La mentida més bonica és la primera novel·la que aborda el procés independentista des de la perspectiva de la majoria de les víctimes: la gent del carrer que s’hi va comprometre un any rere l’altre i hi va deixar vida i afanys. L’autor és en Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1972). Ell fa broma que el llibre és Made in Germany, perquè és allí que resideix fa uns mesos per coses de feina. Són 286 pàgines que ha editat Proa. Els protagonistes són la Marina i el Carles, una parella de professors de secundària, vius i abnegats, que es jubilen i fan examen. La novel·la, que transcorre en un sol dia a Vilafranca del Penedès, retrata el desencís, l’emprenyada i la desconfiança dels que van fer el salt de fe de creure en les promeses i el compromís dels dirigents del procés, una classe que no va estar a l’altura de l’ideal ni de la militància. L’entrevista és una xerradissa intensa i mig desmanegada, una rastellera que corre i s’atura, s’entreté i divaga. Per sort pels lectors d’entrevistes, Serés encaixa en aquella recomanació de ser astuts com les serps i innocents com els coloms.
A finals del 2021, en una entrevista en aquesta santa casa, Ferran Torrent s’estranyava que encara no s'hagués escrit cap novel·la del procés independentista. La mentida més bonica ve a posar-hi remei?
Una novel·la no posa remei a res. Crea un relat i obre la discussió, genera preguntes, dona profunditat de camp a alguns aspectes de la vida i permet que es puguin pensar d’una altra manera. Però això no ens estalvia la no-ficció ni el periodisme. La novel·la és el punt d’arribada, una al·legoria, una metàfora de tot allò que ha passat. Alhora, ha de ser versemblant, però no massa, i ha de tenir un format recordable. Un format mític. Aquí, els protagonistes —els dos professors que es jubilen de l’institut— són, d’entrada, arquetípics. Tots hem tingut aquests profes: entregats, pal de paller, es desviuen pels alumnes, sempre agafen més responsabilitats de les que els hi tocaria… Tres són profes d’història i saben el pa que s’hi dona. Tots expliquen el que han viscut. No poden evitar-ho. Com podrien, si l’elefant és a l’habitació? El país té un forat negre i costa molt mirar dins d’aquest pou perquè hi ha totes les preguntes per a les que encara no tenim resposta. Per què vam confiar? Per què vam fer el salt de fe?
La novel·la té com dos nivells. Un mostra la interacció dels personatges en la quotidianitat, en uns diàlegs marca de la casa. L’altre nivell presenta la seva vida interior, reflexions i valoracions sobre el procés independentista. Tots dos es fusionen en la conversa final dels protagonistes, Marina i Carles, el matrimoni de professors que es jubila, i el seu gran amic de sempre, Nicolau, col·lega de claustre a l’institut, del que s’ha distanciat els anys del procés “per coses que ni l’un ni l’altre podien solucionar”.
Tot està ben travat. És política que entra en la vida i la política que surt de la vida. Hi ha moments que la novel·la només és vida i moments que només és política. Intento trobar la membrana que separa l’una i l’altra entre el moment en què la gent vivia la política com una cosa aliena —o propera però controlada— i el moment en què la fa seva. Això és la novel·la. La vivència de política i la política de la vivència.
És una novel·la peculiar.
Absolutament.
El final és una mica feelgood, oi?
No hi ha final. La situació real tampoc no té final. La novel·la té dos desavantatges. El primer és que no hi ha èpica. Millor dit, quan hi ha èpica es contrarresta amb moments anti-èpics, perquè la realitat és la que és i molta èpica no seria creïble.
D’èpica n’hi ha quan expliquen els tràfecs per muntar l’1-O o les protestes després del fiasco del 2017. La mateixa feina dels protagonistes també té moments èpics.
Hi són perquè no es pot dir que no hi fossin i en una novel·la has de ser versemblant. Però no hi ha un contingut èpic com el que hem vist a Ucraïna, on al president del país li van posar un avió perquè marxés i ell s’ha quedat a defensar el seu poble. Això no ha passat, aquí.
A la novel·la no hi ha un contingut èpic com el que hem vist a Ucraïna, on al president del país li van posar un avió perquè marxés i ell s’ha quedat a defensar el seu poble
No. Aquesta mena d’èpica, no.
Aquí fins i tot vam veure un judici on tothom deia al jutge que el que van fer no era el que semblava.
Sí.
Llavors no hi pots posar gaire èpica a una novel·la sobre el procés. És un primer desavantatge. El segon és que aquesta novel·la no té un happy end, un final feliç, perquè no li pots donar una sol·lució màgica, fantàstica, on tot s’acaba bé.
Però en aquella manifestació del final se’ls veu contents.
Sí però no saben on van. Què vols? Que s’estiguin plorant tot el dia? Estan emprenyats, frustrats, decebuts amb si mateixos. Fixa’t que ells no s’aïllen mai de l’equació. Sempre hi són. No diuen: A nosaltres ens van enganyar. Diuen: Nosaltres també ens vam autoenganyar, els hi vam fer molta confiança.
Per què es va confiar? Per què es va fer el salt de fe?
Una part de la resposta és perquè volíem arribar, per a tothom, a un estatus molt millor del que teníem i superar una situació cultural, social i econòmica de submissió. Això és legítim absolutament. Aquest punt de partida continua viu.
El país té un forat negre i costa molt mirar-hi dins perquè hi ha totes les preguntes per a les que encara no tenim resposta. Per què vam confiar? Per què vam fer el salt de fe?
La novel·la va més enllà, però. Diries que és un repertori dels frustrats de l’independentisme?
Hi ha de tot. És una història explicada des de dins d’aquesta banda. Si jo pogués triar tindria un estat independent. La banda unionista no és el meu món. Jo crec que has de tenir dret a l’autodeterminació i exercir-lo d’una manera pacífica, noble, acordada. Això no és possible. Ara, tampoc no vull que s’utilitzi aquest ideal en benefici partidista. Si ho fas m’estàs dient que ets igual que els altres dels que en volem marxar.
El judici als polítics independentistes a la novel·la és duríssim. No te’n deixes ni una: “estafa piramidal”, “s’han jugat el país al casino”, “manen els mateixos que han fet recular al país”, “els polítics ja no consumeixen la droga amb què trafiquen”, “cap empresari li hauria fet a la seva empresa el que els polítics li han fet al país”…
Això és el que diu la gent, no jo.
Tu els ho fas dir als personatges.
Però tu parles amb la gent i és el que tots et diuen en privat.
També aquest judici sobre els catalans: “No volem guerra, només sobreviure”.
És que si parlem de violència assumim que l’Estat no funciona, que ni tan sols és capaç de donar sortida democràtica a l’expressió independentista. No oblidem mai el terreny en què ens movem: un Estat incapaç d’acomodar les seves nacions.
Clar.
És important recordar-ho. És una història ja ens l’hem explicada durant molts anys. És el punt de partida en què tots hi estem d’acord, amb alguns matisos, si vols. Aquest ritus de pas que ha estat el procés no et deixa igual que estaves. Avui, la teva mirada sobre el país té molt més gruix. Tens una quantitat d’idees… Tothom sap què és el dèficit fiscal, que els trens no funcionen, que es vol subordinar la llengua… Altra cosa és que no hi puguis fer res per resoldre-ho, que les condicions per canviar-ho no hi siguin. El problema és quan algú ho utilitza per a una cursa entre els partits i no prepara res. El tema de la novel·la és la confiança dipositada en aquest algú.
Confiança sense resposta.
Ho hem intentat, no ha anat bé, ha sortit malament o fatal. Val. Quines explicacions donen, però? Explicacions sinceres, cap. Tot són diagnòstics i tots ho volen deixar passar, que aquest mal no vol soroll. En fi. Als llocs on pots parlar lliurement, com Twitter, tot això ha explotat i els relats oficials ja no s’aguanten.
Tu no omples Barcelona de gent quatre, cinc o sis cops per dir-los-hi després que no hi ha res. A això quin nom li posaríem? Mentida és molt fort?
“La paraula mentida és la que costa més de pronunciar”, pensa un personatge. “De la presó se’n surt, de la mentida no”, diu un altre.
Tots teníem la sensació que féiem un salt de fe i el vam fer amb un convenciment sense solució de continuïtat. Ara, la distància entre aquelles manifestacions, aquelles arengues, l’excitació de la gent… i el que hi havia darrere… Hi ha un decalatge enorme. Quin adjectiu li podem posar, a això? Quin nom? Com ho descrius? Si no hi havia res preparat, per què treus un milió de persones al carrer i les excites? Com és que t’adreces a la gent si saps que darrere no hi ha res? Què esperaves?
Mentida és un terme molt fort.
Quina paraula faries servir?
No ho sé.
La mentida és una part de tot això, no la totalitat. Abans hem parlat dels motius pels quals tot això tira endavant. Una situació de submissió, moltes ganes de la gent de participar-hi, com es va veure a la vaga del 3 d’octubre. Però tot això… què dura? Dues setmanes? Per què s’acaba? Perquè hi ha una gent concreta que no fa la seva part. Com se’n pot dir, d’això? Com viu la gent aquesta frustració ara? Jo situo els personatges en aquest discurs. La novel·la expressa què diuen.
Potser no era un pla malèfic per decebre sinó una mentida que en porta a una altra una mica més gran i la repetició acaba en una bola enorme d’enganys.
Em sembla que en fas una bona descripció. La conversa final amb en Nicolau és això. Què ha passat? Què hi havia preparat per l’endemà, que és el que compta? Res. Ningú tira terra sobre el procés, però havien de saber com continuar-lo. La gràcia de la novel·la és que s’ho pregunten tres professors d’història, que no poden adduir ignorància perquè són gent bregada en el seu camp. Hi ha una part del procés que és això, aquest desengany, aquest desencís. Com més te’ls has cregut més gran és la decepció, segons la majoria d’edat de cadascú. A mi em van demanar que els hi fes confiança. M’ho van demanar moltes vegades. Tu no omples Barcelona de gent quatre, cinc o sis cops per dir-los-hi després que no hi ha res.
Això va passar.
Llavors a això quin nom li posaríem? Mentida és molt fort?
…
Els pitjors caricaturistes del procés ho han descrit amb una explicació que és molt vàlida, la del chicken run [una cursa cap al precipici on perd el primer que s’atura]. Mentre no ens en donin cap altra, aquesta és una explicació raonable.
No oblidem mai el terreny en què ens movem: un Estat incapaç d’acomodar les seves nacions
Però no només va passar això.
Ara entraré en un terreny que no t’agrada. El periodisme de part. Els independentistes també teníem un autoconvenciment. Llegíem el que volíem llegir. Però al 2014 ja hi havia gent com el Nicolau que deia que la independència no anava enlloc. La seva estupefacció és el referèndum de l’1-O, que ell pensava que no es faria. És el reconeixement de fins on va arribar el procés i també del punt de partida: que Espanya continuarà empenyent, és el mar de l’altre costat que va fent arribar onades i es menja la terra per Ponent, cada dia una mica. En Nicolau no és un senyor perfecte que diu que ja ho sabia tot. Ell diu que també ho volia, però que no s’esperava que hi hauria urnes i que es votaria, i ho accepta. És la gent horroritzada amb la violència policial. A la novel·la surt gent que es pregunta per ella mateixa. Tu preguntes molt sobre els polítics, però la novel·la va sobre l’efecte del procés en la gent, sobre com se senten la Marina i el Carles. Ells es pregunten: Què en fem d’això? Com ho mirarem? Com ho superarem? Com ens ho farem, nosaltres que sempre hem treballat pel país, que hem aixecat l’Institut, etcètera, i ara ens trobem amb la mentida i la decepció? La gent va fer un salt de fe definitiu per una cosa en què no hi haurien d’haver confiat.
Ja. Però la novel·la presenta un problema i no hi surten els responsables, que són els polítics.
És que no cal. Un leit-motiv de la novel·la és veure com gent que tenia una vida més o menys tranquil·la es polititzen i fan entrar la vida a la política i la política en la vida. Ho fan per una causa que val la pena i pensant que deixaran un llegat. Un cop s’ha acabat, la seva pregunta és justament aquesta: Quin tipus de llegat deixem, positiu o negatiu? A quin preu? Perquè s’han trinxat moltes coses. Pensen: Nosaltres que hem treballat tota la vida per bastir un llegat, deixar feina feta… podem pensar que els darrers anys hem deixat un llegat o no? M’estàs demanant tota l’estona la lectura política d’una novel·la —i ja m’està bé— però li demanem a la novel·la respostes que els polítics no ens donen. Aquesta no és una novel·la sobre polítics sinó sobre la gent.
Sobre la decepció de la gent.
Clar. Els protagonistes saben els motius pels que actuen. Però esperaven una altra resposta, no un “marxeu cap a casa”, vuit segons de proclamo i suspenc o un judici on no van fer res. Cadascun d’aquests moments nega el pas anterior. És una negació permanent de tot el què es deia. Els personatges ho viuen d’una altra manera. Si havíem construït un llegat entre tots, si el que volíem era per bé —perquè construir per mal, deliberadament, no ho fa ningú— ara què en queda de tot plegat, com ens mesurarem amb la història? On pot tornar l’independentisme? En quin punt pot tornar? Els protagonistes deixen el llegat de la seva feina, sí, però no en la política. Això és el que els frustra. Perquè més que hores hi han deixat la vida. El seu fill té un judici. La seva ex jove, també. La gent que ha sortit escaldada també és una realitat. Quina explicació els hi dones? Hi ha alguna explicació plausible? Era per res?
Li demanem a la novel·la respostes que els polítics no ens donen. Aquesta no és una novel·la sobre polítics sinó sobre l’efecte del procés en la gent
Tornem a l’inici. Per què no hi ha hagut més ficció sobre el procés i sí aquest devessall de cròniques i documentals?
Perquè penso que la ficció necessita veritat.
Com?
Fixa’t que no tenim cançons noves sorgides del procés. Cantàvem el Virolai, l’Estaca… El procés no va generar cançons, himnes nous. I estava tot a vessar. Per què? No es va crear un gruix cultural, una revolució cultural. Si era una revolució dels somriures, la cultura què hi pot dir? La cultura no vol una revolució dels somriures. Com has de fer una cançó sobre això o una ficció pròpia? No hi ha pel·lícules, hi ha alguna obra de teatre… Potser en el moviment no hi havia veritat de fons, no anava de debò… Quan anava de debò va sortir l’Estaca.
Les cançons, les pel·lícules, les sèries, les novel·les… et retraten.
Els d’aquesta novel·la són personatges complexos. Costa molt trobar les raons d’aquesta complexitat i escriure-ho. Un llibre així no és fàcil. És un llibre en què fas una introspecció i acceptes que t’ho vas creure. Jo m’ho vaig creure. He treballat per això. En vaig escriure. He anat a tallar carreteres. Què en queda de l’esforç de tots aquests anys? Perquè si no hi havia res, em sento molt idiota. Jo ho puc explicar d’una manera personal, la que sé, amb aquesta novel·la. Però això és un gram en la catarsi que fa falta. Un gram. Necessitem explicacions, no que es fotin els plats pel cap. Que expliquin per què.
No tenim cançons noves sorgides del procés. Cantavem el Virolai, cantavem l’Estaca… El procés no va generar cançons, himnes nous. I estava tot a vessar
Tens afany de passar comptes?
A la novel·la no hi trobaràs ni un gram de tot això. La literatura no t’ho deixa fer. O a mi no m’ho deixa fer. O no ho sé fer. A la novel·la no hi ha res per fer mal. És impossible. Encara que ho volgués. Canta tant quan ho vols fer que ho hauria d’esborrar. És una novel·la. No et deixarà fer segons què. Té arrels i límits. Si la vols carregar molt no serà creïble.
Preguntava per què no hi havia cap novel·la i tants documentals, llibres de cròniques, testimonials…
Això és no-ficció, on tu controles molt bé què expliques i què no. En una novel·la, com que hi ha un afany interpretatiu i una reelaboració, els personatges van sols. Per això la novel·la espanta.
Aquesta és un bon cop de puny.
Els documentals que s’han fet fins ara, en molts casos, no es fan la pregunta de què ha passat amb aquest salt de confiança, com és que s’ha fet aquest salt de fe i com és la patacada que ens hem fotut en veure que no hi havia res. Fixa’t que en la novel·la els personatges no tenen eines polítiques per explicar-se què els ha passat i han de fer servir escenes de pel·lícules, elements biogràfics… Saben història i és gent amb formació però no tenen un pensament polític elaborat. La filla d’una li ho explica amb Poltergeist, per fer-li veure que el país no està net i que no avançarà fins que no s’expliqui bé, fins que no es netegi tot, com a la pel·lícula el cementiri que hi ha sota la casa. Hi ha també l’escena dels autos de xoc o el forner que recorda aquella noia tan guapa que ell sabia que mai seria per a ell. Així s’expliquen què els hi ha passat. Aquesta gent no són politòlegs. Ja n’han llegit molts, de politòlegs, i mira de què els ha servit.
No tens afany de passar comptes?
És el segon cop que m’ho preguntes! No, de cap manera. Jo m’estimo aquest meu país. Això no vol dir que no pugui tenir una mirada des de fora, retrospectiva, i dir què va passar. Jo escric, provo de fer un relat aproximat, moral. És estrany. Essent el fet més important que ens ha passat a tanta gent durant tants anys… no entenc com no n’hi ha més, de novel·les. Perquè la meva és una visió particular. En poden venir d’altres. Potser es necessita temps per reposar-ho i agafar perspectiva. Jo no sóc qui per jutjar.