José Sacristán té 84 anys, però, abusant de tòpic, aparenta molts menys. Intèrpret majúscul amb dècades d'experiència sobre els escenaris i davant de les càmeres, aquests dies s'ha instal·lat al teatre Romea de Barcelona, on fins al 7 de novembre interpreta Señora de rojo sobre fondo gris, el primer monòleg, basat en la novel·la homònima de Miguel Delibes, en el seu full de serveis. Veu cavernosa de ressonància contundent, mirada analítica amb la seguretat de qui porta a la motxilla vuit dècades de trajecte vital; ens trobem amb l'actor de Chincón per reviure el seu present, el seu passat, i el seu futur. També els seus principis, valors, idees i declaracions.
A seus 84 anys i amb una trajectòria ben extensa, per primera vegada protagonitza un monòleg.
No ha estat ni buscat ni premeditat. Ha vingut d'una manera totalment natural. Estic enamorat d'aquesta novel·la des que es va publicar, l'any 1991. Va donar la casualitat, a més a més, que justament en aquell moment jo estava representant una obra de MIguel Delibes. Ja aleshores vaig voler dur al teatre aquesta Señora de rojo sobre fondo gris, però ell no va voler cedir mai els drets per fer-ho. Ni per al teatre ni per al cinema.
Li va dir mai el perquè d'aquesta negativa?
Considerava que era una història extremadament personal. Una mena de vòmit. Deia, textualment, que no volia que ningú posés cara al personatge de Nicolás perquè ell no s'havia atrevit a posar la seva.
Nicolás, el protagonista del relat, és Miguel Delibes.
Va haver de passar un temps i que fossin els fills els que acabessin autoritzant la versió teatral de la novel·la.
Sempre he defugit instal·lar-me en una zona de confort. Em mou la curiositat i el risc
I no sent una responsabilitat extra, sabent que l'autor no volia que la novel·la es portés al teatre?
Certament, ha estat un procés molt delicat, calculant molt bé totes les passes que vam donar amb el meu amic José Samano, qui em va ajudar en l'adaptació teatral del text. En el seu moment Miguel Delibes em va autoritzar a fer una lectura dramatitzada d'alguns passatges de la novel·la. Anys després, la resposta que he tingut dels seus fills no només ha estat d'aprovació sinó d'aplaudiment. De fet, quan la vam estrenar, un dels fills se'm va apropar per confessar-me que ell, en el consell familiar, s'havia negat a autoritzar la versió teatral, perquè així era el desig del seu pare. Pero aquella nit va venir a donar-me les gràcies perquè em va dir que per una estona la seva mare havia reviscut.
Una vegada més, Nicolás és Miguel Delibes i Ana és Ángeles, la seva dona, morta l'any 1974 d'un tumor cerebral.
Cada nit quan pujo a l'escenari, tinc la prudència, la precaució i la cura de saber que interpreto un personatge anomenat Nicolás, que és pintor, però sent plenament conscient que en realitat es tracta del mateix Miguel Delibes. I que Ana, sí, és Ángeles, la seva dona. Juntament amb això, hi ha un valor afegit quer és tot el que impregna la memòria d'un home com Miguel Delibés, i és que més enllà d'un grandíssim escriptor, era una grandíssima persona. Estic segur que actualment no hauria posat cap pega a que representéssim Señora de rojo sobre fondo gris. La relació entre un actor i l'autor del text que interpreta, encara que sembli una obvietat, depèn de com sigui l'autor i de com sigui l'actor. Depèn de com siguin com a persones i de la relació que mantingui. He conegut a un munt d'autors i no amb tots he tingut la mateixa relació. I cap m'ha interessat la seva obra com en el cas de Miguel Delibes i la seva Señora de rojo sobre fondo gris i abans Las guerras de nuestros antepasados (1975).
José Sacristán estarà fins al 7 de novembre al Teatre Romea. Foto: Oriol Rodríguez
Aquest és un paper que només es pot interpretar arribat a cert moment vital, quan hom ja acumula molta experiència i recorregut?
Fa falta certa idea perquè els esdeveniments passen quan el protagonista ja no només acumula una edat sinó que els recorda temps després. Però és un paper que es pot fer amb molts menys anys del que tinc jo, perquè jo ja tinc massa anys al damunt a tots els nivells i efectes. Però no necessàriament la professionalitat, l'experiència i la veterania són garantia de talent. Hi ha gent que s'ha mort de vella fent-ho igual de malament que el primer dia. I de sobte apareix una noia o un noi ben jove, com Mozart va fer amb Salieri, o com Orson Wells amb la resta dels seus contemporanis, y acaben per ensenyar com es fan les coses. L'interessant d'aquest ofici és que suposa un aprenentatge permanent.
Per aquesta regla de tres: és millor actor ara que quan començava.
No. Sempre he defugit instal·lar-me en una zona de confort. Em mou la curiositat i el risc. Això sí, ara tinc tot un seguit d'eines i dades que em donen certa seguretat, però evito recolzar-me massa en ells perquè a mi el que m'agrada és l'aventura. Sempre que pujo a l'escenari ho faig amb la intenció que l'espectador tingui la impressió que el que interpreto ni ha passat abans ni tornarà a passar després.
Era el prototípic 'españolito de la trasición'. Em va tocar ser la corretja de transmissió d'aquestes històries
Intueixo que no ha de ser nostàlgic.
Doncs ho soc. M'agrada perdre'm a la melangia. No oblido mai d’on vinc i de qui vinc. M'agrada mirar enrere i reconèixer-me en el camí recorregut. Això sí, procuro mirar endavant de tant en tant per no estar topant-me sempre amb els fanals. Però sí, m'agrada transitar per la memòria i els seus voltants. Soc un sentimental a qui li fot el sentimentalisme.
Què enyora del passat?
La joventut. Enyoro el marge de vida que tenia feia anys.
Sempre ha tingut propensió per interpretar aquesta mena de personatges melancòlics i tristos.
Sonava el telèfon i m'oferien el que m'oferien. Havia de pagar el rebut de la llum i l'escola dels fills. He fet feines alimentàries i d'aquestes també he après molt. Soc un currante de la cultura. Amb tot, és ben certa aquesta apreciació dels personatges melancòlics, però són papers que jo no he buscat. Era el prototípic 'españolito de la trasición'. Em va tocar ser la corretja de transmissió d'aquestes històries. Un paio poca cosa que no acabava de créixer ni desenvolupar-se del tot. I aquí seguim.
Aquí seguim?
Aquí seguim en aquest intent de desenvolupar-nos i créixer degudament.
Però vostè com individu o la societat en general?
La societat. Encara seguim ensopegant més del que tocaria. Formo part d'una espècie en què la injustícia i l'abús es donen molt més del que hauria. Amb tot, he de reconèixer que, personalment, gaudeixo d'una situació de privilegi professional i vital. Tinc 84 anys i la mare natura m'està tractant més que bé. Un pot imaginar-se que viurà fins als 180, però una cosa és el que t'imagines i una altra la realitat que et toca viure. En el meu cas, seria un miserable si em queixés.
Intento mantenir viu el nen que vaig ser i la seva capacitat de sorpresa
Quan es va enamorar de l'ofici d'actor.
Al cinema del poble. Em va fascinar la primera vegada que hi vaig anar. No va ser fins molt després que vaig descobrir que això era un ofici. Allà, al cinema, em van captivar els indis, els gàngsters, els mosqueters, els pistolers... Allò era màgia en el seu estat més pur. Ho continua sent. Intento mantenir viu el nen que vaig ser i la seva capacitat de sorpresa.
Quan va descobrir que el d'actor era un ofici?
A Madrid, quan el meu pare va sortir de la presó i el desterren a la ciutat. Jo tindria 7 o 8 anys i vaig començar a saber que hi havia un que es deia Tyrone Power, un altre John Wayne i un altre...
Señora de rojo sobre fondo gris és el primer monòleg en la trajectòria de José Sacristán. Foto: Europa Press
El seu pare, però, sempre ha estat el seu màxim referent, oi?
Uf... La figura del Benancio... Sempre ha estat el meu adversari més meravellós.
Adversari?
Sempre ha estat un exemple de dignitat i honestedat. I al mateix temps, l'home que més difícil m'ho va posar per ser actor.
A mi la unitat de la pàtria em dona absolutament igual
Per què?
Amb les dades que tenia, el que ell va intentar fer era el que havia de fer: reconduir-me cap a una altra professió i fer-me un home de profit. Vinc de la Castella pagesa. I els valors que em van infondre els recordo i mantinc vius cada dia a cada moment.
Apropant-nos a valors i a qüestions ideològiques i polítiques, vostè ha estat molt crític amb el procés independentista.
No he estat molt crític. Senzillament he estat crític. Respecto molt profundament aquesta il·lusió independentista. Estic fins als collons d'escoltar això de l'Espanya 'una, grande y libre por el imperio hacia Dios y la unidad de destino en lo universal'. A mi la unitat de la pàtria em dona absolutament igual. Insisteixo, respecto profundament el sentiment independentista, però no els seus responsables.
Per què?
Trobo que la seva manera d'actuar... Jo no els acusaria de rebel·lió, ni de sedició, simplement trobo que han estat maldestres. Els acusaria d'haver-ho fet malament.