La nostra galàxia creativa en va plena de genis siderals: Pau Riba, Jaume Sisa, Quimi Portet, Albert Pla... Llista de figures còsmiques inimitables que no és completa sense incloure el nom de Joan Miquel Oliver. En el passat eix rotor creatiu d'uns Antònia Font que es van erigir en la pedra angular del nou pop català, en solitari ha traçat una altament interessant obra fonogràfica. Catàleg que reviurà aquest pròxim dimecres dia 26 quan passi per Barcelona per participar del cicle Nits del Fòrum.

I la música, novament, ha estat un dels nostres refugis en moments difícils.
M'ha cridat l'atenció, i és un fet d'agrair al públic, que allà on he anat els aforaments han acostumat a estar complets. La gent està comprant entrades i jo ho vull agrair. També és cert que durant el confinament vam fer una mica una feina d'entreteniment, fent concerts a Instagram, gravant cançons... Tinc una frase que acostumo a dir als concerts que és "la vostra assistència és el millor suport". Si la gent ve als concerts, la nostra feina està garantida. Nosaltres vivim d'això.

Tens por del futur?
Primer diré que crec fermament que és molt fàcil controlar les mesures de seguretat sanitàries en un concert de rock. Trobo que, segurament, és més insegur viatjar en avió que anar a un concert. Però cal que d'això se n'adonin les autoritats sanitàries i polítiques.

Des d'una visió estrictament artística, podries viure sense fer concerts?
No. I si arribéssim a l'extrem de no poder fer concerts, voldria dir que les coses estarien tan malament que els concerts serien el més insignificant de tots els nostres problemes.

Tu ja has entès i assimilat què ens ha passat?
Hem de ser objectius i racionals i fer les coses bé: portar mascareta, netejar-nos les mans i prendre distància quan toqui. No hem de sobredimensionar les coses, aquesta és la nova normalitat que ens ha tocat viure i ens hem d'adaptar. I si tot i respectar les normes, algú malauradament es posa malalt, per sort tenim un gran sistema de sanitat. Hem de ser pràctics i racionals.

Quin paper ha de jugar la música en aquest context?
La música, evidentment, també té una funció social. La música ens acompanya en tot moment. Sortim al carrer i anem cantant aquella cançó que no ens podem treure del cap. O sortim a córrer amb els auriculars escoltant la música que ens marca el ritme. I a la platja relaxant-nos. En un bar, en un restaurant... La música és omnipresent, està en l'ambient, a l'aire. El que no podem oblidar és que els que la fem ens hi dediquem de forma professional, igual que el forner fa pa o el periodista escriu articles.

No en som prou conscients d'això?
Crec que no. Si de sobte els músics hem de deixar de ser professionals, tot això acabarà per esclatar. La música no desapareixerà però serà un maltractament brutal cap a un sector de la societat que està constantment present en el dia a dia de les persones. Els músics ens mereixem el mateix respecte que qualsevol altre treballador.

Costa identificar a un artista com a treballador.
Hem de llevar tot aquest misticisme que envolta la figura de l'artista i la cultura. No, és la nostra feina. Som iguals que els mecànics que es lleven al matí per anar a obrir el taller. Nosaltres ens llevem al matí per fer cançons. Aquesta és la nostra feina. El que fem ho han intentat disfressar de cultura i entreteniment, i ho és. Però si converteixes la nostra professió en un esdeveniment purament cultural, ja transcendeix cap a l'espiritual i deixa de ser essencial per a la supervivència. No és necessari i és prescindible. Però és prescindible per qui escolta no per a qui escriu cançons.

A veure si ho he entès bé, la cultura és prescindible?
No! La cultura és indestructible. Si durant un any prohibissis fer concerts, a la cultura no li passaria res, tot seguiria igual: hi hauria discos, llibres, quadros, obres de teatre, pel·lícules, hi hauria Internet on poder consultar tot el que volguessis... Els perjudicats seríem els creadors però la cultura seguiria existint.

Què vas fer de març a maig?
Tocar, escriure... S'ha de dir que a Mallorca el confinament va ser una mica més suau que al principat. Però és que a Mallorca la incidència del coronavirus va ser molt menor. I va ser així fins que van obrir les fronteres i van poder venir els turistes. Ara hi ha moltíssim més per culpa del turisme i està tothom al carrer. El que ha passat a Mallorca no té cap sentit. O el sentit que té és que s'ha prioritzat per davant de tot l'economia generada pel turisme. Per guanyar el que guanyava abans he de fer tres o quatre concerts, però resulta que l'avió amb què m'he desplaçat a Barcelona o a on sigui per tocar, va ple. Haurem de tocar en avions per tenir aforaments complets.


Des que treballes en solitari, havies publicat un disc cada un o dos anys. Seguint aquesta progressió, aquest 2020 hauríem d'haver gaudit d'un nou treball teu.
I ja estava previst que sortís un disc nou, però aleshores ens van confinar i hem endarrerit la seva publicació. Sortirà ara, a l'octubre.

Com es dirà, si es pot saber?
No és pot saber, encara és secret (riures). Serà un disc instrumental. És un experiment que feia molt de temps que volia fer. És com un treball a part de la meva carrera com a cantat de música pop. Musicalment és un disc més complicat, més per escoltar, tot i que això que acabo de dir és una gran tonteria perquè tots els discos son per escoltar!

Com el descriuries, doncs?
La base del disc és el dodecafonisme. Té un punt de rock progressiu dels setanta. També una mica new age. Però és un disc de què no faré gira de presentació. Fins i tot vaig dubtar de publicar-lo sota el meu nom. És un projecte completament a part de tot el que he fet fins ara. Vaja, que en res m'hauré de plantejar fer un nou disc de pop.

Et sents obligat a seguir publicant discos de pop?
No! Novament, és la meva feina. No només això, sinó que m'encanta.


De fet, realment tens una oficina o taller creatiu a on vas cada dia a treballar.
Així és. I tinc pautades les meves rutines creatives, si és que això no és una contradicció. Allà tinc els meus quaderns, el meu ordinador, vaig tocant, vaig escrivint...

Tens molts projectes inèdits?
No, perquè quan veig que alguna cosa no avança o no em sembla prou bona, la descarto. No necessito acabar una cançó o un llibre per adonar-me que no funcionen. Ja ho veig abans.

Més enllà de la música, tens una trajectòria paral·lela com a escriptor. Cap novel·la nova en camí?
M'hauria agradat haver aprofitat el confinament per escriure la segona part de la meva última novel·la, Alexandra Schneider und ihr Casiotone (L'altra Editorial, 2018). Però no va sorgir. De fet, una de les coses que més vaig trobar a faltar durant el confinament va ser anar a l'estudi a crear. Allà sóc molt feliç. Sóc com un nen petit, si em trenquen la rutina, em poso de mal humor.