Jaime Lorente: "No hi ha res pitjor que tenir èxit"

9 d'agost de 1992, Piscines Picornell de Montjuïc, Barcelona. La favorita Itàlia i la sorprenent Espanya s'enfronten a la final olímpica de waterpolo. A pocs segons del final del partit, Miqui Oca empata a 7, obrint-se el partit a un temps extra que van acabar sent tres pròrrogues agòniques que van acabar amb la derrota espanyola en l'últim sospir. Lluny de mantenir la depressió que aquella medalla de plata va provocar a l'equip, la final perduda dels Jocs Olímpics de Barcelona va obrir un període triomfal per a aquella selecció, que es trauria l'espina quatre anys després, amb l'or olímpic a Atlanta i amb la victòria en el Mundial.

La història d'aquest grup i la seva preparació gairebé militar comandada pel croat Dragan Matutinovic, coach de mètodes salvatges que apostava per una disciplina extrema, centren el relat de 42 segundos, una pel·lícula èpica que posa el focus en el xoc que, mesos abans de la competició olímpica, va sacsejar els fonaments de la selecció: no només per l'entrada del nou entrenador, també pel desembarcament d'un grup de jugadors madrilenys en un col·lectiu que, fins aquell moment, estava fonamentalment format per waterpolistes catalans. Aquest impacte de trens d'alta velocitat va tenir dos representants clars: d'una banda, Manel Estiarte, un dels millors jugadors de tots els temps, un professional fins a dir prou; per l'altre, Pedro García Aguado, àlies Toto, un cràpula tan barrut com talentós, a què ni una cita olímpica no li impedia regalar-se una bona festa.

Dos líders amb dues formes diferents d'entendre l'esport, i la vida, que van xocar primer, van connectar després, es van fer amics finalment, i van compartir l'amargor d'una medalla d'or que es va escapar pels pèls. La seva relació és una de les claus de 42 segundos, i, per reflectir-la, l'hiperactiu cineasta Dani de la Orden (que aquest mateix cap de setmana estrena una altra pel·li, El test) i el seu company de fatigues en la direcció Àlex Murrull, han elegit dos actors conegudíssims: Álvaro Cervantes encarna l'introvertit Estiarte, mentre que l'explosiu Toto García Aguado pren vida gràcies a Jaime Lorente, el Denver de La Casa de Papel, el Nano d'Élite, el Rodrigo Díaz de Vivar de El Cid.

Connectem via zoom amb un Lorente que té al fons un móbil penjat del sostre i el que sembla un bressol: "Soc a casa, a l'habitació de la meva filla. Està descobrint la parla i no para... Aquest sí que és el paper més bonic que m'ha tocat fer. La paternitat ho posa tot en un altre lloc, sense cap mena dubte", afirma, i ens explica que acaba de finalitzar el rodatge d'un altre bombó televisiu. A Cristo y Rey domarà lleons i viurà una història d'amor mediàtica i turbulenta amb una estrella del cinema i del paper cuixé. Sí, aquesta és la sèrie sobre Ángel Cristo i Bárbara Rey que té els seguidors de la premsa rosa amb els ulls oberts com a plats.

Mai no vaig a un rodatge a fer amics

Fer d'Ángel Cristo em sembla un somni...
Sí, és una absoluta fantasia (rialles). Ha estat un rodatge molt intens, molt. La sèrie no es talla un pèl, ja t'ho avanço, aixecarà polèmiques. Ho explica tot, absolutament tot.

Apareix l'Emérito?
Se cita a tothom que apareix en aquestes vides, a tothom. No es talla, si no, per què fer-la?

Expectants estem. Però anem al que ens ocupa, el waterpolo. Algun record dels Jocs Olímpics de Barcelona?
No. Jo tenia un any, i no vaig viure res de tot allò, clar. No tenia més idea que el fet per si mateix, el de saber que hi va haver unes Olimpíades que es van celebrar a Espanya. Però era una cosa molt aliena. Recordo més veure Freddie Mercury i Montserrat Caballé a Youtube que de qualsevol altra cosa. I sobre la història que explica 42 segundos, sí em sonava, però a través de la figura de Toto García Aguado, que coneixia pel programa Hermano mayor que ell presentava. Poc més.

42 segundos té molts elements que la fan singular. Què et va conquerir del projecte?
Moltes coses. Primer estava el repte que suposava el mateix waterpolo. Quan vaig començar a entrenar vaig pensar: "En quin moment m'he embolicat amb això?". És un esport duríssim, em sembla el més difícil de ficcionar, d'interpretar. Hem treballat molt per intentar donar el pego. Després també va ser important l'equip que hi havia rere de la pel·lícula: tenia moltes ganes de currar amb el Dani de la Orden. A l'Àlex Murrull no el coneixia i ha estat la gran sorpresa del rodatge. I l'Álvaro Cervantes, amb el que encara no ens havíem enganxat, també em venia de gust, i s'ha convertit en un germà, literal. És que el procés ha estat tan bonic, tant...

Més enllà de l'èpica esportiva i de la mateixa intrahistòria (la preparació salvatge, les drogues, els mals rotllos), aquesta és una pel·li que parla de punts de trobada: Estiarte i Toto com a representants de dues maneres d'entendre la vida unides per un objectiu comú.
Aquest va ser un altre dels motius que em van impulsar a fer la pel·lícula. Aquest equip format majoritàriament per jugadors catalans, que eren l'elit del país, i a què de sobte arriba una fornada de joves madrilenys pocavergonyes, viu un xoc brutal. Després, aquests dos grups s'acaben trobant per l'amor a un esport. I per escollir obrir-se i acceptar-se. Com tot en aquesta vida. Aquesta lluita per la medalla d'or és la lluita per la unió.

Aquesta lluita per la medalla d'or és la lluita per la unió

En el context que vivim avui no sé si allò es podria repetir...
Al final, l'única manera d'afrontar junts un objectiu comú és escoltar-nos. Però és veritat que estem en un moment en què escoltem molt poc. És que fa falta l'entesa, el respecte, l'amor, així es conquereix qualsevol or.

Dius que Álvaro i tu us heu fet germans després del rodatge. Això sol succeir?
Jo no vaig a un rodatge a fer amics. Crec que en els rodatges, o en els assajos d'una obra de teatre, es crea una espècie de Gran Germà aferrant-se a llocs que després no són reals. Duren el que dura el rodatge. Però aquesta no disposició d'anar a fer amics fa que, quan una relació sorgeix de manera natural, vegis clarament que és de veritat. A 42 segundos passa, per exemple, en els personatges secundaris, que són pur suport, t'adones que ho estan donant tot, perquè en aquest rodatge hi havia molt amor. I amb l'Álvaro... em vaig trobar amb un company que treballa des d'un lloc molt semblant al meu, sent tan diferents: ell és molt fi treballant, i jo soc una cabra boja. Però tenim una mica en comú molt bonic, no sé, ha estat un plaer currar amb ell...

Què és això tan bonic que teniu en comú?
Doncs que d'alguna manera volem que les coses passin de veritat. Quan treballo amb un actor bo, a mi em fa millor. És com els focus quan estàs en un escenari, quan tens un bon focus i t'il·luminen bé. I l'Álvaro és un tros de focus!

Comentaves com de titànica que va ser la vostra preparació. Però ja havies fet personatges molt físics...
Sí, però en sec (rialles). Soc poc aquàtic. És que l'estat neutre d'un waterpolista, que és estar quiet a la piscina flotant, per a nosaltres era una odissea. I ells poden estar així hores. Només això ja és complicadíssim, així que la preparació ha estat molt dura. Vam fer moltes piscines, ens vam inflar a exercicis específics, però després t'adonaves que jugant un partit no duràvem més de tres minuts. Tres minuts! Estàvem esgotats: "Em vull ofegar, m'ofego aquí i punt" (riures). Però podem dir amb orgull que, més que en algun pla general, no hem necessitat dobles.

No m'imagino aquest esforç físic combinat amb no perdre de vista personatge i guió...
És que amb tot el cansament, després has de calcular l'específic de la càmera: estàs a l'aigua amb un rang de focus de 10 centímetres, no pots llançar-te ni cap endavant ni cap enrere... Amb la preparació havíem d'arribar a un nivell en què l'esport no fos un obstacle ni un impediment per rodar. De tota manera, als tres dies de rodatge, la meitat ja estàvem lesionats. El fisio era un més de l'equip, començava amb el meu genoll, l'espatlla d'Álvaro, l'altre... Allò semblava un club d'esportistes jubilats.

Et treus una espineta amb el cinema?
La veritat és que no. Soc més amant dels projectes que de cap altra cosa, no puc elegir entre cinema, televisió o teatre, m'és una mica igual. Esclar que em fa il·lusió formar part d'una pel·lícula com aquesta, que s'estrenarà en molts cinemes. Jo soc molt defensor de les sales, del ritu que suposa anar al cinema, això no existeix en cap altre lloc, i això m'emociona. Però no em treu cap espina.

És veritat que pertanys a una generació per a la qual la ficció televisiva té un pes que abans no tenia.
Sí, totalment. En qualsevol cas, jo el que he fet tota la vida és teatre. Vaig entrar en la ficció audiovisual fent sèries que ja es roden com el cinema. En un rodatge hi ha molts aspectes que no es diferencien. Al final el cinema és temps, amb quantes càmeres es roda, el que li dediques, i realment tot això cada vegada s'assembla molt més a sèries. Però sí, és veritat, que abans la meta de l'actor consagrat era el cinema. Jo això no ho he viscut.

En quin punt de la teva carrera creus que arriba 42 segundos?
Estic tranquil, també en un moment en què actoralment m'emocionen molt poquetes coses, encara que hi ha alguna cosa que em posa...

Estic en un moment en què m'emocionen molt poquetes coses

Calent?
Calentet... Gràcies pel permís (rialles). Mira, tinc moltes ganes de dirigir, estic preparant la meva primera pel·li, tenim una primera versió del guió tancada. Aquest és el meu somni. Rodant soc molt més amant del que passa al combo que del que passa a l'acció. M'encanta la tècnica. Gaudeixo actuant, eh, em pego uns viatges molt intensos, m'encanta l'escenari, sens dubte és el que més m'agrada. Però tinc moltes ganes de dirigir, moltes, allà m'agafa aquest moment, amb aquesta gran il·lusió i passió.

Hi ha tot un tema en la imatge que els actors projecteu i el que hi ha darrere. Crec que podries escriure dos o tres llibres sobre això...
Totalment, però amb aquest tema ja m'he rendit. Sempre dic que no hi ha res pitjor que un èxit: un èxit és terrible perquè la gent et veurà sempre d'una manera molt condicionada i determinada per aquest èxit. Jo vaig arribar a La Casa de Papel després d'haver fet molt teatre, m'he format moltíssim als escenaris, dirigint i interpretant, el meu currículum és tot teatre. I fixa't que l'any passat vaig fer un monòleg en el Kamikaze, Matar cansa, i molta premsa em preguntava per què ara m'havia donat per fer teatre, si em venia de gust provar... És que m'han vist a La Casa de Papel i suposen que soc un xaval que han tret del carrer per fer aquest paper. I no és el cas! M'he format molt, i totes les coses que faig existeixen perquè considero que puc fer-les amb tot el respecte que aquest ofici es mereix. Ja he abandonat el que suposa la meva imatge en relació amb el que soc, m'he adonat que hi ha molta distància entre una cosa i l'altra.

Les noves generacions d'intèrprets i directors parleu de la gestió de l'èxit i de com afecta la salut mental sense cap pudor...
Crec que sí, que les noves generacions tenim tendència a trencar una sèrie d'estructures que ens han oprimit durant molt temps, i a mi em sembla imprescindible poder parlar del que m'ha succeït després d'un èxit desenfrenat com el de La Casa de Papel, ho necessito. Poder explicar-li a la gent que, des d'un lloc molt fals, s'ha fet una imatge de mi que no té res a veure amb mi. Això m'ha fet patir, perquè hem dipositat l'èxit en un lloc completament irreal.

I després està el perill que un èxit com aquest t'encaselli en personatges de canallita...
Això em preocupa menys, i tampoc no sé respondre't molt bé, no ho tinc gaire clar. Al final és evident que un té un perfil, i que durant un temps l'afusellen a tota hora. I de sobte apareix un personatge que trenca amb això i la gent s'adona de que ets un actor o una actriu molt bo. Aquesta és la història del 90 per cent d'actors i actrius (riu). A mi m'agrada, encara que hagi interpretat diversos canalles, sempre intent donar-los un toc diferent. En eñl fons, jo del que estic encantat és de poder tenir feina, que és un luxe enorme.

A trencar amb la teva imatge també contribueix tot el que has fet fora de la interpretació. Has publicat un llibre de poesia i un disc. Té a veure amb una falta de complexos o...
... jo crec que amb la meva identitat. Jo em considero un intèrpret de les coses que em passen. Des de la música, l'actuació o l'escriptura, que són codis diferents. A través d'ells dono forma o expreso coses que al meu cap no es poden agafar, estan desestructurades. Al final utilitzo el que tinc més a mà per explicar-me. I sense cap tipus de complex: jo puc ser el que em doni la gana, com tots podem ser-ho. Falta que ens convencem, que és el més difícil.