Julià Guillamon (Barcelona, 1962) ho vol deixar clar des que comença l’entrevista: “sempre ha estat una mica hippy”, diu. Segons ell, això es tradueix en la voluntat de viure distanciat del món literari i, a la vegada, també la d’apropar-se a d’altres. I el que domina a Les hores noves (Anagrama), el seu últim llibre, és sense dubte l’univers del món natural. Seguint les petjades de l’anterior, Les cuques, Guillamon observa amb ulls curiosos tot el que creix al seu voltant, des de les pomeres d’Arbúcies, on ha viscut el darrer any, als plataners de Barcelona. Escriu aquesta mena de diari, reflexiu i agut, amb la voluntat de demostrar que, a través de l’observació, podem aprendre de tot allò que ens rodeja. I per reivindicar, com resa la cita de Josep Pla que encapçala el llibre, que el nostre patrimoni natural “té un valor immens”.
“Les salamandres eren molt més importants que els llibres de Sant Jordi”, dius al llibre. Una frase sorprenent venint d’un escriptor.
Sempre he estat una mica hippy. L'univers de la institució literària no m’interessa gaire. La gent que no em coneix, com que soc crític de La Vanguardia, es pensa el contrari, però la institució em carrega. Durant molts anys no hi anava a Sant Jordi.
És difícil voler-hi tenir certa distància i dedicar-t’hi, a l’univers literari?
Crec que s’ha anat creant una endogàmia sectorial. Me’n recordo que quan treballava de periodista a l’Avui vaig proposar de seguir al Quim Monzó durant tot un dia de Sant Jordi. Ell no tenia llibre aquell any. Vam estar fent el tonto tot el dia, només vam entrar a una llibreria! Vam anar a esmorzar, després a dinar a un lloc on hi havia el (Eduardo) Mendoza, vam estar criticant-lo. Després vam trobar una amiga seva, se la va intentar lligar i ella li va dir que no... Ara això és impossible. Estem tots convertits en petites empreses. Els escriptors tenim un Twitter professional, un Facebook professional o un Instagram professional, i ens hem convertit en això. Vivim en una sopa que és sempre la nostra sopa. Això mai no m’ha cridat gaire, fer aquesta vida literària. M’agrada més parlar amb un pagès que amb un altre escriptor. Des que vaig fer Les cuques parlo més amb gent del món natural. M’hi sento més a gust.
El món natural és precisament el que domina Les hores noves. Juntament amb la idea que ha perdut el lloc que tradicionalment tenia.
Sí, i això ha passat per la mateixa dinàmica social. A Arbúcies, quan jo era nano, em semblava que la gent del poble era molt diferent. Amb els anys, he vist que em semblaven així perquè ells no eren tampoc ben bé del poble. Era gent que feia molt poc que hi havia arribat, des de les cases de pagès i per això jo els veia així. Havien fet aquest canvi perquè a pagès ja no s’hi podia viure, eren unes condicions molt dures. En canvi, a Arbúcies hi havia indústria de les carrosseries i la gent hi anava a treballar. I ara els seus fills ja no viuen al poble, perquè tots aquests pobles s’han buidat. La gent que ha estudiat n’ha marxat. Els que s’hi queden encara treballen a la indústria i els únics que continuen treballant a bosc ara són els immigrants. És un procés de transformació que, si ha passat als pobles, imagina a les ciutats. A les ciutats abans tothom d’una o dues generacions venia del món pagès. I, en canvi, ara la distància és molt més gran, estem a tres o quatre generacions.
També ha canviat la forma en què ens mirem la natura.
Hi ha moltes maneres de veure el món natural: a la muntanya això es viu de formes molt variades. Hi ha qui està vinculat al món de pagès perquè encara hi té propietats. Perquè tu vas al camp i a tu et sembla que no hi ha res cultivat, però tot té amo: les castanyes tenen amo, els suros tenen amo, etc. Hi ha gent que venen d’una generació nova i que intenta viure de pagès amb una altra mentalitat. I després hi ha la gent que viuen la muntanya com un esbarjo. Són els ciclistes, els excursionistes, els qui fan pícnics, etc. No he volgut fer un retrat de tota la gent que viu a la muntanya, sinó explicar com transcorre un any a través del que em passa a mi.
No he volgut fer un retrat de tota la gent que viu a la muntanya, sinó explicar com transcorre un any a través del que em passa a mi
Sempre t’ha agradat mirar el que creix al teu voltant?
Quan jo era petit, Arbúcies era un poble de veritat. Llavors això era inevitable, hi havia molta més permeabilitat entre el fet rural i la cosa urbana. Al carrer hi apareixien animals, sobretot a l’estiu, i la gent com que venien de pagès, tots tenien plantes, galliners... Jo venia del Poblenou, que era un dels barris de Barcelona més industrials o més afectats pel progrés i, clar, la diferència era molt gran. Hi ha una part que és natural d’això i una altra que és construïda, de dir: "Jo vull anar allà a mirar la natura i vull saber què passa".
Com es relaciona aquest desig amb l’amenaça que aquesta desaparegui lentament per culpa de l’escalfament global?
És un llibre en què no hi ha grans paraules, ni grans teories, tot és petit. Però tots aquests canvis, tu els veus en això. Passes per un lloc on hi ha salamandres, que tu saps que són molt delicades, i hi foten una cursa popular. Veus la manera com viu la gent del poble i tots van amb cotxe tot el dia, perquè els pobles s’han dispersat de tal manera que tot està molt lluny. Hem perdut el sentit de les coses. I la gent té un punt d’incoherència: pots estar molt preocupat pel futur del planeta i gastar cent litres d’aigua per rentar-te la bicicleta.
És un llibre en què no hi ha grans paraules, ni grans teories, tot és petit
Com pot ser que passi això?
Tenim una mentalitat tan compartimentada que ens sembla que tot és possible: que tu pots anar en bicicleta de muntanya per un corriol i que allò sigui pur. I no. Estem en una fase en què les bones intencions no es tradueixen en accions pràctiques perquè aquestes accions van en contra del gran element central del món d’ara, que és la llibertat individual. La llibertat individual és inalienable i la gent no hi vol renunciar per més gros que sigui el problema ambiental. Ja no és el problema que vindrà l’apocalipsi sinó que el teu entorn immediat està fet malbé.
Però aquesta llibertat individual no és una llibertat vana moltes vegades? La llibertat de poder consumir, per exemple.
És clar, perquè darrere de moltes coses el que hi ha és un gran negoci. He estat fa poc a Girona i he quedat esverat del turisme ciclista que hi ha. S’ha convertit en un lloc en què van ciclistes de tot al món a entrenar-s’hi. I amb tot de botigues de ciclisme de luxe al centre de la ciutat. Són fenòmens que, des d’una mentalitat antiga, són inconcebibles. Però funciona així i quan la gent pensa en usos nous, sempre estan parlant de negoci, mai de preservació. Sempre poso l’exemple dels Parcs Naturals. Un Parc Natural què és? Una reserva de flora i fauna. No és un anunci turístic d’una zona perquè tu hi vagis el cap de setmana. Però, en canvi, l’ús que en fem és aquest. Si vols preservar una cosa, a vegades t’has de privar d’anar-hi.
Quan la gent pensa en usos nous, sempre estan parlant de negoci, mai de preservació
Parlaves de coherència, però podem viure de forma coherent a la ciutat,?
Si la gent no es posa al cap que cal aturar el consum, però sobretot el consum d’energia, no fotrem res. Els recursos són limitats, això ho sabem de tota la vida. Hi ha una idea que la vaig sentir a no sé qui i que me l’he fet meva: nosaltres vivim com si fóssim un xèrif. Anem a una vall, la buidem i llavors en conquerim una altra i també l’explotem, com si el món fos infinit. És la mentalitat del cowboy i, en canvi, això és una càpsula espacial. Hi ha els recursos que hi ha i hem de sobreviure amb aquests. I això la gent no ho té clar.
És difícil fer aquest canvi a nivell individual?
Jo tampoc he volgut donar cap exemple de res. Però sí mostrar una sensibilitat cap a les coses. Crec que això és el més especial del llibre: explicar que es pot aprendre. No és un llibre que escriu algú que ho ha sabut tot des de sempre. Es tracta de donar nom i incorporar al coneixement coses que ja has vist amb la percepció. A mi, literàriament m’agradava molt saber descriure ben descrita una cosa.
Ve d’aquí la voluntat d’emmirallar-te en Josep Pla i el llibre de Les hores?
El llibre del Pla el vaig descobrir fa molts anys en castellà. M’hi vaig enganxar i em vaig adonar que explica coses que he vist, però que no sabia que les havia vistes. I això em va fascinar. Però no volia agafar el Pla i tornar-lo a fer. Ell té una cosa que és que se t’enganxa el seu estil, et dona fluïdesa, perquè com a ell li surt tan fàcil... Ho feia com si fos gimnàstica: agafava Les hores del Pla i me’l mirava per agafar el ritme. Després hi ha una altra cosa i és que a mi m’agraden les coses insignificants. Hi ha gent que va al bosc i admira els arbres monumentals. I en canvi al llibre hi ha moltes coses petites, les menys èpiques o grandiloqüents.
Jo era punk i un postmodern i quan a la facultat ens feien llegir El quadern gris no m’agradava
És aquesta relació de mestratge que sempre has tingut amb l’escriptor?
Al principi no m’agradava gens. Jo era punk i un postmodern i quan a la facultat ens feien llegir El quadern gris no m’agradava. Una vegada, de molt joves, vam fer una gamberrada que va ser agafar un conte del Pla, manipular-lo, i enviar-lo a un premi perquè no guanyés. Per demostrar que no era tan bo. Però després m’hi he enganxat per la banda de la natura, després de passar pels meus dos amors que són (Joaquim) Ruyra i (Josep Maria de) Segarra. Pla té una cosa que no tenen els altres dos, que és el retrat de la gent. A El quadern gris, quan fa estampes poètiques i explica com és una tarda a Montjuïc, em deixa fred. Però quan explica com és la tertúlia a Palafrugell, que hi ha una gent jugant a cartes cada nit, allò sí que m’agrada.