"No hi ha res més imprevisible que un polític sense morts a l'armari", li diu un alt càrrec dels serveis secrets espanyols a un dels seus millors homes, abans de suggerir-li que, si no hi ha morts, s'hi posen. "Doncs això sembla", diu entre rialles Luis Tosar (Lugo, 1971), l'encarregat de donar vida a aquest agent que tan aviat construeix la trampa perfecta per assegurar-se el silenci d'un polític honest que persegueix uns traficants d'armes o resol una mala nit d'un futbolista d'elit. Un tipus que, si no fos un personatge de ficció, podria ser un dels millors actius de Villarejo en tots aquests tripijocs que, dia sí dia també, anem escoltant en els telenotícies des de fa uns anys. Explica Tosar que el protagonista de Código Emperador, el thriller dirigit per Jorge Coira sobre les clavegueres de l'Estat que s'estrena aquesta setmana (i que inaugura el Festival de Màlaga), "té vocació de servidor públic, com m'imagino que tindran molts dels agents que treballen als serveis secrets, al CNI. Entenc que la seva gran aspiració és treballar per salvaguardar la seguretat nacional, però després poden veure's immersos en coses que no tenen res a veure amb això, més aviat per salvaguardar la reputació d'alguns elements del poder, més o menys foscos, més o menys tèrbols. I allà és on trobem Juan, el meu personatge, que és un paio que ha de negociar amb Villarejos i amb gent d'aquesta mena", explica.
Tosar continua disseccionant la potència del seu nou film: "Tinc la sensació que Código Emperador és una espècie de manual d'usuari per entendre algunes notícies que ens arriben constantment. Acostumem a llegir-les com a resultat d'un procés, i la pel·lícula pot servir de guia per comprendre-les. En l'àmbit polític estatal hem viscut moments bastant extravagants, i segurament pot ser que, en alguns casos, hagin intervingut les clavegueres de l'Estat". L'actor gallec admet que, malgrat no donar noms, la trama apunta a situacions, i a personalitats, molt reconeixibles en el nostre entorn. Per posar un exemple, en un moment donat apareix una fotografia a la llotja d'un estadi de futbol en la qual veiem un president amb una més que raonable semblança a Florentino Pérez. "La idea era apropar la trama a la nostra realitat. Això ho han fet els nord-americans o els britànics en moltíssims dels seus thrillers polítics. La pel·lícula està plantejada com una cosa que podria passar o que podria haver passat. Si les referències no fossin mínimament reconeixibles, això no funcionaria, i aquesta ja no seria una pel·lícula incòmoda. I encara que Código Emperador no sigui una pel·li amb consciència social preeminent, sí que en té una intenció", afirma.
Thriller dels setanta
Al film, Juan, l'agent que interpreta Tosar, comença a dubtar sobre les arestes del treball que exerceix. I es veu immers en una sèrie de conflictes que, si no portéssim anys de realitat política convulsa, ens podrien semblar fruit de la imaginació més esbojarrada d'un guionista. "Hem vist coses molt estranyes en la política d'aquest país: recordes el fals capellà de la trama Gürtel? La cosa vorejava el ridícul, però després ens hem adonat que existeixen moltes possibilitats que es desenvolupés així. Que som més a prop de la TIA i de Mortadel·lo i Filemó? Doncs sí. Nosaltres, a Código Emperador, hem intentat que la cosa tingui una mica més de charming", diu deixant anar una rialla. "Perquè la realitat... esperes que en qualsevol moment surti algú amb un cogombret a la mà dient que li han fet el cambiazo".
L'actor, que es retroba a la pel·lícula amb el cineasta Jorge Coira ("ens vam criar junts, des que anàvem al mateix institut, i vam començar al cinema junts", apunta sobre el director, responsable de la sèrie Hierro), encarna un personatge que estaria a mig camí entre el Llop de Pulp Fiction i el que interpretava Gene Hackman a La conversa, el clàssic de Francis Ford Coppola: "De fet, un dels referents que es van utilitzar durant la fabricació de la pel·li va ser precisament La conversa. I tot aquest cinema d'espionatge dels anys 70, títols com Els tres dies del còndor o Tots els homes del president, va ser present en l'estètica, en la narrativa, en la interpretació... Era un tipus de cinema amb rerefons polític, més saberut, sense l'acció de les pel·lícules que van arribar després, més trepidants. Hem anat per la línia del cinema amb el qual vam créixer, amb el qual ens vam criar".
La contesa mediàtica
Código Emperador arriba uns mesos després del seu celebrat treball a Maixabel, la pel·lícula d'Icíar Bollaín en què donava vida a un etarra penedit. Unes declaracions seves al diari El Correo, en les quals reflexionava sobre com l'entorn pot influir en el camí que prens en indrets amb forta consciència nacionalista, es van treure de context amb un titular manipulat. Les xarxes i la polarització es van acarnissar amb Tosar. "Les ganes d'opinar se't treuen per moments. El que va passar amb Maixabel... Aquestes maneres de fer periodisme no resulten agradables. No és bonic viure una situació així. Però quan parles amb convenciment, quan tens clar el que vas dir i tens clar el que penses, i jo ho tenia molt clar, no em provoca cap problema de consciència. Però és clar que fa mal rebre atacs, és una incomoditat social i emocional, però també és veritat que es veuen clares totes les posicions. Igual que jo em posiciono parlant, també molts es posicionen posant-te a parir".
Res nou sota el sol per a un Tosar que aquells llunyans Goya 2003, els del No a la guerra, van situar en un extrem de la disputa mediàtica que viu l'Estat espanyol. "Aquell 'No a la guerra' va marcar un abans i un després. Ens van encasellar a moltes i molts allà i ja mai no ens trauran, ni sortirem d'allà. Un pot no haver dit absolutament res sobre un tema en concret i ja t'hauran col·locat l'opinió. Però allà un ha d'intentar cuidar la salut mental. Per exemple, jo no tinc xarxes, i encara que m'assabenti d'algunes coses perquè me les expliquen, no les tinc perquè no m'agrada l'agressivitat tan explícita i gratuïta que hi ha, i l'escàs interès que presenten per tenir un debat seriós i constructiu. En aquest sentit, la meva salut mental ho agraeix, i més o menys la preservo".
Temps convulsos
D'aquell a un altre No a la guerra, el que vivim des de fa unes setmanes. "Ningú no podia esperar que viuríem tantes coses en tan poc temps. Estan sent temps molt convulsos. Tant de bo tot això acabi com més aviat millor, sobretot pel poble ucraïnès. Que aquesta invasió pugui ampliar-se i ens arribi l'ona expansiva o una guerra total? No vull imaginar-m'ho. Jo és que soc optimista per naturalesa, però molta gent del meu entorn està molt espantada. Com s'estan fent les coses? Ja no sé què pensar: admiro la resistència ucraïnesa, d'una banda, per una altra crec que potser seria millor que Zelenski capitulés perquè s'acabés amb els morts. Però tampoc no sé si això seria eficaç per aturar un boig com Vladímir Putin i tota la maquinària de guerra que té en marxa. No sé com acabarà, però pinta que serà llarg. Aquests dies estic completament immers en notícies: veig, llegeixo i la sensació és que, encara que ens produeixi tristesa, potser arribem a acostumar-nos a aquesta situació".