix que el dolor. Hem d'aprendre a conviure amb nosaltres mateixos. A mi m'encanta avorrir-me

I escriure, no has escrit mai una novel·la durant la nit de Cap d'Any?
I tant! Recordo perfectament passar-me una nit de Cap d'Any escrivint L'illa de l'holandès. És una nit en la qual em sento de puta mare estant sol. No em ve de gust veure gent. Jo soc feliç estant sol. Però no només per Cap d'Any. Des de fa anys, cada estiu marxo tres o quatre setmanes a un hotel a Ordino. Allà passo els dies passejant, menjant, llegint... Alguna vegada em ve a veure un amic tres o quatre dies... L'avorriment forma part de la vida. El mateix que el dolor. Hem d'aprendre a conviure amb nosaltres mateixos. A mi m'encanta avorrir-me. 

Has hagut de renunciar a moltes coses per dedicar-te a la literatura?
No d'una manera conscient. Sí que m'hauria agradat viatjar i escriure dels llocs que visitava. 

Això no és incompatible?
No he estat mai capaç fer-ho. M'hauria agradat fer com Graham Greene amb Els comediants, la seva novel·la inspirada en Tahití. Encara soc a temps de fer-ho, tot i que amb l'edat t'acomodes.

T'has acomodat?
Jo tinc molta vitalitat, no soc conscient d'haver perdut empenta. A 70 anys soc una persona molt vitalista.

Em va sorprendre llegir que ja tenies 70, suposo perquè això implica que, havent-te seguit com a lector tota la vida, jo també m'he fet gran. 
És important fer-se gran. 

Sí?
Sí, perquè pel camí s'han quedat molts... Però ja no em refereixo exclusivament a amics que han mort, sinó d'altres que físicament ja no poden fer una vida normal perquè tenen el cor fotut, han patit un càncer o... La meva va ser una generació que no va tenir informació de res. El que es droga ara és molt conscient d'on entra. Aleshores, no. Va ser una època d'eufòria extrema: llibertat sexual, drogues... Jo soc dels que ha tingut tots els vicis i no s'ha quedat cap. 

Soc un narrador de l'abisme. M'agrada veure el precipici, però quan l'intueixo, em quedo allà i vaig prenent nota de tot el que cau

Foto: Sergi Alcàzar

Ho has provat tot?
Tot menys l'heroïna. Crec que no la vaig provar per por a les agulles. Per això i perquè soc un narrador de l'abisme. M'agrada veure el precipici, però quan l'intueixo, em quedo allà i vaig prenent nota de tot el que cau. Va ser una època que tampoc vull recordar des del drama. Com deia, tinc un sentit vitalista de la vida. M'agradaria viure amb plenitud fins una setmana abans de marxar.

Fins a quina edat t'agradaria viure?
Encara em queda una estona. L'important, però, és la qualitat de vida. Seria horrorós estar vint anys morint-me. 

El fet d'escriure t'acompanyarà fins al final?
Jo imagino que sí. Soc narrador per vocació. No he vingut a guanyar-me la vida com a narrador. Mentre hi hagués gent que em llegís, jo hauria escrit encara que no m'anés bé econòmicament. Si ets narrador, narres sempre. De la mateixa manera que també tinc clar que si mai sento que em repeteixo o escric per desídia, ho deixaré. 

Has sentit mai que et repeties?
No. Passa que a vegades t'encasellen. Hi ha gent que és mandrosa i no es preocupa de llegir-te. Però sí que és cert que jo he creat un univers que és meu, personal. De fet, trobo que el més important per a un escriptor és tenir un univers i un estil. Que la gent sàpiga que ets tu encara que a la portada del llibre no surti el teu nom. I tot i que a vegades també m'allunyo d'aquest univers, agafo aire i torno, com a narrador necessito escriure d'allò que conec. 

El més important per a un escriptor és tenir un univers i un estil

Un univers habitat per personatges essencials en els teus relats: el detectiu Toni Butxana, el comissari Tordera, el periodista Marc Sendra, l'exboxeador Hèctor Barrera, el Messié, el Llargo...
Tots ells són com de la família. Quan comences una novel·la entres en aquest univers i ja no t'interessa el món real. Quedes amb amics per dinar i sembla que siguis amb ells, però en realitat estàs en el teu univers literari. 

Hi ha un Ferran Torrent quan escriu una novel·la i un altre quan no escriu?
No em canvia la personalitat. Passa que tota la meva atenció se centra en la novel·la, especialment quan el relat més necessita de tu. La gent no ho sap, però quan acabes una novel·la estàs mentalment i físicament rebentat. 

Què fas quan acabes una novel·la?
M'escapo un cap de setmana a la muntanya. Em regalo una mariscada amb els amics... I espero un mes o dos i aleshores torno a la novel·la per repassar-la. Però aquest procés de repassar, tot i que molt necessari, no requereix tanta atenció.

Quina és la primera persona que llegeix les teves novel·les un cop acabades?
El meu nebot Vicent Chilet. Però no li envio perquè la llegeixi, sinó perquè la guardi. Per si es cala foc a casa, que hi hagi una còpia de seguretat.

Escolto tothom que té alguna cosa per contar, perquè la gent potser no té cultura però té vida. M'interessa tot

Foto: Sergi Alcàzar

T'ha passat mai de perdre una novel·la ja acabada?
No, però m'obsessiona que em pugui passar. Serien mesos de treball perduts i mesos per recuperar-me del desànim que patiria.

Com escrius?
A mà. I a més, de cada capítol en faig un resum de deu línies en una llibreta a part. És un altre sistema de seguretat. També tinc diversos llapis de memòria amb còpies de la novel·la: un que amago, un altre que tinc al despatx, i la còpia que envio a l'editorial.

Has acabat totes les novel·les que has començat?
Fins ara sí. En el meu cas, crec que no paro d'escriure perquè necessito plasmar les idees per materialitzar-les. Una idea que, un cop escrita, em porta a més idees. Sempre que he arribat a un suposat punt mort em forço a seguir endavant i ja arribaré on arribi. No treballo amb un guió. Treballo com un periodista: cada dia em dono notícies per a la novel·la. Admeto que és una manera de treballar que estressa molt. 

Treballo com un periodista: cada dia em dono notícies per a la novel·la

El novel·lista és autodidacte?
Jo, si més no, sí. No crec que hi hagi una única forma de fer novel·les, n'hi ha moltes. 

Tantes com escriptors i escriptores?
M'han convidat a fer tallers d'escriptura. Sempre he dit que no perquè tornaria boigs els estudiants. 

Quina és la novel·la que millor representa el teu univers?
Totes representen el meu estil. N'hi ha de millors i de pìtjors, però.

Però no ens diràs quines són les dolentes, oi?
Hi ha tres novel·les que he demanat a l'editorial que, si mai en passa res, sisplau no les reeditin. I no vull dir-les, però no per mi, sinó per l'editorial. 

L'any 2004 vas ser finalista del Premi Planeta amb la novel·la La vida en l'abisme. El Planeta és un premi literari o un espectacle literari?
És un espectacle. Algun dia explicaré per què em vaig presentar.

El Premi Planeta és un espectacle. Algun dia explicaré per què em vaig presentar

Avui no?
No puc fer-ho. Però algun dia ho faré. 

La vida en l'abisme la vas escriure en català o castellà?
En català. De fet va ser la primera novel·la d'un premi Planeta que es va publicar simultàniament en català i en castellà el mateix dia. Va ser un dels compromisos que vaig adquirir per part d'ells. Però la gent no se'n va assabentar. Ben al contrari, la notícia que va córrer va ser que m'havia passat al castellà. No vaig tenir més remei que callar. La versió original va ser la catalana.

Encara que creador d'un univers propi, a través de les teves novel·les podem cartografiar la societat valenciana de les darreres quatre dècades.
Vaig començar a escriure Societat limitada el 2000, així que vaig ser el primer a parlar de la corrupció a València. La gent em va dir visionari. I no ho era, passa que la resta del món no ho volia veure. Tornem a la meva orientació i intuïció periodística a l'hora d'escriure novel·les. Soc molt curiós, m'agrada parlar amb molta gent de tots els àmbits, des d'empresaris a cambrers. Escolto tothom que té alguna cosa per contar, perquè la gent potser no té cultura però té vida. M'interessa tot. La vida és tot, no em puc quedar només amb una part. 

Escolto tothom que té alguna cosa per contar, perquè la gent potser no té cultura però té vida

Foto: Sergi Alcàzar

I la gent, sabent que el que t'explicava podia ser matèria primera de les teves novel·les, t'han seguit venint a parlar?
Més encara. Em venen, m'expliquen coses i jo destrio què m'interessa i què no. Jo per a les meves novel·les em documento als restaurants, perquè a la tercera copa de vi la gent ja no et parla a tu, sinó que simplement parla. Això sí, respecto absolutament l'off the record. Per això no puc escriure les meves memòries: sé moltes coses de molta gent que no puc explicar. 

El govern valencià del PP no et va voler silenciar mai?
No. Una vegada em van pintar la porta de casa: "Catalán hijo de puta te vamos a matar". 

Déu n'hi do. 
Fill de puta, d'acord, però això de català sí que no ho accepto (riures). També va haver-hi una època, molt al principi de començar a escriure, que m'amenaçaven per telèfon. Era amic del delegat del govern i em van enviar a la policia a casa per posar-me un aparell que interceptés les trucades.

Què va passar?
Van descobrir que trucaven de la zona del port de València. Però mai van descobrir qui era. Devia ser un tarat. Un pobre desgraciat. Algú que de veritat et vol matar, ho fa, no t'avisa. 

La teva obra és entesa de manera diferent al País Valencià que a Catalunya?
La gent a Catalunya no té massa idea de la realitat de la societat valenciana. Recordo que quan vaig fer Societat Limitada aquí us fèieu creus de la corrupció a València. Encara crèieu en l'oasi català. Amb el temps va acabar esclatant tot. Jo encara no entenc que no s'hagi fet una novel·la del procés. M'han dit de fer-la a mi, però jo no puc perquè no conec amb prou coneixement la societat catalana. València és el meu entorn des que tinc ús de raó. No hi ha una sàtira sobre el procés, com en el fons va ser Societat limitada era una sàtira de la societat valenciana. 

Encara no entenc que no s'hagi fet una novel·la del procés

Ens prenem molt seriosament, els catalans.
Això és el que em diuen molts dels meus amics catalans. Però, insisteixo, per fer una novel·la has d'estar empeltat de l'entorn en què situes el relat. He pogut fer les novel·les que he fet perquè tinc molt carrer. Sóc un oient de la vida. 

Creus en la idea dels Països Catalans?
La societat valenciana és molt complexa i el primer que hem de fer és desespanyolitzar-nos. Primer hem d'aconseguir que la gent parli valencià, que senti la llengua com a pròpia. Després ja parlarem d'altres coses. Hem d'anar a poc a poc. No podem passar del feudalisme al capitalisme. I nosaltres venim del feudalisme valencianista. Amb tot, jo em sento país. I quan em donen les gràcies per tot el que he fet per la llengua, matisso: jo no he fet res per la llengua, jo he fet per la literatura. 

La literatura en català. 
Però la llengua no se salva amb novel·les sinó parlant-la.

Ha millorat l'ús del valencià a València des que no governa el PP?
Una mica però no gràcies al govern. No conec cap campanya a favor de l'ús de la llengua per part del govern actual, i si l'han feta ha estat a molt petita escala. I em sap molt malament fer aquesta denúncia públicament. Han fet coses collonudes. Hi ha molta diferència entre els que manen ara i els anys del PP, però s'ha de fer molt més per l'ús social de la llengua. I dit això, ja no vull parlar més.