Al seu recent publicat llibre Sona la cançó, Lluís Gavaldà (Constantí, 1963) explica que es dispersa amb molta facilitat, i que pateix una “patologia irritant” que fa que en qualsevol conversa que manté hi hagi moltes possibilitats de desconnexió: “Mentre feu esforços per comunicar-vos amb mi, tinc una interferència sonora que em dificulta seguir-vos el fil (...), una melodia que no em puc treure del cap”. Doble repte pel periodista, acostumadíssim a xerrar amb celebritats del cinema però poc avesat a tractar amb músics. “Si la memòria no em falla, ets el tercer cantant que entrevisto a la vida. Els altres dos són Raphael i José Luis Perales”, l’advertim. “Les tres dives del pop ibèric. Ja et pots retirar”, respon el nostre home. “En Perales m’agradava al principi, quan era més serratià. I té cançons xules, el Por qué te vas... A Raphael no el suporto, aquesta cosa engolada, sobreactuada. Aquest tipus de cantant tan histriònic no m’entra, com la Rocío Jurado, o com el Bunbury, que té bones cançons però canta raro...”, confessa entre riures. Amb els seus “germans” Joan Reig i Falin Cáceres, el líder d’Els Pets es mostra feliç amb la criatura recent nascuda, 1963, un nou disc que pren com a títol l’any de naixement dels tres membres de la banda. Després d’un inici de gira a Girona i Palma de Mallorca que defineix com “apoteòsic”, el líder d'Els Pets ens atén en una llarga videotrucada des de la localitat londinenca de St. Albans, on hi viu des de fa cinc anys i on ara passa uns dies agafant forces abans de reprendre la gira. “Amb la dona teníem ganes de canviar de paisatge. Anglaterra sempre ens havia fascinat, fa més de 20 anys que veníem sovint, i vam decidir provar de viure-hi un any. Anant malament, el pitjor que ens podia passar era haver de tornar. I vam veure que s’hi està molt bé, i aquí estem”, explica.
Pensant en 1963, mai he vist clar si amb la música passa com amb el cinema o la literatura, si un disc té un discurs global, un missatge concret, o si es composa cançó a cançó...
Normalment, quan un artista presenta un disc hi ha un discurs al darrera. Però la meva experiència diu que, a no ser que siguis Pete Townshend o Ray Davies, aquest discurs està elaborat a posteriori amb tot el morro del món. Quan fas un disc, sobretot a nivell de lletres, vas cançó per cançó. I quan l’acabes és quan veus que potser va d’alguna cosa. Musicalment sí que hi ha una idea. Amb 1963, per exemple, hem volgut fer un disc on les cançons fossin molt directes, curtes, sense solos de guitarra, sense intros ni outros, on manin les melodies, i sense cap instrument que no es pugui tocar després en el directe. El volíem enregistrar en cinta analògica, com es feia abans, i amb una única presa. Sense maquillar res, ensenyant les arrugues, i les errades... Però a nivell de lletres, no va ser fins tenir el disc enllestit que no vaig parar-me a pensar en què havíem explicat. Treballes molt cançó per cançó, la veritat. I sembla que no, però li acabes veient el sentit... a posteriori.
Amb 1963 volíem ensenyar les arrugues, i les errades
I quin sentit li has trobat?
Crec que el disc és un catàleg de comiats. Es tanquen moltes portes per obrir-ne d’altres. És com treure’s motxilles del damunt per anar més alleugerit per la vida. I és un disc molt antipandèmic. No volíem alimentar aquest discurs de la por que ens estan venent cada dia i a totes hores. Volia un disc que tingués el que en dic optimisme adult: no soc tonto, sé que la cosa està molt fotuda, però em nego a caure en aquesta trampa capitalista d’estar espantat tota l’estona. Per això en el disc hi ha més sentit de l’humor, més desdramatització, missatges com em fa mal però no ens morirem d’això... Volíem fer un contrapunt lleuger. Crec que els darrers discs d’Els Pets eren, potser, massa reconcentrats. Tinc una tendència a la melangia que de vegades és una mica molesta. Carrego una mica de tant melangiós que soc. I aquí he intentat ser més impertinent que melangiós.
Et carregues a tu mateix o als altres?
A mi mateix, quan començo a fer una lletra, de sobte l’he feta sobre el desamor, et trobo a faltar, t’enyoro, la vida, la tendresa... Molt pesat, el Gavaldà. I aquí no, la primera cançó és 'No t'escolto', que és un al·legat a treure’t del damunt al típic paparra, aquesta persona que en teoria és amiga teva i que no fa més que parlar d’ella mateixa.
Pensava que el No t’escolto era una autocrida d’atenció, per això que expliques al llibre, que et disperses i que quan et parlen, sovint desconnectes amb una cançó al cap...
Tothom em diu que és una lletra molt meva, perquè això em passa. Tenen la sensació que em parlen i no els escolto, i reconec que és un defecte que tinc.
I ara estàs escoltant alguna cançó, mentre parlem?
No, no, estic cent per cent concentrat en la teva presència (riu).
Parlaves de la melangia, i em ve al cap allò que escrivia Nick Hornby a Alta fidelitat, de si escoltem música perquè estem tristos o si estem tristos perquè escoltem música.
És ben veritat. Sempre he pensat que quan millor t’entra la música és quan estàs fotut. Quan estàs bé, el que vols és fer un vermut. De vegades, la música et fa de crossa sentimental, o et fa companyia. I de vegades estàs molt fotut i hi ha qui pensa que escoltaràs música alegre per animar-te, i el que vols és arrebossar-te en la miseria absoluta. Necessites una cançó que et faci sentir que algú està com tu. Busques algú que t’abraci i et digui: tranquil, tots hem passat per això. I crec que les cançons fan aquesta funció.
Fa 36 anys que Els Pets donen guerra. A Shine a Light, el documental de Martin Scorsese sobre els Rolling Stones, es recuperaven diverses entrevistes dels seus inicis on constantment els pregunten si tocaran junts gaire temps...
Nosaltres teníem tots els números per durar dos Telenotícies. Ho teníem tot, era el pack perfecte: primer perquè érem dolents, molt precaris; segon perquè vam triar el pitjor nom de la història del pop, i tercer perquè cantàvem en català, que en aquella època no tenia cap tipus de futur. Llavors, suposo que esperàvem fer tres o quatre concerts per poder explicar-ho als nets quan estiguéssim a la residència. La resta ha vingut de manera insospitada i una mica miraculosa. No hi havia cap tipus de perspectiva de futur.
La música ha normalitzat el pop o el rock cantat en català. Però això no es repeteix al cinema, per exemple, on la producció és escassa, i més propera a la situació real de la llengua al país.
Quan vam començar, la pregunta que ens feien més, i gent de tot tipus d’ideologia, era per què cantàvem en català. Moltes vegades no hi havia mala intenció en la qüestió, però reflectia molt bé la situació de la llengua en el món del pop. Un cop es normalitza, deixen de preguntar-ho. Tinc la sensació que si es fes més cinema en català, hi hauria públic. Però és evident que hi ha prejudicis, com també passa amb la literatura traduïda en català. En tot cas, em fa l’efecte que una cosa porta a l’altra, a base de fer una cosa la normalitzes. Per mi, fer les coses en la meva llengua és la cosa més natural del món, i si algú s’exclama, ja s’hi acostumarà. És com quan decideixes parlar en català tot el dia i a tot arreu on vas, sempre que t’entenguin: si ho fes tothom, amb normalitat i educació, probablement la llengua catalana no estaria com està. Però tenim aquesta disglòsia estranya que quan parlem amb algú que intuïm que no és d’aquí, o que no ha nascut aquí, o que no té sis cognoms catalans, pensem que no ens entendrà i canviem de llengua. Renunciem al nostre dret lingüístic i neguem la possibilitat que aquesta persona amb la que parlem l’aprengui, que s’adoni que aquesta llengua serveix pel seu dia a dia.
Amb 1963 he intentat ser més impertinent que melangiós
Vau començar fent música festiva i vau evolucionar cap aquest pop guitarrero que s’ha convertit en el vostre so, el Pets Sound.
Al principi et creus que pots fer-ho tot. Els inicis d’Els Pets són molt eclèctics, si vols ser amable, o una mica batibull indigest si vols ser realista, i poc a poc vas veient què és el que et surt millor. És una selecció natural. Jo volia fer cançons soul, i no tinc veu ni esperit per cantar soul, ni raça, ni res. Al final vas encaminant-te cap al que més t’agrada, i sempre hem sigut fans dels Beatles, dels Kinks i d’Elvis Costello. Havíem d’acabar seguint aquest camí.
Parles d’eclecticisme, que és un terme que a Sona la cançó apareix vinculat al teu pare i a la música que us posava al cotxe.
L’eclecticisme m’acompanya, sí, però dins d’uns límits. Intento escoltar de tot, de flamenc al que vulguis, però hi ha gèneres que no m’entren. Jo em deleixo per cançons que tenen tornades enganxoses, que se’t queden al cap i no marxen, per harmonies vocals... Però l’eclecticisme està bé perquè t’aparta d’un dels defectes que té el món del pop, que és l’esnobisme, que sempre m’ha fet molta angúnia. Aquesta sensació que un grup és el millor del món quan només el conec jo, i quan arriba a tothom deixa de ser bo. O aquesta espècie de baralla infantil d’anar a buscar la cosa més rara, diferent, de vegades difícil de pair... I jo sempre he reivindicat que la manera més ambiciosa de fer música és fer-la per tots els públics: alguna cosa en la que hi creus però que també vol arribar a tothom. Aquesta cosa que van aconseguir els Beatles, de ser trencadors, innovadors, però al mateix temps també molt populars. No renego de la popularitat ni d’artistes populars. A mi m’agraden ABBA i Mecano, i si algú li molesta té un problema: ho vaig escriure al llibre, la vida és massa curta com per perdre’t una cançó per culpa dels prejudicis. Al món de l’art hi ha molta pretenciositat. Per norma general, els artistes ens prenem massa seriosament a nosaltres mateixos, falta sentit de l’humor, relativitzar el que fem, i ser més generosos: no ser tant competitius i reconèixer el talent dels altres.
Com a beatlemaníac que ets, segurament hauràs vist el documental Get Back. T’imagines un de semblant sobre Els Pets?
Hòstia! Sortirien moltes coses que la gent no s’imagina, eh (riu). Get Back m’ha flipat moltíssim, ser molt fan del grup i poder veure com treballaven per un foradet... és increïble! El que més em va sorprendre és la relació que veus entre dos líders que han arribat a un punt de no retorn. Em va entendrir molt la manera com McCartney tractava Lennon, com buscant la seva aprovació constantment. Veies una relació d’amistat de molts anys. I això Els Pets també ho tenim. Fa molts anys que som amics, i tenim caràcters molt forts i les dinàmiques són curioses, molt divertides. En Joan i jo sempre estem en pols oposats i el Falin va engreixant la maquinària perquè no es trenqui. Anem fent aquest equilibri gairebé impossible.
En Falin faria la funció de Ringo Starr al documental...
Sí, exacte. El Joan i jo xoquem molt més. En el fons, hem de tenir clar que quan de jove comences amb una banda, durant molt de temps ho fas absolutament tot amb el grup: surts, dines, sopes, t’emborratxes, lligues, i el vincle s’ha de trencar un moment o altre. La famosa llegenda de la Yoko Ono separant els Beatles només indica que hi ha un moment en que tens una vida pròpia, i que la persona que eres quan vas començar no és la mateixa 10 anys més tard. I aquestes forces centrípetes que comporten la vida fa que cada vegada sigui més difícil mantenir la complicitat. Per això els grups trenquen, perquè es fan grans. I suposo que Els Pets no trenquen perquè ens coneixem des de que teníem 8 anys, vam muntar el grup i ja portàvem 16 anys d’amistat. I això ajuda molt, perquè hi ha situacions molt tenses, sobretot als moments creatius. I si en el grup hi ha un tio a qui li agrada tant manar, controlar-ho tot, decidir-ho tot, i fer el que ell vol, com passa amb Els Pets, és molt difícil. Pel Joan, sobretot, que és tan creatiu, ha de ser complicat aguantar a algú tan egòlatra com jo. Però hi ha una amistat tan forta que al final fa que arribem a punts d’acord.
Té molt de mèrit mantenir una relació com aquesta durant més de 30 anys...
És com una relació de parella, portes tants anys que no fa falta dir gaire coses. Quan anem als assajos, només veient caminar al Joan o al Falin, ja sé de quin humor estan. No cal que em diguin res. I a l’inrevés. I això també fa que haguem aprés a fer coses paral·lelament, a oxigenar-nos. No cal estar junts cada dia. Quan acabem una gira podem estar dos mesos sense dir-nos res. Però és que amb ells... som germans, per les coses bones i per les dolentes.
Necessites una cançó que et faci sentir que algú està com tu. Busques algú que t’abraci i et digui: tranquil, tots hem passat per això.
Vau passar molt de temps sense tocar el 'Bon dia' als concerts...
Hi ha una relació d’amor-odi amb la cançó (riu). Això que et demanin temes antics és llei de vida, però en aquest sentit som molt privilegiats, perquè ara, amb aquesta gira que hem començat, toquem el nou disc sencer i la gent no marxa. I a l’spotify, entre les cançons més escoltades estan les del disc anterior. Però tot i així, és clar que hi ha cançons que la gent et demana, i tu has de fer una mena de pacte intern de no anar en contra de la voluntat del públic, però tampoc pots fer una cosa que no et creus. I la solució es aparcar la cançó una temporada: no és que no la vulguis tocar mai més, però sí que n’estàs una mica saturat, i si la deixes ventilar uns dies ja no farà aquella pudor de resclosit. I amb el 'Bon dia' ens passa molt, l’hem tocada des del 1997, i quan portes 25 anys interpretant una cançó, l’has de deixar reposar o l’acabes interpretant robòticament, sense creure-te-la. Però això va canviant: hi ha cançons a les que agafes mania però després t’hi reconcilies, o temes als que fas un tomb i els canvies una mica... Però sempre has d’intentar fer les cançons que et creus.
N’hi ha alguna a la que li tinguis especial mania?
Moltes. L’altre dia vaig dir que el disc que menys m’agradava era Fruits Sex, i em van caure hòsties de tot arreu, suposo que perquè és un disc que ha acompanyat molta gent... Hi ha cançons que fas i que et serveixen per saber què no has de tornar a fer (riu). Hi ha tot un tipus de cançó meva xistosa, bromista, que em sortia molt fàcilment i que ara em grinyola moltíssim. I alguna lletra pontificadora que em fa una mica d’angúnia. 'Vaig calent', 'Profilàctic', 'Mosquits a l’aixeta'... les escolto i em fan riure, però no les tornaria a fer. O mira, hi ha una cançó més recent, del disc Com anar al cel i tornar, que es diu 'Hola i adéu', que no m’agrada gens. Ni la música, ni la lletra, ni com la canto...
Als vostres concerts hi ha públics d’edats molt diverses. Sou generacionalment transversals i això no és tan freqüent...
No, no ho és. Suposo que per això hi ha tants grups que duren set o vuit anys, que és el temps on la generació coetània va als concerts i et segueix. I per tenir una trajectòria llarga has d’aconseguir trencar aquesta barrera generacional i captar públic nou. Tampoc et sabria dir com fer-ho, perquè mai hem intentat fer música més jove, més aviat al contrari, tenim una mena de masoquisme personal en no parar de dir que som iaios, que vam nàixer al 63, i de fer lletres que parlen d’hospitals, de la mort, del pas del temps... I curiosament la gent s’hi apunta: no tenim el públic d’Oques Grasses o de Búhos, però ens segueix gent de totes les edats, fins i tot nens. Tinc la teoria que la tirada d’Els Pets amb la canalla és pel nom del grup, els fa gràcia, és com una cosa perillosa, prohibida (riu).
I us n’adoneu, d’aquest públic divers, des de l’escenari?
Sí, i tant. Jo als concerts, i mira que vaig sense ulleres, els tinc a tots controlats. Sé que hi ha el tio que ha vingut perquè la seva nòvia li ha demanat, li noto a la cara, sé el que se sap les lletres, el que badalla, l’avorrit... O el tio que fa l’imbècil, que busca brega, i si el detectes és perillós, perquè et pots enfocar en ell i no veure ningú més, i perdre la concentració. Has de deixar-lo de banda, o riure molt i fer-li petons. Com que jo he anat a molts concerts com a públic, te n’adones de com n’és d’important que el cantant et retorni alguna cosa, faci palesa la teva existència, que durant un segon estigui pendent de tu, no mirant a l’infinit... ara estic cantant per tu. I això, el públic ho agraeix molt. A mi m’agrada molt interactuar amb el públic, tinc un punt Norma Duval, un punt vedette del Paral·lel, m’agrada baixar a l’escenari, parlar amb el públic, fer com Lita Claver ‘La Maña’ i seure a la falda d’algú, fer-li un xascarrillo. Crec que et fa més proper, i durant 10 segons has fet a aquell espectador protagonista del concert.¡
Sé que sí, però sempre he volgut preguntar-li a algú que lidera una banda d’èxit és si es folla molt. Tu vas conèixer la teva dona en un concert, ella estava a la primera fila, així que tu no m’ho pots negar.
(Riures) Bé, et puc negar el tema de la quantitat. El de la qualitat no te’l puc negar: és molt superior a la que et trobaries si no fossis cantant. L’escenari et fas més visible i notes la diferència, et dona un glamour que de normal no tindries. Salvant les distàncies, és com la noia que es posa darrera d’una barra d’un bar i això la fa tres vegades més guapa a ulls dels clients. És la mirada de la gent la que canvia. Home, als inicis del grup, quan ets jove i inconscient, ajuda molt, la veritat, però després t’adones que porta més inconvenients que avantatges.
Quan vam començar no teníem cap perspectiva de futur
Quina relació tens amb els fans i la popularitat?
La fama a nivell català és bastant suportable, no hi ha paparazzis ni coses d’aquestes. A partir d’aquí, si amb més de 25 o 30 anys t’agrada això de ser famós... tens un problema greu d’autoestima. Quan ets popular, la gent té tendència a tractar-te millor del que et mereixes, i això mai et fa millor persona. T’hi acostumes, ho dones per suposat, i no ajuda gens. La popularitat no és una cosa de la que puguis estar gaire cofoi, sobretot ara, que hi ha tanta gent coneguda per motius no gaire edificants. I quan arribes a certa edat, la relació amb els teus seguidors ha de ser fluïda, però sempre mantenint la teva esfera privada. I en el 99,9 per cent dels casos, la gent ho entén i és amable i discreta, i només et donen mostres d’amor. I sentir-te estimat és molt bonic. Potser el problema és aquell dia que t’estàs barallant amb la teva parella i algú et demana una foto... però també et dic que la meva dona els fot un moc i els fa fora (riu).
Fer avui el 'Jo vull ser rei'... us portaria a fiscalia, no?
Això m’ho diu molta gent... Mira, al nou disc hi ha una cançó en clau de conya que es diu 'Atracament a La Caixa', que se’n fot una mica d’aquest concepte tan perniciós de la banca, que és l’enganyifa més gran del capitalisme. Aquesta sensació de ser un intrús quan vas a la teva oficina bancària, que sembla que et facin fora, que et fan operar des del caixer i tot això. Doncs ens han arribat veus que La Caixa està molesta amb la cançó. Em fa gràcia, perquè quan vam fer 'Jo vull ser rei', l’any 93, ningú no ens va dir res. Suposo que tenen més cintura, i era una cançó catxonda, no era un panfleto insultant, més aviat se’n fotia de tota aquesta colla que envolta la corona a base de llepar-los. Han passat 30 anys i hi havia més tolerància llavors, fins i tot amb la monarquia espanyola, que era intocable en aquella època. Ara tothom se’n fot del rei, però llavors no. I fas una cançó catxonda sobre La Caixa i es molesten. Els mateixos que fan el que fan amb les hipoteques, els desnonaments, els rescats financers... i es molesten amb una tonteria de cançó d’un grup.
Molestar-los fa una mica de gustet, no?
Sí, sí, i tant que fa gustet. De fet m’agradaria que es molestessin més encara (riu).
La companya Marta Gambín acabava la seva entrevista amb els Ladilla Rusa amb una pregunta que li copiaré: si féssiu un Tiny Desk a l’estil C. Tangana, a quins artistes convidaríeu?
(s’ho pensa poquíssim) Doncs m’agradaria que hi haguessin Paul McCartney, Ray Davies y Brian Wilson. I Joni Mitchell. I no caldria que fessin res. Que s’asseguessin allà, es fotessin un vermut de Reus, o unes herbes catalanes. I que jo me’ls pogués mirar mentre canto. Seria feliç!