Marina Rossell va ser l'última nota en la progressió d'acords de la Nova Cançó. Una veu essencial en el nostre esdevenir musical, autora d'una obra fonogràfica que amaga capítols referencials. Un catàleg discogràfic que la cantautora penedesenca ampliarà el pròxim mes d'octubre amb la publicació d'un nou disc, treball de què probablement avançarà algun dels seus temes en el concert que el dia 20 d'agost oferirà al festival Som de Mar de Lloret. Ens trobem amb ella per reviure una trajectòria vibrant musicalment i vitalment.
Marina Rossell l'any 2012 en un acte d'homenatge a Josep Maria de Segarra. Foto: EFE
-Jo, a això que faig li dic ofici. La música és la meva feina. Sóc una treballadora de la música. Un ofici artesanal, però un ofici. La meva feina comença amb el silenci i acaba amb una cançó. Un ofici, això sí, que només es pot aprendre fent-lo
-Tenia 12 o 13 anys quan vaig començar a escoltar els primers cantautors de la Nova Cançó. Amb el temps vaig fer realitat el somni de ser companya d'ofici i amiga de tots aquells que d'adolescent comprava els seus discos.
-Vaig iniciar la meva carrera com a cantautora al final de la dictadura. El meu primer disc, Si volíeu escoltar, el vaig publicar l'any 1976. Encara vaig ser a temps de patir la censura.
-Em vaig educar en un 'colegio nacional' on t'ensenyaven el mínim. Al matí, quan entràvem, havíem de cantar el 'Cara al sol'. Ens semblava divertit perquè no sabíem què volia dir.
-Durant el confinament, vaig llegir molt. Feia un parell d'anys m'havia comprat un llibre a La Central del MUHBA, a la Plaça del Rei, sobre llegendes de la ciutat de Barcelona durant els anys de la pesta. Vaig descobrir que aquestes pandèmies van acabar sent un impuls per a la regeneració de la ciutat. L'Eixample de Barcelona, per exemple, neix de la pesta. Espero que després del coronavirus vingui una nova renaixença.
Marina Rosell l'any 1992 en una actuació a TVE. Foto: EFE
-Crec en la ciència. De fet, jo sóc infermera. No vaig acabar la carrera però vaig estudiar infermeria.
-De petita ja m'apassionava la música. Cantava a les caramelles de la Gornal, el poble on vaig néixer. Després els meus pares es van mudar al Vendrell i vaig cantar al Cor Parroquial i els Pastorets musicals. L'atracció per la música era brutal. Em fascinava. Sempre vaig saber que de la música volia fer la meva vida.
-Els meus pares eren pagesos. Vaig créixer en permanent contacte amb el camp, el bosc i la vinya. D'allà on ets et configura. Et fa ser.
-Algunes de les coses més importants que conec les he après a través de la música. Vaig descobrir l'obra d'Espriu pel disc Cançons de la roda del temps de Raimon. Un àlbum exquisit, excel·lent, fora del normal. Un treball en què et sobrepassa la puresa de la música, les imatges i la veu tel·lúrica del Raimon. I per l'Ovidi Montllor vaig conèixer Vicent Andrés i Estellés. I per la Maria del Mar Bonet, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. I així podríem anar seguint, seguint i seguint.
-La meva mare va morir molt jove, però em va poder venir al primer concert que vaig fer al Palau de la Música. Eren uns pares especials. Quan es van casar van fer allò tan clàssic d'anar a Montserrat. Però després van agafar un avió i van marxar de viatge a Copenhaguen. Havien venut una vinya per poder-se pagar el viatge.
-Recordo estar mirant la RAI, la televisió italiana. Era un dia a principis de març del 2019. Allà ja estaven confinats. Se'm va quedar gravada una imatge. Era una nena petita que sortia a un balcó d'un carreronet. Cridava a un nen d'un balcó de davant: "Tutto andrà benne". De sobte, va començar a sortir gent a tots els balcons veïns. Tots cridaven el mateix: "Tutto andrà benne". Va ser una polifonia meravellosa que em va acompanyar durant tota la pandèmia. Una sensació que he volgut captar en una nova cançó que justament es diu 'Tutto andrà benne'. Un tema que sembla molt optimista, però que en el fons no ho és tant perquè parla que ja res no tornarà a ser el mateix.
La cantautora penedesenca actuant a Mèxic l'any 2006. Foto: EFE
-Aquesta tardor publicaré un disc nou. Es dirà 300 crits. L'he acabat de gravar ara fa uns dies.
-La música és un ens viu. És un batec, està viva. La música és com la sang que corre per les venes: palpitant.
-Sento una gran responsabilitat cada vegada que pujo a un escenari. Davant tinc tot de gent que ha preferit venir a veure'm en lloc de quedar-se a casa mirant una sèrie de Netflix. Cada concert he de cantar com si fos la penúltima vegada de la meva vida.
-Treballo molt la memòria. Mai m'he oblidat d'una lletra sencera tocant en directe. D'algunes frases, sí. Quan passa, improviso.
-La música encara pot canviar el món. Tenim molts reptes col·lectius pels quals lluitar.