Uns minuts després de la nostra trobada, quan encara no hem començat a enregistrar la conversa, Manuela Velasco (Madrid, 1975) surt disparada. De seguida torna amb gest de decepció: “És la primera vegada a la meva vida que demano una foto. I em diuen que no!”. La nostra protagonista s'havia acostat a un racó del bar de l'hotel que serveix de caserna general de moltes de les activitats del Festival de Sitges. Allà hi havia Robert Englund, aka Freddy Krueger, i també un guàrdia de seguretat que no va escoltar explicacions ni va saber reconèixer l'ocasió de veure retratar-se juntes dues icones del cinema de terror.
Perquè Manuela Velasco és, sí, una icona del gènere a l’alçada de Krueger, des de que, ara fa 15 anys, [REC] va iniciar la seva singladura com a fenomen cinematogràfic. Tot va començar com les xerrades de bar entre col·legues, en aquest cas, entre Jaume Balagueró i Paco Plaza. “No hi havia un projecte de pel·lícula com a tal, sinó reflexions sobre la teoria de la por, la típica conversa de friquis, i a poc a poc va començar a sortir la idea de fer alguna cosa diferent, agosarada...”, explica Balagueró al documental que ara arriba a les sales per celebrar el quinzè aniversari del film. “Crec que ningú no sabia gaire bé, començant per nosaltres mateixos, què ens estàvem plantejant fer”, afegeix Paco Plaza.
Dirigit per Diego López-Fernández, [REC]: Terror sense pausa, el documental en qüestió, destapa secrets, desmenteix alguna llegenda urbana i mostra sorprenents imatges del rodatge. Una festa per als fans d'una saga que esdevindria referent internacional, amb legions de seguidors a tot el món, i múltiples films que s'inspirarien, o directament copiarien, l'estil del primer [REC].
Tornem a la protagonista d’aquesta entrevista, Manuela Velasco, i a la seva frustrada foto amb Freddy Krueger. “Pots posar que m'he rebotat”, diu entre rialles l'actriu, amb qui fem memòria i xerrem sobre el film que li va canviar la vida.
Com es veu el fenomen amb la perspectiva del temps?
No és creure's res, ni posar-se estupenda ni no tenir àvia, afirmar que [REC] ha esdevingut una icona, un referent. Va passar, i si ho volguéssim tornar a fer no ens sortiria igual. D'altra manera, repetiríem sempre fórmules d'èxit... Tot i que crec que això va anar més enllà: hi ha hagut moltes pel·lícules de gran èxit que no han transcendit de la mateixa manera. Tu veus [REC] avui i segueix vigent, no és una pel·lícula vintage, hi ha adolescents que la descobreixen ara i flipen.
No és creure's res, ni posar-se estupenda ni no tenir àvia, afirmar que [REC] ha esdevingut una icona, un referent
T'has explicat els motius?
Són aquestes casualitats, estar en un lloc i moment determinats, on coincideixen energies, pensaments, creativitats, i una manera d'explicar les coses en un instant en què el públic està receptiu. A més de la genialitat en la visió de Jaume i Paco, i de tota la cultura i saber cinematogràfics que tenien, van saber entendre que per fer terror podien aprofitar-se de la manera d'explicar les coses que tenia la televisió en aquell moment. I després la coincidència mig màgica d'apostar per una actriu que feia 10 anys que presentava programes...
Tu eres reportera de carrer quan et van contractar per protagonitzar [REC].
Sí, treballava a la televisió perquè no em sortia feina com a actriu. Així que la gent estava acostumada a veure'm fer reportatges, i de sobte veien aquella cara que els sonava fent un reportatge nocturn a la ciutat, en un edifici que podia ser el seu, i que es trobava amb zombis. D'alguna manera, el públic sentia que els podia passar el que passava a la pel·lícula. Com si de sobte veus Ana Blanco explicant en temps real que ha passat això... Aquella cosa de l'España Directo que estava tan de moda.
Tenia clar, i això és molt estrany en mi, que aquest personatge havia de ser meu
Com vas arribar a la pel·lícula?
A través d’un càsting. Mira, jo no tinc gaire autoconfiança, gairebé mai no tinc les coses clares amb mi mateixa, però amb [REC] sí que ho vaig veure clar: després de fer el primer càsting, me'n anava cap a l'aeroport pensant que no estava gens segura de la prova que havia fet . Però també tenia clar, i això és molt estrany en mi, que aquest personatge havia de ser meu. I vaig tornar cap al càsting, vaig trucar a la porta, i els vaig dir: “No crec que us hagi convençut, però crec que aquest paper és per a mi”. Aquí tampoc els vaig convèncer (riu), però la cosa és que em van trucar per fer una altra prova. És que n'estava segura!
Et va canviar la vida?
Em va canviar en el sentit que, arran de [REC], vaig poder viure de la meva feina com a actriu. No és que a mi m'haguessin tret de la tele per fer cine. Jo ja havia fet coses, de fet havia rodat 200 capítols de Génesis, venganza de amor, una sèrie per a Televisió Espanyola.
El documental explica que tot el procés de creació de [REC] va ser molt atípic...
I sense expectatives. No és que hi hagués manca d'ambició, com he escoltat en algun moment. Tots teníem la nostra ambició, cadascun a la seva parcel·la. En el meu cas, era aconseguir viure de ser actriu, i per fi tenia la meva oportunitat. Cadascú amb les seves coses. Però no hi havia expectatives, ni tan sols que el que fèiem s'arribés a estrenar. Aleshores vam treballar a tot drap, concentrats però divertint-nos molt, mai he rigut tant pencant, ni m'he rebentat tant físicament. No pensàvem res més que en el que estàvem fent. El que passés després... Jo vaig rodar tres setmanes i me'n vaig anar cap a casa.
I reconnectes amb la pel·lícula...
... al Festival de Venècia. Jo, que no havia anat mai a un festival de cinema a la meva vida, me'n vaig anar a Venècia. I no perquè m’hi convidessin, perquè no m’hi van convidar, ni el festival ni Filmax. Jo em vaig dir: no sé si faré una altra pel·lícula a la meva vida, m'ha costat 31 anys fer la primera, més enllà de cosetes i la d'Almodóvar (es refereix a La ley del deseo, que va rodar quan era una nena, ndr.-). I vaig decidir anar-me'n de vacances a Venècia amb el meu xicot, amb l'esperança d'aconseguir una entrada per veure [REC] en pantalla gran, perquè no tenia cap fe que s’estrenés al cinema.
I vas marxar cap allà!
Sí, vaig comprar un bitllet d'avió amb el meu xicot, un vol d'aquells que s'enlairen a les 4 del matí, el més barat. Ens vam agafar un hotel llunyíssim del Lido. I Sandra Ejarque (la responsable de premsa) em va trucar cap a les 9 del matí i em va dir que me n'anés cap a la roda de premsa. Jo anava amb els cabells bruts, vestida en texans i sabatilles esportives, sense maquillar. Tenia clar que potser no em veuria en cap altra situació igual. I hi vaig anar. I m'ho vaig passar tan, tan bé... No vaig donar cap importància al photocall. Després em van aconseguir una entrada i em van dir que havia de passar per la catifa vermella, i jo no m'havia portat roba (rialles). Me la van deixar Leticia Dolera i Macarena Gómez, que eren les parelles de Paco i Jaume, i em vaig fer la catifa vermella al Festival de Venècia! No m'ho podia creure! Estava així com... què estic fent jo aquí! Al final, tot això és anecdòtic, però després...
... va arribar la projecció.
Exacte. Ara sabem què significa [REC], però imagina't aquella primera vegada veient-la al cinema. No estàvem gens acostumats a pel·lis així, i jo no m'havia vist mai tan gran en una pantalla de cinema. Vaig començar a veure-la i m'anava escorrent a la butaca, veient-me histèrica, cridant sense parar, i li deia al meu xicot que les crítiques em matarien, que em posarien verda. És que veure's a una mateixa és molt difícil, i si la primera vegada és en aquella sala, en un festival com Venècia... Però va acabar la projecció i de sobte ens van ovacionar, jo no entenia res. Va ser increïble. I després va arribar Sitges, on tot es va multiplicar.
Amb el pas del temps, a poc a poc, t'adonaries del fenomen d'una manera més racional.
L'explicació que li dono és que el consum audiovisual estava canviant. Ens estaven explicant la realitat d'una manera, i en Paco i en Jaume la van aprofitar per fer-la servir en una ficció. Era l’expressió d’un moment i el reflex del què feien els mitjans de comunicació. En Paco no està gaire d'acord amb això, però al llarg d'aquests anys també ens han dit moltes vegades que a [REC] hi havia una crítica a la manipulació dels mitjans, a aquesta manera de ficar el dit a la nafra. Ángela Vidal, la reportera, el meu personatge, no és una heroïna a l'ús: en realitat és algú desagradable, incòmode, que està cercant el sensacionalisme. I jo crec que aquesta crítica sí que hi era, potser no conscientment, però hi era.
Ángela Vidal, la reportera, el meu personatge, no és una heroïna a l'ús: en realitat és algú desagradable, incòmode, que està cercant el sensacionalisme
Tu havies fet això a la tele?
No, perquè jo vaig presentar programes musicals, Los 40 principales, i sí havia fet reporterisme al programa Cuatrosfera, quan va néixer la cadena Cuatro. Era un programa on feia reportatges al carrer, però ni de successos ni informatius, era sobre cultura urbana, grafiters, gent que feia parkour... Sí que estava molt acostumada al canutazo. No feia sensacionalisme, però veia en altres programes aquesta tendència a fer la pregunta que fa més mal per aconseguir el mal gest de la persona entrevistada. En aquella època no existien instagram ni tiktok, però d'alguna manera en l’Ángela Vidal ja hi ha una gènesi d’això, perquè ella es posa de protagonista en primera persona. És ella vivint aquesta història. Podria fer el mateix reportatge sense sortir davant la càmera, però tota l'estona busca ser la protagonista. Pot ser que estigués anticipant tot això d'instagram i tiktok (rialles).
Vas protagonitzar la segona i la quarta entregues de [REC], però suposo que ja era una altra cosa. És com concursar al primer Gran Hermano o fer-ho al segon...
O a Operación Triunfo... Sí, jo crec que, per a tots, fer la segona part ja va ser una altra cosa. Pels que seguíem i per als que entraven nous. Els que continuàvem volíem estar a l'alçada, per millorar el que havíem fet: aquí ja sí que hi havia expectatives, no volíem decebre els fans, volíem ser més l'hòstia... Encara que et diguem que no, era així. És que amb [REC] vaig guanyar el Goya, és molt fort. La nominació ja va ser una sorpresa i un xoc, però mai vam pensar que me’l donarien. I els que entraven nous... venien coneixent tot aquest historial. És veritat que l’experiència amb la segona part ja no va ser igual. Perquè mai no pot ser el mateix.
Amb [REC] vaig guanyar el Goya, és molt fort. La nominació ja va ser una sorpresa i un xoc, però mai vam pensar que me’l donarien
Et cansa parlar de [REC]?
No, en absolut. Fa 15 anys que ho faig, imagina't si no m'agradés. Paco Plaza sempre diu que ens passa com a Dani Martín, que faci el que faci sempre serà el de El Canto del Loco. Doncs nosaltres igual.
Vas poder viure de ser actriu. Estàs contenta amb la teva carrera?
Doncs m'hauria agradat fer més cinema. Aleshores i ara. M'agradaria i no acabo d'entendre per què no faig més cinema. No crec que sigui millor ni pitjor que cap altra actriu que sí que fa més cine. Sens dubte m'he menjat el cap, perquè tan bé com va anar... pensava que potser alguna productora podia haver apostat per mi. No ha passat, però també he tingut la sort de fer coses a la televisió que m'han encantat...
El teu personatge a la sèrie Velvet també és una mica icona, no?
Sí, sí, vaig fer de dolenta a Velvet. A mi em passa una cosa curiosa: per a molta gent sóc la de [REC], però per a molta altra gent sóc la dolenta de Velvet, i per a altres, la xicota del Luisma. Perquè jo vaig treballar diverses temporades a Aída. O sigui que al final he fet coses molt diferents, i algunes de molt icòniques, fixa't quina sort. I per a mi, el que té més relació amb el que jo somiava de nena que era actuar, és el teatre, que és un lloc on necessito estar i tornar, tota l'estona. Potser aquesta és una altra de les raons perquè vaig gaudir tant fent [REC], perquè en el fons la posada en escena era molt teatral. Com passa al teatre, no es podia tallar l'escena i repetir. I crec que m'hi bellugo molt bé.
Suposo que el mateix fervor amb què et volies fotografiar amb Robert Englund l’hauràs viscut sent tu la reclamada pels fans.
El que em crida molt l’atenció és que em reconeguin en altres països. Recordo que una persona em va parar per a una foto al port d'Istanbul. O recordo amb molta sorpresa l'estrena al Festival de Toronto de [REC]: Apocalipsis, on ens van aclamar com si fóssim una banda de rock, així s'han de sentir els Rolling Stones... I després és curiós, perquè m'han demanat fins i a la sacietat vídeos amb aquesta frase de la pel·li, “Pablo, grábalo todo por tu puta madre”. Però canviant el nom i personalitzant-lo... És molt boig!