Frank Zappa opinava que la crítica musical era una expressió periodística inútil. Ho va argumentar amb aquella sentència demolidora que deia que "escriure sobre música era com ballar sobre arquitectura". Filant encara més prim, sempre m'he preguntat què deuria pensar l'excèntric músic experimental sobre el fet d'escriure d'arquitectura. "També deia allò que bona part del periodisme musical consisteix en gent que no sap escriure, que fa entrevistes a gent que no sap parlar, per a gent que no sap llegir. Frank Zappa era un terrorista de les sentències", apunta Llàtzer Moix (Sabadell, 1955), subdirector del diari La Vanguardia i el nostre més reputat crític en arquitectura. Experiència i coneixements que ara evoca a Palabra de Pritzker (Anagrama, 2022), llibre que, de Frank Gehry a Francis Diébédo Kéré, Álvaro Siza, Rafael Moneo, Renzo Piano, Norman Foster, Jacques Herzog o Kazuyo Sejima; recull les 23 entrevistes que ha mantingut amb els els guanyadors del premi més important d'aquitectura. "No sé què opinaria Zappa d'escriure sobre arquitectura, però més que cercar la crítica, els meus articles tenen un afany de caràcter divulgatiu". Cert. Des de fa dècades Moix intenta descobrir-nos, amb una prosa tan tècnica com captivadora, els mecanismes mentals que porten un arquitecte a materialitzar un projecte d'una manera o una altra. "Hi ha un dèficit de coneixement arquitectònic en el conjunt de la societat. Un fet sorprenent, perquè l'arquitectura és un art de què no podem fugir. Vivim dins de l'arquitectura i quan sortim al carrer ens continua envoltant. En els meus articles intento apropar l'arquitectura al públic general".
📚 Víctor Nubla: biografia breu d’un personatge il·lustre
¿Aixequem poc la vista per gaudir de l'arquitectura que ens envolta?
L'arquitectura és una disciplina de la qual no podem fugir, perquè, per millor o pitjor, ens afecta constantment. Però no disposem de les eines per entendre-la. Els que hem estat lectors des de petits, tenim un crític dins perquè hem anat adquirint coneixements amb cadascuna de les lectures i hem après a discernir. I el mateix podríem dir del cinema, la música o el teatre. En canvi, amb l'arquitectura, tot i ser una disciplina totalment indefugible: podem no anar al teatre, però no podem deixar de viure en arquitectura; no disposem de les claus per decodificar-la. Hi ha molt a explicar sobre arquitectura.
No cal ser un expert en arquitectura per mantenir converses fascinants amb ella. "Si visites la capella de Notre Dame du Haut a Ronchamp de Le Corbusier, és impossible que no et desperti els sentits, encara que el teu contacte amb l'arquitectura hagi estat molt menor. L'espai, les entrades de llum, els volums... Tot això t'interpel·la en una llengua que no coneixes però que notes que et parla. Perceps que t'està dient coses". Són les anomenades experiències espacials. Instants epifànics que van a més a mesura que va creixent el teu interès per l'arquitectura. "Com tot, és una qüestió de temps. Recordo que les primeres construccions que em van cridar l'atenció van ser les cases de pescadors dels pobles de la Costa Brava, fins que va arribar un moment que vaig començar a dissenyar els viatges a partir de les obres arquitectòniques que podia visitar a cada destí. I si he anat a Marsella, no he deixat d'anar a veure l'Unité d'Habitation del mateix Le Corbusier. I el mateix a Londres amb la casa de John Soane, un arquitecte del segle XVIII, o l'edifici 30 St Mary Axe de Norman Foster. L'any passat Frank Ghery va inaugurar un edifici, la Torre Luma, a Arles. No ho vaig dubtar i m'en vaig anar un cap de setmana a visitar-la. És un turisme, més enllà del goig estètic, molt pragmàtic. Si vas al Museu del Louvre a veure la Mona Lisa, el que veuràs seran clatells. I al fons, un quadre amagat rere una protecció de vidre que genera reflexes. Una experiència artística molt discutible. A les obres mestres de l'arquitectura moltes vegades les pots gaudir gairebé sol".
¿Ser de Barcelona ajuda a cultivar aquest interès per l'arquitectura?
Barcelona és una ciutat privilegiada arquitectònicament parlant. Una ciutat en què conviuen esglésies romàniques amb obres del Gòtic civil, com les Drassanes, o religiós, com Santa Maria del Mar. Potser del Barroc no hi ha tantes obres, però ja ràpidament passem a tot el moviment Modern i després, el llegat Modernista i gaudinià. Fins a arribar a l'era de l'alcaldia preolímpica de Pasqual Maragall amb uns equips amb una formació cultural important i una gran sensibilitat per l'arquitectura.
Justament, el primer assaig arquitectònic de Llatzer Moix va ser La ciudad de los arquitectos (1994), relat de l'evolució arquitectònica de la ciutat de Barcelona des de l'arribada de la democràcia a la celebració dels Jocs Olímpics ara fa trenta anys amb figures com Oriol Bohigas i Ricardo Bofill al capdavant. "L'any 1985 l'Ajuntament de Barcelona va convidar l'arquitecte nord-americà Richard Meier. El van passejar per tota la ciutat i li va donar a triar tres solars en què s'havien de dur a terme tres projectes diferents. Allò em va semblar un fet molt noticiable perquè no era com s'acostumaven a fer les coses". D'aquella investigació van sortir dos articles de portada firmats per Moix. Si parlem d'arquitectura, un fet insòlit en aquells dies. A partir d'aquell moment va ser una desfilada constant per Barcelona d'arquitectes de renom internacional. Molts d'ells es van involucrar directament en la transformació olímpica. I amb ells, una classe arquitectònica local molt potent. Tota una generació d'arquitectes molt distingible i distingida. Persones amb una consciència política molt marcada i per això ignorats dels encàrrecs públics per la burocràcia franquista. Aquest ostracisme els va dur a cultivar-se intel·lectualment i reconstruir-se teòricament. Quan es va recuperar la democràcia i les institucions els van començar a convenir projectes, ja sabien perfectament què volien i havien de fer. "Va ser una comunió extremadament productiva entre una ciutat que vivia un moment de grans expectatives i possibilitats de canvi i els millors arquitectes del moment, estructurats, a més a més, en una organització gairebé parafamiliar, amb Bohigas com a gran cap de família. Aquesta fórmula va fer possible una transformació molt considerable, en un temps molt curt, uns costos relativament controlats i una desviació en corrupció que no està escrita perquè vull pensar que va ser molt menor o directament no va existir. Vaig tenir la sort de viure aquella època, i ser prou viu com per creure que pagava la pena explicar-ho". Llatzer Moix acaba d'ampliar la seva bibliografia d'assajos arquitectònics, catàleg en què també figuren Arquitectura milagrosa (Anagrama, 2010) i Queríamos un Calatrava (Anagrama, 2016), amb Palabra de Pritzker, recull de les entrevistes que al llarg dels anys ha fet amb els arquitectes guanyadors del més preuat guardó del sector.
¿Com sorgeix la idea de reunir totes aquestes entrevistes en un sol volum?
Si ho miro amb perspectiva, m'adono que tots els llibres que he fet són conseqüència dels temes que m'han interessat mentre dirigia la secció de cultura de La Vanguardia. Vaig escriure un llibre sobre l'Eduardo Mendoza, Mundo Mendoza (Seix Barral, 2006), perquè era el meu escriptor favorit. M'agradava molt l'humor anglès, i quan Tom Sharpe va publicar el seu primer llibre aquí, crec recordar que l'any 1987, vaig viatjar a Cambridge a entrevistar-lo. Una vegada ja instal·lat ell a Llafranch l'anava a veure tot sovint. D'aquelles trobades va sorgir Wilt soy yo (Anagrama, 2006). Amb els d'arquitectura, capficat en la disciplina des de l'any 1985, el mateix. Un àmbit en què han passat moltes coses. Des de la transformació de Barcelona de què parlàvem, a l'emergència dels arquitectes estrella i l'intent fallit en la gran majoria de casos, de reproduir l'èxit de Bilbao, amb el Calatrava com a cas paradigmàtic. Aquest nou llibre és el que té el reflex més sostingut de tots els anys que m'he dedicat a això.
El Premi Pritzker és el cànon oficiós de l'arquitectura en la contemporaneïtat. Un premi amb un palmarès que, com tots, genera filies i fòbies, però que, finalment, agradi o no, recull els millors. Un catàleg de genialitats de l'arquitectura a través del qual es pot traçar l'evolució del sector en aquestes últimes dècades. "Aquest premi neix en el si d'una dinastia nord-americana de molts diners, que té una tradició llarga de patrocini i mecenatge a les arts i la cultura. Els Pritzker és una medalla més que es van penjar". En els seus primers anys, per prestigiar el premi, aquest va anar a parar a clàssics vius incontestables. Noms com Luis Barragán, Richard Meier, Kenzo Tange... Posteriorment, va arribar una segona època en què el Pritzker va reconèixer els arquitectes estrella: Frank Ghery, Norman Foster... Un fenomen, aquest, que es consolida a cavall entre finals del segle XX i inicis del segle XXI, reflex del moment d'exuberància econòmica de la societat. "A partir del segon decenni del segle XXI, i fins i tot una mica abans, fets com la consciència mediambiental, l'estalvi de consum energètic, l'atenció a les grans migracions... prenen molta importància i l'arquitectura ha de donar una resposta urgent a això. En aquest escenari, els premiats dels darrers anys no són autors d'edificis llampants com a l'època dels arquitectes estrella, però sí que són creadors que estan trobant solucions a totes aquestes qüestions. Els Pritzker, amb molt de sentit, han anat evolucionant amb els temps". Si es vol premiar l'arquitectura contemporània, s'ha de premiar l'arquitectura que dona resposta als problemes contemporanis. "El primer premiat pels Pritzker va ser Philip Johnson, que era el cap de la tribu dels arquitectes pijos nord-americans. El paradigma del WASP. Aquest any li han donat a Diébédo Francis Kéré, un arquitecte de Burkina Faso. El 2022 les necessitats i urgències arquitectòniques no estan a Nova York sinó a Uagadugú".
La història de Diébédo Francis Kéré és fascinant. Va néixer el 10 d'abril de 1965 a Gando, una població de 2500 habitants al cor de Burkina Faso. Diébédo era el fill del cap del seu poble, un home que no sabia ni llegir ni escriure. Com a Gando no hi havia col·legi, per poder atendre la seva correspondència, el pare del futur arquitecte el va enviar a una escola de la capital del país, Uagadugú. Quan va acabar els estudis elementals, Diébédo va començar a treballar com a fuster. Gràcies a la seva perícia modelant la fusta va guanyar una beca per estudiar l'ofici a Berlín. Finalitzada l'ajuda, va prosseguir els seus estudis a la Facultat d'Arquitectura de la Universitat Tècnica de Berlín al mateix temps que creava l'associació Schulbausteine für Gando, organització que tenia com objectiu donar suport al desenvolupament del seu país, conjugant els coneixements que estava adquirint a Europa amb els mètodes de construcció típics de Burkina Faso. "Abans d'acabar els estudis, a través d'aquesta associació, va crear un crowdfunding per recollir diners per construir una escola al seu poble. Un projecte modèlic amb què l'any 2004 ja va guanyar el Premi Aga Khan d'Arquitectura. Un exemple d'arquitectura que millora la qualitat de vida per ser un edifici totalment sostenible". Destaca especialment en aquest projecte les cobertes orientades que Diébédo va dissenyar. "Hauria està del tot ridícul instal·lar aparells d'aire condicionat perquè no s'haurien pogut permetre pagar l'electricitat". La solució van ser aquests sostres pensats de tal manera que la ventilació natural està garantida, disminuint considerablement la temperatura dins de les aules. "Un edifici que és el paradigma d'arquitectura útil en el segle XXI. Molt més útil que qualsevol gratacels de Manhattan. I no és que fa 30 anys a Burkina Faso no tinguessin aquestes necessitats. Les necessitats eren les mateixes que ara, passa que ells no tenien arquitectes locals, i a nosaltres les seves necessitats tampoc ens interessaven gaire. Mirall d'això, els Premis Pritzker, s'han sumat a aquesta responsabilitat transformadora de l'arquitectura del segle XXI".
Revisades i editades de nou, hi ha cap de les entrevistes incloses en el llibre que et resulti especialment reveladora i clarivident?
Les entrevistes amb els arquitectes més allunyats de la meva cultura. El pensament i discurs dels arquitectes occidentals em resulta proper i familiar. En l'altre extrem, els arquitectes japonesos, per exemple, tenen una gran connexió amb la natura. Fins i tot treballen en projectes que tenen com a objectiu evolucionar amb el ritme de la natura. Balkrishna Doshi, l'arquitecte de l'Índia guanyador del Pritzker l'any 2018, és una persona que traspua aquesta cultura espiritual pels quatre costats. O l'australià Glenn Murcutt, que va viure tota la seva infància a Papua Nova Guinea en mig d'un clima tropical desfermat: tempestes, sol, huracans... I tot el mateix dia. La marca d'aigua de Murcutt són unes cases unifamiliars d'aspecte molt senzill però que s'adapten i interactuen amb la natura. Així, si fa vent, es recullen; si fa sol, es protegeixen amb una mena de brise soleil... Unes cases que, a més a més, estan a un metre per sobre del terra per protegir-se dels animals salvatges. En lloc de protegir-se de la natura, el que fa Murcutt és aprofitar-se de la força de l'enemic i apropiar-se de la seva energia. Un altre cas seria el de l'arquitecte xinès Wang Shu. Després de néixer i créixer amb la revolució cultural xinesa, s'adona de la política salvatge de reorganització arquitectònica del règim comunista. Un sistema que enderroca les vivendes col·lectives tradicionals per construir-hi edificis. Ell es revolta contra això i tots els seus edificis, tot i ser contemporanis integren la idea d'aquests edificis tradicionals i fins i tot incorporen materials procedents dels enderrocaments. Posant totes les entrevistes juntes t'adones que tots són fills de les seves circumstàncies.