Fontaines D.C.: "Ens sentim uns traïdors a Irlanda parlant en anglès"

Fontaines D.C. van ser una de les bandes més destacades d'aquest primer cap de setmana del Primavera Sound. Els dublinesos van actuar divendres electritzant l'audiència amb les cançons dels seu nou disc, Skinty fia, un treball menys irat que els seus predecessors però igual d'intens i més expansiu musicalment. Poques hores abans de pujar-se a l'escenari, ens vam trobar amb Conor Deegan III, el baxista d'un quintet que completen el cantant, Grian Chatten; els guitarristes Carlos O'Connell i Conor Curley i el bateria Tom Coll. Eren les quatre de la tarda i ens vam arraresar a l'ombra d'unes escales, per parlar de música i el fet de ser irlandpes, mentre escoltàvem de fons Manel provant so. 

Skinty fia... Un títol en irlandès amb una voluntat rere la seva elecció. 
És una expressió tradicional en llengua irlandesa. De traduir-se, vindria a dir: "em cago en tot". Una expressió que feia sevir molt l'avi del nostre bateria, en Tom (Coll). En Tom ve d'una regió molt rural, i recorda que de petit només parlava irlandès, idioma que va anar perdent en traslladar-se a Dublín. És una història que ens defineix molt bé als irlandesos, un poble que ha volgut mantenir viva la seva cultura, però que alhora s'ha anat distanciant cada vegada més d'ella. Ens agrada pensar que podem ajudar a mantenir viva la nostra cultura en aquest nou context de globalització. 

Ens agrada pensar que podem ajudar a mantenir viva la nostra cultura

Quina és la situació actual de l'irlandès?
És un idioma cada vegada més viu, però encara ens manca molt camí per recórrer. Actualment hi ha unes 200.000 persones que el parlen com a primera llengua. I uns 4 milions que molt o poc el parlen o l'entenen. Hi ha zones del país on pràcticament només es parla irlandès. Són zones, però, abandonades pel govern del país. Regions rurals o pesqueres on les condicions de vida no són gens fàcils. La gent que marxa a viure allà ho fa per l'amor a l'idioma i la cultura. Abans el govern donava ajudes a les persones que decidien anar-se'n a viure allà, però han retirat aquestes subvencions. Molts dels que van marxar s'han vist forçats a tornar a la gran ciutat perquè els és impossible guanyar-se bé la vida. És una llàstima. Per a nosaltres és molt important recuperar la llengua, perquè parlant anglès a vegades ens sentim uns traïdors a la nostra cultura. 

Aquest nou disc, per cert, comença amb 'In ár gCroíthe go deo', un tema cantat justament en irlandès.
Jo el sé parlar. I (Conor) Curley, un dels nostres guitarristes, també el sap parlar molt bé. Segurament seguirem composant nous temes en irlandès. D'alguna manera la nostra discografia és una trilogia sobre el fet de ser irlandès. El primer disc, Dogrel (2019), tracta sobre el fet de viure a Dublín. El segon, A Hero's Death (2020), ens mostra marxant de la ciutat. Aquest tercer, ja ens retrata reubicats a diferents ciutats del món. Tres discos en què explorem des de diferents perspectives la nostra manera de viure el fet de ser irlandesos. Una història que va més enllà de nosaltres, perquè tenim un relat de dècades i generacions de milions d'irlandesos vivint a diferents indrets del món, ja sigui a Anglaterra, Amèrica o on sigui. De fet, hi ha molts irlandesos pel món que no han estat mai a Irlanda. Fills d'immigrants que segueixen sentint-se plenament irlandesos. 

La nostra discografia és una trilogia sobre el fet de ser irlandès

On vius actualment?
A Londres. M'hi he mudat amb la meva parella, que és d'allà. Abans d'això vaig estar vivint a París un parell d'anys. 

Enyores Dublín?
A vegades sí. 

D'altres?
Tinc una relació agredolça amb Dublín. Hi ha coses que no canviaria per a res del món, com el sentit de comunitat i amistat que sents quan ets allà i que és ben real. D'altra banda hi ha problemes evidents i que el govern està fent poca cosa per solucionar-los. 

Com?
Tenim un gran problema de pobresa, amb molta gent vivint al carrer. I amb aquest un gran problema de drogues, especialment amb l'heroïna, molt present als carrers de Dublín. Quan vius allà t'hi acostumes i convius amb ells fins que oblides que existeixen. Però quan vius fora i tornes, la realitat et colpeja a la casa. 

Has pres mai drogues amb la finalitat d'experimentar creativament?
No. He pres drogues anant de concerts o festivals i m'ho he passat molt bé. Però mai ho he fet amb una finalitat creativa. Per a mi compondre és una de les coses més pures que hi ha, i no vull alterar ni canviar aquesta percepció. 

Com no ens podien aniquilar com a poble van intentar aniquilar la nostra cultura

És impossible separar la música de la cultura irlandesa.
És un fet intrínsecament vinculat a l'ocupació anglesa d'Irlanda. Com no ens podien aniquilar com a poble van intentar aniquilar la nostra cultura. Ho van intentar reubicant milers d'anglesos i escocesos per tot el país entregant-los propietats d'Irlandesos. Aquesta política només va funcionar i arrelar als vivers d'ostres del nord de l'illa, per això encara ara hi ha tanta gent allà que se sent britànica. Una altra de les seves tàctiques per acabar amb la nostra cultura va ser tancant les escoles. Els mestres s'havien de trobar d'amagat als boscos amb els seus alumnes per ensenyar-los irlandès. La resposta dels anglesos va ser cremar molts dels nostres boscos. Arribats aquí, l'única manera que vam tenir per transmetre la nostra cultura va ser a través de la música. Hi ha una cançó preciosa que es diu 'The Fields of Athenry' que, ambientada en els anys de la Gran fam irlandesa, explica la història d'un home que es veu obligat a robar blat de la plantació del seu capatàs, per alimentar la seva família. L'enxampen i és deportat a un penal d'Austràlia on pateix tota mena d'humiliacions per part dels anglesos.

La música ha sobreviscut com a pont comunicador entre generacions

Aquesta és la vostra història. 
Una història plena de capítols d'esclavisme. Un genocidi cultural. I per això la música ha sobreviscut com a pont comunicador entre generacions. Un llegat musical que capta tota la bellesa de la història i cultura irlandesa però també la nostàlgia i la tristor. 

Quin és el primer record que tens vinculat a la música?
Molt probablement, el meu tiet xiulant (riures). Però és ben cert, el recordo xiulant a la porta de casa dels meus avis. Aquest tiet també tocava l'acordió. I tenia un altre que tocava el baix. Als anys seixanta i setanta tocava en bandes de country per tot el pais. De fet, gairebé el maten per ser músic. 

Com!?
Va fer una prova per entrar a formar part d'un grup anomenat Miami Showband. El van agafar però no sé per què va acabar passant. El juliol de 1975, un grup terrorista d'unionistes britànics va assassinar a gairebé tots els membres del grup en un atemptat a Irlanda del Nord. 

Acabeu de publicar el vostre tercer disc en tan sols quatre anys. No només això sí no que musicalment heu experimentat una evolució increïble, del punk directe i visceral del vostre primers disc, a aquests territoris sonors més expansius i foscos d'aquest Skinty fia.
A nosaltres ens sembla una evolució ben lògica. En els darrers anys hem descobert un munt de música junts. El nostre mánager, Marcus (Haughton), té un bar a Dublín, allà hem escoltat i descobert molts grups dels seixanta i setanta que ens han fet esclatar el cap. Al nostre primer disc es nota molt la influència de grups com The Cure o Joy Division. Ara, exacte, tot és més expansiu. La intensitat és la mateixa però ens agrada experimentar amb nous terrenys sonors. 

No sé si intencionadament, però d'alguna manera aquest és un àlbum conceptual sobre l'amor. 
Més que sobre l'amor, sobre la lluita que mantenim amb l'amor i els sentiments. Aquell moment en què mires a la teva parella, li exposes totes aquelles coses que vens acumulant i que mai abans t'havies atrevit a dir-li i de com de dur i complicat pot arribar a ser aquest moment. Un moment que si el superes, fa que l'amor sigui encara molt més bell. 

Quan és més bonic, l'amor, en una relació, al principi, quan tot és magnífic i es magnifica, o quan el foc no crema tant però té més caliu?
Al principi hi ha tota aquesta part romàntica que és gairebé irreal. Però quan tot es calma és més real. A mi m'agrada més aquest moment en què l'amor és sinònim de vida. De fet, podríem establir un símil entre les fases de l'amor i els nostres tres discos. Aquest últim potser és més calmat, però també més real.