Hi ha un moment deliciós a Venus, la nova pel·lícula de Jaume Balagueró que avui inaugura la 55a edició del Festival Internacional de Sitges, amb unes pastilles d’èxtasi i una Ester Expósito disposada al que sigui per sobreviure i per protegir la seva petita neboda, que exemplifica a la perfecció l’esperit juganer del film. Una història de persecucions, d’edificis maleïts, de bruixes, de traficants perillosos, d’eclipsis inesperats, de rituals demoníacs, de nenes amenaçades, de sang i de fetge. Una festa pels amants del fantàstic i el terror que omplirà avui l’Auditori on es projecten les pel·lis grosses. “Estic una mica nerviós, sí”, reconeix el cineasta, un dels representants d’aquella generació de fills de Sitges que han trencat barreres insòlites amb el cinema de gènere fet a casa nostra.
🎞️ Festival de Sitges 2022: programa, entrades i tot el que has de saber del cicle de cinema fantàstic
Álex de la Iglesia va obrir la porta amb Acción mutante i El día de la bestia, i després vindrien els J.A. Bayona, Paco Plaza, Nacho Vigalondo, Alejandro Amenábar o un Jaume Balagueró (Lleida, 1968) feliç des que va rebre la notícia que Venus inauguraria un festival que coneix com si l’hagués parit. “Estrenar una pel·li sempre és un moment impactant, però inaugurar Sitges és una altra lliga. Una cosa molt important per mi, per tot el que implica el festival en si en la meva trajectòria, però també en la meva vida personal. Perquè jo hi anava com a espectador des d’adolescent. És a Sitges on havia de néixer el camí de la pel·lícula, i aquí és per on ha estat pensada, dissenyada. Era el moment, sí!”, admet.
🎞️ 11 pel·lícules imperdibles del Festival de Sitges 2022
Estrenar a Sitges també és una arma de doble tall, tu coneixes millor que ningú com és l’espectador del festival i les seves exigències...
Això sempre passa, tu fas una feina de la millor manera que pots, amb tota la passió i tot l’amor, i després la pel·lícula queda en mans del públic i és cosa seva, tu ja no hi pots fer res més. Tu només estàs pendent de què passarà. En tot cas, és veritat que Venus està pensada per aquest tipus de públic, però no només: tot i que és una pel·li molt de terror i molt fantàstica, hi ha d’altres elements, dramàtics o de thriller, que fan que es pugui seguir fàcilment per espectadors que no estiguin necessàriament acostumats al gènere.
A l’origen de Venus es va parlar d’inspiració en un relat escrit per H.P. Lovecraft.
És una inspiració molt subtil, se’n va parlar en el seu moment i ha quedat aquesta remor. És cert que hi ha un conte seu, Los sueños en la casa de la bruja, que està una mica en l’origen del projecte: i si una persona del món real acaba en un món completament fantàstic, relacionat amb la bruixeria i els dimonis? Però no hem fet cap adaptació de Lovecraft, en absolut. Era un punt de partida meu. Això també venia del fet que, quan l'Álex de la Iglesia em va proposar fer una pel·lícula pel seu segell, The Fear Collection, em va donar llibertat absoluta: “Fes el que vulguis, mentre sigui una pel·li de terror, millor si és terror còsmic”. Això del terror còsmic em va fer molta gràcia, i al principi vaig començar a pensar a fer un Lovecraft, per aquesta mena de maledicció, que sembla que no s’acaba de fer una bona adaptació. No vam passar de la idea, però va quedar en l’ambient això del terror còsmic.
En quin moment vas pensar en Ester Expósito, què buscaves en ella?
Comptar amb l’Ester va ser una de les idees principals, perquè és una actriu jove, que a banda d’Élite havia fet papers secundaris en cinema que ja mostraven que era molt bona, i em semblava perfecta per embarcar-nos junts en un projecte que era arriscat. Des del principi li vaig dir que seria un rodatge difícil, i un personatge molt físic que l’obligaria a entregar-se físicament i anímicament. I això li va encantar, va ser el motor per apuntar-se. I ho va fer: es va entregar completament. Moltes escenes violentes es van rodar amb especialistes, però també amb els actors. I finalment, al muntatge hi ha el que van rodar l’Ester i els altres actors. La veritat és que rodant amb ella anàvem descobrint cada dia el gran nivell que tenia com a actriu, i com encaixava a la perfecció amb el clixé d’una protagonista d’una pel·li tan de gènere com aquesta.
M’agrada molt l’ús de la música a la pel·lícula. Els temes de Mina o de Mari Trini...
És curiós, perquè la cançó de Mari Trini, "Yo no soy esa", la teníem clara des de l’inici. I em va sorprendre moltíssim quan vaig anar a veure Alcarràs, que també la fa servir. No pot ser! Que una cançó tan particular com aquesta aparegui a dues pel·lícules tan diferents el mateix any. És molt fort.
Quin link tan curiós entre dos imaginaris tan diferents com els de la Carla Simón i el Jaume Balagueró. Mari Trini, però també el bon ull dirigint nens actors. Aquí, la joveníssima Inés Fernández està estupenda...
Posarem de moda la Mari Trini (riu). I sí, la Inés és fantàstica! No sé si soc un bon director de nens o si he tingut molta sort. I també és veritat que he tingut la col·laboració d’un coach que treballa molt amb nens. I la nena d’Alcarràs m’agrada moltíssim, com la pel·lícula!
Fer Venus ha estat meravellós, era tornar a les arrels, quasi tornar a ser un nen petit
Tornes al gènere després de la teva incursió al cine d’atracaments amb Way Down. Et venia especialment de gust?
Sí, sempre ve de gust tornar al gènere. Això no vol dir que no m’agradi fer altres coses, però tornar al gènere és tornar a casa. I amb Venus ha estat meravellós, era tornar a les arrels, quasi tornar a ser un nen petit. Un nen petit que fa cinema.
Què té el cinema de terror?, què et dona fer passar por a la gent?
El que enganxa és crear emocions en l’espectador. Això és una meravella, la satisfacció que implica és absoluta. La por és una emoció molt intensa i provocar-la és brutal, molt gratificant. Però també provocar d’altres emocions, la melancolia, la tristesa, l’humor... fer sentir coses a l’espectador amb la teva feina és una cosa meravellosa.
La por és una emoció molt intensa i provocar-la és brutal, molt gratificant
Com ha estat aquesta primera trobada professional amb Álex de la Iglesia? Perquè us coneixeu des de fa molts anys i tenir com a productor algú que sempre dieu que va obrir-vos les portes a la resta de cineastes que us heu dedicat a fer gènere...
L’Álex ha estat sempre una inspiració, des de principis de la meva carrera, perquè El dia de la bestia va obrir-nos les portes a tots. Amb l’Álex ens coneixíem des de fa molt, som amics, però de sobte poder treballar amb ell ha estat molt emocionant. Ho hem fet com bonament hem pogut, perquè mentre nosaltres preparàvem Venus, ell estava amb el rodatge de la segona temporada de 30 monedas. La que sempre estava allà pel que fes falta és la Carolina Bang (coproductora, parella i sòcia de De la Iglesia a Pokeepsie Films), que ens recolzava, controlava, ajudava...
Ha estat un productor intervencionista?
El procés va anar molt fluid. De fet, vam fer una primera versió del guió amb Fernando Navarro i l’Álex ens va dir que no canviéssim res. Home, era una primera versió, evidentment que vam canviar coses, però l’Álex, que és molt entusiasta, ens deia: “No canvieu res, res!” (riu). Va passar una mica el mateix amb el primer muntatge de la pel·li, la vam veure i ell: “No canvieu res, res!” (torna a riure). Ell és així. I fixa’t que aquesta és una pel·li de terror, però també és més coses: fa por, però també té drama, intriga, thriller i survival. És també una història d’empoderament. És moltes coses que m’interessaven, i que volíem explorar. Fer sentir més coses a l’espectador, i no només por.
Després de convertir en icònic un bloc de pisos de l’Eixample de Barcelona amb [REC], ara tornes a donar protagonisme a un altre edifici.
La realitat és que l’edifici que vam escollir per Venus no té cap interés. El vam trobar en un barri de la perifèria de Toledo, i si el veus no t’hi fixes. Els interiors els vam rodar a un hotel de Madrid que estava tancat per Covid. Vam convertir-lo en alguna cosa inquietant, però per si mateix no té res destacable ni pertorbador. La idea era que a la pel·lícula veiéssim un edifici normal, el Mal escull un lloc on hi ha patiment, però no un lloc terrorífic, un haunted building.
Mai ens cansem de celebrar [REC], al contrari
Es compleixen 15 anys del rodatge de [REC], i a Sitges es projecta un documental sobre el fenomen. És una onomàstica que celebrareu de forma especial o ja n’estàs una mica tip?
No, no, en absolut, mai ens cansem de celebrar [REC], al contrari. Ens reunirem a Sitges amb els actors, fa molts anys que no ens veiem, i serà molt maco. I el fenomen continua sorprenent-nos, no ens en sabem avenir. Realment ha passat tot el que ha passat amb aquella idea boja que vam tenir amb el Paco asseguts a una terrassa fent un cafè? Que s’hagi convertit en això, que se’n segueixi parlant, que sigui un clàssic internacionalment... És veritat o m’ho estic imaginant, ho estic somiant? És al·lucinant, d’aquelles coses que no t’esperes mai que passin.
Les millors idees arriben en el moment més inesperat...
Són les millors idees ara, amb el pas del temps! Però quan ens hi vam posar dubtàvem molt, eh... Vols dir que no l’estem cagant? Deixem-ho córrer... El Paco i jo ho pensàvem constantment. Però, a poc a poc, la cosa va anar agafant forma i ens va entusiasmar, però vam tenir molts dubtes.
També has fet un episodi de la segona temporada del remake d’Historias para no dormir, per Amazon. Una altra col·laboració amb el que és una icona del gènere...
Participar en això ha estat meravellós. Vaig fer-la en plena postproducció de Venus, quin embolic! Pensava que no podria amb tot, i m’ho vaig passar bomba!