Marc Cerrudo es presentava en societat setmanes enrere amb Lluny vol dir mai més (Amsterdam, 2021), obra extremadament original en el seu plantejament narratiu que l'ha dut a significar-se com una de les grans revelacions del curs que ja s'acaba. Un relat que es balanceja entre la més gran desolació i l'humor més estripat com a elements per superar una pèrdua. Un decàleg de microrelats que sumats conformen una gran història en què cada capítol pren la veu un narrador inversemblant: la portera, el venedor de cerveses, el teleoperador, l’el·lipsi temporal, el cap de porc senglar, el foll de les fulles, el senyal de STOP, la tardor… El jove escriptor barceloní ens descobreix les influències que l'han ajudat a modelar la seva novel·la de debut, títol amb què va guanyar el premi Roc Boronat.
La gran influència literària de Lluny vol dir mai més, i m’asseguro sempre de dir-ho en totes les presentacions del llibre i entrevistes, és Ànima (Edicions del Periscopi, 2014) de Wajdi Mouawad. El vaig llegir fa molts anys per recomanació de la meva tieta, una lectora exquisida que sempre l’encerta quan em proposa una nova lectura.
Ànima és una història brutal de violència i venjança, crua i colpidora; una d’aquelles històries en que a mesura que passes pàgines el cor se’t va fent més petit, petit, petit. El que més em va marcar del llibre, però, va ser la forma amb la qual Mouawad decideix narrar-lo. Els esdeveniments d’Ànima, on seguim a un home que cerca a la persona que va assassinar a la seva dona embarassada, estan explicats per diferents animals que es van creuant al camí d’aquest protagonista. Ens parla un gos, una aranya, un ratpenat, una serp... fins que, a l’últim tram del llibre, qui parla és l’animal més bestial de tots: l’Homo sapiens sapiens.
Recordo com em va fascinar el fet de llegir una història en la qual el seu protagonista està constantment desplaçat del centre narratiu, ocupat per tot de personatges satèl·lit que orbiten al voltant del camí que va prenent aquest protagonista. En aquesta idea em vaig inspirar per escriure Lluny vol dir mai més, on el meu protagonista no té nom ni veu i la seva història ens l’expliquen més de quaranta-cinc narradors diferents que coincideixen amb ell al llarg de 24 hores. A la meva novel·la hi ha narradors que són animals, com a Ànima, però volia anar una mica més enllà literàriament, per això mateix també trobem capítols narrats per objectes -un senyal de STOP, unes manilles, una ambulància-, conceptes eteris -un record d’infantesa, la tardor- i fins i tot, endinsant-nos en la meta literatura, per recursos narratius com una el·lipsi temporal.
A Lluny vol dir mai més, en el fons, porto fins al límit una forma inusual de narrar una història que vaig descobrir amb l’Ànima de Mouawad.
A Lluny vol dir mai més té gran importància la ciutat i, sobretot, el vagareig del protagonista sense nom per aquesta ciutat sense nom, intentant fugir d’ell mateix. Una pel·lícula que retrata a la perfecció aquest mateix sentiment de fugida urbana és Cowboy de mitjanit (Midnight cowboy, 1969) del director John Shclesinger.
L’amistat forjada en la misèria entre dos pàries com són Joe Buck (Jon Voight) i Rico Rizzo (Dustin Hoffman) és el motor de la pel·lícula, que mostra una Nova York hostil i devoradora d’il·lusions. Els tristos i fracassats intents de guanyar-se la vida arreu de la ciutat dels dos protagonistes s’encadenen sense compassió per anar construint una història de supervivència gens èpica, és a dir, del tot versemblant. L’única sortida que els hi quedarà serà fugir de la ciutat, propiciant un dels finals de pel·lícula que més fet pols m’ha deixat a la meva vida. Com a curiositat voldria dir que la banda sonora de la pel·lícula, obra John Barry, em va acompanyar al llarg de la creació de Lluny vol dir mai més.
Aquí tinc un problema, i és que soc un boig de les sèries i em costarà moltíssim triar-ne només una. Ara bé, si s’ha de fer l’esforç, es fa, i l’escollida és I May Destroy You (HBO Max). Es tracta d’una sèrie escrita i protagonitzada per la britànica Michaela Coel que parteix d’uns fets molt durs: l’Arabella, interpretada per la mateixa Coel, és abusada sexualment a una discoteca després de ser drogada. A partir d’aquí, però, la proposta d'I May Destroy You evita caure constantment en el dramatisme i els episodis de la sèrie es van succeint entre grans dosis d’humor, sarcasme i tendresa; això no treu, és clar, que la sèrie també faci reflexionar a l’espectador amb gran seriositat -i aquest és el seu gran objectiu- sobre el masclisme a la nostra societat i les greus conseqüències físiques, emocionals i psicològiques de ser víctima d’una agressió com la que pateix l’Arabella.
D'I May Destroy You vaig aprendre que una història dura i fosca també es pot explicar, en certs moments, des del refugi de l’humor, i precisament això vaig fer amb Lluny vol dir mai més. Tot i que és una novel·la que ens parla de la pèrdua d’una persona estimada i del dol incomplet, al llarg del llibre l’humor, el surrealisme i l’absurd hi tenen un paper primordial, i de fet trobo que la seva presència genera un contrast que acaba reforçant el missatge dramàtic de la història. Com a mi em va passar amb I May Destroy You, volia que Lluny vol dir mai més fos un llibre amb el qual riure, amb el qual plorar, amb el qual emocionar-se i amb el qual reflexionar.
El meu gust musical és tan eclèctic com les veus narratives de Lluny vol dir mai més, per tant he de triar un disc que m’hagi acompanyat transversalment al llarg de les diferents etapes de la meva vida: adolescent insegur, jove flipat, intent d’adult fallit, adult en pràctiques i, finalment, adult que progressa adequadament però sense tirar coets. Aquest disc és sense cap mena de dubtes el Demon Days de Gorillaz. Ja fa quinze anys que m’acompanya -la meitat exacta de la meva vida- i cada cop que l’escolto segueixo tenint la sensació d’estar submergint-me en un experiment musical únic, irrepetible i que em parla a mi i només a mi.
Probablement aquesta sensació és fruit de la tendència adolescent a la mitificació, i n’és una bona prova el pòster gegant de la portada del disc que tinc encara penjat a la meva antiga habitació de casa els pares, però la realitat és que per a mi Demon Days sempre serà una endimoniada obra mestra. Una quinzena de cançons totalment diferents les unes de les altres que, a la vegada, escoltades seguides tenen una harmonia incontestable. El mateix volia aconseguir amb els narradors de Lluny vol dir mai més: un grapat de veus que fossin molt diferents entre elles, però harmòniques en el seu conjunt (perquè en el fons són totes una única veu, la veu del protagonista que no parla).
Aquí ens hem de remuntar a la meva prehistòria, és a dir, a la meva infantesa. Vull parlar-vos del primer videojoc al qual vaig jugar. Es tractava d’un joc d’ordinador de La volta al món en 80 dies per a nens i nenes. Íntegrament en català, aquest videojoc no només et permetia fer la volta al món al costat de Phileas Fogg, sinó que a través de petits jocs, trencaclosques i proves d’habilitat eres tu la clau per tal que Fogg pogués continuar amb la seva aventura planetària. Una delícia que et portava a Suez, Bombai, Hong Kong, San Francisco, Nova York, Londres... i amb la qual et diverties, aprenies i, de pas, entraves de ple dins d’uns dels grans clàssics de la literatura universal.
Aquest detall és important, perquè amb els anys m’he adonat que el primer cop que vaig gaudir realment de la literatura no va ser a través d’un llibre, sinó a través d’aquest videojoc. Dit d’una altra manera, els videojocs van ser la meva porta d’entrada el meravellós univers de la literatura. Per això mateix sempre he defensat els videojocs com una plataforma d’enorme interès narratiu i amb una capacitat d’explicar històries excel·lents, a l’alçada del cinema, les sèries, la música o la mateixa literatura. A Lluny vol dir mai més els homenatjo amb el tercer narrador de la novel·la, que es tracta del personatge d’un videojoc sospitosament similar al Red Dead Redemption.