Poca cosa queda del grup català revelació del 2008 més enllà del seu aspecte de gent normal amb un talent poc habitual per escriure cançons extraordinàries. Manel publiquen avui el seu quart disc, Jo competeixo (Warner/Discmedi, 2016). Enregistrat a Nova York amb la complicitat del productor Jake Aron, baixista de Fort Lean i col·laborador habitual de Chairlift, Grizzly Bear o Yeasayer, els barcelonins prenen definitivament distància de les sonoritats folkies amb què van irrompre en escena, per entregar la seva obra més arriscada, complexa, brillant… fins a la data. Tretze temes que acaben dibuixant un atractiu trencaclosques polifònic on es mesclen préstecs de pop, tropicalisme, electrònica… Mots encreuats segellats amb una fascinant amalgama cromàtica d’arranjaments i detalls. Guillem Gispert, Roger Padilla, Martí Maymó i Arnau Vallvé han competit i han guanyat.
Ja és habitual que cada disc de Manel sorprengui per ser diferent de l’anterior. Jo competeixo no és l’excepció. Ben al contrari, és l’àlbum amb què més us heu distanciat d’allò que se suposa que és el so del grup.
Roger Padilla: Ens ho diuen amb cadascun dels nostres discos nous, però a nosaltres ens costa veure aquestes diferències. Amb tot, si ens ho dieu, deu ser que sí, que hem fet quelcom diferent.
No només és diferent dels vostres anteriors discos, sinó que Jo competeixo és a la vegada dos o tres discos diferents alhora: el de les melodies més pop, el de les cançons més tropicalistes, el dels temes que jugueu amb l’electrònica…
Guillem Gisbert: Possiblement és cert. Després, amb el pas dels anys, quan el tornem a escoltar, trobarem un comú denominador, especialment pel que fa al so. Però quan ens posem a escriure cançons, ho fem amb la voluntat que siguin diferents entre elles. Hi ha grups que sí que tenen un so i uns elements creatius molt concrets i juguen amb aquests per fer els seus temes. Nosaltres, més aviat, vam apostar perquè qualsevol idea que pogués entrar en el disc era bona. No teníem una paleta estílistica definida i restringida. Però, com deia, tot i la varietat, amb el pas del temps ens acabarem adonant que hi havia certes traces comunes en totes les composicions. D’aquí a cinc anys veurem Jo competeixo molt més unitari del que ara l’intuïm.
En el fons, ni "Les cosines" ni "Sabotatge" són representatives de 'Jo competeixo'
De fet, Jo competeixo sorprèn des de l’arrencada, amb aquest inici èpic de "Les cosines".
Arnau Vallvé: "Les cosines", és cert, té aquest component agressiu que no és gaire habitual en nosaltres. No és una cançó representativa del que la gent trobarà a la resta del disc, però ens agradava la idea de començar amb aquest toc d’atenció.
G.G.: Justament perquè tendim a escriure cançons diferents entre elles, ens és difícil triar temes representatius de cada àlbum. Quan s’ha de publicar un disc, un grup es troba amb, entre molts altres, dos moments importants: triar el tema d’obertura i el primer senzill. I, en el fons, ni "Les cosines" ni "Sabotatge" són representatives de Jo competeixo; com "Ai, Yoko" i "Teresa Rampell" tampoc no ho eren d’Atletes, baixin de l’escenari (Warner/Discmedi, 2013).
Sabotatge, però, sí que està pautada per certs ritmes tropicalistes que es repeteixen en altres temes del disc.
Martí Maymó: Sí, en aquest sentit és similar a "La serotonina" o la mateixa "Jo competeixo". Hi ha discos d’aquest estil que ens agraden i ens han influenciat. Però, tot i que s’han filtrat parts que poden recordar el Graceland de Paul Simon o coses de l’estil de Vampire Weekend, gravant Jo competeixo no estàvem passant per un moment d’eufòria tropical. En el procés de creació, simplement, ens movem per sensacions, per si les coses surten bé o malament, de si funcionen o no funcionen.
Parlant de procés creatiu, dies enrere publicàveu un article a El dominical on narràveu com treballàveu durant aquest període de composició. Trencant amb el tòpic del grup tancat en el local d’assaig, sorprenia que en el vostre cas tot era a través de l’intercanvi d’idees i esbossos de cançons per correu electrònic.
G.G.: Em van demanar que entrevistés a la resta del grup, però no vaig acabar de veure la proposta… Com teníem tot aquest tema dels mails que ens havíem anat intercanviant, una xifra de correus considerable però raonable, vam tirar per aquí. Molt més difícil hauria estat si hagués hagut de repassar els missatges que ens hem enviat a través del nostre grup de Whatsapp! Però feina al local d’assaig, també en fem, i molta. L’intercanvi de correus el tenim, especialment, en les èpoques que ens veiem menys. Sobretot quan acabem la gira de presentació del disc anterior i comencem a pensar en el següent, i cadascun de nosaltres va treballant des de casa seva.
M.M.: És una eina més que tenim a l’hora de posar-nos a compondre, i benvinguda sigui. Està molt bé, també, poder treballar a casa en les cançons, sol, davant l’ordinador, sense haver d’estar obligatòriament tots quatre.
Amb 'Jo competeixo' ens vam plantejar des de l’inici que volíem que fos un disc molt produït
Segurament, això també ve donat per poder-vos dedicar exclusivament a la música, oi?
M.M.: Totalment. Si no pots viure de la música, com no tens temps necessites posar les coses en comú amb més urgència.
G.G: Això que fem que cadascú de nosaltres, des de casa, va proposant estètiques i idees diferents per cadascun dels temes, ho podem fer perquè disposem del temps per fer-ho.
A.V: Però aquesta ha estat una manera de fer molt d’aquest disc. En aquest sentit, el primer, Els millors profesors europeus (Discmedi, 2008), va ser el més diferent de tots perquè començàvem de zero. Amb el segon, 10 milles per veure una bona armadura (Warner/Discmedi, 2011) com havia molts arranjaments de corda, sí que vam fer molta feina d’ordinador. I el tercer, vam decidir treure tots els detalls tocant plegats al local. De fet, d’alguns dels temes d’Atletes, baixin de l’escenari no vam fer ni maqueta abans d’entrar a l’estudi. Eren tal com les havíem parit al local i així es van quedar. Amb Jo competeixo ens vam plantejar des de l’inici que volíem que fos un disc molt produït, i per aconseguir-ho l’eina més útil és anar gravant les idees i provant sonoritats i arranjaments a afegir i treure. Però, al final, les hores de feina són les mateixes, ja sigui al local tocant tots junts o davant de l’ordinador trastejant sol.
Ara que ho comentàveu, què s’envien els Manel en el seu grup de Whatsapp?
G.G: És molt seriós i molt rigorós, tot el que ens enviem (riu). Tot molt productiu.
A.V.: Coses pràctiques de la feina del grup com “a quina hora quedem demà?” o “ja heu escoltat això que us he passat? Què us sembla?”. Però, evidentment, també moltes xorrades. Com tothom.
Explicàveu que des de l’inici vau tenir clar que volíeu que fos un disc molt produït. Tant que, de fet, és la primera vegada que heu treballat amb un productor aliè al grup.
R.P.: Ja quan vam acabar el tercer disc, vam pensar que estaria bé provar de treballar amb algú altre en el quart. Fins aleshores havíem treballat en totes les gravacions d’una manera més o menys similar, encarregant-nos nosaltres quatre de tot, i ens temptava provar quelcom nou. Potser no funcionaria, però faria el procés més interessant.
Jo competeixo l’ha produït el nord-americà Jake Aron, baixista de Fort Lean i col·laborador habitual de Chairlift, Grizzly Bear o Yeasayer. Per què el vau triar a ell?
R.P.: Teníem molt més clar que volíem que ens produís algú altre, més que no pas qui ens agradaria que ho fes.
A.V.: Realment no en teníem ni idea de gaires noms de productors. I els que ens sonaven eren tan famosos que ens eren inaccessibles. No sabíem per on començar.
Com ho vau fer, doncs?
A.V.: Vam començar a escoltar discos que ens agradaven, però la gran majoria estaven produïts per aquests que són innaccessibles (riu). Vam escriure a uns quants, explicant-los que som un grup de Barcelona, que canta en català… A vegades ni ens contestaven.
Sabem perfectament quina és la dimensió del grup i quin es el nostre lloc al món
Però si sou els Manel!
G.G.: No és res estrany. Sabem perfectament quina és la dimensió del grup i quin es el nostre lloc al món. Els productors estrangers no tenien ni punyetera idea de qui som i és normal que no es mostressin interessats.
R.P.: A més a més, els escrivíem els mails en català. Coi, per això està el Google Translate, no? (riu).
Que és l’eina que devia fer servir el Jake Aron per entendre què li estàveu explicant.
A.V.: Vam topar-nos amb el Jake Aron a través d’un amic d’un amic. Va ser el primer que es va mostrar totalment interessat a treballar amb nosaltres. Ràpidament ens va demanar que li passéssim material nostre. Només això, aquesta il·lusió, ja ens va ajudar a decidir-nos per ell.
I així va ser com us vau marxar el novembre passat a Nova York a gravar Jo competeixo.
R.P.: El viatge també formava part de l’aventura. Ja era un canvi considerable respecte a les gravacions anteriors.
A.V.: Com més canviéssim l’entorn, més motivador ens resultaria. Però no era una condició obligatòria, haver de sortir fora per gravar el disc.
Vau gravar part del disc als estudis del Jake a Brooklyn, però també en una antiga església reconvertida en estudi a Woodstock.
G.G.: En realitat vam estar en un poble molt petitet, de menys de 2.000 habitants, que es diu West Hurley i que es troba a 20 minuts de Woodstock. Són llogarets molt bufons, al nord de Nova York, però els típics pobles on tenen la segona residència la gent amb peles de la ciutat. Vam anar cap als volts de Nadal i totes les cases estaven decorades amb llums, pares noels i rens. Tot molt tocat i posat. Molt de casa de nines.
R.P.: De fet, no vam fer gaire turisme. Fins i tot dormíem a l’estudi. Només sortíem d’allà per anar a comprar menjar. Poca cosa més.
G.G.: L’estudi, a més a més, estava aïllat, al bosc, als afores del poble. Però és que a West Hurley no hi havia pràcticament res: un supermercat, uns grans magatzems i para de comptar. Va coincidir que estàvem allà el dia d’Acció de Gràcies, vam anar a una benzinera que preparaven menjar per endur i vam comprar el típic gall d’indi farcit amb unes salses terribles. Finalment, l’important d’anar a Nova York per gravar el disc ha estat treballar amb el Jake.
Heu trobat el que buscàveu, treballant amb un productor extern al grup?
A.V.: Sí. És més, hem trobat coses que no sabíem que les buscàvem però que ens han acabat agradat molt. I, per part seva, hem trobat un esforç brutal per cercar el so ideal per a cada cosa. Això es nota en el resultat final del disc.
G.G.: L’objectiu de treballar amb un productor, era arribar a Nova York amb les cançons en el mateix estat aproximadament a quan nosaltres gravàvem un disc sense una veu externa que ens guiés. Hem fet les cançons igual, però ens hem aprofitat de la seva aportació per millorar-les. Però no volíem que el cervell es relaxés pel fet de saber que intervindria un productor. El productor no havia de tapar forats sinó sumar.
El resultat final, com comentàvem al principi, és un disc divers i arriscat. Amb una paleta de detalls i arranjaments brutal, que requereix tots els sentits per apreciar-los en la seva plenitud. D’alguna manera, Manel ja no sou el grup per a tots els públics dels vostres inicis.
A.V.: Pot ser. És un factor que no pretenem tenir controlat, perquè és impossible, i com que és impossible no té cap sentit intentar-ho. Això també ens ho havien dit de l’anterior disc, i molt probablement és cert. És bo o dolent? No ho sé. Així és com ens surten les cançons i estem contents amb el resultat. Després, arribi a qui arribi serà benvingut.
M.M.: Amb aquest disc, com amb tots, perdrem públic i també en guanyarem de nou.
G.G.: A Internet et topes amb comentaris de gent que afirma que des del primer disc tot ha sigut decadència i buidor en la nostra trajectòria. I després tens els que, contràriament, et diuen que van començar a interessar-se per la nostra música a partir del tercer. Vaja, que hi ha una mica de tot. Recordo quan gravàvem el primer i estàvem contents i excitats amb el que estàvem fent. Ara, amb el quart, la sensació és la mateixa. Després, la mena i quantitat de públic a què arribes és quelcom que no pots controlar. Nosaltres vam tenir la sort d’agradar amb el primer disc, una sort que, més o menys, hem anat mantenint al llarg dels anys. I que duri.
Si aquest fos el nostre primer disc, segurament seria molt complicat que la gent ens fes cas
Probablement, també heu assolit un estatus en què els vostres seguidors fan un esforç perquè els agradi tot allò que feu.
M.M.: Afortunadament, la primera batalla, que és la més complicada, la tenim guanyada. Si aquest fos el nostre primer disc, segurament seria molt complicat fer-nos un forat i que la gent ens fes cas. En realitat, és la història de tot grup. Tots, com oients, quan hem començat a seguir un grup, els hem fet confiança encara que comencessin a fer coses que no ens agradaven o ens defraudessin.
Busqueu què diu la gent de vosaltres a Internet?
G.G.: Feia molt de temps que no. Però ara, que hem publicat a Youtube el videoclip de Sabotatge, és impossible resistir-se a llegir els comentaris que deixa la gent. Fa temps, però, que hem après que ser un grup amb cert èxit implica que hi haurà qui et dirà coses bones i altres als quals no agradaràs. És impossible agradar a tothom.
Tot i aquestes incursions en els ritmes tropicalistes, la sensació que desperta és que un disc crepuscular, un pèl tristot o melangiós.
G.G.: Aquesta és una altra de les coses que ens diuen amb cadascun dels nous discos. No ho sé. Potser fem música tristota. És possible.
M.M.: Recordo una vegada, relacionant-ho també amb tot això que estàvem parlant dels comentaris, que xerrant amb una noia em va dir que li agradava molt tot el que havíem fet, però que trobava a faltar aquella eufòria que hi havia a temes com "Al mar", "Bernat", "Nit freda per ser abril"… del primer disc. No m’ho havia parat a pensar, però em vaig adonar que era cert, que eren cançons més animades.
G.G.: No hem buscat ni volíem que fos un disc més fosc, trist, crepuscular o nostàlgic que els anteriors. No han estat dos anys pitjors que els dos que van precedir el disc anterior. Recordo molts comentaris en aquesta línia quan vam treure el tercer. Així que, suposo, hi ha una determinada sensibilitat intrínseca a la nostra personalitat com a autors. Fa ràbia, perquè t’agradaria reinventar-te a cada pas, però…
Sempre ha d’haver-hi aquell element objectiu en les lletres que et remeni alguna cosa dins quan les escrius
Si musicalment us heu reinventat, on sí que es manté una mateixa personalitat és a les lletres. Potser menys evidents, no tan exageradament costumistes, però continuen tenint aquell tractament narratiu tant característic vostre.
G.G.: És un tema que hem comentat entre nosaltres. Potser les opcions de canvi en la música són més accentuades que no pas amb les lletres. Amb tot, el món de la cançó popular està ple de racons que encara no hem explorat. I està bé anar escoltant música i plantejar-te com fan les coses, com construeixen les cançons els altres. Però sempre ha d’haver-hi aquell element objectiu en les lletres que et remeni alguna cosa dins quan les escrius.
Estudieu la manera de fer d’altres artistes?
G.G.: Evidentment. Ens dediquem a això i, per tant, som especialistes de fer cançons. Quan escoltem música, la disfrutem com un oient normal però també analitzant-la: d’on ha sortit aquesta cançó? Com la deu haver escrit el seu autor?… Per exemple, a partir del segon disc, hi havia molta cançó narrativa, i com no tenia uns referents propers en aquest sentit, em mirava molt què havien fet cantautors com Bob Dylan, Phil Ochs o Townes Van Zandt. Si parles amb un grup d’estudiants de cinema, és molt maco sentir les lectures que fan de les pel·lícules que veuen. Amb els músics i els discos hauria de ser el mateix.
R.P.: A vegades, quan estàs perdut en una nova cançó, en aquell moment que no saps cap a on tirar i…
Feu com Guardiola que, en els moments complicats, es pregunta què hauria fet Johan Cruyff?
R.P.: Sí (riu). O et fixes en els recursos que empren altres grups, en les estructures que utilitzen… O, directament, ho copiem (riu). És broma, eh!
Heu copiat molt dels altres, sense explicar-ho obertament?
A.V.: Sí. Però copiem d’una manera legítima o que nosaltres creiem que és legítima. En el pop tot està fet i tot està inventat. Vaja, que quan ens fixem en una idea que hem escoltat en un disc, segur que allò mateix ja sonava en un altre àlbum gravat molts anys abans. Això, més que copiar, considero que és fer servir idees.
G.G.: Hi ha dues maneres de copiar: apropiar-te de la idea d’un altre músic però usant-la d’una manera completament diferent, i l’altra és quan fas una cançó i al cap de poc t’adones que et recorda a alguna cosa i finalment descobreixes que és calcada a un altre tema d’un altre músic. Aquestes melodies que se semblen, però, gairebé sempre sorgeixen de forma involuntària.
No és una còpia, però "La serotonina" és el vostre particular tribut a "La bilirrubina" de Juan Luis Guerra?
R.P.: No! Per què ho dius, això? (riu). Ara seriosament, sí, totalment; "La serotonina" és una aproximació del tot premeditada a aquest gènere, i al final ha sortit el que ha sortit.
Quan escrius un tema amb un to tan agressiu com el de "Jo competeixo" has de confiar que la gent capti la ironia
I tanqueu el disc amb l’homònima "Jo competeixo", un tema que sorprèn per aquesta lletra tan autoreivindicativa.
R.P.: Som conscients que aquesta és una de les possibles lectures, però no és l’única ni l’objectiu principal de la cançó.
G.G.: Quan escrius un tema amb un to tan agressiu com el de "Jo competeixo" has de confiar que la gent capti la ironia que s’amaga al darrere. Que l’oient s’adoni que el narrador no té per què ser l’intèrpret. Quan estàs estilitzant una emoció, tot sovint l’exageres. Emocions que en la nostra vida normal existeixen però d’una forma més relaxada.
Però, encara que més relaxades, no tan accentuades, existeixen.
G.G.: Evidentment. Fer cançons no és res més que pescar emocions. I després les aïlles dins d’una melodia.
R.P.: I finalment, com diu el Guillem, les estilitzes i les amplifiques. Però "Jo competeixo" no té per què ser un tema autoreivindicatiu.
Però ja està bé que sigueu gent normal, bons nois, però també que de tant en tant repartiu algun mastegot.
M.M.: Ja era hora! (riu).