Amb el Pallars de nou com a escenari, Maria Barbal (Tremp, 1949) torna a estrenar novel·la. Després de rebre l’any passat el premi Josep Pla i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’autora trempolina presenta Al llac (Columna), una novel·la íntima i preciosista travessada per la nostàlgia. Dues famílies visiten un llac de muntanya i hi passen els diumenges d’estiu banyant-se amb calma. A través de diversos punts de vista narratius i les intrusions del futur, Barbal construeix un cant d’amor al paisatge de la seva infantesa i a la felicitat infantil i juvenil. “Només els humans som capaços de transformar espais minúsculs en camins que s’obren enllà”, afirma.
📚 Avançament editorial: el músic Xarim Aresté debuta com a novel·lista amb 'Tanit i les guerres púniques'
Al llac sembla un llibre reduït als elements essencials, a només el que és necessari. Està escrit amb aquesta intenció?
L’impuls de la història és en realitat la idea que hi ha al final del llibre: conservar la bellesa d’una situació, d’un moment de la infantesa, d’un paisatge. A l’hora d’enfrontar la feina narrativa, és clar, sortien uns personatges que exigien un aprofundiment tot i que no calia anar gaire enllà. Per mi no era un projecte de crear una història llarga o amb moltes derivacions de cadascun dels personatges. No la vaig preveure del tot concentrada, però sí que me’n va sortir.
“Ni sabria quantes vegades després d’aquell estiu ella s’havia demanat on quedava aquell temps i aquella bellesa”. La novel·la retrata la transició entre l’adolescència i l’adultesa d’un personatge, la Nora. És un canvi en què sempre queda la nostàlgia?
A la novel·la hi ha dues veus, una que explica el present dels viatges al llac en dia de festa i una veu més distanciada, amb una perspectiva que entenem que és d’anys endavant. I és clar, en aquesta segona veu hi ha un tant per cent molt elevat de nostàlgia. Representa que la Nora ja ha passat no només la infantesa sinó també l’adolescència i ens trobem amb probablement una dona jove que recorda amb nostàlgia el moment d’anar al llac, aquella bellesa del paisatge i les seves sensacions.
L’impuls d’Al llac és conservar la bellesa d’una situació, d’un moment de la infantesa
Què és el que troba a faltar?
No sé si li hauria de preguntar al personatge això (riu). Jo crec que troba a faltar la il·lusió d’aquell moment, d’una activitat tan simple com agafar el tren i anar a l’aigua del llac. Probablement, ella ja no viu coses semblants, sinó coses més elaborades i més complicades. I troba a faltar aquella alegria només de banyar-se i de tenir el dia allà sense els pares i amb una llibertat extra.
Sentir nostàlgia pel món senzill de la infantesa és inevitable quan ens fem adults?
La infantesa pot no haver estat una bona època, tot i que tradicionalment ho és. Et sents protegit i no t’has de preocupar de les coses bàsiques ni de moltes d’altres. I sobretot perquè els adults intenten complaure’t. L’altra qüestió és que ho aconsegueixin. Però jo crec que com a nen tu et sents privilegiat. És normal que mesura que ens fem adults i que la vida es fa més complicada, tinguem una mirada idealitzada cap al temps de la infantesa.
Tenim accés a la interioritat dels personatges a través de petits monòlegs interiors que comencen cada capítol. Quina era la intenció d’això?
La intenció és aprofundir en cada un dels personatges. És una situació en principi molt simple – un grup que es reuneix per anar a banyar-se – on sobretot un personatge, la Lídia, aglutina a la resta. Potser també la Nora, que és una nena amb els ulls ja bastant oberts. Però els altres personatges queden una mica a la fosca. Em va semblar atractiu poder aprofundir en cada un d’ells i crear aquest interior. Les relacions es fan més denses i comprensibles.
La Lídia és un personatge que inverteix el moviment més típic que és emigrar del poble a la ciutat. Ella es trasllada de Barcelona a un poble del Pallars.
És un moviment infreqüent, ho era ja als anys 60, però que sempre poc o molt s’ha donat. La majoria de gent, com que al poble no s’hi pot viure com cal, emigra a la ciutat i canvia la pagesia o un ofici per una feina més de fàbrica. I, en canvi, aquest anar cap al poble des de la ciutat crec que en general podia tenir una causa sentimental, com és el cas de la Lídia al llibre, o bé una herència o alguna cosa així. Però no tant un canvi de feina, com ara sí que es produeix: gent que a la ciutat no troba la feina que li agrada o no s’hi troba bé i decideix fer aquest pas a la inversa.
Per al personatge de la Lídia, venir a un poble de muntanya des de la ciutat la converteix en algú especial, que crida l’atenció.
Sobretot abans, fins als 80, als pobles hi havia l’atractiu de la persona que venia de la gran ciutat, que es manifestava probablement de forma més oberta a l’hora de comunicar-se, que anava a la moda, que no l’importava portar vestits no gaire vistos al poble, etc. És tot una manera de viure diferent que la gent del poble admirava en la gent que venia de fora. Fins i tot l’accent. I la Lídia d’alguna forma representa això, independentment del seu caràcter. Això també provoca un cert rebuig, és clar. A la resta suposo que aquella persona els sembla fins i tot una mica irreal, per anar ben vestida i ser despreocupada.
Sembla que amb la pandèmia sí que hi ha hagut la tendència a marxar de la ciutat cap al camp, ara que ho dius.
Sí, sobretot vaig tenir aquesta sensació immediatament després de la pandèmia. La sensació és de gent que tenia un apartament en un poble del Pallars, posem per cas, i que et deien que s’hi havien quedat viure. El que no sabies era si aquest "quedar-se a viure" era ja per sempre més o no.
Paral·lelament, pot ser que els escenaris rurals s’estiguin tornant en una matèria primera rellevant per la ficció últimament, com passa a Alcarràs o a Mamut?
Jo noto que hi ha una certa creació ara que recupera escenaris rurals, que els troba tan vàlids com qualsevol altre per explicar una història. Això em fa pensar justament en els meus inicis; quan vaig publicar Pedra de tartera, l’any 85, el llibre va crear malestar per estar ubicat en un ambient rural i en el passat. Va causar estranyesa que fos la història d’un poble. Hi va haver un sector de la crítica que es va sentir incòmode i això a mi em va sobtar molt perquè tinc la idea que la literatura és un espai de llibertat impressionant. I, en canvi, avui dia no hi ha aquesta preocupació. La recepció pot ser bona o dolenta independentment de l’àmbit on se situï.
Quan vaig publicar Pedra de tartera, l’any 85, el llibre va crear malestar per estar ubicat en un ambient rural i en el passat. Va causar estranyesa que fos la història d’un poble
Per què va causar malestar?
Crec que llavors importava molt la idea que la literatura catalana havia de ser moderna i que potser això la retrotreia o feia que no ho semblés. Penso que va ser això, tot i que jo crec que la literatura no posa cap barrera a res.
En el teu cas, triar l’escenari del Pallars per ambientar les teves novel·les s’explica perquè és el lloc on vas créixer.
Evidentment. Crec que l’experiència és una de les fonts més importants per a l’escriptor, perquè s’hi sent segur. Quan tu has viscut una cosa i coneixes un paisatge és difícil que erris. En canvi si busques un paisatge que t’és molt llunyà, encara que t’informis, sempre hi ha alguna cosa que no es veu i que està en la vivència. És això el que moltes vegades busquem.
Els llacs, com passa al llibre, són espais d’oci important en els pobles de muntanya?
I tant! Ho van ser molt en la meva generació. La generació anterior vivia l’anar a banyar-se en un llac com un oci excepcional o poc freqüent. La generació dels meus pares hi anaven i de joves van aprendre a nedar, però en la meva ja és clarament un espai d’oci que la majoria usava. I això avui encara perdura.
La generació anterior a la teva en un entorn de muntanya sabia nedar, per exemple?
A l’entorn de la muntanya la gent, en general, no sabia nedar. Una cosa és el riu, en què saber nedar et pot ajudar si estàs en una bassa, però per la resta normalment no et cal. El que t’ajuda és l’agilitat de sortir quan les coses van malament o d’agafar-te a un roc. Suposo que també en van aprendre d’una manera molt aproximativa i primitiva.
L’experiència és una de les fonts més importants per a l’escriptor, perquè s’hi sent segur
El llac de la novel·la, que en realitat és un pantà, és d’aquells que crea la construcció d’una presa i que soterra un poble.
Sí, soterra un poble que curiosament té el nom de Susterris. D’aquest encara s’hi pot veure l’església de Sant Antoni, avui en dia. Hi va haver algú que fa poc va fer el treball amb tecnologia moderna de reproduir el que hi havia abans de posar-hi l’aigua: els trossos, les terres, els llogarrets, les cases... Inundar un poble és una cosa que ha passat moltes vegades, com en el cas de Mequinensa, i que suposo que seguirà passant. Té molt d’impacte quan et poses a pensar-ho: és un lloc on hi havia una vida i les persones s’hi movien i hi havia una economia, per molt petita que fos, i de sobte ja no hi és. Desapareix el paisatge de la nostra vida i és interessant pensar en quina mesura nosaltres quedem disminuïts.
Hi ha una mirada crítica sobre el paper secundari o submís de la dona a Al llac o és més aviat neutra?
Jo crec que la mirada és més aviat neutra, en el sentit que això era la norma en aquell moment, els anys 60. Era el que hi acostumava a haver: aquella idea del personatge del dependent pensant que la mare ja es cuidaria del seu fill i que ja el farà menjar algun dia. No s’hi sent implicat. I aquí això també delata una falta de comunicació.