Gran dama del hip-hop, Mala Rodríguez actua aquest vespre a la sala Metric de Barcelona dins del cicle Secreto a voces by San Miguel organitzat per Dice i Party People United, actuacions en format exclusiu (només es posen a la venda una trentena d'entrades) de les quals no s'anuncia l'artista convidat fins un parell de dies abans.

La rimadora andalusa, establerta a Catalunya des de fa anys, reviurà els temes del seu primer disc, l'icònic Lujo ibérico, del qual ara està celebrant el 20 aniversari, en versió acústica acompanyada de la guitarrista María León.

Dues dècades de trajectòria que la Mala, que aquest mateix divendres estrena nou tema en col·laboració amb la canadenca Haviah Mighty, una de les veus més interessants del circuit rap actualment, ha repassat en el llibre, relat d'una sinceritat colpidora, Cómo ser mala. "Feia anys que rebia ofertes per escriure un llibre sobre la meva vida. Però sentia que encara no estava prou lluny de tot per explicar amb perspectiva les coses que he passat. Ara estic travessant un moment molt bonic, en equilibri amb mi mateixa, entenent tot el que he viscut fins a arribar aquí. Només pots tornar al teu passat si ho fas amb pau i amor al cor".


Mala Rodríguez explica la seva vida al llibre Cómo ser mala / ​Foto: Codea Studio - Laia Benavides 

—Sempre em va agradar la música. Sempre, des de ben petita que cantava, rimava i ballava. Però també volia estudiar. Volia estudiar filosofia. I també volia estudiar literatura. Volia fer disseny de moda. Volia fer moltes coses, però la vida és la que acaba triant per tu, i per a mi va triar la música.

—Escrivint Cómo ser mala em vaig adonar que tenia moltes llacunes, que hi havia molts capítols del meu passat que havia decidit esborrar completament. Els tenia guardats en un soterrani. Ha estat molt sa mirar enrere.

—El flamenc i el hip-hop han estat la meva banda sonora vital. El flamenc el vaig descobrir a través dels meus tiets. Em parlaven de flamenc i em feien escoltar els seus artistes favorits. I el hip-hop el vaig descobrir al carrer, amb els rapers que hi havia al barri que ballaven i rimaven. Era al·lucinant, aquella música em parlava directament a mi.

—El meu objectiu mai va ser la fama. Quan vaig començar el que buscava era una aprovació. Que se'm reconegués que existia. No ser invisible. 


Mala Rodríguez actua a la sala Metric de Barcelona dins del cicle Secreto a voces by San Miguel / Foto: Puxxoo

—Vaig cremar totes les lletres que havia escrit fins aleshores i vaig deixar Sevilla per marxar a Madrid. M'agrada cremar coses. No m'agrada tenir records ni acumular objectes. Em mudo molt i això em va perfecte per desprendre'm de coses. Per no guardar, no guardo ni els premis. Els té tots la meva mare.

—En la gira de presentació del meu primer disc, Lujo ibérico, vaig patir una depressió. Vaig tenir un brot d'esquizofrènia. Era molt jove, era molt lluny de casa, la meva mare treballava i no tenia cap mànager que em cuidés. Jugava amb les drogues... No va ser fàcil. Va ser un gran sotrac que vaig haver de superar. Ho havia d'explicar per si serveix d'alguna cosa a tots els que m'estan mirant i escoltant.

—No va ser difícil fer-me un lloc en l'escena rap de Madrid. Va ser difícil viure en una gran ciutat sense tenir diners. Era molt orgullosa i em recordo prometent-me a mi mateixa que no diria a ningú que estava passant gana. Però no vaig defallir, era molt jove, però tenia molts collons.

—Quan vaig publicar Lujo ibérico treballava al guarda-roba d'un bar perquè no em volien de cambrera. No ho feia bé, era molt antipàtica. L'Elena, una de les meves millors amigues, sempre ha estat cambrera. És simpàtica i amable. Té un art increïble aguantant fins ben entrada la matinada els borratxos i fills de puta. Ella té molta classe. Jo no podia. No tolerava les tonteries de la gent.


Mala Rodríguez està celebrant el 20 aniversari del seu àlbum de debut, l'icònic Lujo ibérico / Foto: Puxxoo

—Com a personatge públic, també volia respondre a aquesta pregunta que m'han fet tantes vegades: "Tu com ho vas fer?". Volia aportar les meves reflexions. Per això el llibre l'he titulat Cómo ser mala, perquè ser dolenta no és fàcil. Com dic en una de les meves cançons: hem de ser més bons que els dolents.

—La rapera de Girona Arianna Puello va ser la motivació definitiva per dedicar-me al rap. El que va fer aquesta noia amb el seu primer disc, Gancho perfecto, va ser increïble. Una noia rimant com la millor. Va ser increïble i meravellós. Ho va petar. Ara viu a Mèxic, però seguim en contacte.

—La societat en què vivim no ens permet fallar. Has d'estar a l'altura constantment. Però l'únic realment important és saber qui vols ser. I si vols ser feliç, has de cuidar-te per ser-ho. L'èxit el té aquell que està en pau amb ell mateix. Mai m'ha interessat guanyar molts diners. Sempre m'ha semblat més enriquidor fer un viatge interior i veure fins a on puc arribar. Soc conscient, però, que no sempre és fàcil, i que vivim en una constant contradicció.

—Després de publicar Lujo ibérico vaig treballar en el món de la pastisseria. Anys després, vaig marxar a viure als Estats Units, prop de la frontera amb Mèxic, i vaig muntar un negoci de compravenda de cotxes. Jo m'alimento d'aquestes experiències. Si deixés de viure, de fer coses boges, no tindria res per explicar a les meves lletres.

—No entenia que diguessin que havia estat una pionera. Anava a la meva i em molestava una mica. Ara ja no. He entès que han anat sorgint noies, cada vegada més, afortunadament, i que moltes han seguit la nostra mateixa línia. Però no només aquí, sinó que també a Colòmbia, Xile, Argentina... Així que potser sí que soc una pionera.

—El somni americà és molt cruel. No em crec allò que aconsegueixes tot el que et proposes treballant molt. T'ho has de currar molt fort, però també has de tenir sort.