El pianista Marco Mezquida és un dels talents més extraordinaris del nostre entorn sonor. Una figura vinculada al jazz, però, ja sigui en solitari o en col·laboració amb d'altres artistes, en continua expansió i creixement polifònic. Demà, dimecres 27 d'octubre, de l'escenari de L'Auditori, serà l'encarregat d'inaugurar el festival AI and Music organitzat pel Sonar. Un concert únic en què tot el que neixi del teclat del pianista menorquí serà fruit de l'improvisació i la interacció amb la intel·ligència artificial. 


Marco Mezquida inaugura aquest dimecres 27 d'octubre el festival AI and Music del Sonar. Foto: Sergi Alcàzar

Un joc

"Vinc de Menorca, una illa molt petita. Tenia un professor que deia que Menorca és una presó meravellosa. Necessitava veure món, expandir els meus límits i obrir fronteres". Pianista sublim, Marco Mezquida explica que tenia 3 o 4 anys quan va saber que la música marcaria les notes del seu pentagrama vital. "Ja aleshores cantava, feia ritmes… M’agradava la bateria i treure melodies amb el teclat. Vas ser a partir dels 7 que vaig començar a estudiar. Però sempre, i encara ara, per a mi la música ha estat un joc".

El petit Mezquida va començar estudiant música clàssica. I paral·lelament tota la música popular, el pop i el rock. "Començar per la música clàssica és un camí molt orgànic", indica. "Però per ser músic de jazz no cal començar per la clàssica. Ara, com més coses posis a la maleta, més recursos tindràs". El jazz es va filtrar a la vida de Mezquida amb 14 anys. "En aquell moment vaig al·lucinar amb Duke Ellington, Ella Fitzgerald o Billie Hollyday. Després vaig descobrir la bellesa de Bill Evans… Un procés que va anar creixent i abraçava Santana, Beatles, Queen, Pink Floyd, i amb aquests la bossa nova, i també, es clar, el jazz i la música clàssica". Un catàleg eclèctic de referents que el pianista va anar ampliant amb noms com Keith Jarrett, Brad Mehldau, Bill Evans, Chick Corea… "Però també el mestre Agustí Fernández, Paco de Lucia o amics meus com Chicuelo, Sílvia Pérez Cruz o Alfonso de Vilallonga. La llista és infinita i per a tots els gustos. Sóc molt fan d’Elvis, de John Lennon, de Paul McCartney, Elton John... Música popular a través de gent amb alguna cosa única".


Marco Mezquida és un nom essencial de la nostra escena jazzística. Foto: Sergi Alcàzar

Trobant l'espai

Mezquida va deixar Menorca per anar a viure a Barcelona. Va entrar a estudiar a l’ESMUC, en el que va ser un dels moments més fonamentals en la seva trajectòria. "Va ser aleshores que vaig sentir que havia de fer música. Vaig arribar amb molta energia". Ara ja fa 14 anys que és a Barcelona i des d'aleshores mai no ha parat de crear. "He treballat amb moltíssims músics diferents i he treballat en infinitat de projectes. Tinc la sensació que si ets de Barcelona, vius tot aquest mateix procés de forma més relaxada. Si vens de fora, com és el meu cas, vas amb els sentits en alerta". És el que Fran Lebowitz explica a la sèrie de Netflix Pretend It’s a City. L'humorista opina que a Nova York triomfen els que no han nascut a la ciutat. Els naturals de la capital del món ni ho inteten perquè saben que és molt difícil; els de fora, com ho han deixat tot enrere, s’hi llencen. "Deixar casa teva et fa lluitar per les coses d’una manera una mica diferent. Vas amb el ganivet a les dents. Has de competir en el bon sentit de la paraula. Es tracta de trobar el teu espai. El fracàs és no trobar-lo perquè no ho has intentat. Una energia que vull seguir explotant".

Fem jazz, però d’una manera molt sui generis. Esperem que l'escena barcelonina torni a ressorgir

Mezquida evoca l'escena jazzistica de Barcelona d'aleshores i la qualifica de molt potent. "Amb l’herència del Tete (Montoliu), Barcelona és la ciutat més jazzística de tota la península. I continua havent-hi un munt de músics amb un nivell espectacular. Penso en noms com Horacio Fumero, Jorge Rossy… Representants d’una generació que van crear tota una escena de la qual nosaltres, amics meus com Raynald Colom, Giulia Valle, Gorka Benítez o jo mateix, som deixebles". Noms propis amb segell propi i una manera molt personal d’entendre la música. "Fem jazz, però d’una manera molt sui generis. Esperem que l'escena barcelonina torni a ressorgir".


Marco Mezquida presenta un espectacle basat en la relació entre imporvisació i intel·ligència artificial. Foto: Sergi Alcàzar

Vertigen i incertesa 

"La tècnica ha d’estar al servei de la música i del que vulguis expressar amb ella. Mompou no va ser el músic més virtuós, però ell ho va posar tot al servei de la música, aconseguint grans composicions. Molta tècnica sense emoció no té cap mena d’interès. És una cosa buida. No val res tenir una gran tècnica si no tens contingut". Mezquida desvela que va saber que s'aproximava al pianista que sempre havia volgut ser quan va ser capaç de decodificar amb cert sentit els 'Preludis' de Chopin. "O, del mateix compositor, el 'Andante spianato et grande polonaise brillante'. Però totes les composicions tenen alguna cosa d'especial i el procés d’aprenentatge és infinit". Parla del piano com d'un instrument que demanda tècnica precisió rítmica i control. És un instrument molt complet Un instrument autosuficient. Tot ell és una orquestra. Hi mantinc una relació molt profunda amb el piano. Per a mi és un refugi. Un santuari".

Hi mantinc una relació molt profunda amb el piano. Per a mi és un refugi. Un santuari

Protagonista d'una carrera inclassificable, Marco Mezquida, pianista de confiança d'aquella colpidora veu de vellut que és Sílvia Pérez Cruz, ha enregistrat gairebé 50 discos com a sideman i una vintena com a líder. "I no, no tots son discos de jazz. Cada vegada que entro a l’estudi és un nou repte". El més recent és l'espectacle Marco Mezquida Piano + AI, concert que oferirà demà a L'Auditori marcant les primeres notes del festival AI and Music. Un esdeveniment que cerca els punts en comú entre la intel·ligència artificial i les melodies i les harmonies organitzat pel Sonar. "És un encàrrec que em va fer directament l'Enric Palau, un dels tres directors del Sonar. Havien escoltat Consequences of the lack of light, el disc del projecte d'electrònica ambiental IHHH que tinc amb el meu amic Carlos Falanga: ell encarregant-se de la part electrònica i jo del piano. Els va agradar molt l'àlbum. D'aquí va sorgir la idea que m'encarregués del concert inaugural del festival. Un espectacle jo sol amb el piano, però ideat amb un equip de científics. Ells, informàtics i matemàtics, han creat tot un univers sonor representant la intel·ligència artificial. Dos universos, el seu i el meu, que interactuen en l'espectacle". Els que demà us apropeu a L'Auditori gaudireu d'un espectacle intens però sobri. "Hem creat una escenografia més aviat fosca, amb la voluntat de crear certa sensació de misteri. Un espectacle únic que no s'ha produït ni reproduït mai abans a Barcelona. En el temps que estigui sobre l'escenari improvisaré. Serà música nascuda a l'instant en interrelació amb la intel·ligència artifical. Ens els darrers quatre mesos hem estat treballant amb aquest grup de científics investigant com l'IA pot reaccionar als meus estímuls sonors. Una aventura fascinant pel que implica de vertigen i incertesa".