Irvine Welsh: "Twitter és d'idiotes. La penya es pren massa seriosament el que hi escrivim"

Som a mitjans de febrer, però a Barcelona fa un temps de finals de maig. Ideal per parlar amb Irvine Welsh a la terrassa, un d'aquells espectaculars interiors modernistes de l'Eixample, de la seu de la seva editorial a Catalunya, Anagrama. L'escriptor escocès ja fa temps que va deixar el cel gris, fred i plujós d'Edimburg pel blau càlid de Florida. Potser per això presenta un aspecte molt més saludable que anys enrere: pell bruna de broncejat natural i figura esbelta d'aficionat a la cuina microbiòtica. El que no ha canviat és el seu estil literari, lacerant i dolorós com un ganivet de carnisser; fascinantment desagradable com el pitjor vàter d'Escòcia. Welsh és a la capital catalana per participar en la BCNegra presentant la seva última novel·la, El artista de la cuchilla, relat en què torna a l'univers i els personatges de Trainsporting, el relat generacional amb què es va convertir instantàniament en un tot un clàssic contemporani. 

Quan ha estat l'última vegada que t'has assegut a escriure?
He estat escrivint a l'hotel, fa una estona. No segueixo cap mena de rutina. Puc escriure a qualsevol lloc. Escric a l'autobús, al metro, en un cafè, al sofà de casa de ma mare mentre ella mira la tele, al pub de la meva parella... Escric a tot arreu. 

Quan saps que una idea és bona?
Sobretot quan escric molt sobre aquesta idea sense adonar-me'n, és a dir, quan és el meu subconscient el que està treballant. Si arribo a les 20.000 paraules, sé que aquella idea pot arribar a ser un llibre. Si arribo a les 20 pàgines, un guió de televisió. 

Irvin Welsh ha visitat Barcelona per participar de la BCNegra

Quantes d'aquestes pàgines quedaran per sempre amagades en un calaix o en el disc dur d'un ordinador sense ser publicades?
No desaprofito res,  intento usar tot el que escric, sigui publicant-ho directament sigui reciclant-ho i encabint-ho dins d'altres novel·les, contes o guions. Reciclo més que no pas llanço. 

Ets el pare de figures icòniques de la literatura contemporània, quina relació mantens amb els teus personatges?
Els meus personatges són eines al servei del relat. Com més eines tinguem a la caixa, millor per a la història. A vegades passa que hi ha eines que les has d'esmolar o eines que queden perdudes dins de la caixa, però és bo que hi siguin per si mai les necessites. Però no mantinc cap mena de relació ni vincle emocional amb ells. No parlo amb ells. Hi ha, però, una fase en la creació que prenen certa presència física i imagino com caminen o com reaccionen davant de certes situacions. Això sí que em passa. 

Els meus personatges són eines al servei del relat

No t'has cansat mai de la colla de malalts de Trainspotting: Renton, Sick Boy, Franco, Spud... Personatges que tot sovint, sigui com a protagonistes o com a secundaris, apareixen reiterativament en les teves novel·les. 
M'agradaria​ odiar-los, m'agradaria estimar-los. M'agradaria apropar-me a ells des d'una perspectiva més romàntica. Però no, la meva relació amb ells és molt més freda. No mantinc cap mena de compromís, per molt que siguin personatges que, sí, apareixen constantment en les meves novel·les. O dit d'altra manera, són els personatges els que han de posar-se al servei de l'autor i no l'autor el que ha d'estar al servei dels personatges. Han de servir al propòsit de la narració. Un escriptor no pot ser un comissari de l'exposició dels seus personatges. 

Trainspotting és un clàssic modern que ha tingut un impacte brutal en diverses generacions.
Em sorprèn i agraeixo que la gent encara segueixi interessada en Trainspotting. De fet, ara mateix estic preparant un musical. 

Un musical sobre Trainspotting?
Sí. Ara mateix estic escrivint les cançons en col·laboració amb el meu col·lega Steve McGuinness. Si estigués fart de l'univers Trainspotting i els seus personatges, evidentment, no ho faria. Que després de tants anys encara generi expectativa, és afalagador. 

La música sempre ha estat part essencial de la teva vida: als setanta vas militar a bandes de punk i més recentment vas compondre l'himne de la selecció escocesa de futbol juntament amb Bobby Gillespie de Primal Scream.
La música m'ha acompanyat al llarg de la meva vida, cert. Més enllà del que comentes, també he fet de DJ i productor de música techno. El que sí que és nou per a mi, és compondre cançons per a un musical. Això sí que no ho havia fet mai. Compondre música és un procés completament diferent a escriure una novel·la o un guió, però amb el comú denominador de totes ser mitjans d'expressió. 

La música, com amplificador de tendències, et permet mantenir el pols del que passa al carrer. 
La música ha canviat molt ràpidament en aquest nou mil·lenni. No només això, sinó que ara, i potser aquest és veritablement el fet diferencial, és molt més accessible que abans. Quan inicies una carrera com a escriptor, relates allò que et passa a tu i als teus amics i col·legues...

Ja no?
A mesura que vas creixent com a escriptor i persona, comences a interessar-te per canviar de perspectiva i adoptar una veu molt més femenina. De sobte comences a interessar-te per què senten i viuen les dones i les filles dels teus amics més que no pas pels teus amics. La música també és una via per apropar-te a les noves generacions, però el més important sempre és tocar de peus a terra i ser un bon observador. 

A mesura que vas creixent com a escriptor i persona, comences a interessar-te per canviar de perspectiva i adoptar una veu molt més femenina

Et preocupa convertir-te en un escriptor desfasat?
És inevitable tenir por a perdre pistonada, a sonar arcaic i caduc. Amb tot, la manera en què evoluciona el món, permet que gent com jo es mantingui al dia del que passa. Abans havies d'estar tot el dia trepitjant el carrer per saber què era el que passava. Ara no. Ara tan sols necessitem navegar per Instagram per estar al cas de les noves tendències. Sí que penso que hi hauria d'haver més escriptors joves descobrint la seva visió del món. Malauradament no és així. 

Per què?
La gent jove actualment té un temps de concentració molt més reduït. Escriure una novel·la requereix molt de temps i concentració. 

I tu, per contrari, has intentat adaptar la teva veu literària a aquests nous hàbits de consum?
No he fet cap concessió però sí una adaptació. He intentat adaptar la meva feina literària a unes formes més mediàtiques partint de la meva experiència en el món de la televisió escrivint guions. El que abans eren novel·les, ara són sèries.

I Twitter, tu que ets molt actiu a la xarxa, també ho consideres un mitjà d'expressió?
Twitter és d'idiotes. La penya es pren massa seriosament el que hi escrivim. Està molt bé per informar-se, però pel que fa a valors i debat no té res de positiu. Jo, però, he d'admetre que m'ho passo genial dient el primer que em passa pel cap. Llenço bombes i marxo abans que esclati la polèmica. No em preocupo ni per llegir les respostes que tenen les meves piulades. És com el nen que juga a futbol, trenca una finestra d'una pilotada i marxa corrents.

Ara ja fa uns anys que vas marxar a viure a Florida, no se m'acut un lloc més antagònic d'Escòcia que aquest.
Ja no sé ni on visc, si visc a Florida, Edimburg o Londres. En els últims dos anys he anat saltant constantment d'un lloc a un altre. Escoltava la pregunta i reflexionava sobre on és casa meva. 

I la resposta és?
No ho sé. Suposo que és una barreja de tots tres llocs. Amb l'excepció que ni a Londres ni a Edimburg tens el temps de Miami (ni el de Barcelona) (riures). 

Deus ser l'única persona que ha viatjat tant els darrers anys.
Quan va començar la pandèmia em vaig prometre que viatjaria tant com em fos possible. M'he gastat una fortuna en test i multes (riures).

Hi hauria d'haver més escriptors joves descobrint la seva visió del món. Malauradament, no és així

Com te sents, però quan passeges ara per Edimburg?
Depèn de la part per la qual passegi.  La meva parella té un pub a la zona pija d'Edimburg. De fet, ella ja ho és, una mica, de pija. Jo em sento molt més còmode a Leith. Els meus col·legues del barri em pregunten constantment com és que em deixo caure pel New Town, que és la zona pija de la ciutat. I la veritat és que, ara que hi penso, cada vegada em sento més a gust deixant-me caure per la part alta. 

Amb la seva última novel·la, El artista de la cuchilla, Welsh retorna a l'univers Trainspotting. Foto: EFE

Quin vincle mantens amb Leith, una barri que a les teves novel·les és un personatge més. De fet, ningú no havia sentit parlar de Leith fins que vas publicar Trainspotting. 
Per a mi és un lloc molt inspiracional. Recordo les passejades que de petit fèiem amb la mare, l'àvia i les tietes per Great Junction Street. Igual que anar al futbol amb el pare o al cinema amb els amics. Soc com soc perquè vaig néixer i créixer a Leith. Però també és cert que és un barri molt intens i claustrofòbic, tot i que tens el punt de fuga del port i el mar. Per a mi és un lloc màgic, molt més màgic que Edimburg, una ciutat molt especial i bella però menys autèntica que Leith. 

Així i tot, el retrat que fas de Leith i de la seva gent no sempre ha estat amable. Més aviat tot el contrari. 
Estic segur que molta gent del barri pensa que soc un capullo que se'n pot anar a prendre pel sac. D'altres em feliciten pel retrat que faig del barri a les meves novel·les. Jo estimo profundament Leith. Amb tot, no deixa de ser un barri postindustrial, dur i aspre. Un barri que, desenganyem-nos, no se semblarà mai a Montecarlo. Però sí que és un indret vibrant en què passen moltes coses. Ara hi ha molta més diversitat cultural que trenta anys enrere quan vaig escriure Trainspotting. De fet, també estem patint el fenomen de la gentrificació, en part per culpa de Trainspotting. 

Estic segur que molta gent de Leith pensa que soc un capullo que se'n pot anar a prendre pel sac 

És possible escapar del teu passat?
Sempre que torno a Leith em trobo amb amics i coneguts de tota la vida. Gent que ha canviat però no necessàriament ha fugit del seu passat, simplement han fet un pas al costat. Molts dels meus col·legues del futbol era penya de classe treballadora i dècades després continuen sent uns curreles. D'altres són traficants i n'hi ha que són professors, altres enginyers i altres homes de negocis d'èxit. Però tots acabem trobant-nos de nou al futbol. I tinc amics que quan eren adolescents eren veritables delinqüents que amb el pas del temps s'han convertit en pares de família respectables. Gent que no ha fugit, sinó que s'ha quedat a la seva ciutat i ha acabat prosperant. En l'altre extrem, també conec gent que ha marxat d'Edimburg per refugiar-se a Londres o Espanya fugint de la policia, i allà han acabat cometent els mateixos errors del passat. Gent que ha marxat físicament d'Edimburg però no ha posat distància emocional.   

Escriure t'ha servit per trencar amb el teu passat?
D'alguna manera, sí. Fer de la literatura la teva vida ja et duu a moure't per determinats cercles artístics a què no podria accedir de cap altra manera. El meu art, les històries que m'agrada escriure, l'entorn social de què m'agrada parlar... Gràcies a les meves novel·les no m'he oblidat dels meus orígens.

Què estàs escrivint ara mateix?
L'agost sortirà una nova novel·la meva que, d'alguna manera, és la segona part de Crimen. Paral·lelament, estic escrivint el guió d'una sèrie. De fet, és l'adaptació d'aquesta mateixa novel·la. Una sèrie que també s'estrenarà aquest agost a la plataforma BritBox. 

Quan ha estat l'última vegada que has anat a veure els Hibs?
Un partit contra el Saint Johnstone just abans de Nadal. Vam guanyar 2-1. Encara soc soci i cada vegada que soc a Leith em deixo caure per l'estadi. Els Hibs són dolentíssims, però anar a veure'ls és una experiència que va més enllà del futbol. Abans i després del partit et deixes caure pel pub, beus, menges, rius amb els col·legues de tota la vida. És molt divertit. 

Els Hibs són dolentíssims, però anar a veure'ls és una experiència que va més enllà del futbol

El club t'hauria de fer soci d'honor i cedir-te gratuïtament el seient a l'estadi, ningú ha fet tant proselitisme dels Hibs com tu.
Aquesta gent va tan justa de calés que no passarà mai! (riures). No conec un sol cas a la història del futbol escocès que un club hagi pagat el carnet de soci a cap seguidor, per famós que sigui o per molt que hagi fet pel club.